Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Georges de La Tour o la flama que ens despulla.

FAUSTO | 18 Novembre, 2010 08:00

Pascal Quignard, a qui rellegeixo per no oblidar les coses que ja sabia, sempre ens parla de la música i del silenci; de les ombres incertes que envolten la tremolosa llum de les espelmes; dels homes que s’aixequen a mitjanit sense entendre què fan allà, sols, dins la fosca. Sovint, la cadència de les seves paraules aconsegueix espantar la son que em ronda els ulls i m’acosta perillosament a la matinada. Som, per uns instants, dins la pau i la quietud de la llar segura, partícip de la mateixa nit que els filòsofs antics contemplaren; un habitant comú de l’obscuritat que es transmuta en heroi sota la resplendor d’un pensament inspirat. I és que tot esdevé solemne quan la mirada penetra en el misteri del que és quotidià. Quan la “parca fastuositat” d’allò humil ens consagra abans de l’alba.

 “Portam en nosaltres el desconcert d’haver estat concebuts. No hi ha imatge que ens afecti que no ens recordi els gestos que ens van fer(...) Venim d’una escena on no hi érem ”.

Quignard ens diu les coses sense cercar il.luminar-nos de manera sobtada. Sense allargar-se mai amb explicacions inabastables. Com si volgués avivar dintre nostre un coneixement que, fa molt de temps, optàrem per enterrar. Vol que, en lloc d’avançar per un camí que desconeixem, aprenguem a retrocedir per allà on no sembla possible fer-ho; que cerquem la llavor de les seves sentències en el passat més llunyà del nostre propi pensament; que arribem al present dels seus raonaments a través de les nostres meditades conclusions. Si acceptem que això és possible també podrem acceptar que existeix un lloc comú del qual sorgeix tota la saviesa i al qual tots, mitjançant el sacrifici de l’autocontemplació, tenim l’oportunitat d’accedir-hi.

Com els monjos que es preparen per assistir a un ofici de tenebres o com el músic que es retira a la solitud del bosc per tocar la viola i convocar els morts, Quignard sap que la bellesa és el primer que enlluerna i atreu els homes, però no oblida mai que és en el seu misteri on resideix allò que la fa eterna. Per això, el poeta cerca estremir-nos amb l’epifania del seu pensament. Provocar-nos el rubor que pertany a l’interior de l’ànima.

Puc imaginar-me a l’escriptor caminant abstret per les amples avingudes de París en direcció al museu del Louvre. Puc dedicar-me a seguir-lo, discretament, per les immenses sales plenes d’estàtues i pintures. Puc, inclús, arribar a sentir com es commou davant la tela de Sant Josep i el nin que calla, o contemplar com s’extasia mirant la Magdalena pensativa que sosté la calavera damunt la falda. Però no puc, en cap moment, deixar de sospitar que aquest home desconegut ens amaga un secret que no ens revelarà; que sap una veritat que mai no ens dirà. Altra vegada reconec el savi retrocedint en els segles per cercar allò meravellós que no pertany al temps. Altra vegada m’encisa amb la seva veu: “Les arts no coneixen el progrés. En què pot augmentar la bellesa?” Potser el vers és com un teorema que conté la solució? Si és així, no acabo d’entendre per què no tot és silenci dins l’espai infinit.

“Para venir a lo que no sabes / Has de ir por donde no sabes” em respon tres capítols més endavant Juan de la Cruz. Llavors, altre cop, el silenci.

Georges de La Tour, com el senyor de Sainte Colombe o el mestre japonès Junichiro Tanizaki, és un personatge quignardià. Tots ells parlen, en el fons, el mateix llenguatge secret. Són ànimes irrepetibles i escollides que, com l’eriçó del poeta Arquíloc, saben només una cosa però important.

Quignard és un especialista de la llum i de l’obscuritat. Un creador d’enigmes que  insisteix en què tot és únic i tot és dos. Georges de La Tour - que consagrà la seva vida a posar els homes davant ells mateixos amb l’ajuda d’una flama - és un retratista de seqüències íntimes que ningú no gosava il.luminar. Un avançat fotògraf de misteris que sempre ens deixa amb el dubte de qui són, en realitat, els seus models. Ambdós, pintor i escriptor, són com papallones: atrets pel mateix foc i separats per la mateixa fosca.

Fausto Puerto


Altres articles sobre Pascal Quignard:

Vida secreta. Començar i acabar un llibre

Todas las mañanas del mundo. De renúncies i de pèrdues

Elogio de la sombra i Las sombras errantes. Conspiració d'ombres a la llibreria

***

Comentaris

  1. gb
    quignard

    Acabo de encender un cigarro con un fósforo de madera. El humo disuelve la agonía de la llama.El sol intenta penetrar la oscuridad de la habitación por las rendijas de la persiana.Flota un extraño polvillo luminoso.No había notado ninguno de esos extraordinarios detalles cotidianos desde hacía mucho tiempo. ¡Qué angustia la de no ver ni siquiera con los ojos abiertos! Tener todo delante y no darme cuenta. Fausto y Quignard, extraña dupla,nos recuerdan que lo que buscamos con tanto afán ha estado siempre allí, esperando ser mirado.

    gb | 18/11/2010, 08:35
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS