Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Leviatán o la ballena. Ah, el món! Oh, el món!

FAUSTO | 21 Octubre, 2010 06:55

   He de reconèixer que fa dues setmanes, abans de convertir-me en un “especialista” en grans cetacis, llegir un assaig que versa sobre la relació entre l’home i la balena no entrava dins els meus plans immediats. Tampoc no m’esperava que d’una capsa de novetats tan petita pogués sortir-ne una obra tan monumental. I és que, així com hi ha peixos que es condemnen saltant de l’aigua directament a la boca dels seus depredadors, hi ha llibres que es salven de l’extinció botant, amb sobtada agilitat, a les mans dels seus lectors. No parlo del típic i vistós exemplar que, com un salmó de riu, es resigna a subsistir durant unes setmanes damunt la taula de novetats; parlo d’un mamífer únic i fascinant, últim representant d’una època antiga que amaga i conserva sota la seva pell - i, de ben segur, en el fons dels seus records-  les ofenses que els homes, armats d’arpons i ambicions, li infligiren. Parlo, també, d’una manera de fer i d’entendre la literatura gairebé oblidada; d’unes pàgines alimentades per l’èpica i el desig de perdurabilitat que recorre els clàssics. I parlo d’un monstre incomprès i desconegut; de l’habitant prehistòric d’un món amenaçat a qui la nostra ignorància ha martiritzat sense compassió; d’un valent caçador dels abismes que els turistes del segle XXI, protegits per la distància mínima de seguretat, cataloguen com l’animal més gran i poderós de la terra sense acabar d’entendre que estan davant d’un ésser mític capaç de dotar de sentit, just amb el seu alè, el pols narratiu d’aquest llibre meravellós que ens ha llegat Philip Hoare.

Com anava dient, amagat dins la fosca d’un escatimat paquet de novetats, aquest animal bíblic m’esperava a la llibreria. El que primer em cridà l’atenció fou la seva silueta incerta dibuixada a la portada; tot seguit, el seu títol apocalíptic i evocador sacsejà els meus instints de llibreter saturat de feines i m’obligà a posar-li la merescuda atenció. Leviatán o la ballena. La cosa sona millor encara en la seva llengua original: Leviathan or, The Whale; tot plegat un homenatge a Thomas Hobbes i a l’encapçalament provisional amb què Herman Melville titulà la seva obra més famosa. Quan vaig submergir-me en el ventre de les cinc-centes pàgines d’aquest volum (després de llegir una adient cita de John Milton i un passatge del llibre de Jonàs) ni de lluny em podia imaginar el goig que suposaria avançar i retrocedir pels seus inspirats capítols, tots embellits amb il.lustracions. En aquells moments inicials em sentia com un nen envestint una aventura!. Emperò, quan vaig acabar el darrer paràgraf, ja era un home vell i estava massa commogut per desitjar embarcar-me de veritat en odissees com la que acabava de llegir. Una estranya sensació, mescla d'admiració, vergonya, compassió, ràbia i impotència, m’embargà. Què era aquell estrany exemplar que tenia a les mans?: una advertència als humans?, un document científic i literari inclassificable?, un recull d’anècdotes ben seleccionades?, una declaració d’amor?, o, per ventura, un darrer crit d’auxili abans que el silenci conquistàs els oceans?.

Seguint les petjades d’un jove Herman Melville des de la ciutat de Nova York, Philip Hoare ens guia incansable en un llarg recorregut al voltant del món i de la història. Les aventures d’Ismael, les obsessions del capità Ahab, les converses amb Hawthorne, els paisatges i els somnis de Thoreau, conformen i donen cos a la poderosa veu narrativa que desplega l’autor britànic mentre ens obliga a escoltar-lo amb una veneració gairebé divina. Viatjam per uns indrets dels oceans que no recordàvem tan fascinants des d’aquella primera i llunyana lectura de Moby Dick. En alta mar, perduts enmig de les calmes que immobilitzen el nostre vaixell, escoltam com es romp el silenci quan el guaita crida a tot pulmó: –Brollador! brollador!. Si miram a estribord veim, immensa i indefinida, la bèstia surant a l’aigua. Llavors, remant en una fràgil embarcació de fusta, ens acostam lentament a la balena sense fer gens de soroll. Amb el batec suspès i estremits de por, procuram no entrar dins el seu camp de visió. Cal no perdre mai de vista l’arponer que, dret a proa i amb el pit nu com un heroi grec, es concentra en la seva presa i es prepara per llançar la mortífera arma. Potser, d’aquí a uns segons, tots els que tripulam l’embarcació serem homes morts; o potser la balena s’espanti i aconsegueixi escapar. De sobte, l’arpó vola per l’aire fins a clavar-se profundament dins la carn. La sang no té temps de brollar i la gran bèstia ja es submergeix arrossegant metres i metres de corda cap a l’abisme. Si no es cansa abans d’arribar abaix, si no s’atura abans que la corda s’acabi, nosaltres la seguirem als inferns. En canvi, si tot surt com Déu mana, la balena morirà d’esgotament després d’una llarga agonia i, d’aquí a unes hores, sabrem què se’n fa de les seves restes. Envoltats d’un aire pestilent serem partícips de la matança; descobrirem l’or líquid que guarda el seu crani portentós; ens comportarem com paràsits recercant dins els budells el tresor fòssil de l’àmbar, i les restes d’un calamar gegant trobat dins l’estómac del cetaci alimentaran la nostra imaginació. Més tard, protegits sota la pell i el greix que aviat convertirem en combustible, ens sorprendrà trobar arpons de temps remots en perfecte estat de conservació. Seran aquests objectes fora de lloc que ens revelaran l’edat de l’ésser que acabam de matar. Alguns, sentirem pena i temor per allò terrible que hem fet o tindrem por per les conseqüències imprevistes dels nostres actes. Altres, simplement, es vanagloriaran de la proesa a les tavernes i als molls. Només uns pocs es fregaran les mans esperant recollir els beneficis i perfeccionant les armes. 

Era obligatori que algú escrigués aquest llibre. Que algú exposàs els fets i assenyalàs els pecats mortals de la nostra raça. Era necessari que un home a qui les balenes miren als ulls es decidís a fer alta literatura partint d’una criatura tan extraordinària. I és el nostre deure com a lectors recomanar aquest llibre i intentar que, per una vegada, sigui la seva història la que generi el benefici. Només així, les grans i tímides balenes podran habitar en pau i harmonia als oceans de la terra. 

Fausto Puerto

Comentaris

  1. GB
    Leviatán

    "Hace doscientos años que navego por el vasto mar.
    El grito de las hembras no basta para atraer mi atención.
    Ni el miedo a los arponeros, ni la posibilidad de ser convertido en aceite me alejan de la costa.
    Es simplemente que no quiero ser molestado.
    Quiero pensar en la más absoluta soledad.
    Y no transmitir nunca mis conclusiones a nadie.
    Si algún día me encuentran varado, dejadme morir sobre la arena".
    Primera traducción de un canto de ballena.

    GB | 21/10/2010, 08:34
  2. Cati
    Leviathan or, the whale

    Tristament, el benefici és sempre el que compta. D'índole diversa, però benefici al cap i a la fi. Ah, els humans! Oh, els humans!
    Un article bellíssim.

    Cati | 21/10/2010, 14:48
  3. L'Espolsada
    Leviatan

    Magnífic apunt que fa pujar la lecturina!

    L'Espolsada | 21/10/2010, 15:18
  4. Llorenç
    Re: Leviatán o la ballena. Ah, el món! Oh, el món!

    Bo, bo, bo.
    Llàstima de balenes, ésser mític, bíblic, terrible, paorós, al qual l'home va perdre el temor.

    Llorenç | 21/10/2010, 17:30
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS