Món de Llibres

“L’art és l’oposat a les idees generals, només descriu l’individual, no desitja més que allò únic”.

   Sempre he pensat que la Raó, per inèrcia, ens hauria d’abocar a la individualitat, al silenci, a la distància; que el coneixement ens hauria d’allunyar de qualsevol moviment social, polític o religiós que intentés adoctrinar-nos; que la saviesa adquirida amb el pas del temps hauria d’empentar-nos a la recerca d’un espai privat en el qual l’aprenentatge i la perseverança en una o vàries passions, ens permetessin, si no crear bellesa, al manco reconèixer-la a qualsevol lloc i en qualsevol cosa. Sovint, analitzant alguns dels  personatges del meu món literari o de la meva quotidianitat, he pogut constatar la idealitat del que he exposat i, alhora, la feblesa del meu raonament. M’explico: hi ha gent que per ser feliç necessita viure al marge de la multitud i gent que per ser feliç necessita mesclar-se i, a ser possible, destacar damunt els altres. Curiosament, l’encert d’un pensament, la recomanació d’una bona lectura, la sorpresa que acompanya una idea original sempre em ve donada per aquell que viu mig amagat. En canvi, la trivialitat d’una conversa desgastada, la reiteració d’un lloc comú i l’avorriment més general me’ls ofereix aquell que porta les mans carregades d’objectes i la boca plena de batalles. A l’ànima que viu conforme i tranquil.la a la rereguarda li reconec els ulls plens de curiositat; a l’altra, a la que s’exposa a totes les mirades, sovint li compadeixo el buit de la pròpia.

Malgrat la versemblança del que he apuntat, el meu discurs es desbarata i empobreix quan és l’individu desil.lusionat qui (amb la raó o sense ella) s’aïlla de la societat per acabar depreciant-la o, en el cas invers, quan és la societat qui (per por o per ignorància) rebutja a l’individu marcant-lo. De qualsevol de les dues maneres la humanitat fracassa estrepitosament. Sabem que la intolerància, a curt termini, ens abocarà a la censura i que aquest és el primer senyal alarmant d’allò terrible que pot esdevenir. Primo Levi, en un impressionant capítol d’Els enfonsats i els salvats, escrigué: “L’home està biològicament i socialment predisposat a la comunicació”. L’equilibri perfecte, propiciador de l’eclosió artística, es trobaria, doncs, entre la quietud del claustre i el soroll de la festa. D’acord que l’acte creatiu sorgeix i té lloc en la intimitat, però és innegable que el fertilitzant d’aquesta manifestació prové de la capacitat que cada un de nosaltres té d’observar, comprendre i comunicar-se amb els diferents subjectes que l’envolten i, sobretot, amb els que més s’estima. Com sempre l’amor se’ns revela com el carburant de la vida i de la creació estètica.

Marcel Schwob es comunica amb nosaltres a través dels mites. D’aquest gran amor que els professa, inevitablement, sorgeix l’art. Per aquest motiu, si som dels que preferim la mitologia al folklore, ell com escriptor del segle XIX i nosaltres com a lectors del XXI, ens podem entendre sense la necessitat de conèixer-nos o d’haver coincidit en el temps. Les seves vides imaginades (brutals, tràgiques, exuberants, poètiques...) broten de la terra que trepitjaren els antics.

El primer d’aquests fou Plutarco qui, avançant-se dos mil anys, escrigué Vidas paralelas.

"A veces una broma, una anécdota, un momento insignificante, nos pintan mejor a un hombre ilustre, que las mayores proezas o las batallas más sangrientas."

Després, el moralista grec ens instrueix al llarg de vint-i-tres parells de biografies que contraposen l’existència d’un personatge rellevant de la Grècia clàssica amb un destacat pròcer de l’imperi Roma. Així, per exemple, i mitjançant un exercici d’afinada imaginació, les vides d’homes tan exemplars com Teseu i Ròmul; Alexandre Magne i Juli Cèsar; Demòstenes i Ciceró, serveixen a l’autor per fer un acurat retrat del món clàssic i per exposar la idea de què la grandesa i la transcendència d’aquests éssers  parteix, en bona part, d’allò que realment foren en la seva intimitat.

És innegable que, segons les característiques úniques de cada individu, mitjançant un poc de sort i en el marc d’unes circumstàncies favorables, qualsevol de nosaltres pot arribar a ser algú destacat en el millor i en el pitjor sentit de la paraula. Stalin, Hitler o Mussolini (cada un d’ells no va posseir realment més que les seves extravagàncies) són exemples estremidors de com el boig del poble, si els esdeveniments li són propicis, té la possibilitat d’arribar al poder. L’obra de Plutarco, que destaca l’excepcionalitat de cada ànima, cau, malgrat tot, en una paradoxa que, segles després, Marcel Schwob assenyalà molt encertadament: si l’home és tan irrepetible, per què la necessitat de comparar-lo?

“La ingeniosidad de Plutarco lo convirtió a veces en artista; pero no supo comprender la esencia de su arte puesto que imaginó paralelos ¡como si dos hombres convenientemente descritos en todos sus detalles pudieran parecerse!”.

Al prefaci de Vidas imaginarias Marcel Schwob escrigué:

“La ciencia histórica nos deja en la incertidumbre sobre los individuos. Sólo nos revela los puntos por donde estuvieron unidos a los hechos generales”.

Tot seguit, l’escriptor transmuta en bellesa allò que possiblement mai no va succeir i escriu un dels llibres més encisadors i fascinants que han arribat a les meves mans. Començant per Empédocles i acabant pels senyors Burke i Hare, les vint-i-dues  vides imaginades per Marcel Schwob neixen envoltades de silencis; són com els fongs  entre les ombres dels marges i els recons dels palaus abandonats. Les seves llavors antigues i disperses provenen del principi del temps, de l’interior de la pedra trencada, de la pols i dels ossos dels nostres avantpassats. L’aigua del cel que les nodreix i les fa créixer condensa les llàgrimes que la humanitat ha plorat al llarg de lustres. La llum que les reviscola i les condemna cíclicament a la fosca prové de la mirada del lector entusiasmat. Per això, llegir-les i apreciar-les, també és Art. Tot plegat, un absolut acte d’amor.

Fausto Puerto