Món de Llibres

   Un dels darrers encàrrecs que va rebre Charles Bukowski (Andernach, 1920 – Los Ángeles, 1994) del seu editor va ser escriure un diari sobre la seva vida quotidiana, un retrat del seu dia a dia on havia d’aparèixer no solament l’escriptor que tots coneixien sinó, sobretot, la persona que s’amagava darrera ell. Rutines, obsessions, fòbies... Bukowski va complir amb l’acord i des de l’agost de 1991 fins al febrer de 1993 va redactar un diari que fou publicat quatre anys després de la seva mort amb el títol de El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco en el qual exposa la seva particular i desencantada visió del món.

El llibre, convertit en testament literari i il.lustrat per Robert Crumb, un dels referents obligats del còmic underground, ens presenta un Bukowski entrat en anys a qui per fi han arribat l’èxit i els reconeixements, que viu dels drets d’autor de les seves obres i que continua escrivint amb la mateixa ferocitat i mala llet de sempre. En la seva vida real ha substituït el submón marginal dels perdedors, de les prostitutes, dels alcohòlics, de la gent sense esperança ni futur, per la comoditat d’una casa a Hollywood amb jardí, jacuzzi i piscina. Va a l’hipòdrom cada dia en el seu flamant BMW vermell, ja no beu whisky barat sinó bon vi i la seva antiga màquina d’escriure ha estat arraconada per un ordinador Macintosh que el té fascinat.

“Conozco a dos editores que están muy ofendidos por la existencia de los ordenadores. Tengo dos cartas suyas, y despotrican contra el ordenador. Me sorprendió mucho la amargura de sus cartas. Y el infantilismo. Soy consciente de que el ordenador no puede escribir por mí. Si pudiera, no lo querría. Pero estos dos tipos se enrollaban demasiado. Insinuaban que el ordenador no es bueno para el espíritu. Bueno, muy pocas cosas lo son. Pero yo estoy a favor de la comunidad; si puedo escribir el doble y la calidad es la misma, entonces prefiero el ordenador. Cuando escribo vuelo, enciendo fuegos. Cuando escribo saco a la muerte de mi bolsillo izquierdo, la lanzo contra la pared y la agarro cuando rebota”.

Bukowski ja no viatja a les clavegueres de L.A., ja no dorm en pensions immundes ni en bancs de places o parcs, ja no s’engata fins a la inconsciència en bars de mala mort ni es deixa rompre la cara pels tipus més bèsties. L’últim escriptor maleït de la literatura nord-americana s’ha cansat de bregar amb el món i amb ell mateix. No s’identifica amb la societat mediocre que l’envolta, plena de persones grises sense sang a les venes, idiotitzades, dòcils. Mai no va tenir la més mínima esperança en la raça humana ni mai no la tendrà. El primer punk de la història –com alguns el consideraren- ara és un savi respectat que, fins i tot, s’atreveix amb Descartes, Sartre, Kierkegaard...

“He estado leyendo a los filósofos. Son realmente tipos extraños, divertidos y alocados, jugadores. (...) Adoro a estos tipos. Sacuden al mundo. ¿No les entrarían dolores de cabeza, pensando así? ¿No les rugía una avalancha negra entre los dientes? Cuando agarras a estos tipos y los pones junto a los hombres que veo caminar por la calle, o comer en los cafés, o aparecer en la pantalla del televisor, la diferencia es tan grande que algo se retuerce dentro de mí, me da una patada en las tripas”.

La seva vida transcorre entre les carreres de cavalls –l’eix central de la seva existència-, la dona i els seus nou moixos, i teclejar l’ordinador mentre escolta música de Mahler i es fuma alguns cigarros.

“Un día lento hoy en el hipódromo, mi maldita vida colgada de un gancho. Voy todos los días. No veo a nadie por allí que vaya todos los días excepto los empleados. Probablemente tenga alguna enfermedad”.

El Bukowski de El capitán salió a comer... és un Bukowski reflexiu i intimista, un Bukowski de carn i ossos que pressent proper el seu final i, per això, tal vegada, es mostra més sincer i més pausat de l’habitual. En el llibre conviuen l’humor i el record amb sentències plenes d’enginy i de força. Bukowski menysprea l’estupidesa, la demència, la falsedat. És un supervivent de la vida que ha après a caminar per la senda de la derrota i no es deixa impressionar amb facilitat.

“Todos vamos a morir, todos nosotros, ¡menudo circo! Debería bastar con eso para que nos amáramos unos a otros, pero no es así. Nos aterrorizan y aplastan las trivialidades, nos devora la nada”.

Amb aquest diari, Bukowski capgira la imatge que fins aleshores teníem d’ell, la del narrador salvatge i l’home brutal i fora mesura. Si gratam una mica damunt les crues històries de violència, sexe i borratxeres de qualsevol dels seus relats o novel.les, veurem que en realitat no són més que històries d’amor i de dolor humà, històries de misèries i pobresa infinita. Bukowski no va encaixar mai en aquest planeta i els únics refugis que trobà foren l’escriptura i els excessos etílics. Ell fou la mala vida duita fins al límit.

Dur, tendre, malparlat, independent, compassiu, honest, lúcid, vulnerable, humà, sensible, intel.ligent, íntegre són adjectius que s’escauen amb l’últim Bukowski, amb el vellet malsofrit però entranyable de El capitán salió a comer..., qui fins i tot s’atreveix a aventurar què passarà quan ja no hi sigui.

“Ahí está el mundo, siguiendo con sus cosas. Y yo no estoy allí. (...) Se hará una película sobre mi vida. Me pintarán mucho más valiente de lo que soy, y con mucho más talento del que tengo. Será como para hacer vomitar a los dioses. La especie humana lo exagera todo: a sus héroes, a sus enemigos, su importancia”.

Llegint aquest llibre –una raresa feta de raó i veritat- tal volta puguem entendre per què Charles Bukowski és considerat avui en dia un dels escriptors nord-americans més influents. Perquè, arriscant-me a contradir-lo, Bukowski era un geni a la seva manera.

Tomàs Bosch