Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Butes. L’argonauta que ballava

FAUSTO | 29 Setembre, 2011 07:00

  

De todas las actividades letradas la música es la más antigua, sólo el movimiento de la luna la precede.   Timógenes

  

   D’Orfeu sabem que era el poeta, el músic i el cantant per excel.lència. Sabem que tocava la lira i la cítara com ningú mai ho ha fet; que les bèsties el seguien manses com quissons i que els arbres i les plantes s’inclinaven al seu pas. Sabem que amb les seves melodies asserenava els homes de caràcter més exaltat i que amb la seva veu aquietava les ventades i les tempestes. Orfeu va néixer a la regió de Tràcia i no tenim clar si va morir assassinat a mans de les geloses dones del seu poble, o arran d’una maledicció llançada per Afrodita, o per un llamp enviat pel propi Zeus. Sabem, gairebé amb tota certesa, que era fill de Èagre, però, curiosament, no sabem si la seva mare fou Cal.líope, Polímnia o, tal vegada, Menipe, filla de Tàmiris. No hem d’oblidar mai que Orfeu va baixar als inferns i que ho va fer per amor, a la recerca de la seva estimada  Eurídice. Com un valent, encoratjat i armat amb la seva lira, va descendir pels camins prohibits als humans fins arribar al Tàrtar. Un cop allà, va cantar i va encantar als déus del món subterrani. Sabem que Hades i Persèfone tingueren clemència i li concediren el seu desig amb una sola condició: – No giraràs la vista enrere mentre ascendeixes cap a la llum del dia. – li ordenaren – Eurídice et seguirà pero, si et gires, morirà per segona vegada. Sabem que Orfeu es va girar desconfiant de Persèfone quan faltava molt poc per arribar a dalt; des de llavors Eurídice habita els inferns i l’inconsolable Orfeu va haver de tornar a conviure entre els homes. Tanmateix, mai no va deixar de ser fidel a la dona que estimava.

Poc després, Orfeu s’embarcà a l’Argo per acompanyar Jàson en els seus viatges fantàstics. Sabem que mai no remava i que només marcava el compàs dels argonautes. Un dia va haver-se d’enfrontar a l’hipnòtic cant de les sirenes per neutralitzar el seu embruix. Amb aquest acte aconseguí salvar tots els tripulants de la nau. Tots exceptuant-ne un, que pujà al pont de comandament i saltà per la borda. Sabem que aquest home nomia Butes i que era fill de Teleó. Sabem que va arribar més lluny que el mític Odisseu, a qui les sirenes també ompliren l’ànima del desig d’escoltar. Sabem que Afrodita va salvar Butes i que del seu encontre, entre l’espurna i les onades, va néixer Érix, senyor de la muntanya siciliana. Butes s’instal.là a Lilibea i fundà la ciutat de Marsala.

Pascal Quignard ens diu que Butes ballava quan va abandonar la seguretat de l’Argo.

¿Qué es la música originaria? El deseo de arrojarse al agua.
¿Quién tiene el valor de llegar hasta el final del mundo de la tristeza? La música.
 
La música que sabe “perderse” no tiene miedo del dolor. La música experta en perdición no necesita protegerse con imágenes o proposiciones, ni engañarse con alucinaciones o sueños
¿Por qué la música es capaz de ir al fondo del dolor? Porque es allí donde ella mora.

¿Qué es la música? El baile
¿Y qué es el baile?
El deseo de levantarse de modo irreprimible.

Quignard també mereix un llibre que encara ningú ha escrit. Sabem que va néixer a Verneuil-sur-Avre l’any 1948 en una família de gramàtics i organistes. Sabem que era un nin autista i habità els silencis de l’ànima part de la seva joventut. Sabem que va estudià primària en una barraca de fusta en el port devastat de Le Havre; que acabà secundària en el liceu de Sèvres i que es llicencià en filosofia a la universitat de Nanterre. El seu primer llibre fou un assaig que publicà edicions Gallimard l’any 1968. Sabem que aviat es convertí en lector professional d’aquesta mítica editorial i que, més tard, Antoine Gallimard el nomenà membre del comitè direcció del qual n’arribà a ser secretari general. Paral.lelament treballà a la biblioteca nacional, traduí obres del grec, del xinès i del llatí. Impartí classes de l’Edat Mitja i el Renaixement a la universitat de Vincennes. Sabem que toca l’orgue i el violoncel i que fou conseller del centre de música barroca francesa. Sabem que a partir de 1992 començà a dimitir de tots els seus càrrecs, un a un, sense aturar-se, desposseint-se de tot allò que havia aconseguit. Finalment, deixà de treballar per Gallimard i des de 1994 no fa altra cosa que llegir i escriure. Sabem que ens ha llegat un bon grapat d’obres mestres i que, molt probablement, algun dia guanyarà el Premi Nobel de literatura.

Ara ha escrit un altra obra de música que ens sacseja el pensament i ha rescatat a Butes de l’oblit, de la simple anècdota a peu de pàgina, del racó obscur de la història antiga.

“Hay en toda música una llamada que yergue, una conminación temporal, un dinamismo que agita, que empuja a desplazarse, a levantarse y dirigirse hacia la fuente sonora.

Pocos, muy pocos, los humanos que se lanzan al agua para alcanzar la voz del agua, la voz infinitamente lejana, la voz sin ser voz, el canto todavía no articulado que viene de la penumbra.
Algunos músicos.
Algunos escritores más silenciosos que los demás, en páginas más mudas todavía”

Quignard, com Butes, és també un saltador. Un escriptor que sap que el fet de tirar-se al buit implica que no es pot tornar enrere. Que a partir de certs moments no es pot deixar d’arribar allà on hauríem pogut no anar. Tot com en aquell meravellós dibuix, fet a la paret interna d’un sarcòfag a Paestum, on un altre saltador viatja en el temps només davant els ulls del mort que el contemplen.  

Fausto Puerto

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS