Món de Llibres

   Sentir-se viu, em refereixo a fer-ho amb tota la intensitat i la passió que implica l’acte en qüestió, és una sensació que experimentem de manera intermitent. Vivim però no sempre en som plenament conscients. El temps que transcorre entre un puntual instant de goig que ens fa sentir desbordats i el moment en què tornem a reconèixer les mateixes sensacions, l’omplim amb les rutines que marquen el compàs i els intervals de la nostra felicitat. Som com el vi que reposa quiet dins la copa i que, de sobte, quan la conversa decau, barregem per intensificar-ne les seves aromes abans de degustar-lo. Hi ha gent que en aixecar-se del llit necessita escalar una muntanya per sentir-se pletòrica i gent a qui li basta sortir a passejar per la platja un horabaixa per extasiar-se. Recordo una pel.lícula sobre un soldat americà que només se sentia el rei del món quan desactivava bombes a l’Iraq i una altra en la qual uns monjos de clausura guardaven silenci voluntari al llarg de tota una vida de contemplació. Allò que em sembla més curiós -i alhora més extraordinari- és que l’art de conduir-se per la vida depèn de nosaltres mateixos i de la capacitat que tinguem de saber assaborir el temps que se’ns ha donat. És clar que no parlo de coses materials sinó més aviat de sensacions i certeses; d’intuïcions que es tenen o no es tenen; d’emocions que floreixen o s’enfonsen dins el desconeixement; de subtils matisos que captem amb el sentits o que deixem perdre per sempre rere els ulls de la ignorància.

Langlois, l’omnipresent protagonista d’aquesta angoixant novel.la de Jean Giono, és un home dotat de totes les gràcies dels grans personatges literaris; ric en coneixements i cultura; valent com un heroi clàssic; de ràpida i encertada intuïció; audaç com un caçador i magnànim com un monarca, és posseïdor d’una capacitat innata per entendre les passions i les misèries humanes, fins i tot aquelles més fosques i prohibides. A pesar d’això, Langlois, resulta un tipus inextricable i complex; tan llunyà i pertorbador, com un forat negre que es devora a si mateix. Un ésser que creu que qualsevol experiència plena amaga un gran buit al darrere i que, incapaç de conformar-se amb el quotidià, cerca i persegueix les emocions més extremes. En el fons crec que Langlois, com si d’un filòsof turmentat es tractés, pensa que viure és un fet impossible i que per tant, filant sempre amb la mateixa lògica, també ho és morir. Podríem dir que és un addicte crònic a les aventures extremes, un “yonkie” sedegós d’adrenalina. L’objectiu que el motiva és posar a prova la seva capacitat per assolir el triomf, mentre que allò que l’atemoreix és el preu que està disposat a pagar per aconseguir-lo. I és que convertir-se en un monstre fa més por que haver nascut rodejat d’ells.

Allò que és real, ens demostra Giono amb la seva genial faula nevada, pertany a una regió de l’impossible. Tot el que és factible fer o sentir ho és dins un marc finit. Inclús l’instant íntim i solitari de la mort (abstracció on deixem oberta l’opció a què succeeixi allò improbable) és un vivència que conclou de manera sobtada. La saviesa que li manca a Langlois passa per no saber economitzar els recursos de què disposa en un indret on qualsevol altre intentaria ser, simplement, feliç. Ja que tots naveguem en un vaixell que es mou entre el goig de les onades i la tragèdia dels abismes, considero que és quan el vi està en repòs que hem de aprendre a gaudir de la calma. Langlois no ho entén d’aquesta manera i per això surt cada vespre a fumar al jardí de casa seva amb el pensament saturat de llamps i trons premonitoris.

Un rey sin diversión és una de les novel.les més potents i perverses que he llegit mai. Fa dies, setmanes i mesos que li dono voltes dins el cap. Fosca, poètica, inquietant, farcida de situacions críptiques i emmarcada dins un paisatge tan salvatge i contundent que, al final, resulta ser com un personatge més de la història. L’acurada edició d’aquesta obra em sembla del millor que s’ha publicat darrerament. Cal advertir que l’esclaridora cita de la darrera pàgina no resol tots els interrogants però sí que dóna les pistes necessàries per desentranyar part del misteri d’aquest llibre inoblidable.

Fausto Puerto