Món de Llibres

(Floris arcis)

Una flor amb pètals disposats de forma semiradial —emulant els raigs del sol en despuntar el dia— corona aquesta planta, la base de la qual és un fort exoesquelet amb deu extremitats mòbils. Hom creu que aquestes extremitats li serveixen per agitar l’aire que l’envolta, funció que —se suposa— exerceixen per mera diversió.

Alejandro Blasi

   Fantasia està en perill, es mor... li digué l’emperadriu infantil a Atreyu. El jove caçador, amb una promesa als llavis, agafà el seu cavall i, desbocat com la primavera que despunta, marxà a descobrir les causes del buit imparable que assetjava el seu món. En el viatge, descobrí meravelles i finalment els ulls d’un lector que l’observaven més enllà de la porta del mirall màgic. Junts reconstruïren Fantasia.(...)

Llibre de l’oblit. Capítol XXI.

   Al llarg d’aquests cinc anys iniciàtics com a llibreter he après, entre moltes altres coses, que les novel.les de ciència-ficció, i per extensió tota la literatura fantàstica, són difícils de vendre. Si exceptuem uns quants clients fidels a aquests gèneres, la resta de públic, al manco a Manacor, sol decantar-se per altres ficcions. Els dos prestatges en els que hi tinc organitzada una selecció d’autors imprescindibles, obres consagrades i un grapat de novetats conformen el petit fons de la llibreria però, i malgrat la meva voluntat, no tenen molt de rodatge.

Per què, em demano, si obviem alguns fenòmens puntuals, la novel.la fantàstica i la ciència-ficció de qualitat es venen tan poc? He arribat a la conclusió, tal vegada errònia, què la majoria dels adults no els llegeixen perquè, a hores d’ara, es consideren massa grans per fer-ho i la majoria del joves, saturats d’alternatives electròniques, desconeixen la importància que els arquetips heroics poden arribar a tenir en la seva formació. Cal no oblidar que, a dia d’avui i per a molts d’aquets al.lots, Aquil.les és un ros ben plantat que nom Brad Pitt; Hèctor un bon pare de família; Odisseu un espavilat constructor de cavalls de fusta; i els troians un poble de segrestadors fonamentalistes. El causant de tot l’embolic, un tipus que nom com la capital de França, fou qui, un cop finalitzada la guerra i passant del poema homèric, es va aplegar amb la formosa Elena. I així, mentre els déus ploren de pena perquè no han sortit a la foto, alguns mortals enterren la Ilíada.

Afortunadament, fa uns mesos, va arribar a la llibreria una novel.la que, de manera imprevista, es començà a sol.licitar amb regularitat. El seu títol invoca al nom del vent en una portada plena de tòpics que no fa honor al seu contingut. Té 872 pàgines, cosa que a primera vista fa mandra. Emperò, la lectura es fa adictiva i fluïda.  En aquestes pàgines habita un nen, un adolescent i un jove que en el futur es convertirà en un heroi. Sabem que robarà princeses, incendiarà ciutats, parlarà amb les deïtats i escriurà cançons. També sabem que un desengany precipitarà el seu destí. Però de moment no el veurem fer res de tot això. Abans haurà d’afrontar la mort dels que estima; suportar el fred i la solitud; suar la febre i el deliri; encaixar la humiliació i la pobresa. Després, encara, li restarà aguantar les enveges dels que no arriben a la seva alçada i fracassar infinitud de vegades fins que un dia, incapaç de contenir-se, pronunciarà el vertader nom del vent i comprendrà que un gran poder és tan perillós com una espasa de dos fils.

Kvothe, que es pronuncia cuouz i que significa saviesa, és el nom més conegut del nostre heroi, però en té molts d’altres. I d’això va, en realitat, aquesta novel.la; de com es forja un mite, desapareix un home i resta un nom. La crònica de l’assassí de reis ens és narrada, vora el foc (el lloc on millor llueixen les històries), al llarg de tres fredes nits pel mateix Kovthe que oculta la seva identitat retirat com a taverner.

El nombre del viento no és una obra mestra, ni tampoc la novel.la d’un il.luminat que vol reinventar un gènere. Una sensació de déjà vu, que en cap moment em va molestar, m’acompanyà al llarg de la seva lectura. La prosa, cuidada i a estones poètica, està per damunt dels mínims exigibles. El narrador, sense accelerar-se mai, ens acaba engrescant i ho fa d’una manera gairebé inexplicable, sobretot si tenim en compte que les gestes succeeixen amb una lentitud i una contenció que no és habitual en aquesta classe de llibres. Patrick Rothfuss, per molt que diguin alguns, no és Tolkien ni Ursula K. Le Guin però es nota que els admira, que els respecta i que no vol defraudar als possibles lectors amb una oblidable novel.la més. Al final, sabedors de què les grans proeses estan per arribar en dos pròxims volums, Rothufuss aconsegueix el que volia i ens deixa amb ganes de més, col.locant el protagonista en un univers on tot és possible i en el que els predestinats acaben convertint-se en allò que en realitat són: Herois.

Fausto Puerto

(...) Avui, pocs són els afortunats que saben de l’existència de Terramar; només una minoria s’estavellarà sobre les dunes del planeta Eden; escassos seran els que tastaran el vi de l’estiu i molts menys encara els que retornaran, per segona vegada, a Minas Tirith. Després de la gran batalla, i un cop vessada la sang del llop, els herois de veritat marxaran des dels ports foscos i el homes, incrèdules criatures deslligades, ni tan sols seran allà per contemplar-los. Aquesta és la tragèdia de Fantasia (...)

Llibre de l’oblit. Capítol XXIV.

(Denegavi deus)

Aquest insecte singular sembla que té una predisposició permanent a qüestionar-ho tot, fins i tot la seva pròpia forma de vida. Sol canviar periòdicament d’hàbits alimentaris, d’entorn i fins i tot d’aspecte. Aquesta actitud de tossuda rebel.lia existencial li va valer la simpatia de Vidal i Alomar, que va dir que envejava «la llibertat i el lliure albir d’aquest petit racionalista que cerca l’excel.lència sense saber-ho; tots hauríem d’aprendre de la seva facilitat per dubtar dels preceptes més intocables». Cal aclarir que aquests comentaris eren una gosadia enmig de la fèrria concepció religiosa de l’època.

Alejandro Blasi