Món de Llibres

   L'espècie humana és una espècie animal i com a tal, neix, creix, es reprodueix i mor. Però també és, i aquesta és la seva joia, animal racional, animal que pensa, que reflexiona, que s'alegra i es traumatitza, que riu i que plora. Gabriel Bertotti és, justament, un exemplar d'aquesta espècie que resumeix totes aquestes qualitats i les expressa en els seus relats. Ara n'ha publicat un recull a Edicions Móndellibres  sota el títol de La aventura ausente, que és, també, un dels contes que componen el volum.

Bertotti té aquell deix inconfusible dels autors sud-americans, aquell accent imperceptible i indescriptible capaç de donar pas a imatges sorprenents i a esquitxos d'un realisme màgic peculiar. Però Bertotti va molt més enllà dels tòpics i es mostra, sobretot com un animal literari, embolicat per l'alè fantàstic de Borges, i ho fa de manera explícita situant el jo narrador en un dels contes, com a escrivà del cèlebre Rimbaud, a qui  ha caracteritzat com a traficant d'armes afectat greument de malalties de transmissió sexual. El títol del conte, "El barco ebrio", és una clara referència al poema del turmentat mestre de la poesia francesa. Bertotti beu seguit seguit dels seus referents literaris, però és capaç de donar cos als seus relats sense necessitat que el seu lector els conegui de prim compte. Ans al contrari, els pren com a pretextos literaris, com a referents reals per abocar damunt el paper les seves inquietuds personals, les seves preocupacions més humanes, els seus traumes més animals, com ho fa en referir-se als darrers dies del narrador Horacio Quiroga.

El llibre, volent o sense voler, s'endinsa pels camins més poc agradables de la vida: el desamor, la mort, la dificultat de les relacions entre les persones. Però ho fa d'una manera sencera i serena, afrontant amb racionalitat però sense conformisme els avatars que ens han de modular al llarg de la nostra vida. I així i tot, quan aquesta racionalitat es mostra més mancada d'esperança i d'explicacions és justament quan són els homes, els humans, els qui tenim l'opció de resoldre els nostres temors. Davant la mort, la serenor més racional la muerte es el fin de la ilusión del tiempo. Davant la solitud, el drama "Te quiero", dijo. La respuesta fue el tono monocorde del teléfono, o aquell home que just abans de morir confessa No fuiste el amor de mi vida. I davant el destí de la vida, un conformisme disfressat d'irracionalitat: Basta aceptar, no hay que pensar. Aquest desencís vers les relacions humanes, el desamor, la solitud He descubierto la belleza. La belleza es puro horror. Podría haber escrito "azar", és compensat adesiara i més d'una vegada, amb el retorn als illots escadussers i cada cop més llunyans de la infantesa, on Bertotti mira de refugiar-se per recobrar alè davant els embats voluptuosos i alhora turmentats de la vida.

És així que també el llibre traspua un desencant profund vers la figura femenina fins i tot en els casos en què la darrera desenganada és una dona, que rep el cop més dur de la seva vida per culpa d'un desamor amagat durant dècades per part del seu company; la dona, altra volta, vista com a ambaixadora de la temptació, siempre la culpable es una misteriosa mujer.

Tot a la fi, és vida, i tot, literatura. El dubte, per a l'escriptor, i per a la persona, si allò que hem viscut és un record en forma d'holograma o són només les paraules que ens ha generat la nostra odissea: La mujer que escribió el mensaje en el espejo del baño redujo lo que me pasa a simples palabras. L'amor i el desamor, la solitud; la mort i el pas del temps; i la literatura, la metaliteratura, esdevé, tanmateix, la tercera pota sobre la qual se sustenten les lletres de Bertotti: La única manera que conozco de sobrevivir es escribiendo, com si fos una altra manera de respirar. Respirar davant el desencís de viure, perquè, si no es respira escrivint et pot passar com a aquell home que busca desesperadamente el amor, pero que se da cuenta demasiado tarde y el amor es inalcanzable y sólo queda la muerte. Molt més ens estimam això que no trobar-nos fent balanç del que hem viscut, al llindar de travessar la darrera tanca de la vida i haver de dir, com Horacio Quiroga en boca de Gabriel Bertotti, o viceversa: Se vive para nada, se escribe para nadie.             

Antoni Riera. Cent per Cent

   Leo La aventura ausente de Gabriel Bertotti y pienso en Guadalupe Nettel. También podría decir que pienso en Murakami o en Pascal Quignard - de otro modo, claro -, pero mentiría; a pesar de que creo que Bertotti ha leído a Quignard y a Murakami y no a la autora mejicana. No hablo de estilos, ni de temas, y quizás tampoco de textura literaria; pero sí de una cierta mirada o, mejor aún, de un halo íntimo que recorre la escritura del argentino Bertotti y que sacude la prosa, casi cinematográfica, de Nettel. Uno lee "lo que pasa cuando llueve" y piensa en la postmodernidad tamizada del hombre de hoy, en una especie de tristeza que nace muy a pesar nuestro, en la austeridad - no sé si falsa o no - de la nada.

La aventura ausente se mueve entre la realidad y la irrealidad, ficción fenomenológica muy del gusto del autor. Al igual que Pascal - o como variante suya -, Bertotti combate la migraña traduciendo del latín los silogismos de Santo Tomás de Aquino, en un curioso ritual que nos habla de la inteligencia y del extraño equinoccio del azar. Sus relatos se mueven en esta misma dirección: inteligencia y extrañeza. O lo que es lo mismo: la inteligencia que se nutre de la identidad fracturada, de la extrañeza de la vida deshecha en el tiempo. En "lo que pasa cuando llueve" asistimos, por ejemplo, al milagro de la lluvia metamorfoseada en un molar gigante y eréctil, recubierto de un musgo verdoso. En su interior, se aloja, como un milagro, "una pequeña flor del tamaño de la cabeza de un fósforo". Ángeles, la protagonista del relato, guardará la flor "en una cajita  en la que también conservaba los dientes que se le habían caído hacía mucho tiempo, cuando la lluvia sólo anunciaba que era hora de dejar de jugar y entraba a la casa a escribir con el dedo en los vidrios empañados".

La poesía de La aventura ausente es la constatación de este tipo de inteligencia, que consiste en asumir la vida en su extrañeza, dejando la pregunta suspendida. Whitman escribió que las cartas de Dios se encuentran en todos lados (y, de hecho, la traducción más correcta del adjetivo "todopoderoso" del Credo de Nicea sería precisamente ésta: en todos lados, en cualquier lugar, eternamente presente), dando sustancia metafísica al milagro. En "hay fin", asistimos a la muerte, que es y no es la de un hijo: "Es de noche" escribe "Me acerco lentamente a la cama de mi hijo. Respira con dificultad. Arde en fiebre. Abre los ojos. "Has venido. ¿Es esto la muerte?" Sonrío porque sé que la muerte es solamente una pared, un árbol, o una hoja". La soledad y la pérdida como obsesiones, cosificadas una y otra vez en el asombro de lo existente. Es curioso, porque en la nada, la soledad y el miedo - en ocasiones a lo Conrad - de estos relatos subyace siempre la realidad, una especie de pulsión que busca el amor en las vidas fracasadas, el perdón o, simplemente, la palabra. Schöenberg puso en boca de Moisés - ¿o fue de Aarón? - esta sentencia lapidaria que cierra su ópera: "La Palabra, la Palabra que nos salva". En uno de los mejores relatos del libro, "el barco ebrio", Bertotti escribe: "Ahora que vuelvo a Francia, releo lo que escribimos en aquellos agotadores días, antes de la llegada al puerto perdido, y descubro que Rimbaud sólo se interesaba por hablar, para que yo escribiera, cuando estábamos  sobre las aguas del río, meciéndonos en un barco ebrio, como dice el hermoso poema que es mi preferido entre todos los que pueblan el libro de tapas amarillas". Las palabras, sí, siempre las palabras, en el barco ebrio de nuestras vidas.

Daniel Capó

   Que La aventura ausente sigui el llibre més venut a la llibreria des que fa dues setmanes va sortir a la venda no és cap cosa de l'altre món. Aquest favorable començament no significa (ni molt manco!) que ja haguem "triomfat" o que ens faci pensar en una segona edició. Al cap i a la fi, quasi tots els lectors que han adquirit el volum són clients habituals de Món de llibres i crec que, molts d'ells, ho han fet perquè coneixen Gabriel personalment o perquè nosaltres en som els editors.

El que sí és força interessant i, sobretot, digne d'agrair són les opinions que a diari, amb una sinceritat fora de tota sospita, ens van arribant. Pel que he pogut comprovar, i a l'espera de qualque opinió desvinculada per complet de l'entorn de la llibreria, hi ha uns quants punts clau en què coincideixen la majoria dels qui ja l'han llegit.

La aventura ausente agrada molt a alguns lectors i desorienta i, alhora, descol.loca a uns altres. Després de dues setmanes d'escoltar distints criteris, comença a quedar-me ben clar que el llibre de Gabriel no deixa indiferent a ningú. Això, per a mi, sempre és un bon senyal.

Els lectors que ja l'han acabat, reconeixen que els relats de Bertotti es llegeixen molt aviat però també coincideixen en què per comprendre el sentit de tot el que impliquen -sobretot un grapat d'ells- és fa necessària una segona lectura. Superada la primera aproximació a la poètica i personalíssima prosa de l'escriptor, aquesta relectura esdevé reveladora.

Dos contes són els més comentats: un d'ells l'és per la temàtica entorn a la qual gira i per l'horror d'allò que ens descriu; l'altre, en canvi, ho és pel sentiment, la delicadesa i l'amor que transpira en tot moment. Es titulen, respectivament, El sendero peligroso i Eneas. Ambdós són exemples de l'alta qualitat literària i del talent de l'autor.

A continuació, ens complau convidar-vos a la degustació del començament d'un dels relats de Bertotti titulat La manera de narrar:

------- la manera de narrar -------

 

                                      "No se vive impunemente en la selva

de cara al Paraná"

                                                                                         Alfonsina Storni

.

    No había historia y por lo tanto nada que contar.
   Lo único que sabía era que mi abuelo paterno, Rinaldo Algüino, una mañana se había levantado cantando la marcha de San Lorenzo, que desnudo había alimentado a las gallinas con bolitas de pan mezcladas con arsénico y que después había salido de la casa para no retornar jamás.
    La abuela lo esperó hasta el día de su muerte.
   Contaba mi padre que, ese día, tendida en la cama, rodeada por todos sus hijos, miró un retrato del abuelo y dijo:
    "Pobrecitas las gallinas".
    Eso era todo. Una pequeña historia no narrada.
    Para contar lo que pasó carecía de datos.
   Sólo poseía una vieja fotografía de un día de playa. La abuela y unos amigos están sentados en la arena y a un costado, apoyado en un Ford A, se ve a un hombre.
    Me han dicho que ése es el abuelo.

(...)

   "En les argumentacions morals el procés sol començar quan dues persones que tenen sentiments intensos sobre una qüestió adopten una determinada posició i després van inventant raons per tal de llançar-les a l'altre. Així, refutar els arguments de l'altre no condueix quasi mai a un canvi d'opinió, ja que aquesta es basa en l'emoció."

Aquest és el procés descrit per Haidt en el seu fantàstic llibre "La hipótesis de la felicidad" i en aquest procés em trobo immersa durant una sobretaula de diumenge discutint sobre els problemes futurs ocasionats per l'envelliment de la població. Un de nosaltres comença a parlar de la importància de la dignitat i de la justícia social i mentre articula el seu discurs em trobo progressivament més incòmoda, pensant que si els polítics o els tècnics han de decidir com he d'envellir o morir, no vull apuntar-me incondicionalment a aquesta solució. I em trobo parlant de la llibertat de decidir, entrant en un dilema que els altres resolen indicant que no estic pensant bé, que no tinc raó i que, en moltes ocasions, algú, que té més informació que nosaltres, ha de decidir.

Hi ha solució? Hem de creure en l'argument racionalista, és a dir, en l'existència d'una única solució veritable? O hem d'admetre que la realització d'alguns dels nostres ideals pot fer impossible la realització d'altres ideals, com ens proposa n'Isaiah Berlin, en el seu magnífic assaig "Dos conceptes de llibertat"? Tal com explica aquest autor, els fins dels homes són molts i no tots són compatibles entre si. "L'abast de la llibertat d'un home o d'un poble de triar viure com vol s'ha d'amidar per contrast amb la significació de molts altres valors, dels quals la igualtat, la justícia, la felicitat, la seguretat o l'ordre públic, són potser els exemples més obvis." I abans: "El gruix de la humanitat ha estat disposat pràcticament sempre a sacrificar una demanda extrema de llibertat a altres objectius: seguretat, estatus, prosperitat, poder, virtut, recompenses en el proper món; o justícia, igualtat, fraternitat (...)"

Està la majoria de gent, en aquest cas, disposada a renunciar a decidir per ells mateixos a canvi de seguretat o d'una certa igualtat? Estic disposada jo a defensar una solució única? Puc decidir, des dels meus valors, "el millor per tots"?

A més, després ens trobem amb el que Haidt anomena "realisme pueril", el fet que pensem que en la seva visió de la realitat els altres estan influenciats per la seva ideologia i els seus interessos propis. Excepte nosaltres mateixos. Nosaltres sí veiem les coses tal com són. Podrem superar aquest miratge de la solució única i el de "la raó només la veig jo"?

No tinc respostes. Només preguntes formulades gràcies a llegir n'Isaiah Berlin i en Haidt.

Paula Vicens

La aventura ausente de Gabriel Bertotti ja es pot sol.licitar a les llibreries de Mallorca.

Durant les pròximes setmanes anirem recollint al bloc de Món de llibres totes les novetats, articles i opinions que envoltin l'edició i venda d'aquest llibre.

Des de la llibreria desitgem que els contes de Gabriel vos agradin al manco tant com a nosaltres.

Distribució:

Illes Balears: Editorial Moll
Península: UDL libros (a partir de dia 1 de Febrer)