Món de Llibres

Casi no hablan. No es mucho lo que se puede agregar al vacío del desierto. Por eso Dios escogía estepas o montañas para manifestarse: sólo la palabra divina significa algo en el silencio; lo humano es puro ruido.
Por eso casi no hablan.
Pero si se atrevieran, si alguno se atreviera, tal vez diría:
¿Dónde quedan las palabras ante el hecho irrefutable de la muerte?
Y también diría que siempre se muere solo, como siempre se nace solo y sin conciencia; porque, ¿qué conciencia es lo suficientemente desarrollada como para contemplar la nada?; y el viento que arrastra humo, cegando al caballo que te guía desde los tiempos antiguos: ¿para qué hablar si al solitario ecuestre también le alcanzó el destino?
Desde la ciudad estas cosas se olvidan, y se habla, se habla mucho y se muere a escondidas y se hurta la agonía y se escucha música funcional que banaliza la ausencia de sentido; arena y nieve.
¿Cómo mencionar el horror? ¿acaso Kurtz desde el corazón de las tinieblas? ¿acaso Coppola intuía en el exuberante cuerpo de Marlon Brando al juez Holden, encarnación nietzscheana, que bailaba desnudo en una pira de fuego tocando el violín sobre calaveras y huesos, manchado de la sangre de niños violados mientras se atrevía a romper el eterno silencio gritando y cantando que él nunca moriría?
¿Cómo negar la sacralidad de la guerra? De la extrema violencia que todo lo regenera acelerando como una mutación la evolución de una especie maldita.
Y la mención, antes de abrir un libro escrito desde el infierno, de que se han confirmado las peores expectativas: uno de los cráneos humanos más antiguos, cientos de miles de años atrás, ya había sido escalpado. ¿Cómo se llamaría entonces el viento que mecía la cabellera sanguinolenta?
Jamás diremos esto: dejémonos guiar por el instinto del caballo; lejos de todo; lejos de la mirada de molestos testigos que pudieran atestiguar que no fue la voz de Dios la que le habló al iluminado sino una simple alucinación; aceptando humildemente el hambre y la sed y la derrota como origen de la música de las estrellas; preguntándonos: ¿para qué esa pareja y esos hijos y esa vida? ¿por qué no una casa flotante en el río, dejándonos templar solitarios por el tiempo, observando la luz del sol transformando en brillante plata las viejas aguas marrones? ¿por qué no simplemente pescar o matar un lobo?
Elegimos callar porque todas las palabras dan igual y al final te alcanza la muerte de la que vienes escapando y no importa ni semen ni flujo ni hijo ni Dios; te hundes para siempre en la nada; como si ni siquiera hubieras nacido.

Gabriel Bertotti

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

Quan la meva filla petita tenia vuit anys va tenir apendicitis. Tot va començar una nit en què vaig sentir com s’aixecava del llit i, petitona, vomitava. No me va cridar, però en sentir-la vaig anar a veure què li passava. Sempre he tingut el pressentiment “algú tindrà apendicitis”. Suposo que ve del fet que el meu pare i una germana seva varen patir-ne i que la meva parella gairebé en va morir. Mai vaig pensar que em passaria a mi; les coses “guais”, les que feien que tota la família es mobilitzés, i et compressin tebeos i iogurts, no em passaven mai a mi, eren els meus germans petits els que es rompien cames i tenien febrades. El meu malestar sempre era curt i discret, per anomenar-lo d’alguna manera.

Bé, la cosa és que vaig començar a sospitar que havia arribat el moment de la prova: tenia, la meva fillona, el mal només a un costat, cosa que apuntava cap a la inflamació de l’apèndix i que suposava córrer cap a l’Hospital. Al matí vaig decidir que sí, que havia de concloure que la cosa era la cosa i que havia d’anar cap a Urgències. Allà es va confirmar. I van decidir intervenir-la. Fins aquí el meu paper era el d’una dona racional, que gràcies a la seva calma havia estalviat problemes a la sanitat, permetent una intervenció poc complicada. Però quan li van posar les vies, una a cada bracet ( i, pobreta, em demanava aigua i jo no n’hi podia donar), va venir-me al cap la idea d’alliberar-la i dir-li al simpàtic cirurgià que m’explicava la intervenció “Escolta, de cap manera!!! No la toqueu, opereu-me a mi!!!”. Juro que vaig reprimir tal impuls amb un cert esforç i assistint a la situació com si diferents parts de mi estiguessin dissociades. El cert és que la mare raonable va prevaldre i el personal sanitari no va poder gaudir d’una situació tan, com ho diria?, “impactant”.

No podia deixar de pensar en coses semblants quan vaig començar a llegir el fantàstic llibre A propósito de Abbot. La veritat és que, a part del món de la parella, cap altra experiència m’ha ocasionat més perplexitat per les meves pròpies reaccions com la maternitat. Ha de dir-se que tinc una certa predisposició cap a l’autoanàlisi i la reflexió, però el fet que certes sensacions primàries m’hagin “posseïda”, de forma literal, en algunes situacions en què exercia de mare, han fet impossible que deixés de banda el fet que les relacions íntimes ens fan de mirall i posen en evidència els múltiples mòduls dels que estem formats, donant veu a  algun “jo” que ens semblava impossible que existís.

Abbot, el protagonista del llibre de Chris Bachelder, s’instal.la en la quotidianitat de les vacances d’estiu amb la seva filla de dos anys i la seva dona embarassada. Basculant entre les pedretes que tiren a la claveguera de la cantonada i les desgràcies de la humanitat a les que pot assistir a través d’internet, ens va desgranant les seves disquisicions filosòfiques, amb una certa perplexitat davant les seves pròpies reaccions. La seva vida és petita i, fins a cert punt, insuportable; però no en canviaria res. És conscient de la poca transcendència de les seves aportacions a la humanitat, encara que fantasiegi amb la seva participació en fòrums nacionals sobre el seu paper com a pare. I, a pesar de la petitesa de les seves experiències, el seu món s’expandeix en direccions sorprenents, com quan la seva filla afina un goril.la en una llibreria: “La hija de Abbot se queda con los dedos metidos en la boca, paralizada por el éxtasis. Hace de conductor de esa sensación de asombro. Ese asombro pasa del mundo a Abbot a través de su hija. Se podría afirmar que a Abbot le está divirtiendo ese audaz gorila de la librería, pero ni siquiera mira al audaz gorila de la librería. Está mirando cómo su hija mira al gorila. Después (no ahora, afortunadamente) tendrá que plantearse cómo es posible que contemplar como otra persona vive de forma tan plena y tan inmediata puede transmitir la sensación tan intensa de que uno también vive de forma plena e inmediata”

Diu José Antonio Marina en el seu darrer llibre sobre el món de la parella, que hem de pensar en les relacions de parella com una conversa. I les bones converses comencen pel fet d’estar oberts, amb curiositat, al món dels altres. No valen les actituds defensives o la no acceptació dels sentiments de la persona amb la qual ens relacionem. Només aprenent un llenguatge comú, generant una cultura comú, podem arribar a la sensació de fluïdesa que es té quan ens sentim part d’un nosaltres, sense perdre la nostra identitat.

La maternitat és una cosa estranya, sembla que a vegades surt de llocs foscos amagats en les profunditats del cervell. La sensació que has de protegir la teva criatura és bestial, en el sentit literal de la paraula. A vegades arribes a l’absurd, com en el cas de l’apendicitis de la meva filla..., encara que aconsegueixis controlar-te. I, tard o d’hora, has d’admetre que el teu paper és aconseguir reafirmar la seva autonomia, encara que et faci por que es faci mal.

Assistir a l’organització d’un sistema personal, al creixement d’una persona, és un privilegi. És dur, fins i tot en el sentit físic. I moltes vegades, dóna poc plaer; però sí, ho he de confessar, molta alegria.

Paula Vicens

Immersos en la voràgine de nous títols que pràcticament cada dia sepulten les taules de novetats, seria injust deixar passar l’ocasió de fer un breu comentari a una obra poètica de coherència excepcional. L’editorial Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores segueix, en la seva col.lecció de poesia, una sòlida trajectòria basada en el rigor; tant en el seu aspecte extern (enquadernació de tapa dura amb sobrecoberta i un disseny sobri), com en la nòmina de poetes que a dia d’avui l’integren. En l’àmbit de les traduccions, per citar-ne només alguns, Fernando Pessoa, Vladimír Holan, Anna Ajmátova i Marina Tsvetáieva; i en l’àmbit nacional Antonio Gamoneda, Jose Ángel Valente, Juan Ramón Jiménez, això sense comptar les molt valuoses antologies de poesia iberoamericana a càrrec dels millors especialistes.

Tota aquesta tasca s’ha duit a terme gràcies a l’eficàcia del poeta Nicanor Vélez (Medellín, Colòmbia, 1959-Barcelona, 2011), fundador i director de la col.lecció, en la qual ha publicat més de cinquanta volums. Valguin aquestes breus paraules com a sentit reconeixement i admiració.

El darrer d’aquests poetes a afegir-se a la nòmina abans esmentada és el grec Yorgos Seferis (Esmirna, Àsia Menor, 1900-Atenes, Grècia, 1970), premi Nobel de literatura l’any 1963. Mythistórima. Poesía completa, en edició bilingüe, aplega tota l’obra poètica de l’autor, que comprèn onze llibres entre els quals hi figuren els imprescindibles Novela (1935) i Tres poemas escondidos (1966). És impossible desllindar l’obra de Seferis de la seva experiència vital. Va patir exili i aquest fet va condicionar —si no condicionar, té un pes específic important— tota la seva obra. En paraules de Carles Miralles, traductor de Mithistòrima al català (Quaderns Crema, 1980) «el poema per a Seferis, és un joc de reminiscències, un entrellat de símbols i d’imatges, la recreació o la constitució eclèctica —sempre tradicional, però això no vol dir rutinària, ens advertí— d’un discurs mític». Seguint amb Miralles «de tots els moments de l’Odissea, el que més retorna, sempre significatiu, a la seva poesia, és el de l’accés al món dels morts, i potser tot el poema era llegit per Seferis com un assaig de la mort». I és que l’Odissea potser sigui una de les més marcades, i prou reconeixibles influències, de l’obra de Seferis. Mite i història s’entrelliguen amb les pròpies experiències —d’abast universal, tanmateix— dotant-les d’un alè èpic però sempre des d’una veu personal.

Poesia que podríem anomenar de la puresa, gens afectada i molt lluny dels ornaments innecessaris. S’ajusta prou bé al lema que resa “a la poesia, tot el que no li fa falta, li sobra”. En destaca la sobrietat estilística, tant en les distàncies curtes com en els seus poemes més discursius, i es fa palesa una marcada cadència lírica, mai superflua i adaptada a la necessitat del ritme i la musicalitat del vers.

Per tot l’abans esmentat és digne d’elogi el treball on han tengut participació directe els responsables de l’edició Selma Ancira i Francisco Segovia. Començant per una traducció tot el fidel que es pot esperar en dues llengües tan llunyanes, en cap moment traeix l’original. Les imatges flueixen i els mots en segueixen el vaivé amb perfecta sincronia. Aconsellaria llegir el pròleg per esclaridor, ja que sense entrar en academicismes innecessaris, a l’abast només de quatre estudiosos, aporta molta informació sobre l’obra i la persona de Seferis. Un ajut indispensable són les notes, encertadíssim complement a la lectura, motivat per les múltiples referències culturals, quasi sempre de l’època de la Grècia clàssica, en què basa Seferis molts del versos i de les imatges.

La poesia de Seferis no és per a ànimes complaents, i és aquí a on rau la seva grandesa. En definitiva, un llibre que creix amb el temps i nosaltres amb ell, i que així com va deixar escrit el propi poeta, en dos versos memorables

  tanta desnudez
  casi sangre

descriu com hauria de ser tota obra d’art, jugar-s’ho a tot o res, fins a les darreres conseqüències.

Antoni Xumet Rosselló

Los ingleses de la época victoriana inventaron la niñez. Eran generalmente señores de cierta edad y represiones sexuales, no violentas, sino tan delicadas como para permitirle a Peter Pan volar.

Años después, delicadas y suicidas mujeres, siguiendo las enseñanzas del Henry James de Otra vuelta de tuerca, inventaron la  ambigüedad y la adolescencia: Carson McCullers, Silvia Plath, Harper Lee, y una señora, casada y madre, que supo captar como nadie la paranoia y el miedo que causaba en sus pobres vecinos la posibilidad de que toda un ama de casa fuera también una bruja: Shirley Jackson; a quien Stephen King dedicó su libro Ojos de fuego con estas palabras: “En memoria de Shirley Jackson, quien nunca necesitó levantar la voz”.

Sin embargo, a pesar de su voz neutra y elegante, como la de una sibila, su relato más famoso, The Lottery, generó un pacato conflicto en USA y una firme prohibición en la Sudáfrica del apartheid, “los únicos que parecieron entenderlo”, como aceradamente comentó el marido de la Jackson. Otra de sus novelas, La maldición de Hill House, transforma la vieja novela gótica en una descarnada poética de lo translúcido, pero bello, como si Virginia Woolf no dejara de mirarte con sus hermosos ojos grises mientras se hundía en las frías aguas del río Ouse.

¿Y para quién escribía esta peligrosa y bella amanita phalloides de la imaginación razonada, abandonada junto al carrito del bebé?
Para los que sentían lástima por el destino de los vampiros y que hubieran dado cuartel en plena noche al monstruo desorientado del Doctor Frankenstein, a la manera de la niña de El espíritu de la colmena, tal vez la mejor adaptación involuntaria de la poética de Jackson; o para los que siendo niños tuvieron que soportar a las bestias que los rodeaban y que siendo adolescentes tuvieron que soportar a las bestias que los rodeaban y que siendo adultos siguieron soportando a las bestias que los rodeaban; niños y adolescentes y adultos extraños, que se negaban a participar en la barbarie comunitaria y que se adentraban solos en el bosque y que soñaban sin cerrar los ojos y que no le temían ni al agua ni a la noche. Siempre acosados por la paranoia y el descalabre psicológico; siempre odiados por todos aquellos que les tenían miedo porque no respondían nunca con obviedades y sí, muchas veces, con un seco desprecio.

Shirley Jackson escribe para todos los que anhelamos ser mujeres u hombres lobo.
Murió mientras dormía. No es un dato menor.
Siempre hemos vivido en el castillo, es uno de los libros más bellos que he leído en mi vida.

Gabriel Bertotti