Món de Llibres

En la contraportada del llibre d’Steven Pinker La tabla rasa, publicat l’any 2003, llegeixo que moltes persones es mostren hostils a la concepció que es dibuixa des de la ciència del que és i suposa la naturalesa humana. La idea d’allò que som com a humans afecta a temes tan sensibles com l’educació dels nostres fills o les polítiques socials que defensem. A més, s’arriba a negar l’existència de patrons innats ja que es té por que es puguin utilitzar per tal de justificar la desigualtat, subvertir l’ordre social, anul.lar la responsabilitat personal i confondre el sentit i el propòsit de la vida.

Molts Intel.lectuals han negat l’existència d’una naturalesa humana defensant tres dogmes que es presenten entrellaçats: la “tabula rasa” (tot el que som és fruit de l’experiència i de la cultura; és a dir, la ment no té característiques innates), el “bon salvatge” ( les persones naixem bones, però la societat ens corromp) i el “fantasma en la màquina” (hi ha una ànima o un esperit que, independentment de la corporeïtat, pren decisions).

Em sorprèn que aquests mateixos dogmes surtin una vegada i una altra en les crítiques que ha rebut l’assaig de Nancy Huston Reflexos en un ull d'home. Tècnicament, la seva argumentació s’inclou en el que Pinker denomina “feminisme d’igualtat” que té l’objectiu de combatre la injustícia sobre les dones i la discriminació sexual i forma part de la tradició liberal i humanista. L’autora, a més, fa al.lusió al “feminisme de gènere”, amb el qual no està d’acord, que sosté que el problema de les dones prové de la dominació masculina que ha implantat un sistema de gènere que transforma un bebè humà indiferenciat en personalitats masculines o femenines i dominadors o dominades, respectivament.

És evident que homes i dones formem part de la mateixa espècie. Tots tenim els mateixos gens, excepte uns quants que es troben en el cromosoma Y que només tenen els homes. Tenim cervells gairebé idèntics i els mateixos nivells generals d’intel.ligència. Tenim els mateixos sentiments bàsics i busquem parelles Intel.ligents i amables. Tots ens preocupem pels fills, competim per l’estatus i per les parelles i, a vegades, som agressius per tal de defensar els nostres interessos.

Però no som exactament iguals. Les nostres ments no funcionen exactament igual. Els estudis mostren diferències estables, encara que petites, en àrees com les relacions íntimes, el llenguatge, la capacitat de rotar figures en l’espai o l’agressivitat. Com assenyala Pinker, moltes de les diferències que es troben són les que suposaria un biòleg evolutiu que només conegués les diferències físiques entre els dos sexes. A més, moltes de les diferències documentades es poden observar en altres primats i en tota classe de mamífers.

Les hormones que es posen en marxa abans del naixement condicionen els interessos del cervell. Ajuden a guiar les conductes alimentàries, socials, sexuals i agressives. I, a més, tenen un protagonisme diferent en el cervell de la dona i de l’home. Aquestes afirmacions estan recolzades per una gran quantitat d’estudis científics que han anat acumulant evidències els darrers vint anys. En podem trobar un bon grapat, per exemple, en el llibre “El cerebro masculino” de Louann Brizendine. Ens trobem amb què en el cervell femení, l’estrogen, la progesterona i l’oxitocina predisposen els circuits cerebrals a desplegar conductes de cura dels altres i més empàtiques. En el cervell masculí, en canvi, són la testosterona, la vasopressina i la SIM les que condicionen cap a conductes considerades masculines, més territorials i agressives. Això no significa que l’arquitectura cerebral estigui determinada per aquestes hormones al final de la infància. La cultura i l’aprenentatge hi juguen un paper molt important: com a humans, volem que els altres ens acceptin i aprenem molt aviat a actuar de forma socialment acceptable. Però el coneixement de les nostres predisposicions ens pot conduir a poder decidir realment quina és la conducta més adequada per tal d’aconseguir els objectius que ens anem marcant. Això no és possible si no ens coneixem millor. I, encara menys, si neguem la realitat d’aquestes diferències.

Això és el que ens vol transmetre Nancy Huston en Reflexos en un ull d'home. Negar les diferències entre homes i dones a l’hora d’entendre el sexe només pot dur-nos a no canalitzar-les, a no poder decidir realment si les derivades de les nostres diferències han de ser potenciades o modulades. Tots els estudis sobre atracció interpersonal indiquen la importància que tenen pels homes la mirada i les característiques físiques de la dona. La derivada natural d’aquest fet seria la importància de la pornografia en el món masculí. I, com explica l’autora, així és. La indústria pornogràfica mou més diners que tota una sèrie de multinacionals juntes. La prostitució n’és un altre exemple.

L’argumentació de Nancy Huston no està molt lluny, salvades les diferències d’estil i de documentació científica, de la posició mantinguda per Steven Pinker en “Los ángeles que llevamos dentro”: existeix la violència i és exercida bàsicament per homes. Estem cablejats per exercir la violència en molts casos. Només si admetem aquest perill podem aplicar normes de convivència que facin que la venjança i la depredació sexual estiguin controlades. Aquest és el camí que s’ha seguit en la història del control de la violència, gràcies a les normes i a la raó. La pregunta és si podem aplicar la mateixa lògica al món del sexe o estem condemnats a estar predeterminats per la nostra biologia, pel fet d’anar negant la seva importància o la seva existència.

En un article recent, Gary Marcus, un psicòleg evolucionista, afirmava que “Qualsevol cosa que ens fa diferents es construeix sobre una base d’un ancestre comú d’un bilió d’anys. Els humans no abandonarem mai l’intent de demostrar que som especials. Però no podrem fugir del fet que les nostres ments són un modest ajust d’un pla molt antic que es va originar fa milions d’anys, abans que nosaltres entréssim en escena”. Acceptarem el pes de l’evolució en les qüestions sexuals o seguirem negant l’evidència? Estem disposats a afrontar problemes com la pornografia o la prostitució d’una manera seriosa o seguirem fent com si es tractés d’una tria purament personal? Aquestes preguntes són les que ens queden pendents després de llegir el llibre de Nancy Huston.

Paula Vicenç

Premi Serra d'Or 2013 al millor text de Teatre

Toni Gomila, Josep Massot, Miquel Àngel Llauger.

“Si jo fos una persona que fes llibres, faria un registre comentat de les diferents morts; qui ensenyés als homes a morir els ensenyaria a viure”. Amb aquesta cita de Montaigne comença “El libro de los filósofos muertos” de Simon Critchley. I seguint aquesta idea l’autor fa un inventari que fa referència a uns 190 filòsofs, a la seva actitud davant el tema de la mortalitat i a la seva pròpia mort.  Pot semblar morbós, però la veritat és que està tenyit d’humor i d’irreverència, amb l’objectiu de desmitificar aquesta qüestió. La mort, diu l’autor al final del llibre, és l’últim gran tabú; però intentar escapar d’ella ens esclavitza, castigant-nos a un estat d’inconsciència o a un anhel inabastable d’immortalitat. “La negació de la mort acaba en l’odi cap a un mateix, amb la pèrdua de la nostra possibilitat d’una bona vida per una carrera cap a una estúpida acumulació de diners i possessions.”

Critchley està convençut que la filosofia pot ensenyar-nos a estar preparats per a la mort; sense aquesta reflexió qualsevol benestar, per no dir qualsevol felicitat, és il·lusòria. L’objectiu és afrontar la mort amb autocontrol, serenitat i valentia. Només acceptant la mort podem trobar el sentit a la vida. El fet de la finitud de la vida fa que ens plantegem les seves prioritats de forma explícita, que anem reflexionant sobre els valors sobre els quals volem construir el nostre camí.

Critchley es confessa molt proper a la concepció d’Epicur, que combina una visió exhaustivament atomista i científica de la naturalesa amb una posició ètica que cerca prudència, calma i la superació del terror a la pròpia desaparició. Per això, aquest filòsof proposa una cura en quatre elements: no tinguis por de Déu, no et preocupis per la mort, el que és bo és fàcil d’aconseguir i el que és terrible és fàcil de suportar.

El que és més difícil d’encarar, segons Critchley, no és tant la pròpia mort com la de les persones a les que ens sentim lligades per amor. Aquestes morts són les que ens maten, les que ens descol·loquen i ens perden, fent que s’esfumi qualsevol sentit que haguem donat a la nostra existència. En aquest sentit es fa ressò de les paraules de Jacques Derrida (1930-2004): ser privat d’un amic és portar el rastre del seu record dintre d’un mateix d’una forma que no es pot assimilar fàcilment. “És com si l’amic mort seguís vivint d’una forma que turmenta al jo com un espectre. El jo no sana ni millora després de la mort de l’altre, sinó que en surt ferit i en conflicte amb ell mateix.” Per a redimir-nos, des de la psicologia de les pèrdues, només ens quedaria la solució de modificar el jo per la via d’acceptar el repte del dol i replantejar-nos els nostres valors i el sentit que donem a la nostra vida.

L’existència, ens diu Zhuangzi, que va viure a la Xina entre el 369 i el 286 a.C., és el pas de la falta de forma que precedeix a la vida a la falta de forma que es dóna a la mort. En aquest cas, continuaria Sèneca (4 a.C.-65 d.C.), una llarga i profitosa vida vindria del fet d’habitar en el present, sense preocupar-nos pel futur i gràcies a la pràctica de la reflexió filosòfica. La mort no existeix en el present. Un home lliure medita sobre la vida, “ser lliure és desitjar el bé i actuar i viure de forma que es persisteixi en aquest desig sense defallir ni renunciar”, diria més tard Spinoza (1653-1677).

El meu pare va morir ara fa un any. Vam compartir amb ell les últimes converses a l’hospital, quan encara pensava que se’n sortiria, però en un moment que trobava adequat fer-se preguntes sobre el que havia donat sentit a la seva existència. Ell subscrivia les paraules d’Spinoza i també, a pesar de la seva profunda formació cristiana, aquestes de Bertrand Russell (1872-1970): “Jo crec que quan em mori em podriré, i res del meu ego sobreviurà. No sóc jove i estim la vida. Però no estic disposat a tremolar de terror davant el pensament de la meva aniquilació. La felicitat no és menys vertadera perquè hagi d’acabar-se, ni tampoc el pensament i l’amor perden el seu valor perquè no siguin eterns”

El missatge final és que la nostra actitud cap a la mort només podrà ser lliurement elegida si acceptem la nostra finitud. Només fent-nos-en càrrec podrem reflexionar sobre el significat que volem donar-li i, de retruc, podrem viure la vida de forma plena. La nostra llibertat només és possible acceptant les nostres pròpies limitacions, renunciant a “fantasies d’omnipotència infantil, de riquesa mundana i de poder inflat, que culminen tant en conflictes personals com en terribles guerres entre déus oposats i excloents. Ser una criatura és acceptar la nostra dependència i la nostra limitació d’una forma que no impliqui desànim ni desesperació.”  

Paula Vicenç

   Hace unos días, terminé de leer Luna Negra de Gabriel Bertotti, hermano de mi amiga Cecilia (ahí se produjo mi primer extrañamiento...porque Cecilia –mi amiga- es maestra jardinera, lectora empedernida de literatura infantil). Esto desmiente fervorosamente a los parientes y amigos que dicen que los hermanos se parecen…jaja!!!

Mis ocupaciones cotidianas hicieron que la leyese en forma intermitente, - otras veces me ha pasado lo mismo con otras lecturas y…ahí siguen anhelantes…esperando que mi interés llegue para terminarlas-. Sin embargo, Luna Negra, logró recorrer distintos lugares de mi casa: mesita de luz, escritorio, quincho, terraza, cocina, baño…y cada vez que dejaba el libro en espera…pensaba cuánto tiempo más pasaría para que Eva, Vega, el Mono o el Gato volviesen a mi vida.

Historia áspera, nada fácil de vivir para sus protagonistas. En realidad microhistorias que Bertotti va tejiendo tirando del hilo tanto…tanto…hasta hacerlas llegar patéticamente al sótano de la desesperanza… Un Buenos Aires laberíntico, jodido y espectral, es el principal escenario por donde los personajes discurren. Eva, la única mujer de la historia, se presenta desde su polisémico nombre, como la primera y única hembra, aunque también podría ser la primera revolucionaria de la historia argentina.

Gabriel Bertotti, no disimula sus influencias lectoras, de manera que cuando uno avanza en el relato, va recordando otras voces…Cortázar, Puig, Arlt, Borges… como lectora, a veces la bronca y la impotencia al ver el padecimiento de sus actores, saltando sobre una rayuela donde nunca se llega al cielo, me daba bronca…ganas de decir “¡ma´si que se arreglen!” pero no…el pensamiento…el recuerdo recurrente de Eva y de los varones que se entrecruzaron por distintos motivo en su vida, estaba ahí detenido, esperando que mi imaginación les devolviese a la vida.

El lenguaje brutal y certero del narrador, que también pone en la boca de sus personajes, logra que el lector comparta con sus protagonistas la mesa del bar, sea espectador silencioso del sexo que se presenta recurrentemente y que también sea cómplice de atrocidades irresistibles….pero ahí es cuando el autor demuestra su pericia para contar historias…porque de pronto, nos regala frases redentoras como...”un cielo lleno de pájaros condenados a volar”…y cuando Luna Negra llega a su fin, Eva y El Gato - por fin- se quedan mirando un cielo sin nubes.

Maryta Berenguer (narradora oral, escritora y editora, Bahía Blanca, abril 2013)

Divendres 12 d'abril a les 20:15

Presentació de "On mai no fosqueja" 

de Joan Manuel Homar

Intervindran:

Antoni Riera i Bernat Nadal 

***

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!