Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Els llibres més venuts i, torna-m’hi torna-hi, les festes de Nadal.

FAUSTO | 19 Desembre, 2007 09:47

Les festes de Nadal ja són aquí i Món de Lllibres s’embarca. Els distribuïdors no s’aturen d’enviar capses i els llibres, com és habitual per aquestes dates, es fan grans en volum i també guanyen en espectacularitat. L’espai de la llibreria es redueix i arriba un moment que hi ha llibres per tot: damunt els estants, sota les taules, vora el taulell, omplint el mostrador o esperant el seu torn al magatzem. Jo, cap aquí i cap allà, aviat hauré de sortir al carrer a vendre’ls perquè prest no hi cabrem tots junts.

Els més venuts són una altra vegada ben variats, n’hi ha per a tots els gusts, però jo em quedo amb el fet que la grandiosa novel.la que és Vida y destino ocupi un quart lloc aquí a Manacor, cosa sorprenent, i una també molt bona posició a nivell nacional. Qui ho hauria dit mai! Si Vasili Grossman aixequés el cap no ho creuria. Definitivament sempre ens duem sorpreses que tan de bo fossin sempre així d’agradables.

I vet aquí la llista dels llibres més venuts des del 25 d’agost de 2007 fins al 19 de desembre de 2007:

CatalàJORDI SÀBAT 2005

1- Mil cretins
2- El noi del pijama de ratlles
3- El celler
4- La carretera
5- L’elegància de l’eriçó
6- El pont dels jueus
7- Les benignes
8- Un petit inconvenient
9- L’església del mar
10-  La lladre de llibres

Castellà

1- Firmin
2- El niño con el pijama de rayas
3- Job
4- Vida y destino
5- Un día de cólera
6- Villa Diamante
7- La bodega
8- La elegancia del erizo
9- Las benévolas
10- El cuento número 13

Cal també destacar l’assaig de Robin Lane Fox, El mundo clásico, un fascinant recorregut per la història clàssica. L’editorial és Crítica.

Los ensayos de Michael de Montaigne, completíssima edició d’Acantilado que darrerament només publica del bo el millor.

La reedició del llibre de Joan Sales Incerta glòria per Club Editor, justa i necessària

L’edició en català dels Contes complets de John Cheever de l’editorial Proa. Una meravella de la que ja penjàrem un article de l’edició castellana.

Un llibre preciós titulat Las mujeres, que leen, son peligrosas. Ideal per a regalar.

Ja per acabar i abans d’acomiadar-me, recordar-vos també l’enigmàtic llibre de Nathaniel Hawthorne Cuentos contados dos veces, d’Acantilado. De Libros del Asteroide El hombre perro i Lluvia negra. D’Edicions 62 els Contes de Primo Levi. De Galaxia Gutenberg els Cuadernos de Paul Valery i si encara no heu llegit Job, de Joseph Roth, recomanar-vos que ho faceu tan prest com pugueu: és un llibre excepcional del que no es pot prescindir.

Amb la previsió d’acabar el paper de regal i les etiquetes de felicitació ens acomiadem fins dia 11 de gener de l’any 2008 desitjant-vos a tots unes molt bones festes i un magnífic any nou.

Fausto Puerto

Muerte, identidad y libre albedrío. Una introducció i una ficció.

FAUSTO | 13 Desembre, 2007 09:51

Introducció a Gabriel Bertotti i les seves ficcions.

El primer dia que Gabriel Bertotti va entrar a la llibreria pràcticament no va obrir la boca. Va voltejar i va inspeccionar, com si d’un detectiu es tractés, tots els prestatges i les taules.  Finalment, al cap d’una bona estona i després d’adonar-se que el llibre de Dino Buzzati El desierto de los tártaros estava recomanat, em va demanar si havia vist la pel.lícula del mateix títol. Li vaig respondre que no però que seria interessant veure-la.  Després va agafar un exemplar de La historia de Genji, va pagar i va marxar. Poc imaginava jo que aquell argentí es convertiria en poc temps en un client insubstituïble i, sobretot, en un dels bons amics (entre molts altres) que he fet des que vaig obrir la llibreria. Una setmana més tard Gabriel em portà el film El desierto de los tártaros, i des d’aquell dia no ha aturat deixar-me pel.lícules. La seva filmoteca sembla inesgotable; el seu gust exquisit. Gabriel també és gran melòman i, mútuament, ens hem ajudat a engrandir la nostra col.lecció de música . Com a bon argentí parla d’allò més bé  però la seva millor virtut , a part de fer-se escoltar, és que sap escoltar. 

Gabriel és un monstre en molts d’aspectes. La seva cultura en general està molt per damunt la mitja, però la seva cultura literària és impressionant i vastíssima. Un no acaba mai de sorprendre’s i de demanar-se com potser que aquest tipus sàpiga això o allò altre. Emperò en el fons Gabriel Bertotti és un escriptor. Confio que en el futur, en estar publicades, arribaré a vendre alguna de les seves novel.les, que he tingut el plaer de llegir, a la llibreria.

Un dia, fa ja bastants mesos, a Gabriel i a mi, parlant de Borges, se’ns va ocorre que estaria bé escriure un article sobre un llibre imaginari i penjar-lo al bloc. Però el tema va quedar en això, una simple idea. Jo no hi vaig pensar més. Fa poc, Gabriel m’envià un article sobre una obra irreal que es titula Fragmentos de l’escriptor, també il.lusori, que nom S.L. Martínez. Vaig riure molt amb la seva ficció i després d’improvisar una portada la vaig  penjar al bloc. He de reconèixer que juntament amb els clients ens ho hem passat molt bé especulant sobre el tal S.L. Martínez i el seu llibre "incunable". Gabriel es va animar i em va enviar un parell d’articles més que, a poc a poc i quan hagin passat aquestes festes, aniré penjant els dimarts a la nostra plana web. Queda clar doncs que la secció que obrirem i que es titularà Llibres que no són  parlarà només de les obres que Gabriel tindrà l’amabilitat d’inventar. No aneu a cercar-les a la vostra llibreria habitual si no voleu donar molts de maldecaps al llibreter. A continuació us deixo un comentari breu que de ben segur vos farà pensar.

Fausto Puerto


Muerte, identidad y libre albedrío

“Ni Víctor Poussin era quien decía ser, ni madame Lepite era madame Lepite, ni por supuesto Voltaire era monsieur Arouet.          
Todos se divertían participando de una extraña mascarada.  
Poussin era en realidad monsieur Arouet, Voltaire era Víctor Poussin y madame Lepite era, ¡madame Lepite!”

Así, de manera indirecta y desganada, comienza Arditti, su tratado sobre lo absurdo de pretender tener una identidad, o ejercer algo llamado “libre albedrío”.
El método elegido es simple y efectivo.

Arditti, nacido en el seno de una vieja familia de comediantes, aprendió el arte de la burla en las intermitentes lecciones que le daba su abuela. Marcia Lapage había sido una de las tres mejores cantantes parisinas de fin de siecle. Secreta opiómana fue rescatada de la pesadilla china por Herr Jünger, un falso aristócrata prusiano que resultó ser el bromista abuelo de Arditti.
 
La abuela elegía momentos cotidianos, como un almuerzo, por ejemplo, para preguntar a cualquier comensal si creía en el libre albedrío. Si la respuesta era afirmativa, le guiñaba un ojo a su nieto y hacía la pregunta reveladora:

“¿Entonces usted cree que por un acto de su voluntad podría liberarse de morir?”
Obvios rostros pasmados, alejados infinitesimalmente de platos y tenedores.
Y el remate triunfal: “¡Hasta que la voluntad de vivir no venza a la muerte no habrá libertad posible!”

Al rato, todos ignoraban con ruidos de cristales o degustaciones, las risas que venían de la cocina, donde la abuela y Arditti hacían el café.

El autor no lo aclara, pero cualquier lector instruido sabe que Poussin no existe, que Voltaire era el seudónimo de monsieur  Arouet y que madame Lepite era Marcia Lapage.

 La abuela le dio la lección acerca de la identidad con su propia vida. Aquejada de alzheimer dejó de reconocerlo un atardecer de diciembre cuando Arditti la saludó como siempre y ella apartó la cara. La verdad acerca de la fatuidad de la conciencia dejó de ser una propiedad de los enunciados para transformarse en consecuencia de la existencia humana.

Arditti estaba predestinado a descubrir también, que el azar es el verdadero ejecutor del raro humor de la divinidad.

Un auto lo atropella y queda parapléjico, “condenado” a una cama el resto de su vida. Limitada su comunicación a un pestañeo, dolorosamente libre su mente, transformando la vieja pregunta de su abuela en otra más apropiada: “¿Cree usted que somos libres de elegir voluntariamente la muerte?”
“¡Sí creo!”, pensaba Arditti; pero él no podía.

Muerte, identidad y libre albedrío. Pedro Arditti.  ED “Claridad”. México. 1987.

Gabriel Bertotti

La tomba de Tolstói. Zweig.

FAUSTO | 07 Desembre, 2007 11:57

Perquè no he vist a Rússia res de tan  imponent i corprenedor com la tomba de Tolstói. Aquest lloc de pelegrinatge està situat en un lloc apartat i solitari, incrustat al bosc. Un corriol estret porta fins al túmul, que no és sinó un quadrat de terra amuntegada, que no vigila ni guarda ningú, tan sols li fan ombra uns quants arbres altíssims. Segons que em va explicar la seva néta davant la tomba, els havia plantat el mateix Tolstói. El seu germà  Nikolái i ell havien sentit explicar de petits a una dona de poble que allà on es planten arbres es converteix en un lloc de felicitat. I així, mig per jugar, van plantar uns quants rebrots. Fins més tard no es va recordar l’ancià d’aquella promesa meravellosa i tot seguit va manifestar el seu desig de ser enterrat sota aquells arbres que ell havia plantat. Es va fer tot d’acord amb la seva voluntat i la seva tomba es va convertir en la més impressionant del món gràcies a la seva corprenedora senzillesa. Un petit túmul rectangular enmig d’un bosc, ombrejat per uns arbres florits... Nulla crux, nulla corona! Cap creu, cap làpida, cap inscripció. El gran home, que com cap altre havia patit pel seu nom i la seva fama, va ser enterrat anònimament, igual que un rodamón trobat per casualitat o que un soldat desconegut. A ningú no li és privat d’acostar-se a la seva tomba; el petit barri de fusta que l’envolta no és tancat. Res no guarda la quietud d’aquell home inquiet si no és el respecte del homes. Mentre que normalment la curiositat els empeny a contemplar la sumptuositat d’una sepultura, allà, la contundent senzillesa allunya tota tafaneria. El vent brogeix com paraula de Déu damunt la tomba de l’anònim; cap altra veu; un hi podria passar pel davant sense saber res més que allà hi ha enterrat algú, un rus en terra russa. Ni la cripta de Napoleó sota l’arc de marbre dels Invàlids ni el sepulcre de Goethe al panteó dels prínceps ni cap de les tombes de l’abadia de Westminster no impressionen tant pel seu aspecte com aquesta tomba que commou pel seu anonimat, magnífica en el seu silenci, perduda en un bosc, envoltada tan sols pel xiuxiueig del vent, sense missatge i sens paraules.

Stefan Zweig. El món d’ahir. Memòries d’un europeu.

Muerte de un apicultor. El penetrante poder del silencio.

FAUSTO | 05 Desembre, 2007 16:23

       Cuando leí por primera vez la novela del sueco Lars Gustafsson, Muerte de un apicultor, lo primero que pensé fue en el tercer movimiento de la novena sinfonía de Bruckner, un larguísimo adagio cuyos últimos compases son el más bello adiós —el más sereno también— que se haya compuesto en la historia de la música. Pensé en Bruckner, pero podría haber pensado en otros músicos. En Bach, por ejemplo, o en alguna de las sonatas últimas de Schubert o de Beethoven. Todas ellas son obras que se asientan sobre el misterio de la muerte – la llamada, más bien – y el penetrante poder del silencio y de la soledad. El escritor norteamericano John Updike, refiriéndose a Muerte de un apicultor, ha dichoque esta novela representa una medida del dolor humano. Se podría estar de acuerdo. La prosa precisa y exacta del poeta sueco gira en torno a la oscuridad y a la ausencia. Y también en torno al dolor, aunque sea un dolor en el que resuenan los ecos de la vida.

Escrita a manera de dietario, Muerte de un apicultor narra los últimos meses de Lars Lennart Westin, apodado La comadreja, quien enfermo de cáncer decide retirarse a su cabaña junto al lago y vivir en una soledad casi absoluta. Los apuntes filosóficos se entrecruzan con las anotaciones poéticas o los recuerdos familiares. Detrás, encontramos un trasfondo que se repite de modo constante: el dolor y la esperanza, el sufrimiento físico y la necesidad de verbalizar el tiempo futuro.

“La idea entera del yo descansa sobre la certidumbre de que también existirá mañana”, escribe Gustafsson, mediado el libro. O como se lee en la frase final que cierra el mismo: “Siempre cabe esperar”.

En el fondo, lo que su autor aquí plantea es que el sentido de lo humano es una posibilidad lingüística que se define por su capacidad de conjugar la esperanza y no por una mera continuación de la realidad biológica del hombre, aislado del continuum histórico (y moral) del tiempo. Foucault y Agamben, entre otros, han percibido en la centralidad de la vida biológica el acontecimiento central de la modernidad. Quizás por eso mismo —por este crudo retrato de la esperanza humana asediada por el dolor físico, la soledad y el sinsentido— es por lo que Lars Gustafsson ha adquirido una merecida fama de conservador y de antimoderno. Vaya uno a saber. Los poetas se deben a un tipo de verdad muy distinta de la política o de la social. “Al final —escribe el autor sueco— no se ve otra cosa que el fondo esencial de la cuestión: un ser humano”. Y la soledad, el silencio, la muerte ...

Daniel Capó

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS