Món de Llibres

 “Cuanto más auténtico se vuelve uno, cuanto más auténtico es en su expresión, particularmente acerca de sus experiencias personales e incluso de las dudas sobre sí mismo, tanto más las personas pueden relacionarse con esa expresión, y a su vez se sienten más seguras para expresarse. Esa expresión se vierte sobre el espíritu de la otra persona y se produce una auténtica empatía creadora, que origina nuevas comprensiones y aprendizajes, y una sensación de entusiasmo y aventura que mantiene el proceso en marcha”.

Aquesta cita prové del llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva del gurú del management Covey, del que ara se n’ha fet una edició aniversari. En ell, es parla de la importància d’acceptar la responsabilitat de la pròpia realitat i de reflexionar  sobre els propis valors per tal de ser coherents amb aquests. No es pot ser un bon gestor de la pròpia vida si abans no hem posat en qüestió el que anomena la “nostra missió”, el que volem aconseguir en cada una de les àrees en les que estem implicats. El canvi solament és possible de dintre cap a fora: per canviar el món, primer hem de canviar nosaltres. El que ell anomena “victòria pública” només és possible a curt i llarg termini si va precedida d’una “victòria privada”: només tindrem èxit gràcies a la coherència amb la pròpia missió.

Pensava en aquest plantejament vital quan llegia Olive Kitteridge, la història d’una dona que, arribada a una certa edat, es troba amb un seguit de dificultats de relació amb persones que ella considera significatives en la seva vida, sobretot el seu fill que, a la seva maduresa es trasllada a l’altra punta del país cercant l’aire, l’espai per poder créixer. Com podem arribar a ésser tan inconscients sobre l’efecte que tenen les nostres accions i les nostres paraules sobre les altres persones? Com pot ser que arribem a confondre la intenció de fer les coses bé amb l’efecte de les emocions que despleguem? Com podem estar tant en el que Solomon, en el seu llibre Etica emocional, denomina “l’enfocament en primera persona” quan, ens aconsella sàviament, ens aniria millor el de “tercera persona”, el que té en compte com influeix el que fem i el que diem en l’espai interpersonal?

N’Olive està perduda en la seva perspectiva, en els seus propis estats d’ànim. En l’àmbit familiar, no suposa que hagi d’entendre altre visió de les coses que no sigui “la correcta” i que, evidentment, és la seva. N’Olive s’enfada perquè les coses no són el que se suposa que “haurien de ser”. Viu en un món de certeses,  gràcies a les que no deixa de constatar les “equivocacions” dels altres, encara que, també, a mesura que l’acompanyem en el viatge de la vida, va canviant i experimenta moments de gran compassió. És, en definitiva, el que diríem una dona difícil.

I, tot això, l’autora, Elisabeth Strout ens ho dibuixa gràcies a la multiperspectiva. Els personatges als que dóna veu, protagonistes de les 13 històries de les que consta la novel.la, ens proporcionen una visió calidoscòpica de n’Olive, aportant una profunditat que no seria possible amb el plànol únic en el que es mou el seu discurs. Les històries d’una petita comunitat americana conformen peces d’un puzle que, al final, ens permeten conèixer la vida de n’Olive i la seva evolució.

Sobta que algú pugui ser tan inconscient del que projecta. I fa pensar en el que podem originar en els altres sense, en cap moment, ser-ne conscients. La intendència, les tasques pendents, a vegades no ens deixen veure la realitat. I si no som capaços de veure fins a quin punt generem emocions amb les nostres expressions, també serem incapaços de saber què senten, com ho viuen les persones que ens envolten.

Elisabeth Strout ens parla sobre la duresa de determinades situacions, sobre les dificultats en les relacions, sobre la solitud, sobre les esperances, sobre les decepcions, sobre l’amor, sobre la pròpia fragilitat. N’Olive ens acompanya en la reflexió, molt temps després d’haver deixat les pàgines entre les quals viu.

Paula Vicens