Món de Llibres

       Fermina Daza i Florentino Ariza, Florentino Ariza i Fermina Daza, l’únic que ens importa mentre llegim El amor en los tiempos del cólera són aquests dos enamorats convertits en immortals gràcies a la mà virtuosa de Gabriel García Márquez. La resta són boires, ombres, possibilitats perdudes. La història, en ressò de llegenda, que protagonitzen aquestes dues ànimes predestinades, més per voluntat pròpia i caparrudesa que per decisió divina, em sembla una de les més romàntiques que la literatura ha donat.

Primer  l’amor i després la mort. Aquesta  hauria de ser la prioritat i la finalitat de la nostra vida, pareix voler dir-nos l’autor de Cien años de soledad. Totes les nostres conquestes, tots els nostres desitjos i somnis, totes les nostres passions i esperances, tota culminació de qualsevol forma d’amor ha de tenir lloc abans que la mort, el darrer i inevitable transit a que ens enfrontem, arribi, ens toqui, ens atrapi. El que haguem fet amb el nostre temps, fins al darrer segon de la nostra existència, decidirà la sensació de victòria o de derrota d’aquesta llarga i agònica partida d’escacs. I dic sensació perquè, tanmateix, la mort per inèrcia sempre ens donarà escac, encara que de vegades un amor vertader com el de Florentino Ariza ens deixi la impressió èpica del triomf.

El primer cop que Florentino Ariza, major i envellit, apareix a la novel.la ens deixarà de pedra amb una inoportuna declaració d’amor dirigida a Fermina Daza el mateix dia que aquesta ha enviduat. El cos del doctor Juvenal Urbino encara és calent i per això tant a la seva vídua com al lector sorprès, ens semblarà una blasfèmia aquest jurament d’amor incondicional i fidelitat eterna per molt que la inspiració vengui de l’Esperit Sant. Però els lectors, encara no sabem res i desconeixem totes les implicacions d’aquest drama. La història ve de molt enrere i només la perspectiva del seu conjunt ens farà entendre la profunditat poètica d’aquesta confessió que en fred potser ens semblarà fora de lloc. És gràcies a la meravellosa el.lipsi de 300 pàgines que inventa l’escriptor colombià, aturant momentàniament el present per a relatar-nos el passat, que ens congratularem i començarem a admirar la perseverança i el sacrifici  de Florentino Ariza. 

La novel.la de Garcia Márquez és intemporal i evocadora. L’ús del llenguatge i  la riquesa de la seva prosa vessa i desborda cada plana de cada full que girem, alhora que una desconeguda fragància ens va omplint les mans i ens perfuma la roba amb essències del tròpic. L’aurèola d’antic mite, de conte màgic, de fulletó sublim de sobretaula, que envolta tota la història ens trasllada a un port del carib colorista i colonial on la misèria i la riquesa, la promiscuïtat i la fidelitat, el còlera i l’amor es confonen i  passegen  junts de la mà pels carrers d’una ciutat que dorm la migdiada o fa l’amor.

 El tauler, amb els anys, es va buidant. Les peces de la jugada mestra de  Márquez, poc a poc van tombant. Sabem que l’Amor juga amb blanques i que perd el primer peó just començar la narració. De Florentino direm que és un alfil que ha sabut esperar, arraconat, el seu moment durant 50 anys 9 mesos i 4 dies; de Fermina direm que és la reina i que també,  sense saber-ho, ha esperat orgullosa i amb dignitat. Totes les altres peces, peons, torres, cavalls..., s’han esfumant. Al mateix rei (direm que Juvenal Urbino) el sorprèn l’escac i la partida s’acaba de sobte. L’alfil i la reina es queden sols damunt el tauler; són els únics supervivents d’una guerra perduda. Oblidats, es mouen obsessivament amunt i avall per un riu de quadrícules que, sabem, té els dies contats. Es tracta d’aprofitar al màxim els darrers moments. La Mort juga amb negres i, amb una paciència fins ara desconeguda, espera un poc més per a guardar les peces.

Fausto Puerto.