Món de Llibres

Al principio había emoción y el verbo no estaba allí en absoluto.

Louis Ferdinand Celine cita aquesta frase en el fabulós llibre d’entrevistes titulat The Paris Review que El Aleph editores va publicar l’any 2007. Després, el nihilista autor francès, segueix divagant i afegeix: Cuando tratas de tocar a una ameba se retira, tiene emoción, no habla pero tiene emoción. Un bebé llora, un caballo galopa. Sólo nosotros hemos recibido el verbo. Es lo que hace que tengamos políticos, escritores, profetas. El verbo es horrible. No se puede oler. Pero llegar al punto en el que se pueda traducir esta emoción es una dificultad que nadie se imagina (..) Es una proeza que puede llegar a matar a alguien. Celine va morir a París un mes després d’haver concedit aquesta entrevista.

Traduir les emocions. Això és, en realitat, el que fa l’escriptor. Apropiar-se d’un fet o d’una imatge que els seus sentits han captat, que algú li ha descrit, o que simplement ha imaginat, i reproduir-la a la pàgina en blanc mitjançant les paraules. Un procediment senzill d’explicar però molt dificultós a l’hora de dur-lo a terme. El treball i la constància que segueix al primer estímul fins arribar a la materialització d’allò que es vol escriure, és la proesa de què ens parla Celine. Igualment necessària, es fa la presència d’una altra psique amb capacitat per descodificar el text i que tingui la sensibilitat per sentir i reviure l’impuls que el va iniciar. Quan més bon traductor d’emocions sigui qui emprèn la tasca de realitzar una obra, més bon escriptor ens semblarà. L’acte de creació té lloc en un temps i un espai que no són els nostres i pertany a un món interior que desconeixem. Podem dir que quan un artista, mitjançant les lletres i les paraules, aboca sobre el paper les seves impressions, el que fa és ordenar i manifestar l’esclafit de sentiments que hi ha dins ell. Aquesta explosió de poesia i d’emocions és una experiència que els lectors no podem experimentar de manera directa. La font de la que brolla tota la literatura, parteix d’una incògnita situada en el passat que només intuirem a través d’infinites lectures.

Fiodor M. Dostoievski va dir, referint-se als seus contemporanis i potser també a aquells que el precedirien, que tots ells venien d’El capote. És agradable sentir desvelar a un mestre quines són les seves fonts. Dostoievski reconeix i assenyala un dels punts de partida que l’impel.liren a fer-se escriptor. La literatura se’ns revela doncs, com el detonant d’un terratrèmol que provoca més literatura. Després, simplement, imitem i intentem millorar el que ja està dit.

La bellesa, coberta o nua, sempre se’ns fixa a la memòria. Per aquest motiu no oblidem mai alguns paisatges. He llegit El Capote per segona vegada i, encara que fa anys que vaig gaudir dels contes de Gógol, recordava perfectament la trista història d’Akaki Akàkievich, un home tan desgraciat que té l’habilitat especial de passar per davall d’una finestra en el mateix instant en què algú tira qualsevol immundícia. Akaki és un eficient copista, però això no té res a veure amb ser un bon traductor. Akaki no necessita tenir emocions per executar la seva feina com un autòmata i, de la mateixa manera que Bartleby, de Melville, Gregor Samsa, de Kafka, Don José, de Saramago, Fernando Soares, de Pessoa, Kien, de Canetti i Mendel, de Zweig, és un d’aquests personatges grisos i insignificants que semblen invisibles però que, per diversos motius, ens resultarà impossible oblidar. Aquests éssers provoquen la nostra compassió a partir de la seva aparent, i sovint suposada, manca d’entusiasme. Hem de tenir present que inclús l’existència més ordenada es pot veure sacsejada per esdeveniments imprevistos. La màxima aspiració d’Akaki, quan no fa feina a l’oficina, consisteix en pensar quins documents li confiarà Déu, al dia següent, per copiar. No és d’estranyar que un home que menja cada dia sopa de col (amb un poc de carn) fins que nota que té la panxa plena, tingui un problema d’aparença insalvable el dia que descobreix que el vell abric, que el protegeix del fred despietat de San Petersburg, ha quedat inservible i que n’haurà de comprar un de nou.

Potser Akaki sigui el primer dels personatges que jo defineixo com a homes grisos; ànimes que porten una vida rutinària en les que un petit canvi descompon totes les costums i els obliga a actuar en unes circumstàncies i d’una manera en què no es reconeixen. Són éssers típicament urbans i habiten les grans ciutats deshumanitzades com a projectes descartats. Pocs d’aquests homes se’n surten en vida de les situacions adverses i sempre és la voluntat d’una tercera persona, mancada d’empatia, la que els jutja i els condemna. A Bartleby, allò que el va pertorbar fou el sistema i la societat; a Kien, el sinòleg alienat, una dona inculta; a Mendel, l’entranyable llibreter de Viena, un error burocràtic.

Gógol, com a gran observador del seu temps i de la ciutat de Sant Petersburg, degué conèixer algú semblant a Akaki. Per ventura el va veure un horabaixa, perdut dins el seu nou abric, tornant de l’oficina a casa, caminant insegur per les aceres glaçades de la ciutat. Aquest fet, o un altre qualsevol, el va commoure i li va provocar el calfred que anticipa la inspiració d’un conte. Sigui com sigui, és preferible estar sempre a l’aguait, perquè és molt probable que per el nostre barri passegi un home gris i sense nom que, amb la mirada extraviada, esguarda el pintor que el tornarà visible.

Fausto Puerto