Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El Aleph. L’home de l’espasa i la ceguesa de Polifem

FAUSTO | 09 Octubre, 2008 07:00

        M’agrada pensar que tots i cada un de nosaltres som en realitat la suma de tres personatges potencialment literaris que, en un futur no molt llunyà, confluiran i es materialitzaran en una única i exclusiva identitat uns instants abans de la nostra mort. Mentre, fins a l’hora de l’inoportú trànsit, les tres personalitats es manifestaran o desapareixeran invariablement al llarg del temps i l’espai que ens ha tocat viure. El primer d’aquests personatges, el descriuré com aquell individu que, per sort o per desgràcia, hem deixat de ser. Aquest ésser habita empresonat en els records i ha deixat fixat a la història el rastre delator de les nostres passes. El segon, el definiré com aquella persona que, passi el que passi i facem el que facem, mai no podrem deixar de ser. Aquest prohom és el que, a darrera hora, recolzat per la saviesa adquirida i exclòs dels esdeveniments que vindran, s’enfrontarà inevitablement, com un covard o com un valent,  al seu destí. És qui, en un acte d’absoluta intimitat, esdevindrà el que realment ha estat en vida. Aquestes dues identitats, que podríem anomenar reals, es mouen sempre entre el passat inalterable i el present més imminent. Hi ha un tercer personatge, ambigu, que s’intueix només en els horitzons boirosos del futur i a qui al.ludiré com aquell que podríem arribar a ser confós i barrejat amb aquell que finalment serem. Aquesta darrera ànima és, encara, una fantasia, un projecte, un fantasma del que a dia d’avui no puc parlar.

El que llegireu tot seguit correspon al meu passat més digne de ser oblidat i el protagonista n’és aquella persona que, per sort, ja no som i també aquella de la que no podré desfer-me mai. Abans d’ordenar per escrit aquesta alliçonadora anècdota, sé perfectament que el que contaré, i que ara només és un vergonyós record dins la meva memòria, deixarà de ser un fet real en el moment de posar el punt i final a aquest text per a convertir-se en una ficció més o menys literària que mai no estarà a l’alçada de l’autor a qui la dedico. Pensar i voler creure que el que desvelaré perfilarà, tal volta, l’home en què espero convertir-me és l’únic conhort que me queda davant la baixesa dels fets que me disposo a narrar.

Fa uns quants anys, prefereixo dir que érem massa joves i massa passionals enlloc de concretar una data, na Cati i jo sopàvem amb na Rosa i en Pere, uns amics que ja ho eren abans i  pel que sembla ho seran tota la vida. Sopàvem, deia, al voltant d’una  taula plena de pizzes per encàrrec i de cerveses a mig buidar, envoltats de fums més o manco exòtics, mentre parlàvem de cinema, de llibres i d’escriptors. Opinàvem sobre qualsevol cosa i generalment sense saber molt bé el que dèiem. La nostra vida com a lectors era encara curta i estàvem, com diem en bon mallorquí, més verds que la porrassa. Record que en un acte d’embravida estupidesa, tot inflant el pit, vaig dir més o manco que “la literatura que no som capaços de entendre a la primera és una pèrdua de temps que no se mereix aquest nom”. Aquesta blasfèmia no és res comparada amb el pecat i el sacrilegi que segueix. Si als forats de la ignorància, que comentava l’altre dia, li afegim la ximplesa de mires de qui creu saber-ho tot i que, enlloc d’acceptar el que no entén com una conseqüència de la seves pròpies carències, s’estima més creure que és l’escriptor qui no se sap explicar o que determinades novel.les són les equacions indesxifrables d’uns llunàtics, ja tenim un meravellós exemple de vanitat humana. Com anava dient, l’anècdota no tindria més importància si no fos perquè, per il.lustrar amb proves irrefutables el que acabava d’exposar, no se’m va ocórrer altra cosa que agafar de la prestatgeria un llibre titulat Ficciones i allà mateix, dret com un petit sàtir, vaig fer la màgica demostració d’obrir-lo i llegir el començament d’un dels contes que el composen. Va passar exactament el que jo volia: ens “morírem” de riure la resta de la vetllada i ningú no entengué res del que citava el gran escriptor argentí. I així en tots i cada un dels relats. Tot molt apoteòsic; tot molt patètic. Ara, a tardors passades, em diverteix contar-ho no sé si per enfonsar en l’ignomínia l’individu del que, crec, he aconseguit desvincular-me o per redimir-me del passat davant uns jutges tan competents com virtuals. Afortunadament, l’altre personatge, aquell que no puc deixar de ser, ja m’estirava les orelles un parell d’hores després de l’esmentada profanació. La vida continuà. Na Cati, la família, la feina, els amics, les converses, els llibres,... i mentre, les referències a Borges seguiren arribant-me a través de diversos articles, assajos, entrevistes i programes de televisió fins que, finalment, un bon dia, empès pel meu esperit inquiet, vaig tornar a agafar Ficciones i em vaig asseure, aquella vegada sí, amb el noble propòsit de descobrir per què aquell argentí fascinava a tanta gent. No se sale indemne de la lectura de determinados libros escrigué l’altre dia un amic. Jo no vaig sortir-ne de llegir a Borges. Encara em sagnen les ferides.

Aquest estiu, durant la relectura d’El Aleph, un conte me despertà per primera vegada en molt de temps tots aquests records. Asseguts a la terrassa, mirant la mar, de sobte li vaig demanar a na Cati si se’n recordava d’aquell sopar. No n’havíem tornat a parlar mai i, sense adornar-nos, ens passàrem l’horabaixa conjurant els nostres fantasmes i esglaiats de la nostra ignorància.

El relat que em duu a desvelar-vos tot això es titula La otra muerte i en ell un narrador, que podria ser el mateix Borges, ens explica la fantàstica i sorprenent  història de Pedro Damián. Aquest supervivent de la cruenta batalla de Massoller visqué, fins al dia de la seva mort, avergonyit de la seva reprovable actuació en l'esmentada pugna. El narrador descobreix, gràcies al coronel Dionisio Tabares, que aquell a qui tenia en tan bon concepte es va portar en realitat com un covard. Mesos més tard, cercant informació per escriure un relat fantàstic, es torna a trobar amb el coronel que li presenta al doctor Francisco Amaro. La seva sorpresa és gran quan, enmig d’una conversa, referint-se  de nou a Pedro Damián, el doctor li conta una història completament diferent a la que li explicà, en el seu dia, el coronel i segons la qual el jove lluitador mor a la  batalla de Massoller i, a més, ho fa com un valent. D’altra banda, inexplicablement, el coronel Dionisio ja no se’n recorda de cap d’aquests fets. Concloem, guiats per l’encís de l’escriptor, que Pedro Damián, penedit de la seva flaquesa, va dedicar la resta de la seva vida a corregir-se fins a aconseguir canviar el seu passat i el seu futur. Si el destino me trae otra batalla, yo sabré merecerla. Durante cuarenta años la aguardó con oscura esperanza, y el destino al fin se la trajo, en la hora de su muerte. La trajo en forma de delirio pero ya los griegos sabían que somos la sombra de un sueño. En la agonía revivió su batalla, y se condujo como un hombre y encabezó la carga final y una bala lo acertó en pleno pecho. Así, en 1946, por obra de una larga pasión, Pedro Damián murió en la derrota de Massoller, que ocurrió entre el invierno y la primavera de 1904.

Recordar el passat, observar el present, inventar el futur i morir com cal. Perquè, veritablement, ho arrosseguem tot amb nosaltres. Jorge Luis Borges, igual que Dino Buzzati, donà moltes voltes a aquesta idea èpica del destí i l’espasa. Però tal volta fou Kipling qui ho simplifica de manera admirable en el final heroic d’El hombre que pudo reinar quan el genial Dravot, que sempre havia estat un estafador, un vividor, un femeller i un tronat, aconsegueix morir com cal. Ningú mai no podrà negar que és un Rei, fill de reis, l’home imponent i orgullós que des del pont de fusta, sobre un abisme de tres mil metres, ordena als que abans l’adoraven i ara són els seus enemics: Talleu les cordes, imbècils!!.

No puc evitar acabar l’article d’una manera recercadament literària i imaginar un alternativa improbable. Un esdeveniment tan fantàstic i misteriós que el simple fet de desitjar-ho, encara que insuficient per expiar tot el pes de la meva culpa, servirà per alleugerir i asserenar la meva consciència. Suposar que en Pere, quan llegeixi aquestes línies, ja no recordarà el malaurat sopar ni les meves paraules, tal com si aquells fets no haguessin tingut mai lloc, em consola tant com somiar que na Rosa, ben al contrari, se’n recordarà perfectament, només que dins la seva memòria jo mai no hauré llegit a Borges per provocar la befa sinó més aviat amb la humil intenció de donar a conèixer als meus amics les paraules que tant m’agraden. Na Cati, igual que el narrador de La otra muerte, haurà estat el testimoni impossible i privilegiat que ha vist allò que no ens està permès veure; l’anacronisme dels meus estats i la concatenació dels meus diferents personatges materialitzant-se sempre en una paraula immutable entre ambdós. Jo, mentre, ja no existiré. Seré, tan sols, dins els ulls dels lectors, com una boira llunyana que desapareixerà gairebé uns instants després d’aquest punt i final. I Borges serà Borges. Infinit per sempre més.

Fausto Puerto

Comentaris

  1. Jesus
    impecable

    Les teves paraules m'identifiquen... a vegades en nostre "jo" del passat creu que ho sap tot.
    Preciós article que hem fa reflexionar...
    Després de un poc mes de rodatge, m'animaré a descobrir el Sr. Borges.

    Un Saludo,

    Jesus | 09/10/2008, 12:01
  2. Cati
    Un article per a la reflexió.

    Llegim per a ser millors, conreant els nobles sentiments, il·lustrant la ignorància i corregint els nostres errors, malgrat tristament (o potser sortosament per al nostre ego) com més aprenem més conscients som del nostre desconeixement.

    Cati | 09/10/2008, 15:31
  3. Alejandro
    Tres Haikus

    ¿Es o no es
    el sueño que olvidé
    antes del alba?

    En el desierto
    acontece la aurora.
    Alguien lo sabe

    La ociosa espada
    sueña con sus batallas.
    Otro es mi sueño

    Alejandro | 09/10/2008, 16:19
  4. Joan López Ferré
    La docta humilitat de Fausto

    Fausto, amb aquesta confessió tan humil i docta al mateix temps tots et perdonem. En efecte, en ciències s'intenta trobar el que ningú sabia abans, però en literatura és exactament al contrari.

    Joan López Ferré | 09/10/2008, 17:49
  5. Espai de llibres
    Magnífic post

    Una entrada boníssima, Fausto. Extraordinària. I, qui no hagi llegit encara a Borges, que no s'ho pensi dues vegades. Jo vaig començar fa deu anys, i encara continuo descobrint-hi coses noves als seus llibres.

    Espai de llibres | 10/10/2008, 15:19
  6. gabriel
    Borges/Fausto

    En Oxford, en un Hotel Borgiano, la humildad me arrebata y me quita las ganas de mirarme en el espejo. Como hubiera dicho Flor Lippi: Mejor imposible, Fausto. Borges te hubiera pedido que le leyeras, custodiando su ceguera, tal vez, el cuento de Kipling que tanto te gusta, tal vez no lo conociera y te apoyara la mano en el hombro, y te dijera, Gracias Fausto, te debo una.
    Como hubiera dicho el mentado ciego, no conozco mejor elogio.

    gabriel | 11/10/2008, 19:46
  7. Flor
    Humildad

    Sólo aprende aquel que enfrenta los obstáculos en silencio pero con obstinación. Escribir sobre Borges es muy difícil; hace 35 años que estudio la obra del argentino; hoy después de leer tu artículo he aprendido algo que no sabía- La emoción del descubrimiento me ha embargado hasta la emoción. Para una vieja como yo eso es un regalo inesperado, un reflejo caduco que se activa y hace vibrar el alma.
    Sí, dije "alma".

    Flor | 13/10/2008, 17:30
  8. Miquel
    Borges

    Boníssim aquest article! Jo sempre he trobat a Borges bastant complicat. Em falta paciència o cultura per comprendre la majoria dels seus contes. Així i tot ho tornaré a intentar.
    Enhorabona Faust.

    Miquel | 14/10/2008, 15:25
  9. Rosa
    Conversaciones

    ¿Y qué sería de nosotros sin estas cenas?, momentos imborrables y estrictamente necesarios para el bienestar de nuestra mente, cuando la liberas, y dejas que tus pensamientos fluyan libremente no puedes evitar caer en errores que con el tiempo se subsanan, (hay quien despues de unas cuantas cervezas escriben un libro y no se me ocurriría a mí criticar su obra (;-)), siempre he creido que cada libro tiene su momento y su lugar en la vida, simplemente aquel no era tu momento, y seguro que tampoco el nuestro. No debemos por ello culparnos y sin embargo dejar que en la proxima cena, despues de un buen vino (y pizzas esta vez hechas por Cati), volvamos a nuestros intentos de salvar el mundo y porqué no la humanidad ya que nos ponemos, dejemos que nuestro desconocimiento nos salve de caer en la rutina y nos embarquemos en otras divagaciones que nos hagan descubrir lecturas imprevisibles y siempre gratificantes...

    Rosa | 17/10/2008, 10:06
  10. toni
    Borges

    Borges ha sido (y sigue siendo)para mi un mago de la lengua castellana. Pero no es solamente por su maestría en la escritura, con sus juegos constantes de palabras y su léxico formidable, sino que, cuanto más lees su obra,siempre descubres algo nuevo que sorprende agradablemente y que engorda, de nuevo, mi feliz idolatría hacia él.

    toni | 21/10/2008, 10:40
  11. Juan de Panonia
    Los Teólogos

    Després de llegir els tres primers contes de Borges estic, i perdonin l'expresió, flipant. Cada conte es una novel.la, que requereix d'un parell de lectures per captar el que ens vol dir.
    Los Teólogos és una meravella.

    Juan de Panonia | 21/11/2008, 11:45
  12. Laura Ferragut
    El Aleph

    Faust, se que arribo amb retard per felicitar-te per aquest enorme article, però també estic llegint i intentant comprendre Borges. Aquesta barreja entre teologia, metafísica, filosofia, no és fàcil d'assumir, però li estic posant paciència i obstinació. El que tenc clar és que, malgrat la seva dificultat, i que, em ve gran, i ho dic obertament, sóc conscient que tinc entre les mans, l'obra d'un autor excepcional.

    Laura Ferragut | 08/05/2013, 20:41
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS