Món de Llibres

          Què passaria si un mal dia, de sobte, quasi el cent per cent de la humanitat ens quedéssim cecs? I si, a més d’això, una nova espècie vegetal i depredadora es decidís, aprofitant aquest nou impediment nostre, a donar-nos caça? L’apocalíptica idea d’aquest  consagrat escriptor de ciència-ficció anglès anomenat John Wyndham  ha servit per obrir infinits camins a molts altres escriptors, però també a un gran nombre de guionistes i directors de cinema que han utilitzat molts dels elements continguts dins aquest clàssic del gènere, per adaptar-los a un sens fi de pel.lícules al llarg de més de 50 anys.

Un trífid és una planta carnívora que camina. Pot arribar a fer més de dos metres d’alçada i està dotada d’un agulló que utilitza per enverinar a les seves víctimes abans de menjar-se-les. El seu origen és un misteri i les teories que expliquen la seva sobtada aparició són diverses. Una d’elles assenyala la possibilitat de que les llavors dels trífids arribaren creuant l’espai; una altra de les hipòtesis apunta que podria tractar-se d’una manipulació genètica, feta per l’home a qualque país comunista (no hem d’oblidar que la novel.la està escrita en plena guerra freda) i que en un principi estaria destinada a millorar les collites per tal de pal.liar la greu deficiència alimentària d’un món superpoblat. Desgraciadament, degut a certs interessos econòmics i a un accident del destí, la solució desitjada es converteix en un gran problema.

Bill Masen és un biòleg que a causa de l’atac d’un trífid ha ingressat en un hospital de Londres. Un matí i encara convalescent es desperta i descobreix que està completament sol a la clínica. La veritat, que amb el pas dels dies anirà descobrint, és aterridora: quasi totes les persones han quedat cegues. Londres és una ciutat fantasma. El món, un caos absolut. Després de moltes aventures, el protagonista i un petit grup d’individus que han romàs indemnes decideixen començar una nova vida, però la realitat els demostrarà que a l’infern només resta sobreviure. 

El llibre de John Wyndham és, en molts dels seus passatges, desolador, dràstic i distant. La sensació que ens deixa és d’una  tristesa i d’una impotència absoluta i la sospita de que la causa de la ceguesa mundial pugui, també, haver estat  provocada per un arma biològica o de destrucció massiva inventada per l’home, acaba per deixar-nos completament esverats. Wyndham col.loca la humanitat al vèrtex de la seva autodestrucció i el pitjor de tot és que, si ho pensem bé, res del que ens conta l’autor és tan improbable. La ceguesa no només afecta els ulls...

Fausto Puerto.
    

        Tancar el llibre després de llegir la darrera plana et deixa amb una sensació de ràbia, plaer, intriga i desconcert que exaspera. Estàs exhaust, has devorat el llibre tot pensant que cada línia et descloïa el misteri que et plantejà El quinto en discordia, i descobreixes que després d’acompanyar l’Staunton fill a la recerca d’ell mateix t’has deixat enredar, seduir, embambar pel mestre Davies.

Talment com si un dia hagueres anat al teatre, i mirant la resta de públic descobrissis que el temps s’havia aturat i fores tu l’únic que no romania hipnotitzat. Això et permeté entrar a l’escena, veure els personatges d’aprop, com si l’escena continués sense adonar-se’n que tu feies voltes enmig de l’escenari, com si només a tu et permetessin veure la meravella de la representació, els trucs de l’escenografia, les cares dels espectadors. Fins i tot com si et confiessin les màscares que els actors es canviaven després de cada escena.

I al final, en un diàleg mestre et trobessis nu enmig d’aquest escenari, escarnit del públic i de la resta d’actors, que tot saludant et demanen que t’uneixis amb ells per rebre la befa del públic, d’ells, de tu mateix i del director d’escena que surt a saludar: mestre Davies.

L’únic hipnotitzat has estat tu, has cregut que eres present a les sessions de psicoanàlisi d’Staunton, fins i tot t’has psicoanalitzat tu mateix, has repassat la teva vida com Staunton ha fet amb la seva, i quan has cregut que Davies et resoldria l’enigma t’ha enredat encara més, i de la mateixa manera que Davey Staunton s’ha d’enfrontar a la vida real tu ara ho has de fer.

Diu Staunton que Dunstan Ramsay  “insistía en que le escribiéramos trabajos en lo que el llamaba un estilo llano; según decía, era mucho más difícil que uno se saliera con la suya escribiendo bobadas en un estilo sencillo que en un estilo más suelto”. Potser en aquesta frase Davies es situa al nivell de Shakespeare a la famosa escena del Hamlet (tercer acte, segona escena) quan explica als actors com han d’interpretar: només un mestre pot gosar exposar amb tanta clarividència com s’ha d’escriure o interpretar un text sense ser arrogant.

Davies t’engana de tot d’una, i creus que el que estèticament és presentat com un estil “llis o senzill” és allò que aparenta. Davies mostra la veritat i l’amaga, tapa les evidències i fa evidents els misteris, et desvia l’atenció d’una manera magistral cap a fets o passatges absolutament irrellevants i quan et té entabanat davant el paisatge et fa veure que el que creus que és superflu és l’essència de la història i que allò que creies el bessó de la narració és un simple vehicle per conduir-te on ell vol. I t’ha duit on ell ha volgut, no on creies veure que et duia.

Toni Gomila

          Possiblement  aquesta sigui una de les novel.les més estranyes que arribarem a llegir mai. El viatge que ens proposa Flann O’Brien és extravagant, còmic i surrealista; els camins literaris per on transita ens recordaran a Lewis Carroll o al millor Jonathan Swfit; les dreceres que agafa per arribar a una conclusió són envitricollades  i plenes d’originalitat; les notes i els infinits peus de pàgina ens sorprendran per la seva imaginació portentosa i la pertorbadora sorpresa inclosa en el final tancarà un cercle perfecte i aterridor que les paraules del propi narrador anticipen d’aquesta manera: “El infierno da vueltas y más vueltas. Su forma es circular y su naturaleza interminable, repetitiva y muy próxima a lo insoportable”

Just començar el llibre el narrador, en primera persona, ens descriu de manera intencionadament realista un assassinat a sang freda. El motiu, un robatori. Poc després i en un moment molt oportú,  la novel.la dóna un gir de 360º i talment com a Alícia en el país de les meravelles la realitat es desbarata i el protagonista és transportat a un univers incomprensible. En aquesta dimensió confosa i metafísica hi ha un quarter on hi feinegen tres policies. Dos d’ells, MacCruiskeen i Pluck, iniciaran al narrador en una incoherent teoria atòmica que interrelaciona a les persones amb les bicicletes que aquestes utilitzen per desplaçar-se en un món tan peculiar. Finalment, hi ha un tercer policia que és l’encarregat del manteniment d’una màquina que genera eternitat. Sorprenentment, aquest darrer s’assembla molt físicament a la persona assassinada al començament  de la narració.

Dit això, i després del meu intent, totalment fallit, d'explicar de què va la trama d'aquesta inclassificable novel.la sense revelar el seu misteri, és imprescindible citar l’obsessió que el narrador té per la vida i l’obra d’un personatge fictici anomenat De Selby. D’aquesta mescla de filòsof, científic i inventor coneixerem les seves excèntriques teories gràcies a uns peus de pàgina divertidíssims que són a la vegada una filigrana imaginativa i una corrosiva paròdia de les erudites pretensions del món intel.lectual i acadèmic.

Publicat a Irlanda per primera vegada l’any 1967, El tercer policia (Nórdica Libros) és una experiment visionari, un llibre insòlit i peculiar, d’aquests que suposen una agradable troballa  i del que gaudirem molt si la nostra predisposició ens ho permet.

Llegiu-lo si podeu i ja me contareu...

Fausto Puerto.

Aquests no són temps propicis per a la dignitat poètica, ho sé! Per això els manyefles i xitxarel.los tenen els camps oberts a la flatulència plana i olorosa (o pudenta), de la «no escriptura». I un bon dia vaig llegir Jaume Mesquida: i aleshores em vaig adonar que ni els diluvis, les tempestes, les turbulències, les nits de sàbat i els escàndols per prevaricació i mesquinesa, tan habituals a la nostra «societat intel.lectual», podien emmudir la vertadera vida, en estat de llibertat (no vigilada), de la creació literària.

Mesquida transitava –afortunadament– per aquesta Transsilvània inhòspita de l’escriptura, sense prejudicis ni disciplina. Perquè ell, amb la seva intimitat de creador irreductible, sap que les marginacions, silencis i discriminacions... són les vertaderes patenes –per a alguns, bandes d’honor– possibles a la poesia no venal.

 Així, en aquest incert nou mil.lenni m’ha arribat a les mans d’àvid lector sempre insatisfet, un llibre no sé si inusual de Mesquida: Esquerdes. Poesia? Narrativa intimista? Text obert als secrets inviolables? Aforismes? ¿Pensaments en l’instant que la dona i l’home es despullen de la pell feta cuirassa per protegir-se de l’adversitat? No ho sé ni m’importa, ja que a Esquerdes hi trobareu el  Mesquida de sempre: poeta cru, home d’escriptura aspra, savi de mala llet, promiscu de lletrada explosiva...

Qui ha estat capaç d’escriure un llibre com Esquerdes  (i si el llegiu ho comprovareu en carn viva, ventrell, sexe i cervell/cerebel inclosos), sens dubte no espera ser elevat als nínxols de santedat de l’estatu quo en vigència, o sia et Cœlites, et inferi trementes curvantur genu...

 Esquerdes és tot això i més, poesia, text inspirat en la espiritualitat de la carn, pensaments allunyats del dogmatisme i la retòrica d’uns  poetes que es creuen indomables i són d’una docilitat esfereïdora. Mesquida, a Esquerdes (o qualsevol dels seus llibres de poesia, practica com a treballador de la paraula una escriptura inequívoca, perquè cada paraula té el seu sentit i el seu tacte: és així, ja que només pretén fer Literatura –sí, en majúscula, please.

He de dir que Esquerdes m’ha fascinat i fet reviure l’esperança que, en una terra culturalment assetjada i mortificada d’impertinències falagueres com és la nostra, no tot està perdut sempre que hi hagi veus que no emmudeixen malgrat els sospitosos silencis i les marginacions. Vet aquí perquè són d’agrair textos com Esquerdes, no sotmesos a la vanitat de les «revistes del cor literari» ni a la levitació espasmòdica de les modes que tot ho deformen i acaben per trivialitzar-ho tot. 

Antoni Serra.

"No governa qui fa mèrits, sinó qui aconsegueix la majoria d’adeptes –o d’ineptes– al seu favor."

"Parla bé de qui vulguis mal, doncs el bé té més detractors que no el mal."

"Des de fa temps només m’enlluernen els abismes interiors."

"Quan jo em mori, deixaré de viure, el mateix però a l’inrevés que en néixer que vaig deixar de morir."

"Sovint habit més el silenci que no les paraules, perquè les meves paraules són de molts i el meu silenci només és meu."

"Pregones que al menys cent vegades t’has mort i en morir de veritat, a la fi descansaràs d’un sol cop les teves cent una morts, mort."

"Vivia aquí, i molt bé, de mortificar als altres amb el més enllà."

"Era dels que molt sovint canviava de camisa. Però les guardava totes per si de cas hi havia canvi de moda política."

"No existeix la perfecció. No existeix el Déu de déus."

Jaume Mesquida.

            El gran talent o la genialitat en el món de la literatura, com en el de totes les arts, és patrimoni de molts pocs. Plasmar la perfecció de la bellesa és indiscutiblement el major repte a que s’enfronta l’artista, en aquest cas l’escriptor. Allò que diferencia l’obra d’art de la mediocre imitació, no està en el que ens conta l’autor sinó en com ens ho conta, en com ens ho fa entendre. D’altra banda la responsabilitat de l’observador, en aquest cas el lector, està en voler interessar-se i en saber apreciar i reconèixer les virtuts de l’obra en qüestió. L’essència de l’art, resideix en la seva inherent capacitat  d’arribar, d’una manera o d’una altra, a un gran nombre de persones i d’aconseguir seduir-les indistintament del seu nivell intel.lectual o cultural. Amb això no vull dir que l’art hagi de ser fàcil i superficial com una moda, ben al contrari. Però això sí, ha de ser accessible per l’iniciat i complex per l’erudit. El cert és que no ha de ser patrimoni d’un grup d’escollits.

 Moltes vegades hem pogut comprovar com una història senzilla, depenent de qui ens la conta i de com ens és narrada, guanya en profunditat i simbolisme fins a transformar-se en art. Thomas Mann ens obliga literalment a reconèixer el seu talent. Tanmateix un no pot fer més que restar hipnotitzat amb la seva destresa i  la seva elegància a l’hora de desenvolupar la narració. El que en mans d’un aficionat  es podria convertir en una vulgaritat o en una blasfèmia, en mans del gran escriptor alemany esdevé genialitat. El que Mann fa amb una idea bàsica és una transcripció perfecta d’allò que ell ha volgut dir que a la vegada és allò que el lector, inconscientment, està esperant.

 La  mort a Venècia dibuixa un triangle excepcional. D’una banda tenim a Gustav Aschenbach, el protagonista,  entrat en anys i un tant decadent (com la pròpia Venècia) que ens fa de guia en el seu darrer viatge pels canals sinuosos d’aquesta ciutat. Aschenbach, escriptor de prestigi, respectat i aburgesat, reconeix amb una primera ullada la bellesa de Tadzio, un efeb de pell blanca, catorze anys, rostre perfecte i cabells arrissats que condensa tot l'esplendor de la joventut i del qual s’enamora  perdudament. L’amor d’Aschenbach és vertader però la seva realització no deixa de ser una utopia, una fantasia impossible i malaltissa alhora que profundament desitjada. En un altre vèrtex, tenim al propi autor Thomas Mann que es confon subtilment amb l’Aschenbach escriptor i que és, gràcies a la seva mestria, omnipresent durant tota la narració. Finalment, qui completa aquest triangle és el propi lector com si d’un privilegiat voyeur es tractés i que, en definitiva, és qui fa reals els esdeveniments escandalosos i agònics de la història.
 
 La veu lenta, sense presses, que condueix la narració; el temps espès com les aigües dels canals venecians; la sospita de la epidèmia imminent; el transcorre dels dies contats; la cadència de les paraules escollides que l’autor deixa surar com la boira sota els ponts. Tot plegat fa de La mort a Venècia un llibre per llegir i rellegir, per pensar i reflexionar. No oblidem que el que ens conta Thomas Mann és íntim, tan íntim com pugui ser-ho l’amor més pur o la inevitable mort.

Fausto Puerto.