Món de Llibres

“¿Es todo lo que vemos, o parecemos, solo un sueño dentro de un sueño?”

     Edgar Allan Poe

   Els llibres són com una porta a través de la qual podem fugir de la realitat. Afortunadament, en la construcció d’aquesta frase i, al manco en el present que a mi em pertoca viure, l’ús del verb fugir no té una connotació negativa. De moment no tinc motius per voler escapar de la meva quotidianitat i sí una infinitud de raons per desitjar quedar-m’hi el màxim de temps possible. Això no entra en contradicció amb el fet que m’agradi tant obrir portes per fer un aguait als universos inabastables que ens amaguen els llibres. Al cap i a la fi, no és el mateix evadir-se amb alegria i per voluntat pròpia d’un entorn al qual sabem que, més tard o més d’hora, voldrem tornar, que fer-ho amb aflicció i amb la sospita que el que cerquem amb tanta persistència és allunyar-nos d’una realitat, sens dubte, més decebedora que la que ens expliquen alguns escriptors.

Fa anys que vaig entendre que la paraula escrita, empentada per l’esforç de la imaginació, em permetia marxar de qualsevol lloc i viatjar per tot el món - inclús arreu de l’univers - sense moure’m del petit espai que ocupo d’assegut. El que no sabia fins que vaig llegir l’inquietant novel.la de Joan Lindsay és que, així com els lectors podem acabar vagant per paratges desconeguts només girant un grapat de pàgines, hi ha personatges que s’escapen dels llibres deixant un forat insondable just allà on, fa uns instants, la vida es mostrava en tot el seu esplendor.

On han anat a parar aquests àngels de Botticelli que de forma tan onírica ens ha sabut dibuixar l’escriptora? Tinc la sospita que totes les ànimes que habiten pels voltants de Hanging Rock volen, d’una manera o d’una altra, fugir. Aquesta idea no deixa d’obsessionar-me cada cop que faig memòria dels esdeveniment narrats. Tanmateix, per intentar l’evasió d’un lloc i fer-ho amb certes garanties d’èxit, necessitem, primer de tot, saber on som exactament. Com podem arribar, nosaltres, simples criatures mortals, a saber què és i com és el nostre univers si no el veiem des de fora? Com podem revelar el misteri de l’existència si no és transitant el camí que ens porta en la direcció d’abandonar-la? Cap de nosaltres –així com els personatges entranyables que resten desorientats vora les roques negres de Hanging Rock- sabem de quina enrevessada trama formem part, quin lloc ocupem en ella i, molt menys, quines conseqüències ens depararan els nostres actes. Per això som incapaços d’esfumar-nos sense deixar rastre. Només uns pocs elegits, mentre pugen i pugen cercant el cim més alt, saben com fer-ho. Són àngels que es despullen.

Picnic en Hanging Rock va ésser la darrera i, també, una de les millors novel.les que vaig llegir dins el passat any 2010. És de justícia que sigui aquest i no un altre el primer llibre que recomani en el 2011. I és que descobrir, en ple segle XXI, un conte gòtic on el misteri comença a les dotze del migdia i l’acció transcorre en un paratge australià tan lluminós, no és una cosa que passi cada dia. Comsevulla, a l’hora d’escriure aquest article m’adono que, per respecte als possibles lectors, val més no destapar gaire cosa de la narració. És impossible exposar totes les idees i teories enrevessades que em passen pel cap com a resultat de la lectura d’aquesta pertorbadora crònica d’uns fets tan extraordinaris. Val més callar i desitjar molta sort a tots aquells que vulguin acostar-se per primera vegada a l’enigma insondable de Hanging Rock.

Fausto Puerto