Món de Llibres

        Contràriament al que pensem quasi mai no som lliures d’escollir les nostres lectures. L’univers sembla que conspira per a que les coses succeeixin d’una determinada manera i mentre les muses i els escriptors pasten i enfornen els llibres que els àvids lectors llegirem, o no, el destí inamovible ens marca el dia i el moment de fer-ho. De la mateixa manera que això és cert podríem dir que tampoc som totalment lliures d’escriure i publicar els articles que voldríem.

Els fets transcorregueren exactament així:

Ara fa  més de dos anys que Daniel Capó, en una conversa a la llibreria,  em parlà per primera vegada de Pascal Quignard i va fer-ho en concret d’un llibre que l’editorial Minúscula acabava de publicar titulat El sexo y el espanto. Vaig llegir-lo; em va fascinar i trasbalsar  profundament. És aquest el llibre d’un home savi.

Fa uns quants mesos Jesús Imirizaldu vengué per a encomanar dos llibres, un d’ells es titulava El elogio de la sombra del mestre japonès Junichiro Tanizaki. Em va aconsellar encaridament que el llegís tot seguit. Vaig demanar-ne tres exemplars, un per a ell, un per a la llibreria i un per a mi. Els engranatges del destí ja estaven en marxa però jo encara no ho sabia. Al cap d’uns dies un dels distribuïdors amb que treballo m’envià una capsa dins la que hi havia tres exemplars d’un llibre titulat Las sombras errantes de l’abans esmentat i admirat Pascal Quignard. Vaig cridar a Daniel Capó per comentar-li la novetat i me’n va reservar un per a ell. L’endemà comparegué per la llibreria Gabriel Bertotti, vaig al.ludir al llibre de Quignard (autor del que havia sentit parlar arrel del premi Gongourt però del que desconeixia l’obra) i va voler dur-se’n un. Ja només quedava el meu i per això en vaig demanar uns quants més. Mentre, va arribar a través d’un altre distribuïdor El elogio de la sombra, petit com un bonsai, sòlid com una pedra. El vaig llegir i rellegir, em semblà preciós, poètic, una joia. Jesús Imirizaldu vengué uns dies més tard a recollir el seu. L’hi vaig embolicar per regal amb un paper color terra i vaig adornar-lo amb una etiqueta de felicitats de color daurat. Em comentà que era el bolic ideal per aquest llibre. Vàrem riure, tenia tota la raó!.

Al cap d’una setmana Gabriel va tornar a la llibreria, em digué que el llibre de Quignard “li havia volat el cap”, em va recomanar que el llegís tan prest com pogués i em digué que sol.licités amb urgència El sexo y el espanto. Vaig tramitar la comanda però no vaig llegir Quignard ja que tenia un altre llibre entre mans. El mateix dia vaig parlar a Gabriel de Junichiro Tanizaki convençut de que n’estaria al corrent. Miraculosament,  no en va saber res encara que es quedà pensarós. De sobte, al cap d’uns minuts, Gabriel em va demanar on tenia Las sombras errantes, li vaig deixar l’exemplar de que disposava i es va posar fullejar-lo. Uns segons després va obrir-lo per la pàgina 47, exactament pel capítol XV titulat La sombra i que comença així: “En 1933 Tanizaki publicó un breve texto en el que decía que echaba de menos la sombra(...)”. Els engranatges del destí donaren una volta més, vaig poder sentir-los dins el silenci que es va fer.  Gabriel se’n va anar i se’n  portà també el llibret de Tanizaki, del que vaig haver de demanar més exemplars.

Uns dies després d’això, vaig començar a escriure un article pel bloc sobre El elogio de la sombra. En ell explicava que Tanizaki s’estimava més la fantasia i misteri que evoquen les ombres orientals que les realitats fredes i tallants que ens revelen la llum i claredat d’occident. L’article em dugué feina i  temps però mai no va acabar d’agradar-me. Finalment vaig arxivar-lo pensant en revisar-lo i publicar-lo més endavant.

Un matí arribaren els 7 exemplars pendents de Tanizaki. El mateix horabaixa, na Maria Teresa (clienta de la llibreria) vengué a dir-me que Jesús li havia recomanat El elogio de la sombra. Va portar-se'n un exemplar. Miquel Riera (un altre client), va veure el llibret damunt el taulell i també el se’n va dur. El mateix Miquel tornà dos dies després i en comprà un altre per regalar. Per la meva part el vaig recomanar unes quantes vegades i finalment em vaig tornar a quedar amb un sol exemplar que vaig  col.locar a l’estant dels llibres d’assaig. La febre Tanizaki ja ha passat, vaig pensar, però això mai no se sap.

Una setmana més tard vaig acabar la lectura de Vida y destino (el gran descobriment de l’any) i, encara amb les llàgrimes als ulls, vaig començar a llegir Las sombras errantes. En arribar a la pàgina 47 capítol XV tot va esdevenir, tot va encaixar. Emprenyat i avergonyit, vaig agafar el meu article i el vaig eliminar: existeixen els savis per explicar les coses. Fa uns dies vaig començar aquest post i en arribar aquí em callo, honorablement derrotat,  i deixo parlar a Pascal Quignard:

“En 1933 Tanizaki publicó un breve texto en el que decía que echaba de menos la sombra. Pienso que esas páginas están entre las más bellas de cuanto fue escrito en las diferentes sociedades que surgieron en el transcurso de los tiempos – sociedades que han fragmentado las diferentes lenguas naturales en la historia general de este mundo. Ese lamento era tanto más desgarrador cuanto que estaba argumentando de una manera provocativa. Tanizaki expresaba en él su nostalgia por los retretes casi oscuros del antiguo Japón. Retretes que ya no eran tolerados por el conjunto de la sociedad nipona, de repente adicta a la voluntad general de excretar bajo la luz puritana, imperialista, americana, deslumbrante de los tubos de neón, en una taza de porcelana inmaculada, rodeada de un enlosado blanco, higiénico, brillante, en medio de un olor a flores artificial.

Junichiro Tanizaki decía que echaba de menos el pincel, más silencioso que la pluma;
los objetos de metal deslustrados;
el cristal opaco y el jade turbio;
las manchas de hollín sobre los ladrillos;
el resquebrajamiento de las pinturas sobre la madera;
la huella de la intemperie;
la rama rota, la arruga, el dobladillo deshecho, el seno generoso;
el excremento de un pájaro sobre la balaustrada;
la luz insuficiente y silenciosa de una vela durante la cena o la de un faro colgado encima de la puerta de madera;
el pensamiento más libre o embotado o vacilante que concibe la cabeza humana cuando se hunde en la sombra, mientras el alma avanza hasta la frontera de los dientes;
la voz más baja y susurrante que acompaña la lumbre de un cigarrillo sobre la que se posan los ojos;
el sabor más persistente de lo que se come y a la afinación menos obsesiva por la forma y el color de los manjares a medida que envejecemos- la cocina se reconcilia progresivamente con la sombra del cuerpo con el que se vuelve a encontrar.

Amaba los cuencos oscuros
Amaba las paredes de piedra
Amaba la indigencia de la claridad sobre el cuerpo de una mujer que no aparta las ropas que envuelven su vientre liso y sus pechos desnudos más que para confiarlos a la penumbra; su olor es más intenso; su piel desnuda es más suave; sus rasgos, al ser más fantasmales, son más femeninos; proviene del pasado; no repudia la oscuridad de su sexo que se entreabre y nos recuerda que esa era la antigua morada.”

Pascal Quignard. Las sombras errantes.

Desenllaç:

Mentre els minuts, les hores i els dies passen l’univers segueix conspirant i la vida, plena de petits detalls, se’ns revela tan misteriosa i tan plena d’ombres que l’enlluernadora i freda claredat del neó no és capaç  de copsar.

Un home a qui no havia vist mai i a qui tal vegada no torni a veure va entrar a la llibreria. Portava sota el braç una carpeta i dos llibres, un d’ells, el que era visible, tenia una fotografia d’un mico a la portada. Els engranatges del destí trontollaven. Va acostar-se al taulell  i em va dir:

- Cerc un llibre que probablement no tindràs.
 
Em vaig preparar pel cop. M’ho veia venir. Ho sabia, com se sap que la nit s’acosta.

- De quin llibre es tracta? - li vaig demanar

- D’El elogio de la sombra- em va contestar.

Fausto Puerto