Món de Llibres

El psicoplàncton és l’organisme més esquiu de tota l’illa d’Onirca, ja que habita a la ment de qui l’observa detingudament, sempre que l’observador sigui prou escèptic com per no creure en la seva existència. Aquesta condició el fa pràcticament imperceptible.

Alejandro Blasi

   La publicació de L'origen de les espècies, ara fa cent cinquanta anys, va capgirar els fonaments de la biologia i, de retop, l'estatus preeminent de la religió en el camp de la ciència. Fins aleshores era la Bíblia que determinava, per exemple, l'edat de la Terra (uns 6.500 anys segons els càlculs de l'època), i la procedència de l'home i els animals. Tanmateix, poc es podia pensar Charles Darwin (1809-1882), jove naturalista aspirant a clergue, quan s'embarcà al Beagle el 1831 que els cinc anys de viatge pels mars del sud li suposarien un xoc tan gran.

A la novel.la de Harry Thompson, Charles Darwin comparteix protagonisme amb el capità del HMS Beagle, Robert FitzRoy, un brillant oficial de la Marina Reial Britànica, un cristià amb pretensions científiques (ara en diríem un «creacionista») i, per sobre de tot, un home fidel als seus principis. Durant cinc anys, doncs, FitzRoy va tenir al seu costat un gegant de la ciència com Darwin, compartint experiències en un món verge on l'aventura encara era possible. I així, compartint l'odissea del Beagle, va ser com el capità hiperresponsable i el jove naturalista, cavallers britànics, es van fer amics.

Al principi del viatge ambdós eren creients, però els descobriments de Darwin els havien de separar. Mentre FitzRoy quedava ancorat en el creacionisme, Darwin, a mesura que caramullava evidències, va anar articulant la teoria de l'evolució de les espècies, la qual finalment va fer pública l'any 1859 (vint-i-tres anys després de finalitzat el viatge del Beagle) sota el títol The origin of species. La publicació va significar la ruptura total, l'enemistat, entre els dos antics companys.

No hi ha dubte que el personatge més fosc i turmentat de la novel.la és el capità del Beagle, Robert FitzRoy, el qual no aconsegueix superar una concepció de la religió que l'autodestrueix. FitzRoy és incapaç de dubtar del Déu apocalíptic de l'Antic Testament, encara que no el comprèn. Per això s'oposa en cos i ànima a la teoria evolucionista, perquè va en contra del dogma que marca la Bíblia. La seva religiositat, però, no el consola, més aviat l'aïlla.

D'altra banda, el Darwin que ens dibuixa Harry Thompson incideix en les contradiccions del discurs cristià en relació a la mort i al patiment. Desconec si en la vida real, en alguna ocasió, Charles Darwin va arribar a negar l'existència de Déu amb la contundència amb què ho relata Thompson. Pel que he llegit, Darwin va ser respectuós amb la religió (la seva esposa, sense anar més lluny, era profundament creient). La seva evolució cap a l'agnosticisme va ser lògica, raonada, educada i impecable. Tanmateix, li era impossible participar del Déu -d'aquell Déu venjatiu de qui cercaven la petja pels mars del sud en forma de diluvi universal- de l'Antic Testament.

Com veiem, la disputa entre ciència i religió, personalitzada en Darwin i FitzRoy, és un dels aspectes més suggestius d'Hacia los confines del mundo. De fet, l'autor tenia una gran experiència com a productor i guionista de televisió, però només va poder escriure aquesta única novel.la, el títol original de la qual és This Thing of Darkness, magnífic encapçalament que en una traducció més o manco literal podria ser Això fosc. Tanmateix és evident que en el títol original hi ha una referència clara a Heart Of Darkness (El cor de les tenebres), de Joseph Conrad. Als Estats Units –per què: aquesta és la qüestió– l'intitularen To The Edge Of The World, amb la qual cosa pren força el vessant aventurer de la novel.la; això sí, en detriment del costat obscur, que també hi és i en gran mesura.

A més a més, This Thing of Darkness és part d'un vers de La tempesta (acte V, escena I), l'enigmàtica obra de teatre de William Shakespeare. Amb el canvi de títol, doncs, es perd la referència al bard anglès. Tot i això, en l'edició en espanyol, Salamandra va optar per traduir l'encapçalament americà. Al meu entendre, el canvi de títol és un error, ja que desvirtua la intenció de l'autor de posar l'accent en l'aspecte dramàtic de la novel.la; ressaltar, en definitiva, l'aspecte salvatge de l'aventura, la bogeria que tots portam a dintre i que pot aflorar en circumstàncies extremes, en situacions límit, com ara la vida extrema en un vaixell a la Terra del Foc.

Llorenç Carreres

(Chamaeleonidae alatus)

Difereix del camaleó típic pel parell de robustes extremitats inferiors que el mantenen dret. Les superiors, en canvi, han evolucionat en dues banyes sense funció aparent que li confereixen certa gràcia altiva. És incapaç de volar, les ales cridaneres li serveixen exclusivament per mantenir l’equilibri, cosa que aconsegueix amb prou feines.

Alejandro Blasi

   La culpa de tot la té en Josep Lluís Aguiló. Convindreu amb mi que un tipus que entra a la llibreria recitant (en veu alta i en neerlandès!) els inefables versos de Madame Vanderpipf,

Omm kroop der pop
Zoom kroon der soup
Soon droon der oopersnoop,

sense cap compassió pel llibreter i pels astorats clients que resten muts vora les taules de novetats, és un individu poc recomanable. Si a més, i segons he pogut constatar personalment, comparteix taula i arròs brut assegut a un lloc sagrat (vull dir en un espai, en teoria, més vinculat a pràctiques religioses que culinàries) amb un amic de la talla moral i literària de Sebastià Alzamora, ja no hi ha dubte de què tinc un greu problema. Cal recordar que aquest veí de Lluchmajor, admirador també de la Vanderpipf, és el mateix personatge que, sense dubtar-ho un segon, s’atreví a presentar un recull de contes i poemes d’escriptors manacorins i que després, en declaracions serioses a la premsa, fou capaç d’admetre que això “l’hi posava”. Déu no vulgui que ambdós compareixin qualsevol dia per la llibreria, amb els ulls vermells i les mans humides, predicant que la cultura és una cosa perillosa de la que, perfectament, en podem prescindir. Fins aquí podríem arribar!!

De tots és sabut –com diu Antrobus- que tota cultura corromp (sobretot la francesa, que corromp absolutament) però, i afortunadament, la cultura és una malaltia que es transmet tan lentament, a través de la vista i els esquitxos de la paraula, que una gran part de la humanitat encara no ha sentit ni parlar dels seus efectes. Potser siguin certes aquelles paraules de l’irònic diplomàtic que afirmen que els pitjors moments de la nostra vida sempre tindran lloc en un acte cultural.

Una dita popular conclou que fer riure és més difícil que fer plorar. Ara puc afegir que fer el ridícul és més fàcil que fer el pallasso. Resumiré els fets amb la màxima brevetat:

Com ja he dit abans la culpa de tot la té en Pep Lluís; ell fou qui em va insistir per tal de què llegís el maleït llibre de Lawrence Durrell. Vaig fer-li cas en el moment i en el lloc més inoportú. Viatjàvem, na Cati i jo, dins el compartiment d’un tren ple d’italians. El senyor que tenia a la meva dreta va dormir gairebé tot el trajecte; de fet crec que ja roncava quan va pujar al vagó. A la meva esquerra una madona molt arreglada assenyalava, amb un dit ben enjoiat, qualsevol cosa que passés per davant de la finestra al seu espòs que, amb indiferència, assentia mentre llegia el diari. Na Cati, enfront meu, parlava amb un jovenell que tenia al seu costat i que tot just venia de tastar per primera vegada les apreciades herbes d’Amsterdam. Aquest al.lot, entre altres coses, li contava que al seu poble (lloc al qual retornava amb desgana) tot era gent major que no tenia ni piccola idea del que era divertir-se de debò. Sense gosar intervenir amb el meu escàs italià, vaig començar a llegir Antrobus.

El primer relat -mireu per on- va d’un tren desarranjat que, tot carregat de diplomàtics europeus, es dirigeix a Zagreb travessant l’antiga Iugoslàvia. Jo, que som de riure fàcil, a les poques pàgines ja m’aguantava les llàgrimes i xuclava pel nas. No hi ha res pitjor que intentar contenir la rialla en un lloc en el que no és de bona educació molestar els altres. Això ho vaig aprendre de ben jove a la biblioteca municipal. Tanmateix no va ser fins que vaig llegir els versos de la Vanderpipf quan vaig explotar. De l’enrenou, el senyor del meu costat es va despertar pensant que ja havíem arribat al nostre destí; la senyora enjoiada va desferrar el dit del vidre i em va mirar amb cara de sorpresa; el seu espòs va aixecar els ulls i el bigoti del diari i m’observà amb gest de no entendre res. Na Cati, mentre, em pegava cossetes a les cames i em demanava, amb un somriure de complicitat, que per favor em comportés; el jovenet va esclafir a riure estrepitosament; potser aquell ambient li va recordar el de les coffee-shop. Vaig acabar el viatge amb singlot i mal de panxa. Un cop a l’estació i de molt bon humor, ens acomiadàrem d’aquella gent tan comprensible. Unes cerveses després, asseguts a una trattoria, na Cati em perdonava el ridícul i jo, amb la lliçó ben apresa, li vaig advertir de què aquell cony de llibre no era per emportar-se’l de viatge i que seria més convenient abandonar-lo per devora un monument. No em va fer cas i, uns dies més tard, va obrir-lo dins l’avió de tornada.

Fausto Puerto