Món de Llibres

Qui és Haruki Murakami? Podem respondre sense por a equivocar-nos que és un dels autors més importants de les lletres japoneses actuals. Llicenciat en literatura i traductor a la seva llengua d’obres d’escriptors com Truman Capote o Scott Fitzgerald és també un gran aficionat al jazz i a la música anglosaxona. Però per damunt de tot, Murakami és l’autor de diversos llibres entre els quals cal destacar: La caza del carnero salvaje, Tokio blues, El meu amor Sputnik, i el que per ara sembla la seva obra mestra Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Aquest autor nascut a Kyoto l’any 1949 ha sabut crear un món propi i peculiar on hi habiten uns personatges molt urbans que cerquen el seu lloc dins d’una societat que canvia molt de pressa. Mesclant formidablement la forma de entendre la vida de la cultura oriental amb l’estil menys poètic i globalitzat d’occident, Murakami ens obri els ulls a un Japó cosmopolita i estranyament proper.

"El destí és una cosa que hem de mirar tornant la vista enrera” diu el vell tinent Mamiya al jove i preocupat Tooru Okada en un moment d’aquest oníric i absorbent relat. Aquesta frase tan simple i perfecta que vaig subratllar immediatament em serveix, una vegada acabat el llibre, primer per entendre part del que he llegit i segon per intuir-ne d’altra, però mai per comprendre’l tot.            

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo és un títol perfecte per un llibre summament ambiciós. Una novel·la-riu on l’aigua té tanta  força que engoleix  el lector  i l’estira amb el corrent cap a un final incert. Durant tota la lectura el que cercam són respostes, les mateixes respostes que cerca el seu protagonista Tooru Okada en qui depositam les nostres esperances confiant en que quan ell les trobi, nosaltres també ho farem. Contràriament Murakami, amb l’habilitat del gran narrador que és, no ens dóna el plat fet i per aquest motiu les respostes que conformen a Tooru Okada  no són mai suficients per al lector. Aleshores no ens queda més remei que fer-nos el nostre propi plat i menjar-nos-el. En resum, Murakami ens proposa els ingredients i nosaltres, si podem, en filarem la recepta. Tot i així  gaudirem molt fent-ho.           

  Pot un ésser humà arribar a conèixer-ne completament un altre? es demana Tooru Okada abans de baixar dins un pou molt fosc i molt profund per tal de conèixer-se a ell mateix. La nostra vida ordenada i monòtona vista des d’una altra perspectiva pot ser molt diferent. La realitat quotidiana en que ens sentim tant còmodes es pot rompre en qualsevol moment, i la senyal de que allò inesperat comença pot ser tan senzilla i subtil com la desaparició del moix o l’aparició d’una taca que abans no teníem. Res és el que crèiem en aquest llibre on sembla que tot està governat pel caos més absolut. Però... hi ha un ordre dins aquest caos? May Kasahra, un dels personatges més intrigants del llibre, reflexiona en una carta sobre què passaria si fiquéssim dins el microones un plat de bullit per tal d’encalentir-lo i en sonar la campana i obrir la porta ens sortissin uns macarrons gratinats? (una cosa semblant ja havia fet Julio Cortázar amb una barra de pa i un ganivet). A May Kasahra li semblaria normal que això succeís. Realment no sabem què passa darrera una porta ben tancada fins que no l’obrim. La naturalesa humana té la tendència i la necessitat de posar ordre, de catalogar i de comprendre el que li és desconegut. Però sovint amagam la realitat caòtica, l’inclassificable o el que no ens agrada sota una estora per tal que sembli que tot està al seu lloc. No és d’estranyar que en el fons no sapiguem res de res; ni qui som, ni on anem ni d’on venim. Conclusió de May Kasahra: som  una cosa feta a una altra part.             

Existim a altres llocs? Tooru Okada comença cercant un moix i posteriorment perd la seva dona. Viu a un Toquio més occidental del que ens pensaven però a la vegada tan ambigu i filosòficament oriental com imaginàvem. Al llarg del llibre coneix molts de personatges reals i altres que no ho semblen tant, essent el lector qui determina la seva l’existència; somia coses que semblen autèntiques i que tal vegada ho siguin, però la decisió final d’aquesta tangibilitat està també en mans de qui llegeix; entra i surt d’un univers paral·lel on algú o alguna cosa  el vol matar; llegeix cartes i escolta històries que parlen de coses que succeïren fa molt de temps i amb les que pareix que ell no hi guarda cap relació...o sí?; assegut en un banc del carrer mira passar la gent i espera no sabem exactament què; creu en un ocell que dóna corda al món perquè si no ho fes el món no es mouria. Aquest ocell va d’un lloc a un altre accionant els senzills però essencials  mecanismes que fan que tot funcioni.   

Podem morir en qualsevol moment o només morim quan toca? Per contestar aquesta qüestió és necessari llegir aquest llibre d’argument tan inexplicable com simbòlic. El que és ben cert és que les seves 680 pàgines es converteixen en una delícia i valen el temps que hi dediquem. Realment fascinant.

Fausto Puerto.