Món de Llibres

Según la Wikipedia, esa inabarcable Biblia tan apócrifa como la Otra (si se me permite la inocente blasfemia), Olaf Stapledon fue un inquieto intelectual de su época -finales del siglo XIX y principios del siglo XX- nacido en Liverpool, Inglaterra.

Erudito en filosofía, historia y ética, entre otras ramas del saber, este inglés tardó cuarenta años en dedicarse de lleno a la literatura de ficción por la que sería recordado en las décadas venideras.

El texto que nos ocupa, Hacedor de estrellas, es de muy difícil clasificación, ya que el término “novela” bajo el que seguramente lo encontraremos en los anaqueles de las librerías no parece el más indicado para referirse a esta historia de desproporcionada épica cósmico/intelectual.

En muchos sentidos, la primera sensación que nos embarga al recorrer sus páginas es la de estar leyendo algo ya conocido. Y esta sensación de déjà vu es más que paradójica tratándose de una historia escrita en 1937. Esto pone en evidencia el carácter profético que, desde el punto de vista literario, posee la obra de Stapledon. Son tantas las ideas sugeridas en este libro y retomadas por escritores posteriores que enumerarlas en esta breve reseña resultaría abrumador. Bastará decir que autores de la talla de Robert Heinlein, Arthur Clarke, Isaac Asimov, Brian Aldiss o Stanislaw Lem, entre otros, fueron influenciados por la visionaria obra de este librepensador.

El despliegue de imaginación que Stapledon vierte en este extraño libro es inusitado y cada página parece llegar a un punto en el que es difícil avanzar, sensación que se desvanece ante nuestro asombro en la página contigua, que, seguramente, redobla la apuesta de la anterior. La vorágine en la que nos sumerge esta historia hace que permanentemente nos preguntemos ¿y ahora qué?, ¿cómo termina esta desmesura? Y así, como un copo que se va transformando en una gigantesca e incontenible bola de nieve, se nos revela el periplo de un habitante de un pequeño poblado que, en una noche como tantas, es arrastrado -sin más preámbulo que su propio desasosiego- hacia una aventura de dimensiones inconcebibles que lo llevará a conocer nada más y nada menos que la Verdad absoluta, en un viaje a través del tiempo y el espacio.

Esta arriesgada y pretensiosa línea argumental permite al autor retratar de manera prácticamente enciclopédica los distintos universos que ensaya el demiurgo al que hace referencia el título del libro. Lo llamativo, lo realmente asombroso, es la diversidad de universos posibles que describe Stapledon, todos ellos poseedores de una lógica interna tan inesperada como convincente. La disparidad de civilizaciones que nacen, se desarrollan y mueren a lo largo y a lo ancho de los sucesivos cosmos que esta deidad de poder infinito va creando en su búsqueda del Cosmos Último, es delineada con asepsia casi científica y -por qué no decirlo- con cierta ingenuidad literaria. Y esta candorosa ingenuidad, lejos de desmerecer la obra, contribuye a dar a Hacedor de estrellas esa sensación de extrañeza lograda por un escritor que, sin embargo, no oculta (o no puede ocultar) que en realidad nos está hablando de nuestro mundo y del lugar que ocupa la humanidad dentro del mismo.

Alejandro Blasi

      Aquesta és una d’aquestes petites peces, que apareixen sense cap pretensió i que per elles mateixes ocupen un lloc destacat dins les nostres llibreries. Catalogada dins el gènere epistolar, narra la història real entre dos personatges que van mantenir una amistat lligada per l’amor comú pels llibres i la lectura.  La relació que es desenvolupa entre la protagonista, escriptora de Nova York, i un llibreter de Londres en el marc de la segona guerra mundial, està plena, pleníssima, de tendresa, d’ironia i humor; d’amor irrefrenable pels llibres i la literatura, i és un cant també a la bondat i a l’amistat. El llibre està format per la correspondència que varen mantenir al llarg de vint anys els dos personatges que, tal com si fos un guió dramàtic, acaben per no arribar a conèixer-se mai. Dins aquestes cartes parlen de llibres, però també de confidències personals, de sentiments i d’esperances. La figura d’Helene t’arriba a enamorar, amb la seva espontaneïtat, sentit de l’humor i passió per la vida.

Parlar d’aquest petit gran llibre serveix com a excusa ideal per a entrar dins dues reflexions: la primera és reivindicar l’amor per l’objecte, el llibre, com un bell element. Trobar una bona edició, apreciar la textura del paper, l’olor de la tinta, el tacte dels lloms, és ja un marc ideal pel que conté, com triar una bonica copa per beure un excel.lent vi, que en un got de plàstic perdria molta part del seu encant. La protagonista del llibre té com a costum no comprar mai un llibre que no hagi prèviament llegit, i llavors el busca com a objecte preciós que vol conservar, cercant edicions acurades, traduccions correctes, il.lustracions.. 

L’altra reivindicació passaria per la figura del llibreter.
S’hauria de cultivar i potenciar la relació entre lector i llibreter. Igual que tothom té cura de l’ elecció d’un bon metge per tal de superar les seves dolences i carències físiques enlloc d’anar a la farmàcia i automedicar-se, s’hauria de mantenir la mateixa relació amb el llibreter. No és suficient amb realitzar compres compulsives de llibres guiats per la moda, pels suggeriments de crítics o revistes especialitzades. Tot això és necessari, és un bon punt de partida, però no hi ha res tan complet com la relació amb el llibreter, espècie de psicòleg del nostre intel.lecte, que ens pot arribar a conèixer, a conduir amb delicadesa per l’univers escrit, a determinar un camí propi i intransferible per a cada lector.

Hauria d’ésser com un deure per als aficionats a la lectura potenciar i tenir cura d’aquesta figura, tal com una planta fràgil i delicada que necessita d’un entorn propici per a créixer i donar fruits. A Manacor, entre altres millores que s’han anat notant en el poble durant els darrers anys (això no ho negarem), tenim la sort de que ha nascut i crescut una d’aquestes rares plantes en la figura d’en Fausto. Des d’una postura discreta i amable no es dedica a vendre llibres (això es relativament senzill) sinó que es dedica a propagar el seu amor per la literatura, a fer extensible la seva dedicació als llibres. Quan passem per la seva llibreria no podem restar indiferents, ens arriba una flaire que, com un perfum delicat i irresistible, ens impulsa a entrar i submergir-nos dins una illa (sí que existeixen) on la paraula pren el protagonisme, i on trobem un moment de recolliment i introversió, tal com una petita catedral de les lletres (com serà que dins una llibreria no ens atrevim a parlar fort?).

Serveixi això com a petit homenatge a tots els llibreters i molt especialment a Món de llibres i la rara planta que l’habita. Tinguem tots cura per tal de que segueixi creixent i propagant aroma de cultura pel centre del nostre univers quotidià.
 
Maria del Mar Riera

Gràcies a la tria i al bon gust d’un Llibreter ben conegut podem adjuntar aquest llistat d’altres llibreries que tenen blog. Si vosaltres, lectors, voleu aportar-ne algun més no dubteu en fer-ho.

El llibreter (Catalunya)
Lectures de l’espolsada (Catalunya)
Diario de una libreria (Argentina)
El blog del librero humanoide (Argentina)
El cliente nunca tiene la razón (Argentina)
laie CCCB (Catalunya, sembla més un fotoblog)
Las chifladura bibliográficas de Maese Huvi (Espanya)
Libreros (Veneçuela)
Regina ExLibris (Espanya)
El blog de Negra y Criminal (Catalunya)
Els llibres de Proa Premià (Catalunya)
Repiso Libros (Espanya)

Le Scribe (França)
Rebel Booksellers Journal (EE.UU.)