Món de Llibres

        M’agrada pensar que tots i cada un de nosaltres som en realitat la suma de tres personatges potencialment literaris que, en un futur no molt llunyà, confluiran i es materialitzaran en una única i exclusiva identitat uns instants abans de la nostra mort. Mentre, fins a l’hora de l’inoportú trànsit, les tres personalitats es manifestaran o desapareixeran invariablement al llarg del temps i l’espai que ens ha tocat viure. El primer d’aquests personatges, el descriuré com aquell individu que, per sort o per desgràcia, hem deixat de ser. Aquest ésser habita empresonat en els records i ha deixat fixat a la història el rastre delator de les nostres passes. El segon, el definiré com aquella persona que, passi el que passi i facem el que facem, mai no podrem deixar de ser. Aquest prohom és el que, a darrera hora, recolzat per la saviesa adquirida i exclòs dels esdeveniments que vindran, s’enfrontarà inevitablement, com un covard o com un valent,  al seu destí. És qui, en un acte d’absoluta intimitat, esdevindrà el que realment ha estat en vida. Aquestes dues identitats, que podríem anomenar reals, es mouen sempre entre el passat inalterable i el present més imminent. Hi ha un tercer personatge, ambigu, que s’intueix només en els horitzons boirosos del futur i a qui al.ludiré com aquell que podríem arribar a ser confós i barrejat amb aquell que finalment serem. Aquesta darrera ànima és, encara, una fantasia, un projecte, un fantasma del que a dia d’avui no puc parlar.

El que llegireu tot seguit correspon al meu passat més digne de ser oblidat i el protagonista n’és aquella persona que, per sort, ja no som i també aquella de la que no podré desfer-me mai. Abans d’ordenar per escrit aquesta alliçonadora anècdota, sé perfectament que el que contaré, i que ara només és un vergonyós record dins la meva memòria, deixarà de ser un fet real en el moment de posar el punt i final a aquest text per a convertir-se en una ficció més o menys literària que mai no estarà a l’alçada de l’autor a qui la dedico. Pensar i voler creure que el que desvelaré perfilarà, tal volta, l’home en què espero convertir-me és l’únic conhort que me queda davant la baixesa dels fets que me disposo a narrar.

Fa uns quants anys, prefereixo dir que érem massa joves i massa passionals enlloc de concretar una data, na Cati i jo sopàvem amb na Rosa i en Pere, uns amics que ja ho eren abans i  pel que sembla ho seran tota la vida. Sopàvem, deia, al voltant d’una  taula plena de pizzes per encàrrec i de cerveses a mig buidar, envoltats de fums més o manco exòtics, mentre parlàvem de cinema, de llibres i d’escriptors. Opinàvem sobre qualsevol cosa i generalment sense saber molt bé el que dèiem. La nostra vida com a lectors era encara curta i estàvem, com diem en bon mallorquí, més verds que la porrassa. Record que en un acte d’embravida estupidesa, tot inflant el pit, vaig dir més o manco que “la literatura que no som capaços de entendre a la primera és una pèrdua de temps que no se mereix aquest nom”. Aquesta blasfèmia no és res comparada amb el pecat i el sacrilegi que segueix. Si als forats de la ignorància, que comentava l’altre dia, li afegim la ximplesa de mires de qui creu saber-ho tot i que, enlloc d’acceptar el que no entén com una conseqüència de la seves pròpies carències, s’estima més creure que és l’escriptor qui no se sap explicar o que determinades novel.les són les equacions indesxifrables d’uns llunàtics, ja tenim un meravellós exemple de vanitat humana. Com anava dient, l’anècdota no tindria més importància si no fos perquè, per il.lustrar amb proves irrefutables el que acabava d’exposar, no se’m va ocórrer altra cosa que agafar de la prestatgeria un llibre titulat Ficciones i allà mateix, dret com un petit sàtir, vaig fer la màgica demostració d’obrir-lo i llegir el començament d’un dels contes que el composen. Va passar exactament el que jo volia: ens “morírem” de riure la resta de la vetllada i ningú no entengué res del que citava el gran escriptor argentí. I així en tots i cada un dels relats. Tot molt apoteòsic; tot molt patètic. Ara, a tardors passades, em diverteix contar-ho no sé si per enfonsar en l’ignomínia l’individu del que, crec, he aconseguit desvincular-me o per redimir-me del passat davant uns jutges tan competents com virtuals. Afortunadament, l’altre personatge, aquell que no puc deixar de ser, ja m’estirava les orelles un parell d’hores després de l’esmentada profanació. La vida continuà. Na Cati, la família, la feina, els amics, les converses, els llibres,... i mentre, les referències a Borges seguiren arribant-me a través de diversos articles, assajos, entrevistes i programes de televisió fins que, finalment, un bon dia, empès pel meu esperit inquiet, vaig tornar a agafar Ficciones i em vaig asseure, aquella vegada sí, amb el noble propòsit de descobrir per què aquell argentí fascinava a tanta gent. No se sale indemne de la lectura de determinados libros escrigué l’altre dia un amic. Jo no vaig sortir-ne de llegir a Borges. Encara em sagnen les ferides.

Aquest estiu, durant la relectura d’El Aleph, un conte me despertà per primera vegada en molt de temps tots aquests records. Asseguts a la terrassa, mirant la mar, de sobte li vaig demanar a na Cati si se’n recordava d’aquell sopar. No n’havíem tornat a parlar mai i, sense adornar-nos, ens passàrem l’horabaixa conjurant els nostres fantasmes i esglaiats de la nostra ignorància.

El relat que em duu a desvelar-vos tot això es titula La otra muerte i en ell un narrador, que podria ser el mateix Borges, ens explica la fantàstica i sorprenent  història de Pedro Damián. Aquest supervivent de la cruenta batalla de Massoller visqué, fins al dia de la seva mort, avergonyit de la seva reprovable actuació en l'esmentada pugna. El narrador descobreix, gràcies al coronel Dionisio Tabares, que aquell a qui tenia en tan bon concepte es va portar en realitat com un covard. Mesos més tard, cercant informació per escriure un relat fantàstic, es torna a trobar amb el coronel que li presenta al doctor Francisco Amaro. La seva sorpresa és gran quan, enmig d’una conversa, referint-se  de nou a Pedro Damián, el doctor li conta una història completament diferent a la que li explicà, en el seu dia, el coronel i segons la qual el jove lluitador mor a la  batalla de Massoller i, a més, ho fa com un valent. D’altra banda, inexplicablement, el coronel Dionisio ja no se’n recorda de cap d’aquests fets. Concloem, guiats per l’encís de l’escriptor, que Pedro Damián, penedit de la seva flaquesa, va dedicar la resta de la seva vida a corregir-se fins a aconseguir canviar el seu passat i el seu futur. Si el destino me trae otra batalla, yo sabré merecerla. Durante cuarenta años la aguardó con oscura esperanza, y el destino al fin se la trajo, en la hora de su muerte. La trajo en forma de delirio pero ya los griegos sabían que somos la sombra de un sueño. En la agonía revivió su batalla, y se condujo como un hombre y encabezó la carga final y una bala lo acertó en pleno pecho. Así, en 1946, por obra de una larga pasión, Pedro Damián murió en la derrota de Massoller, que ocurrió entre el invierno y la primavera de 1904.

Recordar el passat, observar el present, inventar el futur i morir com cal. Perquè, veritablement, ho arrosseguem tot amb nosaltres. Jorge Luis Borges, igual que Dino Buzzati, donà moltes voltes a aquesta idea èpica del destí i l’espasa. Però tal volta fou Kipling qui ho simplifica de manera admirable en el final heroic d’El hombre que pudo reinar quan el genial Dravot, que sempre havia estat un estafador, un vividor, un femeller i un tronat, aconsegueix morir com cal. Ningú mai no podrà negar que és un Rei, fill de reis, l’home imponent i orgullós que des del pont de fusta, sobre un abisme de tres mil metres, ordena als que abans l’adoraven i ara són els seus enemics: Talleu les cordes, imbècils!!.

No puc evitar acabar l’article d’una manera recercadament literària i imaginar un alternativa improbable. Un esdeveniment tan fantàstic i misteriós que el simple fet de desitjar-ho, encara que insuficient per expiar tot el pes de la meva culpa, servirà per alleugerir i asserenar la meva consciència. Suposar que en Pere, quan llegeixi aquestes línies, ja no recordarà el malaurat sopar ni les meves paraules, tal com si aquells fets no haguessin tingut mai lloc, em consola tant com somiar que na Rosa, ben al contrari, se’n recordarà perfectament, només que dins la seva memòria jo mai no hauré llegit a Borges per provocar la befa sinó més aviat amb la humil intenció de donar a conèixer als meus amics les paraules que tant m’agraden. Na Cati, igual que el narrador de La otra muerte, haurà estat el testimoni impossible i privilegiat que ha vist allò que no ens està permès veure; l’anacronisme dels meus estats i la concatenació dels meus diferents personatges materialitzant-se sempre en una paraula immutable entre ambdós. Jo, mentre, ja no existiré. Seré, tan sols, dins els ulls dels lectors, com una boira llunyana que desapareixerà gairebé uns instants després d’aquest punt i final. I Borges serà Borges. Infinit per sempre més.

Fausto Puerto