Món de Llibres

   Adolf Tobeña és un gran divulgador. La seva obra sobre el cervell i el poder, Cerebro y poder, és una magnífica anàlisi sobre els camins hormonals que la nostra espècie té oberts per exercir la seva territorialitat. Ben documentada, beu de camps com l’estudi dels primats, l’estudi de l’estrès, les vies neuroquímiques i les estructures cerebrals associades, estudis sobre economia conductual, estudis sobre psicologia social i moral,...

Per això, quan va presentar aquest llibret, amb aquest títol tan suggeridor, vaig córrer a llegir-lo. I, en aquest cas, em vaig quedar amb la sensació que el que es prometia al títol no rebia la resposta esperada. Tal vegada sigui pel fet que, com diu al principi, es tracta d’una obra d’encàrrec. O, tal vegada, hagi caigut en el condicionament propi del que treballa en un camp tan complex com aquest. O, simplement, s’hagi decidit per divulgar el que millor coneix: la psicofarmacologia dels trastorns de l’estat d’ànim, deixant, de retruc, la sensació que els patiments de l’ànima són el resultat d’una bioquímica alterada i, per tant, per a curar-los el que s’ha de fer és recórrer a la medicació.

El que queda clar és que considera que les teràpies psicològiques aplicades als trastorns depressius són més aviat inespecífiques i tenen com a principi actiu principal el placebo que, encara que presenta una gran potència, depèn de coses tan poc definides com el context, la relació i el tipus de problema. Encara que indica que les teràpies conductuals tenen un èxit indiscutible en tot el que té a veure amb les pors i l’ansietat o amb els problemes socials, escolars i domèstics en la infància i l’adolescència,  deixa molt clar que el tractament dels desordres mentals és patrimoni de les eines psicofarmacològiques. I, també, del que ell anomena la “metabolització social fructífera” que portarà a acceptar l’efectivitat de la farmacologia en el tractament de les depressions i del que anomena “dopatge farmacodomèstic”, exemplificat amb la naturalitat amb què hem anat acceptant la cafeïna i altres potenciadors de la vigília.

Conclou que els mecanismes psicobiològics són complexos i està preocupat per les veus, suposadament “humanistes”, que mantenen una separació ment/cos artificiosa i poc científica. Defensa, en tot moment, que l’únic camí cap al coneixement passa pel mètode científic i alerta sobre la ineficàcia provada de tractaments alternatius com l’homeopatia o l’acupuntura que, en cap cas, han demostrat ser més efectius que una pastilleta de sucre o una punxada inespecífica.

Apunta la potència de tècniques com la meditació en el control del dolor, encara que abandona el tema per reprendre l’anàlisi de la qüestió dels placebos, perdent l’oportunitat d’entrar en un dels camps fronterers de la neurociència afectiva, del qual en seria un exemple el magnífic llibre de Siegel Cerebro y mindfulness. Assenyala la necessitat d’aplicar-se a protocolitzar procediments d’instrucció i reentrenament psicològic per tal de respondre, amb el mateix rigor que la psiquiatria, al repte de tractar amb els “desgavells de l’esperit”.

Em deixa perplexa la part que fa referència al negoci i la promoció farmacològiques. Suposo que l’objectiu era constatar que la demonització d’una indústria útil i que ha ajudat a millorar la vida (en alguns casos, fins i tot, la fa possible) de tantes persones, no té sentit; però, hem de suposar que els congressos pagats i els regals només ajuden a la millor “formació” dels professionals? Francament, no ho sé...

Estem davant un manifest en pla “nosaltres els psiquiatres hem fet els deures; és hora que la societat en sigui plenament conscient i que els altres professionals del gremi psicoterapèutic també els facin”. Però no es queda aquí la cosa: en les entrevistes sobre el llibre, Tobeña parlava de la importància de la conversa guaridora amb una “persona sàvia”. Com buscar aquesta persona? Perquè, si la referència psicoterapèutica ha de ser un vienès de finals del segle XIX, amb una concepció hidràulica de la ment com era en Freud, estem llestos...

Llegiu aquest llibre si voleu entendre la psicofarmacologia dels estats d’ànim depressius o, per exemple, els darrers avenços en el camp de les demències. És del tot recomanable. No hi trobareu, però, més que una sèrie de referències a un dels tractaments psicològics habituals i a un estudi del 1972 sobre els efectes inespecífics de la psicoteràpia. Li falten referències del camp de la Psicologia Clínica i partir d’un model de salut menys reduccionista, que inclogui, a més dels aspectes neuroquímics, altres elements contextuals que intervenen en els estats de benestar, com per exemple, els aspectes socials i relacionals.

I, finalment, m’agradaria puntualitzar que els professionals de la psicoteràpia no aspiren a tenir converses guaridores: les converses són simètriques, no així les interaccions en els tractaments. El bon professional intenta facilitar la reavaluació dels problemes introduint en la “conversa” els coneixements científics procedents de les ciències socials, de les neurociències i de l’estudi de les relacions humanes. El bon professional intenta generar recursos nous per a la bona regulació emocional. El bon professional intenta mobilitzar les fortaleses presents en cada una de les persones que el consulten. Sí s’ha de dir, en honor a la veritat, que té raó en la necessitat de protocolitzar els tractaments. I en què alguna cosa s’està fent molt malament des de la divulgació psicològica quan una persona del prestigi de l’autor posa com a gran referent de la Psicologia actual a en Freud.

Paula Vicens