Món de Llibres

   Em sembla que és a Ítalo Calvino que se li atribueix l’afirmació que “un llibre clàssic és aquell que mai no acaba de dir allò que ha de dir.” Shopenhauer té una altra definició també molt coneguda: “la clàssica, és la literatura permanent.” El que sí que crec que tots tenim  ben clar és que,  un llibre clàssic, és aquell que transcendeix la prova del temps. Madame Bovary, de Gustave Flaubert, compleix amb escreix qualsevol requisit que sigui necessari per ser considerat un clàssic amb tots els honors.

Aprofitant que per Món de Llibres vaig trobar una versió en català que Proa va editar el 2003 (una esplèndida traducció de Ramon Xuriguera), he rellegit de bell nou i amb gran plaer aquesta excel.lent novel.la.

Atès que tots coneixem, més o menys, les aventures i desventures d'Emma Bovary, l'encisadora i inquieta filla del terratinent Roualt,  decebuda del seu matrimoni amb l'anodí metge Charles Bovary i de  l'entorn provincià en què viu submergida —tan allunyat del seu món de fantasies literàries—, resultaria una pretensió per part meva voler aportar alguna cosa que ja no s'hagi dit abans sobre aquesta obra mestra; crec, però, que podria ser interessant anotar algunes impressions que he tengut durant el procés d'aquesta relectura.

Tot i que ja sabia que Madame Bovary és una novel.la considerada un prototip del realisme francès de mitjans del segle XIX, m'ha vengut de nou la mesquinesa, la vulgaritat i la impostura dels personatges, que en el meu record tenien un comportament més noble, més idealista, més proper a allò que solem entendre per romanticisme. És veritat que Emma Bovary, la gran protagonista, conserva algunes característiques pròpies de la novel.la romàntica: el sentimentalisme cursi, la imaginació desbordada, l'afecció per les cartes plenes d'hiperbòliques declaracions d'amor, la propensió a la tristesa,  a les efusions exagerades alternades amb les crisis nervioses, els remordiments religiosos... però m'ha cridat molt l'atenció com de clar remarca Flaubert la dualitat de la nostra heroïna, una dona il.lusa i somniadora que, en principi, dóna la impressió que en la seva obsessiva recerca de la felicitat rebutja la realitat, però que esdevé absolutament terrenal, pràctica, luxuriosa i falta d'escrúpols a l'hora de preparar i dur a terme els seus adulteris.

En relació a aquestes infidelitats, m'ha sobtat com, sense explicar-se de manera explícita, queden ben clares al llarg de la novel.la les ànsies d'Emma Bovary per a consumar físicament i amb evident delit els seus somiejos amorosos:  Mai la senyora  Bovary no havia estat tan bella com en aquella època, ens remarca l'autor referint-se al moment de màxim entusiasme sexual de la nostra encantadora adúltera.

M'ha sorprès, també, la sensualitat latent en tota l'obra, que recordava  expressada d'una manera més diluïda. De totes les bellíssimes i subtils descripcions relacionades amb aquesta sensualitat de què parlam,  senyalaria, per exemple, aquesta: No semblava sinó que un artista consumat en corrupcions hagués disposat en espiral el pentinat del clotell d'Emma Bovary; els cabells s'enrotllaven negligentment, en una massa densa, segons els atzars de l'adulteri que els desfeia cada dia...

Una sensualitat que, a vegades, frega la irreverència...Quan la senyora Bovary s'agenollava al seu reclinatori gòtic, adreçava al Senyor les mateixes paraules de suavitat que abans mormolava al seu amant arrabassada per les efusions de l'adulteri...
I per irreverent, l'apotecari, el senyor Homais, un voltarià rabiós,  seguidor de les idees de la Il.lustració i l'Enciclopedisme, que parla pestes de l'Església i dels seus representants: Jo, si fos del govern, faria sagnar els capellans una vegada al mes. Sí senyors, una flebotomia cada mes, en interès de la civilització i dels bons costums. (...) Crec en un Ésser Suprem, en un Creador, sigui quin sigui, m'és igual. (...), però no tenc cap necessitat d'anar a l'església a besar uns plats d'argent i a engreixar amb la meva butxaca una banda de farsants que es nodreixen molt més bé que nosaltres.(...) D'altra banda, no admeto un Déu com un home qualsevol que es passeja amb un bastó a la mà, introdueix els seus amics al ventre de les balenes, mor proferint un crit i al cap de tres dies torna a ressuscitar; tot això és absurd i contrari a les lleis de la física...

Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és la suprema imbecil.litat de Charles Bovary, el marit d'Emma.  No he aconseguit tenir-li llàstima en cap moment de la lectura. Tot i les subtileses descriptives de Flaubert, en ocasions, m'ha semblat una mica caricaturesc. Costa imaginar que pugui existir damunt la terra un home tan beneit i tan desgraciat com ell. Els llavis, gruixuts, li tremolaven transmetent-li una certa estupidesa a l'expressió, ens aclareix l'autor. En el tall de la levita Emma hi veié instal.lada tota la vulgaritat del personatge...

Vista la situació des de la nostra òptica actual, podríem dir que Emma Bovary actuava en defensa pròpia.

Xoca molt, també, la indiferència que sent Madame Bovary per Berthe, la seva única filla. En realitat, en tota la novel.la no fa altra cosa que desempallegar-se d'ella.
Boníssima la descripció del cinisme de Rodolphe, el primer amant. I de la indecisió convertida en desvergonyiment de Leon, el segon amant, quan gairebé segresta Emma Bovary i la manté dins un carruatge fent-li l'amor durant hores.

I Bournisien, el sacerdot rural. I Lhereux, el mercader de draps... Tots ells magnífics personatges.

Això apart, la narració està plena de aportacions aparentment secundàries que, tot i que no ignorava que la tenien, m'han semblat d'una excel.lent qualitat literària. Em referesc al tractament del paisatge, les descripcions de l'entorn vital: cases, mobiliari, vestuari, menjars, costums, activitats quotidianes... en conjunt, una meravella.

Aquest breu i amateur anàlisi d'un “clàssic”, em duu a una reflexió final sobre el rigor en l'elaboració d'una obra d'art. Una qualitat que, tant en pintura i escultura com en literatura, sembla haver-se convertit en una raresa.

Hem començat aquest escrit parlant de classicisme, i el classicisme ens remet de manera inevitable als grecs de l'antiguitat. Com entenien els pares de l'ètica i l'estètica occidental això que nosaltres anomenam avui en dia una obra d'art? Si consultam els manuals de pintura, escultura i arquitectura, queda més o menys clar que l'ideal grec (recuperat després en el Renaixement) era la recerca de la bellesa a través de l'harmonia de les formes, de la proporcionalitat, de l'aplicació d'un tot integrat; d'un conjunt en permanent equilibri intel.lectual encaminat a crear obres que dignificassin l'esperit i resistissin el pas del temps. Un fi que es materialitzava i es concretava a través de l'ofici adquirit amb anys de  pràctica diària. No hi ha dubte que aquestes mateixes qualitats són aplicables a la poesia, la narrativa, el teatre, la dansa, la música i a qualsevol activitat creativa.

Javier Reverte (no confondre amb Arturo Pérez-Reverte!!) en fa d'aquesta qüestió un bell resum. L'ideal clàssic, en pintura, escultura i arquitectura, i, per suposat, també en música i literatura, és l'anhel de perfecció formal: l'estètica. Un anhel que requereix normes, preparació, voluntat, honestedat creativa...és a dir: valors ètics. O com ja deia Aristòtil: l'ètica aconseguida per mitjà de l'estètica. La virtut aixecada sobre bases estètiques.

Ja sé que no totes les obres que acompleixen aquests requisits esdevenen clàssiques, però el que sí que sé és que totes les obres que esdevenen clàssiques acompleixen aquests requisits.
Gustave Flaubert era un home d'un talent literari excepcional, però tot i així, va dedicar cinc anys de la seva vida, quasi en exclusivitat, a pensar, redactar i perfeccionar Madame Bovary. I es nota.
Si voleu gaudir d'unes hores de literatura “clàssica”, no dubteu a llegir, o rellegir, aquesta magnífica novel.la.
      
Tomeu Matamalas