Món de Llibres

Esventrada de verdet i de pinassa, la tomba batega amb paciència d’animal antic. Sempre hi ha alguna cosa de mentida en els nostres resos. ¿En quin temps parlam als morts? ¿I si ens responen? Hem de guardar memòria del vol de la seva veu i extingir-nos en el seu eco.

Escriu Antoni Xumet, poeta, editor i encomiable home de lletres, que per a immunitzar-se i preparar-se envers allò inevitable, com un alquimista del verb i la paraula, barreja l’antídot de la nuesa virginal amb l’essència obscura del verí. El poeta, després de deu anys d’observar i destil.lar els primers vestigis de decadència i de repensar els misteris de l’endemà, prepara el concentrat nociu i alhora revitalitzant per abocar-lo dins el flascó en forma de poemari, i ens convida a tastar-lo a petites glopades. A l’altra pàgina, invocada per mans innocents, la “Predina Barbera”, vestida de princesa i dibuixada amb corona d’or i rissos com salts d’aigua, ens somriu amb aflorada i eterna joventut. És la visió de conte de fades i el record, tal vegada més inalterable, d’Alba Xumet.

Com és el deure de tot bon poeta, Xumet es despulla davant el lector. Però ho fa amb l’elegància de qui dorm sense badar la boca; amb la saviesa de qui extreu de les ensopegades de la vida un aforisme o un vers inspirat; amb la senzillesa de qui ens conta en primer lloc les experiències que resten de les derrotes i ens amaga, amb modèstia, la recompensa que acompanya les victòries. Diu Pere Joan Martorell, en el seu afinat pròleg de La nuesa i el verí, que els versos del poeta son punyents, sovint opacs i críptics. Jo em demano: poden ser els versos tot això i al mateix temps, també, tot el contrari? El lector podrà contestar la pregunta gaudint i experimentant aquest llibre estrany i encisador, però només ho farà amb profunditat si ha assolit la paciència que escorta la maduresa. Xumet, amb veu subjectiva i precisa, lliure d’influències locals, es mostra universal i profund: La terra d’un / no és allà on neix,/ sinó el lloc on l’esperen. L’escriptor filosofa i ho fa amb totes les conseqüències. El seu espès i concentrat beuratge pot, d’entrada, torbar o desorientar, però, si no ens deixam confondre, descobrirem que el llibre, enginyosament hermètic i complex, ple de recons enigmàtics, amaga entre les seves fulles el cap del fil que ens fa falta per accedir als seus misteris. Qualsevol dels trenta-quatre poemes que el composen ens pot donar la pista per entendre i desvetllar tots els altres. Aleshores, talment Ariadna, lligats a la corda màgica que ens guiarà, podrem tornar enrere i recórrer les cantonades d’aquest laberint que el poeta i la seva filla ens han dibuixat. Antoni Xumet es desposseeix de les màscares i gràcies a aquest acte comprendrem, finalment, quina és la distància de falcó de la que parla. Sentirem el so dur dels tambors que pessiga el desert. Trepitjarem l’ample llindar de les coses oblidades. Mastegarem la fruita que abans de caure ja corromp tots els marges. Copsarem el petit univers que cap entre ganya i ganya. Intuirem el país de pell i la sacra nominació de la rosa. Recolzarem el no la renyis, que d’un antic batec tremola. I així totes i cada una de les paraules nues d’aquest poemari.

Sustent amb la mirada l’aroma del teu món, diu el pare meravellat davant l’ala d’un ocell primigeni que acompanya el vers. Al final sabrem gairebé tot el que el poeta ha volgut que sapiguem. Les seves pors i el seus deures; els seu records i les seves penes; la seva fe i les seves intencions; les seves esperances i el seu compromís  amb la paraula escrita. Sabrem de la gent que més s’estima i de la gent que, malgrat les absències, mai no ha deixat d’estimar. Dels verbs desgranats entre les mans ens quedarem les seves llavors, místiques i concentrades, per atresorar-les als prestatges dels llibres que no volem oblidar.

No hi ha res més pornogràfic que la mort, ens explicava fa uns dies, a na Cati i a mi, un amic que sap molt bé del que parla. Llavors, per deformació professional, ens contà una de les seves experiències personals. Entenc que no ens volia relatar una mort de novel.la ni tampoc una mort cinematogràfica, sinó una mort anònima i real, però, mentre parlava, tal volta sense adonar-se’n, l’acte que ell entenia com pornogràfic esdevenia literari, quasi poètic. La seva intenció, encara que fallida per culpa del encertadíssim  raonament, era desmitificar la mort. Ell es referia a la mort crua. A la dels hospitals freds i els llits de ferro; a la dels dits pàl.lids i la mà cansada que demana silenci; a la de les faccions enfonsades i engroguides; a la de la respiració suspesa. Tanmateix les paraules, si estan ben col.locades, evoquen els sentiments. I els sentiments sagnen poesia. Per això quan Xumet escriu el dolor ja no ens accepta les màscares ens explica, a la vegada, una despietada veritat i ens en fa un poema. Quan escriu Es podreixen les pomes sobre la taula, oblidades pel seu déu i afegeix El silenci ofèn les mans indefenses que fan inventari d’un cos, ens descriu, alhora, el penós decaïment que provoca el pas del temps i ens en fa un poema. Per això quan, davant la conca buida d’uns ulls, es demana te’n recordaves encara de mi?, fa poesia. La mort, com tot misteri indesxifrable, té la tendència  a convertir-se en record, en  llegenda, en èpica.

Antoni Xumet, des del seu poble medieval i encantat, aborda dos del temes més profunds i literaris d’aquesta vida: la puresa de la innocència enfront del descobriment pertorbador de la futilitat de l’ésser humà. Sap que entre la nuesa i el verí només hi roman l’experiència. I ens ho conta pacientment, tal com fan els bons escriptors, amb la ploma a l’aguait i tot el temps del món dins el sarró.

Fausto Puerto