Món de Llibres

André Gide comença així el seu esplèndid pròleg de Memorias  privadas y confesiones: “Debo a mi gran amigo Raymond Mortimer el descubrimiento de este libro asombroso”. Jo, amb gran admiració cap al seu magnífic escrit i parafrasejant (com homenatge) al gran escriptor francès, no em puc estar de començar el meu article així:

Dec a l’amic, editor de Nórdica, Diego Moreno el descobriment d’aquest llibre excepcional que va tenir la gentilesa d’enviar-me uns mesos abans de la seva publicació juntament amb una carta d’encertada recomanació. L’obra del novel.lista i poeta James Hogg, en la que em vaig submergir immediatament amb una estupefacció i admiració que van anar sempre en augment, és veritablement un d’aquests llibres únics que esdevenen tot un descobriment per l’inesperada, fascinant i profunda que ens resulta la seva lectura.

Igual que André Gide, i sense voler dur més enllà d’aquestes línies les comparances amb ell, també m’he sorprès tristament de que ningú del meu redol sàpiga qui és James Hogg ni quina és la seva obra. He cercat a la xarxa i he constatat que la informació en català i en espanyol és gairebé inexistent. Essent l’autor escocès no passa el mateix amb les pàgines en anglès. Gide l’any 1924 es va fer la següent pregunta: “¿Cómo explicar que una obra tan singular y tan ilustre, tan especialmente apta para despertar el interés apasionado de aquellos que se sienten atraídos por las cuestiones religiosas y morales, y por razones totalmente diversas, de los psicólogos y artistas, y sobre todo de los surrealistas, tan particularmente atraídos por lo demoníaco en todas sus formas, cómo explicar que una obra semejante no se haya hecho famosa?”. Crec que ara, 84 anys després, el lector es farà la mateixa pregunta. Per què no és aquest un llibre famós?. Per què el llibre de Hogg no és un clàssic reconegut com ho són Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, Otra vuelta de tuerca de Henry James o La muerte enamorada de Théophile Gautier?. Mèrits i motius no n’hi falten. He intentat donar una resposta a aquesta pregunta començant pel més obvi, és a dir observant la seva trajectòria com a novetat a la llibreria. El resultat ha estat sempre decebedor, la novel.la de Hogg sembla invisible i això que l’edició és elegant i la portada crida l’atenció. Pocs dies després de que el llibre arribés i veient que ningú no en feia cas, vaig optar per recomanar-lo personalment a alguns clients habituals. Els que ja l’han llegit l’han trobat genial.

Estam davant d’una novel.la gòtica, de terror i misteri sobrenatural, innovadora i molt avançada al seu temps. La història reuneix tots els elements necessaris per triomfar. A més, toca i utilitza per primera vegada molts dels ressorts i dels recursos típics del gènere de terror, tot això ho fa d’una manera originalíssima sempre amb l’audàcia del principiant que s’estrena. En el seu moment va ser una novel.la precursora de les que obrin camins inexplorats i vista a dia d’avui està tan plena d’encerts i són tantes les seves virtuts que ens deixa al descobert una font plena d’idees de la que, sense cap dubte, han begut moltíssims d’escriptors. Però, de quines fonts va beure Hogg per escriure aquest llibre?. Quins són els seus referents i quins els seus mestres?. Gide tampoc no ho tenia molt clar i escrigué: “Dejo al erudito el cuidado de situarlo en el tiempo y en el espacio, de encontrarle padres y señalar de dónde proceden sus raíces”. I el que és encara més enigmàtic: què és el que impulsà a Hogg, que tota la seva vida havia estat pastor d’ovelles i que vivia en la més absoluta pobresa, a decidir-se a l’edat de 40 anys a traslladar-se a Edimburg i editar una revista literària titulada The Spy? Com ho va fer aquest autor autodidacte per despertar l’admiració d’escriptors com Wordsworth o Byron i fer-se amic de Walter Scott?. Suposo que les ganes i un talent innat ho expliquen tot. El pastor d’Ettrick (tal era el seu malnom) és una vertadera caixa de sorpreses.

T. Earle Welby, proleguista de la primera edició, de 1824 escrigué:“Poe jamás inventó nada tan horrible ni de tanta significación espiritual; Defoe jamás hizo nada de tan convincente peculiaridad. Pero citamos estos nombres, y los de Bunyon y Hawthorne, sólo a modo de crítica taquigráfica. Este libro tiene una cualidad propia de Hogg, y una forma seca, difícil, omnicomprensiva de abordar el horror que es completamente única”  i Gide afegeix; “Que yo recuerde, hace mucho que no me había sentido tan cautivado, voluptuosamente atormentado por un libro”.

Potser estem davant un llibre maleït destinat a passar desapercebut. Potser el dimoni se sent massa despullat entre les seves pàgines i per tal que no el reconeguem ens fa girar els ulls cap a altres volums més “adequats”. Potser encara no és l’hora, ni el moment, ni el lloc del llibre de Hogg.

Gide acaba el seu pròleg amb aquestes paraules que faig meves amb tota la intenció:“Bien merece el libro emerger de nuevo de las sombras en las que ha estado esperándonos durante más de un siglo. Lo considero una proeza extraordinaria, y me sentiré feliz, si lo que digo de él despierta la morosa gloria a la que creo que tiene derecho”.

Fausto Puerto