Món de Llibres

   Res no es pot desvelar de la trama d’aquesta novel.la. Per aquesta raó, i per respecte als possibles lectors, em trobo més limitat que mai a l’hora d’escriure la meva ressenya. Fin és un llibre del que només se’n pot parlar amb aquells que ja l’han llegit o amb aquells que fan comptes de no llegir-lo mai. De totes maneres, intentaré explicar alguns dels motius que justifiquen la decisió de destacar-lo damunt la taula de novetats. 

De què va el llibre?: Davant la ineludible pregunta a la que diàriament s’enfronta qualsevol llibreter, aquesta vegada no puc respondre més que amb vaguetats: - El llibre va d’un grup d’amics que es reuneixen després d’haver estat molts d’anys sense veure’s; - El llibre va d’un sopar d’amics que acaba d’una manera sorprenent; - El llibre va d’un viatge estrany i terrible. Podria afegir que Fin esdevé una gran metàfora sobre la solitud; o que les seves pàgines ens parlen de com el pas del temps acaba per desvincular-nos o reafirmar-nos en allò que creiem; o que, en el fons, la novel.la de Monteagudo tracta sobre la mentida. També podria simplificar-ho tot i dir que el llibre versa sobre la por. Emperò amb això no faré res més que embullar al lector i crear-li unes expectatives que, al final, mai no es veuran completament satisfetes. La veritat és que Fin bé podria anar de tot el que he exposat si no fos que va d’una altra cosa. De sobte, una situació impensable copsarà al lector que ja s’acomodava a la butaca per llegir les memòries d’una colla d’adults desencantats...(aquí m’he de callar).

Què puc dir, doncs, de Fin per tal de motivar a la seva lectura?: Que és un llibre farcit de tòpics escrit per un autor novell que se n’ha sortit molt bé? Que és una novel.la de les que enganxen i no podrem amollar fins a la darrera fulla? Que és una “rara avis” dins la literatura actual castellana? Altra vegada, tal i com m’ha passat abans, sé que no estic dient tota la veritat. Puc rectificar això dels tòpics i accentuar que el seu veritable encert està, precisament, en l’ús que l’autor fa dels mateixos utilitzant-los sempre amb originalitat, ben camuflats en els llocs i les situacions més inesperades. Puc dir que l’escriptor sap mantenir la tensió en tot moment i que, a més, aconsegueix multiplicar-la a cada pàgina. Puc també criticar algun defecte i apuntar que, pel meu gust, hi ha un excés de diàlegs i que aquests, malgrat estar molt ben resolts, cauen en l’error de ser massa actuals; potser no s’aguantin tan bé d’aquí a vint anys. Per acabar puc confirmar que, a mesura que les veus dels protagonistes van minvant en intensitat i força, les descripcions (gairebé totes d’un  paisatge que acabarà per convertir-se en el vertader protagonista) són del millor del llibre. És aquí on David Monteagudo es llueix i demostra la seva talla d’escriptor al que haurem de tenir en compte i seguir de ben a prop.

Just ara se m’acaba de ocórrer que el llibre va d’una colla d’amics a la qual, i com a tantes altres, les circumstàncies de la vida primer i la crua realitat anys després posa fi. Però tampoc és exactament això. Llegiu-lo i ja m’ho direu.

Fausto Puerto