Món de Llibres

No luches con monstruos para así no convertirte en uno de ellos,
si contemplas el abismo, el abismo te devuelve la mirada.

Friedrich Nietzsche.

     Vaig llegir 2666 de Roberto Bolaño (1953-2003) tot d’una que es va publicar ara  fa més de 2 anys. Aquests dies s’ha esdevingut que l’editorial Anagrama publica dos llibres inèdits que l’autor guardava dintre dels arxius del seu ordinador. Un d’ells, titulat La universidad desconocida,  recull gran part de la poesia que Bolaño escrigué des de l’any 1977; l’altre, batejat amb el títol de El secreto del mal, reuneix una selecció de contes  inacabats o mig esbotzats que l’autor tenia pendent de polir i concloure per publicar-los.

Com a admirador de Bolaño que som i adonant-me que encara no he parlat de cap dels seus llibres, m’he posat a fer memòria per tal d’escriure unes impressions i advertències sobre la que considero la seva millor novel.la. Recordo que 2666 em va hipnotitzar i em va deixar profundament trasbalsat  durant el temps que vaig dedicar a la seva lectura. A més, els seus efectes secundaris (que són molts i diversos) em mantingueren la febre per l’autor xilè una llarga temporada.

Dividit en cinc parts subtilment entrellaçades i cada cop més esglaiadores,  l’inesgotable i absorbent volum ens obri la porta d’un infern  pròxim, terrenal i molt personal enmig del qual Roberto Bolaño ens encadena amb les anelles lluents de la seva literatura obligant-nos a contemplar les flames incombustibles del mal.

Just començada la primera part un ja s’ha apercebut que està davant un monstre tant en el sentit literal com literari. El llibre promet excel.lències i dóna el millor de sí fins al seu desenllaç. Bolaño, a 2666 culmina un procés de perfeccionament i recerca que desemboca en la coronació i conclusió de l’univers inabastable que crea en totes les seves novel.les. En la primera part de 2666, quatre professors obsessionats amb la figura i l’obra d’un escriptor desaparegut anomenat Beno Von Archimboldi ens facilitaran les primeres pistes per arribar a entendre la complexitat que planteja la història. En la segona i la tercera part, confirmarem aquesta sensació d’infinitud i començarem a baixar als averns aferrats a les profundes arrels d’un arbre del que desconeixem el nom i l’espècie. En la quarta part, ens despertarem a l’infern o més concretament a Santa Teresa (transsumpte de Ciudad Juárez)a la frontera de Mèxic amb Estats Units. En aquesta ciutat i des de fa uns anys tenen lloc una sèrie de assassinats i violacions de dones i al.lotes joves que encara a dia d’avui no han estat resoltes. Durant quasi 400 pàgines Bolaño demostra la seva casta de escriptor audaç i sense complexes fent-nos empassar, en un llistat interminable, la reconstrucció i els detalls més escabrosos de quasi tots els assassinats. Dit així sembla una barbaritat i a més, podem pensar que aquesta part ha d’ésser pesadíssima, però llegir-la esdevé una experiència necessària . Bolaño ens enfronta a l’abisme (allà on s’amaga el secret del món) i aquest abisme ens torna la mirada. Impressionats ens demanem el  perquè de tot aquest mal (que simbolitza tots el mals) i el forat negre ens respon amb foscor i més foscor. Cada assassinat és únic a pesar que tots ells, des de la distància i acostumats ja a la seva repetició, ens semblin el mateix. Cada mort és la d’una persona que abans tenia un vida pròpia, un passat únic i un futur possible. Cal no oblidar-ho. L’escriptor vol que assimilem tot això per després deixar que siguem nosaltres qui cerquem, dins aquest infern, un motiu i un significat ocult que se’ns escapa. El mal és insondable, però Bolaño apunta alt i amb la seva ploma acusadora perfila la identitat dels responsables incapaços d’aturar aquesta carnisseria i critica la seva passivitat. Ell sap que la millor manera de fer-ho és sens dubte incloent aquesta relació inesgotable de morts dins un llibre que perdurarà.

La cinquena part (la d’Archimboldi) esdevé una absoluta meravella i és en sí mateixa una novel.la independent que ben merescudament podem incloure dins el llistat del millor que s’ha escrit en aquest nou segle XXI. Una peça de museu que Bolaño escrigué com qui esculpeix la seva làpida.

Fausto Puerto.