Món de Llibres

   Fa uns anys, l’any 2007, vaig topar amb el llibre de Louann Brizendine “El cerebro femenino”. En el món acadèmic ja s’havia consolidat la visió que els cervells femenins i masculins afrontaven les tasques de manera diferent. Havien passat 5 anys des que Steven Pinker amb la seva “Tabla Rasa” escrivís sobre la necessitat d’admetre la biologia del nostre cos com a punt de partida d’una teoria científicament vàlida de la naturalesa humana. Afirmava que som animals socials producte de l’evolució, que el nostre cervell s’ha anat configurant per a facilitar la nostra supervivència i que hi ha diferències entre homes i dones des del principi de la vida. I, aquestes diferències, no són únicament atribuïbles a l’educació.

La proposta de Brizendine es basava en entendre i conèixer les diferències entre homes i dones per tal  d’arribar a l’harmonia. Parlava de com la biologia canalitza les nostres tendències de comportament. En el llibre del 2007, ens explica que no existeix un cervell unisex. Ens trobem amb una estructura que determina com interpretem el que veiem, el que sentim, el que escoltem, el que ensumem i el que provem. I, homes i dones, ho fem de forma diferent. Les hormones que es posen en marxa abans del naixement, condicionen els interessos del cervell. Ajuden a guiar les conductes alimentàries, socials, sexuals i agressives. I, aquestes hormones, tenen un protagonisme diferent en el cervell de la dona i de l’home.

Si voleu bromes del tipus “els homes són primitius: bàsicament agressius i sexuals”, no llegiu “El cerebro masculino”. Si voleu veure com les hormones van banyant literalment determinades estructures cerebrals i condicionant la vida dels homes i de les dones, llegiu-lo. Hi trobareu, sí, el cervell del sexe (presentat, també, en el llibre de l’antropòloga Helen Fisher “¿Por qué amamos?”), però també el cervell explorador del nadó mascle;  les ganes de moure’s del cervell del nin petit (que generen, en molts casos, un “ai” al cor continu en les mares primerenques);  el cervell adolescent avorrit i, al mateix temps, arriscat (que ens recorden tots els relats dels joves que, en un moment determinat, rompen amb el clan i experimenten en el món); el cervell apassionat de l’home adult (que s’enamora amb tanta intensitat com el femení); el cervell del pare que adora els fills (que els protegeix i els cuida); el cervell agressiu, obsessionat amb la jerarquia i el territori (i que recorda a les descripcions de les colònies de primats de Sapolsky o el recorregut de Tobeña pel món del poder i la política a “Cerebro y poder”); i el cervell emocional masculí que cerca solucions pràctiques, ràpides i efectives.

Homes i dones resolem de forma diferent els mateixos problemes. Això pot convertir-se en una font de riquesa o en una de malentesos i de patiment. En el camp emocional, hi trobem clàssics com el que apuntaven teòrics de la comunicació com Tannen (que intenta respondre a la pregunta de si homes i dones tenen un estil diferent de conversa): quan la dona explicita una preocupació, espera comprensió i empatia; la majoria d’homes passen directament a intentar trobar una solució. En el llibre podem seguir, gràcies a les noves tecnologies, com l’empatia i la recerca de solucions depenen d’àrees diferents que s’activen en moments diferents en homes i dones. Les dones es queden més temps “acompanyant” a la persona, mentre que els homes passen directament a la resolució de problemes. Aquesta és una font de frustració contínua entre els dos sexes: les dones es queixen de manca de comprensió per part dels homes (“no m’entén”), mentre que els homes, perplexes, no entenen que no se’ls reconegui el seu interès per tal de solucionar el problema (“no sé què passa, s’enfada i diu que no l’escolto”).

En el cervell femení, l’estrogen, la progesterona i l’oxitocina predisposen els circuits cerebrals a desplegar conductes femenines. En el cervell masculí, són la testosterona, la vasopressina i la SIM les que el condicionen cap a conductes considerades masculines (més territorials i agressives). Això no significa que l’arquitectura cerebral estigui determinada per aquestes hormones al final de la infància. La cultura i l’aprenentatge hi juguen un paper molt important: com a humans, les persones, volem que els altres ens acceptin i aprenem molt aviat a actuar de forma socialment acceptable. Però el coneixement de les nostres compulsions ens pot conduir a poder decidir realment quina és la conducta més adequada per tal d’aconseguir els objectius que ens anem marcant. Això no és possible si no ens coneixem millor.

Llegiu aquest llibre, ja sé que des del marc constructivista que ha dominat el món cultural i social aquests darrers 30 anys, sona a que el pèndol ha oscil.lat cap a l’altre costat: érem culturalistes i ens proposen entrar en el biologisme. També he de dir que en l’exposició hi trobem a faltar el cos com a tal, les estructures que formen part del sistema neuroendocrí. Però, el recorregut al que ens convida Brizendine,  ens condueix a admetre que som animals ben adaptats gràcies a un cervell desenvolupat i ric en generar diferents solucions a un mateix problema. Homes i dones som diferents, físicament i hormonalment. A partir de les nostres diferències, podem trobar camins comuns que enriqueixin la nostra experiència. Com diu l’autora: “creo que el conocimiento de los entresijos del cerebro masculino puede ayudar, tanto a los hombres como a las mujeres, a sentir más intimidad, compasión y valoración mutua”. 

Paula Vicens