Món de Llibres

PRÒXIMAMENT A LA VENDA!!

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

Vaig llegir la novel.la d’una tirada. Avançant, amb el cor estret, a pesar de les espirals que m’anaven engolint. Només les històries donaven un respir, una alenada de sentit enmig de la grisa i espessa angoixa que em generaven els personatges.

Com podem sobreviure en un món en què gairebé l’únic que té sentit són les històries que anem inventant? Com arribem a no ser d’enlloc a pesar de tenir uns orígens clars, uns referents, uns amics lligats al passat? Com podem arribar a perdre la xarxa de relacions, a sentir que no hi ha futur? Com passem a només compartir històries, sense acabar de connectar amb aquells que eren “la nostra gent”?

Els dos plànols de la novel.la –d’una banda, l’exuberància de la imaginació i de les històries del Narigón; de l’altra, l’anomia dels personatges, perduts enmig d’una societat en plena crisi, una crisi total, desarticulant, dominada per l’absurditat del mal i la seva banalització- em generaven una sensació de dissociació.

Per la seva banda, els protagonistes semblen esperar. Esperen alguna cosa que els torni a connectar amb el món. S’esperen mútuament. Esperen la sortida del cercle gràcies a personatges literaris que, tanmateix, també resten perduts en un món imaginari que no els deixa ni viure ni morir.  La realitat no té prou sentit, ni prou definició, com quan el nostre sistema emocional, en ple col.lapse, decideix seguir, com si la pèrdua de l’alegria i de la tristesa fossin part de l’etapa, i el buit ens engolís forçant una supervivència a base d’històries inventades o de la presència compensatòria d’impulsos primaris: sexe, escatologia, violència, evasió amb substàncies psicoactives...

Què fer quan la redempció no és possible? Quan esdevens, per una qüestió generacional, un heroi impossible? Quan el teixit social es desdibuixa entre la misèria d’un sistema que no permet la participació? Només ens queda la literatura i la pura subsistència, a l’espera d’una possible missió que retorni el sentit a la nostra vida?

El Narigón, com una Sherezade postmoderna i psicodèlica, és l’únic que sembla trobar una espècie de sortida literària i vital: es presenta com a voluntari en un duel atàvic que manté en el no-res als dos personatges més purament literaris del relat i, a més, inventa la solució a la recerca dels orígens de la protagonista femenina, deixant-la lliure, preparada per a continuar, per a poder viure.

Vaig acabar el llibre amb la sensació de lluita, una lluita entre la força centrífuga de les històries que semblaven voler trencar el cercle en el qual estaven empresonats els personatges i la força centrípeta del col.lapse emocional d’una societat i de les persones que l’habiten. Quan l’única revolució possible és la literària, no esdevé ella mateixa una espècie de presó?

Paula Vicens

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!

Família, amor, parella, aquests ideals s’han convertit en el desig de la majoria de persones de la nostra cultura. Els productes culturals sobre aquests tòpics els presenten com a part central de la reconeguda i inevitable necessitat d’autorealització personal. Esperem de la família, de l’amor i de la parella, emoció i estímul continuat, però, al mateix temps, són el nostre desitjat espai privat de pau i d’harmonia, amb intimitat i comprensió.

Richard David Precht, en un assaig sobre l’amor titulat Amor. Un sentimiento desordenado. Un recorrido a través de la biología, la sociología y la filosofía, ens explica que la idea romàntica d’aquest sentiment l’hem de cercar no gaire lluny, des del punt de vista històric, en les novel.les de la Il.lustració Anglesa. En aquella època, per primera vegada, es parla de la fusió entre sexe i enamorament, entre enamorament i matrimoni. Tanmateix, en el segle XIX casar-se per amor era estrany i tampoc la fidelitat dels homes era gaire important. De fet, el matrimoni era bàsicament  un consorci econòmic. Només en el transcurs del segle XX la idea del matrimoni per amor i la d’una aliança de fidelitat sexual es van fusionar amb la idea de la família nuclear.

Explica Precht que, al marge dels condicionants biològics, les nostres relacions estan marcades per les expectatives. I, en aquest sentit, han passat a ser tan altes que, inevitablement, la frustració està servida. En tota la història de la humanitat mai no s’havia esperat tant de l’espai familiar: una comunitat d’autorealització i de creació de sentit vital per a qualsevol dels seus membres.

Precht havia presentat, en la seva revisió de les teories evolucionistes, la idea que l’amor sexual és un spandrel de l’amor entre pares i fills. Un spandrel és un efecte no cercat per l’evolució, que apareix per casualitat, però que, pel fet de no resultar ni beneficiós ni perjudicial, es conserva. La seva conversió en l’amor romàntic ideal i després en la base de la parella i de la família nuclear ideals és el resultat de processos socioculturals.

“Lo que mantiene el amor en lo más íntimo no es una ley natural. Lo que lo mantiene es una palabra, el concepto de “amor”, sin el que, como pensaba La Rochefoucauld, a los seres humanos no se les ocurriría siquiera la idea de enamorarse. El concepto de “amor” y nuestra actual representación romántica del mismo generan no sólo la forma, sino también la legitimidad de enamorarnos de una persona y querer unirla a nosotros duraderamente. La legitimidad es necesaria e importante”

Les expectatives d’emoció i estímul, al mateix temps que es viu en un espai de vinculació i comprensió, ens aboquen a fracassar en les nostres relacions. Desig i realitat no coincideixen i ens originen el que Precht descriu com una crisi vital que comença a partir dels 20 anys i dura tota la nostra vida. Les demandes són inabastables. “El animal con la vida sexual y emocional más extraña, del que se ha hablado en este libro, la mayoría de las veces busca todo y lo contrario de todo. Cariño y lejanía, cercanía y distancia, emoción y tranquilidad, fuerza y debilidad, conmoción y afirmación.”

En un altre registre es mou l’assaig de David Viñas Piquer en el seu llibre Erótica de la autoayuda. Estrategias narrativas para promesas terapéuticas. Segons aquest autor, l’èxit comercial del gènere de l’autoajuda està garantit pel fet que la felicitat personal s’ha convertit en el gran ideal i, així, de retruc, la infelicitat derivada de no aconseguir-la ha agreujat les nostres dificultats. A més, no qüestionem l’objectiu proposat per la nostra cultura, de manera que la indústria ens empeny a suposar que el problema està en nosaltres mateixos, a donar per bones aquestes expectatives i a considerar que l’èxit és una qüestió de la pròpia capacitat personal per tal d’aconseguir vèncer els obstacles.

Viñas fa un recorregut pel gènere, arribant a la conclusió que, encara que en la majoria de casos no presenten una alta qualitat literària, sí tenen una sèrie d’elements que expliquen el seu èxit: ofereixen espais explícits d’identificació personal per tal que a partir de la comprensió es passi a l’acció; parteixen de casos concrets, anècdotes, a fi d’arribar a una generalització; simplifiquen les matèries per arribar a un màxim de públic.

Els llibres d’aquest gènere parteixen d’una promesa d’èxit, encara que deixen clar que l’ajuda procedeix d’un mateix i de la pròpia capacitat d’implementació del programa. Tots proposen una mirada a l’interior, a partir de la qual iniciar una renovació, un canvi radical. I, en el fons de tots, hi trobem el que assenyalava Precht: la sensació de l’obligatorietat de la felicitat.

Ens trobem, segons Viñas, davant un símptoma del món actual, hiperindividualista, hipercompetitiu, amb models ideals d’aspectes com la família, l’amor, el sexe, l’èxit, l’atractiu personal. Inabastables, impossibles. El gènere aprofita les oportunitats que genera aquest malestar per tal d’incrementar la seva quota de mercat.

Així, tant en el llibre de Precht com en el de Viñas, apareix com a protagonista allò que batega darrera de la nostra cultura individualista: la necessitat de trobar el sentit de la vida en una carrera cap a una potencial autorealització personal. I, en tots els casos, a partir d’una construcció individual que es fonamenta en la mirada cap a l’interior. Tot això recorda el que apuntava Zadie Smith quan parlava de la necessitat d’una nova ètica, d’una nova definició de la “bona vida”, qüestionant el model de realització centrat en el benestar personal i generant una visió que inclogui com a centre la relació amb els altres. Estem massa lluny d’això?

Paula Vicens