Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Els llibres més venuts i les lectures d’estiu.

FAUSTO | 26 Juliol, 2007 09:30

A Món de llibres ens preparem per a les properes vacances i amb aquest darrer post ens acomiadem fins al pròxim dia 6 de setembre de tots els seguidors internautes, de tots els blogger's amics, de tots el col.laboradors que hi participen i també de tots els clients de la llibreria. Com és costum per aquestes dates, publiquem un llistat dels llibres més venuts des de dia 1 de gener de 2007 fins a dia 20 de juliol de 2007.

CATALÀJORDI SÀBAT-2005

1- Bel canto
2- Petita història dels tractors en ucranïes
3- Istambul. Ciutat i records
4- Colors de mar
5- L’església del mar
6- Kafka a la platja
7- El llibre dels plaers immensos
8- El pont dels jueus
9- La ciutat sense temps
10- La mort de l’ànima.

CASTELLÀ

1- El mundo de los prodigios
2- Cien años de soledad
3- El corazón helado
4- Kafka en la orilla
5- El pedestal de las estatuas
6- Arthur & George
7- Provocación
8- El mercader de alfombras
9- La catedral del mar
10- El niño con el pijama de rayas.

El nostre estimat Tomeu Matamalas es situa al cap davant dels més venuts en català d’aquests darrers 6 mesos. En castellà, com no podia ser d’altra manera, Robertson Davies amb El mundo de los prodigios torna a ser el rei. Luis Solano, editor de Libros del Asteroide, em va dir fa poc que ens hauríem de plantejar fer a aquest autor fill il.lustre de Manacor.

Cal destacar també:

La boníssima acollida de La vida de Samuel Johnson de l’editorial Acantilado                  Monumental i obligatòria biografia.

El llibre segon dels assaigs de Michel de Montaigne de l’editorial Proa.

La nova col.lecció labutxaca en català. Amb un interessantíssim fons, bona lletra (grossa i llegible), però en una edició bastant pobre que es podria millorar.

Un llibre genial de l’editorial Minúscula que es titula El retorno de Filip Latinovicz del que ja en parlarem.

Diarios de Léon Bloy també d’Acantilado, segons Joan López, amic i gran lector, una joia imprescindible a qualsevol biblioteca.

Finalment i abans d’acomiadar-me, una darrera recomanació per als lectors que desconeguin l’obra d’Elias Canetti (culpable de la meva quarantena d’altres lectures durant uns mesos). Només dir que les seves memòries publicades per Galaxia Gutenberg són una meravella. Apuntar que Auto de fe, la seva única novel.la, és un llibre apassionant, inclassificable i, segons paraules del propi Canetti, “tan insuportable com el Rei Lear de Shakespeare”, sigui com sigui esdevé una gran lectura!!. I per concloure diré que Masa y poder, un llibre del que ja està tot dit, és una obra impressionant amb que Canetti ens enlluerna tot el temps amb la seva intel.ligència. De tots ells en parlarem més a fons la propera temporada.

Com a lectures d’estiu enguany toquen els Cuentos completos de Flannery O’Connor i com no podria ser d’una altra manera una de les aventures de l’impresentable soldat anglès Harry Flashman, tot un heroi molt conegut per la llibreria. Llegiu el primer i ja em direu...

Salut i fins al setembre.

Fausto Puerto

Soy leyenda. Els vampirs de Matheson.

FAUSTO | 19 Juliol, 2007 09:00

     Llegeixo a Blogdecine que dia 18 de desembre s’estrena la tercera adaptació cinematogràfica de la novel.la  I am legend (Soy leyenda) de Richard Matheson. La primera adaptació, de l’any 1964, es titula The last man on earth  i fou protagonitzada per Vicent Price. La segona, estrenada l’any 1971, es titula El último hombre vivo i la protagonitzà Charlton Heston. Cap d’aquestes dues adaptacions aporta res a l’engrandiment del setè art. Ara ens arriba aquesta superproducció nord-americana protagonitzada per Will Smith, que no s’assembla ni de lluny al protagonista de la novel.la. De totes maneres veig el tràiler de la pel.lícula, per si de cas, i arribo a la definitiva conclusió de que no aniré al cinema a veure el film. Toca esperar una altra futura adaptació. Mentre,  podrem revisar el llibre de Richard Matheson i imaginar-nos com seria la modesta, intimista i aterridora  pel.lícula que cap director sembla voler realitzar.

Soy leyenda, és tot un clàssic dins el seu gènere i Richard Matheson un autor imprescindible per iniciar-se a la literatura de ciència-ficció, prolífica i pionera, de la primera meitat del segle XX que ens deixa escriptors tan importants com Olaf Stapleton, Ray Bradbury, John Wyndham, Stanislaw Lem, Ursula K. Le Guin, Philip K. Dick, Ballard, Alfred Bester, Frederick Brown i un llarg etcètera. Matheson escrigué aquesta novel.la l’any 1954 i l’ambientà a l’any 1976 (per tant el perill ja ha passat). Amb bon pols, sense dubtar i en menys de dues-centes pagines ens conta l’apocalíptica història de Robert Neville l’únic supervivent d’una misteriosa epidèmia que ha assolat la terra i ha convertit la resta de la humanitat en vampirs. Robert es troba aïllat en una petita ciutat i cada vespre, veu com al voltant de casa seva els vampirs es reuneixen, com a carronyers que són per tal de matar-lo (això ens recorda un poc a La pell freda). De dia, quan els vampirs s’amaguen de la llum del sol, es dedica, ben armat d’estaques, a donar-los caça. Però la infinita solitud i la insuportable tensió psicològica que ha de suportar durant molts de mesos, duen a Robert a una situació límit en la que ja no només ha de lluitar amb els monstres que l’assetgen sinó que, a més, s’ha d’enfrontar a la seva anguniosa condició d’únic representant humà en tot el planeta. L’aïllament de Robert Neville és tan contundent que un no sap ben bé d’on treu les forces aquest home per sobreviure. Llavors, un dia apareix un ca esquiu i el protagonista recupera una mica la il.lusió. És aquí on l’escriptor aprofita per lluir-se i ens regala un dels capítols inoblidables del llibre.

Matheson, segur d’allà on vol arribar, aconsegueix culminar la novel.la sense caure en concessions, llegant-nos un llibre que no deixa esquerdes a l’esperança ni regala cap bona notícia els lectors (això, imagino, és el que cap director de cinema s’atreveix a fer). Desoladora i inquietant, ens trobem davant d’una història austera (quasi minimalista, diria jo) que ens depara un final perfecte i obre una porta a la reflexió filosòfica  enfrontant-nos al dubte de decidir qui és realment  el vertader monstre a un món on l’excepcional és ser un ésser humà i el que és normal i quotidià, és ser un vampir. Qui és llegenda, doncs?

Fausto Puerto

Los vagabundos de la cosecha. Reportatges de combat.

FAUSTO | 12 Juliol, 2007 08:29

     Un altre cop l’editorial “Libros del Asteroide” ens fa gaudir del plaer de la lectura. Aquesta, encara petita, editorial barcelonina s’ha proposat fer-nos llegir escriptors fins fa ben poc desconeguts a les nostres contrades, com és el cas del canadenc Robertson Davies, de qui mai no s’havia traduït la seva extraordinària trilogia de Deptfort, o escriptors oblidats com el californià John Steinbeck, autor de l’obra de la qual us vull parlar.

Los vagabundos de la cosecha és un llibret que només té vuitanta-sis pàgines de les quals setze són exclusivament de fotografies. A desgrat de la seva brevetat, ens atrapa des del principi. Abans de transformar-se en llibre, els set reportatges de que consta foren publicats al The San Francisco News; el seu redactor en cap els havia encarregat a Steinbeck.

 

 

Refugiados de Oklahoma.1935. Fotg. Dorothea Lange 

En aquests set reportatges Steinbeck denunciava el drama de moltes famílies de l’Amèrica profunda: Nebraska, Oklahoma, Kansas i Texas, que varen patir en la dècada dels 30 del segle passat les infaustes conseqüències de la gran depressió. Eren temps difícils perquè als efectes econòmics del crack del 29 s’afegiren un seguit de males collites provocades per la sequera i les turmentes de pols que les arruïnaren. Els bancsLos nómadas. 1935. Fotg. Dorothea Lange es quedaren amb les seves terres i amb les seves cases hipotecades i ells, els vagabundos de la cosecha, amb els seus cotxes trontollats partiren amb les seves famílies cap a la terra promesa, Califòrnia. Pel camí i quan arribaven, tots mal guanyaven 23 cèntims l’hora recollint les collites estacionals. Veien morir als seus fill de fam, s’emmalaltien a causa de la gran explotació a que eren sotmesos, es sentien menyspreats per tothom,...

Tot això i més forma l’essència d’aquesta obra, il.lustrada amb unes impressionants fotografies d’estètica neorealista captades per Dorothea Lange.

Familia huyendo. 1935. Fotg. Dorothea LangeMés tard, amb tot aquest material, Steinbeck va escriure la que es considera la seva obra mestra Las uvas de la ira, que fou premiada amb el “Pulitzer” l’any 1940; novel.la que el genial John Ford va convertir en una pel.lícula protagonitzada magistralment per Henry Fonda.

Los vagabundos de la cosecha, és un clar exponent de l’anomenada literatura compromesa i que des de que el francès Voltaire i Emile Zola la varen “inventar” ha enfrontat els escriptors partidaris de l’art com a eina de transformació social i els que pensen que la literatura té uns objectius més relacionats amb el plaer estètic.

La lectura d’aquests set reportatges de combat, ens ofereix una bona ocasió per entendre què passava i com vivien els immigrants californians de la primera meitat del segle XX i potser observarem alguns paral.lelismes amb algunes situacions actuals.

Marta Sancho


Familia de inmigrantes mexicanos. 1936. Fotg. Dorothea Lange

Campamento para trabajadores del cítrico. 1938. Fotg. Dorothea Lange

"La emigración es la combinación de la esperanza humana y el movimiento; la esperanza se realiza a través del movimiento"

Ryszard Kapuscinki

Provocación. El delirio y el Mal.

FAUSTO | 05 Juliol, 2007 09:11

Introducció a  Jesús Imirizaldu.

Jesús Imirizaldu és un personatge d’aquests que si no existissin els hauríem d’inventar: Escriptor, traductor i editor de llibres exhaurits, viatger incansable sense fronteres, lector selectiu de gust impecable, culte orador  i mestre en l’art de mantenir una llarga conversa, va ser el meu professor d’anglès a l’institut i també ho va ser de l’al.lota amb la qual pocs anys després em vaig casar. Ara, Jesús, ens diu ben seriós i convençut,  que ell va ésser el nostre celestí

En acabar l’institut no ens tornàrem a veure en molt de temps. La meva feina anterior a la de llibreter i la de la meva dona ens portà lluny de Mallorca uns quants anys. Després, el destí, la constància i també la idea romàntica de viure dels llibres ens dugueren a obrir la llibreria a Manacor. Fou aquí, a Món de llibres, com un bon dia Jesús tornà a comparèixer a la nostra vida. Tanmateix no podia ser d’altra manera. Jesús és un malalt de llibres, una rata de biblioteca i la llibreria és un parany ple de formatges.

Fa poc vaig recomanar-li que llegís Provocación de Stanislaw Lem. Un llibre que, en la meva opinió, vessa intel.ligència per tots els costats i que, com ja vaig apuntar en una ocasió, ha esdevingut una de les millors lectures d’aquest any. Pocs dies després d’haver-lo llegit Jesús va fer-me una visita; Lem l’havia sacsejat més del que em pensava. Parlàrem de Provocación una bona estona i com sempre va ser tot un plaer escoltar-lo. Com que  procuro que no se m’escapi cap possibilitat de motivar als clients a escriure sobre els llibres i les lectures que més els han agradat, li vaig proposar que fes un article d’aquest llibre tan especial. Dit i fet, uns dies després per davall la porta de la llibreria ja hi havia el sobre amb el text que transcric a continuació. Espero que no sigui el darrer.

Fausto Puerto


 

Provocación. El delirio y el Mal.

 

 Lean, lean algo nuevo en el mercado aún emergente de literatura explicativa sobre el nazismo. Stanislaw Lem nos provoca en ésta su Provocación sobre la esencia del Mal, encarnada en el Nazismo. Del Mal o del Bien, según dónde se sitúe uno, si del lado de Cronos o del lado de los Titanes. Pues los nazis querían extirpar de raíz al “viejo” Cronos, ellos los jóvenes Titanes que querían imponer otra teofanía. Y la idea venía de largo en la Alemania escatológica, la que busca otras tierras para expandirse.

 

Desnudos morían los más indefensos: los ancianos, las mujeres, los inválidos, los niños. Desnudos, tal y como nacieron, caían al barro. El asesinato sustituía aquí a la  vez a la jurisprudencia y al amor. El verdugo se presentaba ante la multitud de gente desnuda que se preparaba para morir, medio padre, medio amante: les condenaba a una muerte justa, como el padre que con justicia azota a sus hijos, como el amante que, la mirada clavada en la desnudez ofrece una caricia.”

 

El delirio cósmico de ambición de poder de los nazis – y no tanto de poder terrenal – era absoluto. Se trataba de aniquilar al padre, el viejo Yahveh, y establecer ellos un poder que duraría eones de tiempo, ellos mismos eones...

 

Entonces, ¿Qué ejemplo podían seguir? Bañados en tripas humanas hasta las rodillas, chapoteando en el matadero, ¿Cómo y a quién iban a imitar para no perder de vista sus aspiraciones? El camino más asequible para ellos, el del kitsch, los llevó muy lejos, hasta el mismo Dios...El severo Dios padre, por supuesto, no ese llorica, Jesucristo, Dios de la piedad y de la salvación a través del sacrificio.”

 

El genocidio lo ve Stanislaw Lem a esa escala y no de forma racionalista y positivista. Por voluntad, rasgo típico alemán, crearían un orden nuevo no político sino espiritual-religioso y su régimen navegaría por ese río hacia la implantación de un hombre radicalmente nuevo en un Reich que duraría milenios. A su lado, la aventura y ambición de otros genocidas, especialidad del siglo XX, parecen un juguete en manos de un niño de pecho. El genocidio de los judíos no era sino la primera piedra – y aún pequeña – de un gigantesco edificio de locura teocrática a la tudesca.

 

Nada creado por primera vez puede ser kitsch. El kitsch supone siempre una imitación de algo cuya autenticidad resplandecía en la cultura de su tiempo, pero que fue repetido y pulido tantas veces que finalmente se desgastó. Una versión tardía, una copia chapucera de una obra de arte magistral, corregida por imitadores sin imaginación, que ponen cada vez más pintura y barniz para contentar gustos cada vez más mediocres, porque el kitsch emperifollado, presumido, ostentoso, generalmente supone un final de camino y constituye una degradación trabajada con esmero, en todos sus detalles, una composición en estado de estreñimiento esquemático. Normalmente un esbozo no puede ser kitsch, ya que le da al ojo que lo mira la oportunidad salvadora de agregar algo de su parte, cosa imposible en el caso del infalible kitsch. En el kitsch, el llamado mal gusto consiste en la involuntaria ridiculez y pomposidad de unos símbolos inflados hasta el límite

 

Si alguien creía saber bastante sobre el nazismo y su envolvente plasticidad, que lea este breve, violento, total texto en su certeza y novedad sobre el infierno del que nos libramos quienes aún podemos leer a Stanislaw Lem.

 

Jesus Imirizaldu

 


 

La muerte iguala a todos los muertos. Las víctimas del Tercer Reich, igual que los sumerios y los acadios, no existen, porque los que murieron ayer se convierten en la misma nada que los muertos de hace miles de años. Sin embargo, actualmente el genocidio tiene otro significado, y me refiero al sentido humano del crimen cometido, que no se descompuso con los cuerpos de las victimas, que sigue entre nosotros y que debemos reconocer. Este reconocimiento es nuestro deber aunque no resulte eficaz como medio profiláctico del crimen, porque el hombre debería saber sobre sí mismo, sobre su historia y su naturaleza, más de lo que le es cómodo o útil en términos prácticos. No me dirijo a la conciencia sino a la razón.”

 

Stanislaw Lem

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS