Món de Llibres

Bram Stoker creà l’any 1897 el personatge vampíric per excel.lència: el Comte Dràcula.
Es diu que es va inspirar en un personatge real anomenat Vlad Draculea, Príncep de Valàquia, que durant els seu regnat va utilitzar mètodes de tortura tan diversos i sàdics com l’empalament, l’amputació de membres, l’extracció d’ulls i altres atrocitats contra els seus enemics. Però, sobretot, la llegenda ens diu que Vlad es bevia la sang de les seves víctimes.

S’han escrit infinitat de llibres i s’han realitzat infinitat de pel.lícules relacionades amb el mite del vampir. No m’havia interessat per aquest tipus de històries fins que vaig decidir llegir aquest clàssic. No va ser res premeditat, simplement feia un parell de vegades que el veia al prestatge, el vaig agafar (no vos passa que quan teniu pensat llegir un llibre, al costat n’hi a un altre que vos reclama i acabeu agafant-lo?) i el vaig començar.

El llibre d'Stoker té una gran obertura. L’arribada i l’estadia de Jonathan Harker al Castell de Dràcula podria ser perfectament una novel.la curta. De fet en Fausto em va comentar que forma part del llibre El Vampiro publicat per l’editorial Siruela, en el que estan recollits contes d’escriptors que també tractaren el mite del vampir com Poe, Tolstoi, Polidori, etc. L’aparent calma del principi, les primeres sospites, els esdeveniments estranys i inexplicables, els pensaments i els dubtes del protagonista, el castell i les parets per les que pugen i baixen misterioses criatures i, finalment, la confirmació de totes les sospites fan del començament de Dràcula una peça independent de la resta de l’obra.

La història ens és narrada a través dels diaris personals dels principals personatges, excepte les parts que fan referència al Comte que són un exercici d’estil a càrrec de l’autor. Un cop la crònica dels esdeveniments s’allunya del castell de Dràcula s’inicien les primeres pàgines dels diaris dels altres protagonistes i decau un poc el ritme endimoniat del principi.  De sobte, no sabem exactament com enllaçar tanta informació-tenim obertes un parell d'històries al mateix temps-però poc a poc tot va lligant amb sentit. Algunes parts del llibre són una mica previsibles, però tot i així tenen un encant especial.

Un detall que m’ha agradat de la novel.la és que el personatge de Dràcula apareix en poques ocasions: la trama està més enfocada al pànic que crea amb els seus actes. Dràcula ataca d’una manera silenciosa i elegant, tot envoltat d’erotisme i d’una intensa càrrega sexual. L’aproximació dels afilats claus al coll nu de les belles Lucy i Mina o el moment en què Harker es troba amb les tres vampireses en són un exemple. Potser aquest és un dels aspectes que fan que els vampirs estiguin tan presents en la literatura i el cinema.

Hi ha un programa a Radio 3 que es diu El Ambigú on el seu presentador acostuma a emetre diferents versions d’una mateixa cançó, cosa que és realment interessant i amb la qual es demostra la creativitat que poden tenir diferents músics amb una mateixa peça. Així que, després de llegir el llibre, vaig fer el mateix però amb les pel.lícules basades en la història de Bram Stoker.
Vaig veure el Dràcula de Tod Browning (1931), el de Terence Fischer (1958), el de Jesús Franco (1970) i el de Francis Ford Coppola (1992), i va ser una experiència molt curiosa. Els diferents punts de vista sobre la mateixa història canvien radicalment i es pot dir el mateix de l’ambientació i tractament de personatges. Cap de les pel.lícules és absolutament fidel al llibre, sempre hi ha algun detall significatiu que és modificat. Personalment em quedo amb l’adaptació de Jesús Franco, director valent que sense un gran pressupost crea una obra ben digna amb un Renfield genial.

Per finalitzar, salutacions al Sr. Harker i al Sr. Comte, lectors incondicionals d’aquest blog.

Sus Mateu