Món de Llibres

Tengo tesoros ocultos en galerías en las que uno se pierde como en un bosque. Tengo palacios de verano hechos de enrejados de caña y palacios de invierno de mármol negro. En medio de lagos grandes como mares, tengo islas redondas como monedas de plata, todas cubiertas de nácar, en cuyas orillas suena la música, con el batir de las tibias olas que rompen sobre la arena. Los esclavos de mis cocinas cogen pájaros en mis pajareras y pescan peces en mis viveros. Tengo grabadores sentados a todas horas que graban mi efigie en piedras duras, fundidores jadeantes que cuelan el metal de mis estatuas, perfumistas que mezclan el jugo de las plantas con vinagres y baten pomadas. Tengo costureras que me cortan telas, orfebres que trabajan joyas para mí, peluqueras que me buscan tocados, pintores meticulosos que vierten sobre mis frisos resinas hirvientes que enfrían con abanicos. Tengo sirvientas como para hacer un harén, eunucos como para hacer un ejército. ¡Tengo ejércitos, tengo pueblos! Tengo en mi vestíbulo una guardia de enanos que portan a la espalda trompas de marfil.

 

En compañía de la reina de Saba...
La tentación de san Antonio, cap 2
Gustave Flaubert

Soñar con la otra orilla/Tras la estela de Jordi Esteva

.

“La vida buscaste por el mundo entero, pero en tu propio corazón morirás.

¿Y qué es en verdad tu vida? Nada más que una huida de tu propio silencio.

Tu sabiduría ha suscitado la pregunta, y tu Gracia ha otorgado la respuesta”.
 

                                                                       Rumi
 

“Amamos lo inalcanzable, y sin embargo nos complace acariciar el lomo de un gato”.
 
                                                                    Eduardo Jordá. “Amamos”

   Todo autor construye una estructura secreta que mantendrá viva su obra cuando él la abandone...y que impide que el lector la elimine de su mente negando la palabra “fin” y la definitiva contundencia de la contratapa.
Si leyéramos completa y sucesivamente la obra narrativa de Esteva tendríamos la impresión de que hemos leído una gran narrativa de viajes; comenzaríamos contemplando las construcciones de barro del sur de Marruecos y terminaríamos en la cima de una montaña de Socotra. Si eso fuera todo, entonces, cerrando la contratapa del último libro, habríamos terminado el viaje y nos podríamos ir a descansar tranquilos y más ilustrados. Pero Esteva no nos permite esa cesura; cuando más agotados y satisfechos estábamos, se hace presente y nos abre una nueva categoría interpretativa, un nuevo camino que nos conduce al corazón de su obra, una obra que en ese preciso momento se transforma ante nuestros ojos en algo más que literatura de viaje; nos pregunta, casi susurrando en nuestros exhaustos oídos: “¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?”. Justamente lo que jamás nos atreveríamos a preguntar después de haber dejado sangre y piel en el camino que centra todos los afanes de nuestra vida: “¿Y ahora qué? ¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?”.

Intentando encontrar una respuesta, me acordé de aquel mantra de T.S.Eliot que rige uno de sus más misteriosos poemas...”En mi final está mi principio...En mi final está mi principio”...y volví a la cima de la montaña de Socotra, y le pregunté al vacío: “¿Qué principio se vislumbra desde este final?” Y cumpliendo con la magia que el autor nos había propuesto desde la primer página: transmutarnos en él, descendí la montaña sagrada y salí de la isla del áloe y la mirra, y navegué en los dhows que descifraron el lenguaje de los monzones, y padecí la malaria y la revelación de los sueños infantiles en Sudán, y bailé enloquecido, confirmando mi alma, en el África Oriental, y me tendí de nuevo entre las palmeras y la gente de Siwa, y volví a sorprenderme ante las construcciones de barro del desierto, y desde la India, junto a un grupo de jóvenes que desconocían el miedo, crucé Persia y Turquía y al dejar atrás los Pirineos me senté al aire libre a disfrutar con las películas de aventuras orientales que los zíngaros nos concedían cada verano, como si mi pueblo fuera un Macondo de posguerra, y miré de nuevo los grabados que mostraban seres tan alejados de mi como un dodó o un tigre sable, y por fin apoyé la espalda en un viejo sillón de cuero brillante, y después de haber contemplado al borde del éxtasis un globo del mundo, cerré los ojos agotado y me vi cumpliendo todos los sueños convocados y entendí el secreto y la condena: estaremos siempre insatisfechos. No aceptamos los árboles y conquistamos lo que podíamos abarcar con la extensión de nuestros pasos; no aceptamos la dispersión de los sentidos y concedimos existencia por medio de la imagen y la palabra; fuimos felices y nos convertimos en lo que ya éramos cuando todos dormían y nosotros, niños expertos en el silencio, soñábamos.

La vida consiste en cumplir o en traicionar ese mandato infantil que condiciona el modelo tridimensional que llamamos Mundo. Esteva lo cumplió jugando impersonalmente a ser el que debía ser desde el principio de los tiempos, para así, completamente puro por la gracia de un nuevo nacimiento, encontrarse desnudo y preparado frente al abismo de un enigma.

Gabriel Bertotti

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

És consolidable la passió? Fins quan la podem fer durar? I el desig, quin color té quan es vesteix de quotidianitat? I el compromís, de què té gust? Cansa, viure contra la convenció? O cansa més rabejar-s’hi cofoiament? Els vitalistes neden contracorrent? O es deixen dur torrent avall per aigües revoltoses? Totes són preguntes de resposta oberta i que cadascú podrà contestar segons la seva convicció o conveniència, segons el seu patró moral o social. El cert, però, és que ens agrada que ens en parlin i que ens hi facin pensar. 

És el cas de La discordant melodia del desig, la primera, i tardana, novel·la de Càndid Genovard, un d’aquells personatges que caldria reconèixer ençà i enllà i que, per a molts, passen desapercebuts. Genovard és un artanenc d’àmplia formació acadèmica (psicologia, filosofia, art…) i arribà a ser rector a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara, Edicions Món de Llibres, en un nou encert, li ha publicat aquest llibre deliciós.

La novel·la s’encavalca entre la Mallorca postrural dels anys setanta i la Barcelona universitària efervescent dels darrers anys de dictadura franquista, amb el referent del maig del 68 francès més fresc que mai i amb l’existencialisme de Sartre i de la nouvelle vague d’on brolla el vitalisme i el gust pel plaer sense fre, però també la tristesa, el mal de consciència i els remordiments morals.

No crec que us hagi de contar gaire coses sobre l’argument del llibre, m’estim més que el llegiu i que us immergiu en el seu llac reflexiu. La discordant melodia del desig de vivències amoroses i sexuals protagonitzat per en Jeroni, un mallorquí que viu la seva joventut universitària a Barcelona. En Jeroni s’enamora sense sexe, es desfoga sexualment sense amor, es compromet formalment amb la repressió sexual de rerefons, es casa, és infidel i viu cercant sempre el compàs impossible del desig, que sempre camina descompassat al costat de les convencions i els compromisos.

Una mostra del vitalisme del protagonista: “El seu temps, que era màgic, l’ajudava a distingir el batec de l’efímer. I així, aprengué molt aviat a triar de les coses i les persones, abans que el més visible, l’amagat o el secundari”.

La reflexió proposada per Genovard, però, no es limita al model de vida triat (trien el model de vida, els vitalistes?) per Jeroni, sinó també a les diferents formes de viure l’amor i la sexualitat per part de les dones que l’acompanyaran al llarg de la vida. Així, trobam la ingenuïtat femenina adolescent, encara inexperta, però no per això mancada d’un desig maldestre: ”Puerils i descarades testimoniaven la seva energia amb gesticulació poc agraciada”. Tot plegat amb un gust per l’adjectivació que és una constant encertada durant tota la novel·la: “Els cossos s’exhibien insegurs. L’edat no les tenia preparades per a la millora quotidiana que concedeix l’artifici de la coqueteria. Sorgien de l’adolescència genuïnes, ignorants i renoueres”.

Més pròpia de l’època en què està ambientada la novel·la, i per tant, menys universal i assimilable per als models morals d’avui, és la reflexió sobre la repressió sexual provocada per la moralitat religiosa. Elena, el seu primer compromís seriós, no veu bé el sexe abans del matrimoni. Les seves amigues li ho retreuen: ”Què hi has fet tots aquests anys a la Universitat?”. Ai, la universitat, aquella presumpta fàbrica de lliurepensadors, de persones capaces de forjar-se aquell criteri propi, de defugir models i convencions. És així realment? O es tracta simplement d’una acadèmia de l’estúlticia? Com en tot, cadascú en treu finalment el profit que vol, o pot. Davant l’absència de sexe amb la seva al·lota, en Jeroni es lliura a les seves amigues. Primer l’una: ”Va ser un moment de fogositat maldestra però desitjat i correspost”. I després l’altra: ”Després de fer l’amor, alabada en aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís, s’adormí”.

Genovard, però, també té temps per mostrar-nos com se sent un illenc, un mallorquí, lluny de l’illa que el va veure créixer: “Diuen que les illes són femenines. El cert és que són llocs dels que cal escapar i al mateix temps suportar el corcó del desig de tornar-hi”. O per retratar-nos com eren els turistes d’aquell temps: ”Uns pocs turistes, amb les cames a lloure i ulleres de conxa amb mirallets aferrats, anaven amunt i avall superant, abominables, llur caricatura”. I encara més, la visió dels indígenes de l’illa (en aquest cas Eivissa), resclosits, ancestrals, potser retrògrads: ”La pagesia, endogàmica i a cops incestuosa, era amagada en cases sense camins, que conservaven costums fascinants, a cops violents”.

Amb precisió inusitada, l’autor ens mostra no sols els racons de l’ardència més primària, sinó també els enrevolts de la seducció, de la suggestió i la subtilesa: “La conversa tenia un timbre excitat i ombrívol, quieta però desitjosa, intrusiva però continguda”, tant que ”se sorprenien amb suposades afinitats. Es produïa, pas a pas, la seducció per la paraula, mentre intentaven guanyar l’encaix degut, encara imprecís. Tenien coses a dir-se. No importava quines, les volien compartir i gaudien de la conversa”.

Les sentències vitalistes hi són a cada cap de cantó, a cada gir de full: ”La prudència fora de lloc la feia oblidar que el que tenia davant era la vida i no la necessitat de conservar-la”, però també les conseqüències desagradables d’una aital opció de vida, davant les quals hom sempre es planteja l’exili: ”Fugir ho empitjorarà. La tranquil·litat que sents quan has escapat t’enforteix la por”.

S’hi repeteixen també les actituds frívoles per part de les al·lotes, que, nedant en la ignorància, cerquen fer-se interessants amb la veu: “Parlava impertorbable de qualsevol tema i si es tractava d’algun pessic de cultura, ho feia com si ho conegués en profunditat. Tot amb la frivolitat que dóna la ignorància”, tot i sabent que és en la mirada el seu presumpte atractiu: “Però tenia els ulls verds i una tendresa envers els moixos que feia suposar que traslladaria als humans”. Mirau, per exemple com descriu el narrador una de les amants d’en Jeroni: ”Mentre creixia va entendre que només tenia sentit el present. Un hedonisme obstinat en el qual l’erotisme va ser de seguida l’intèrpret principal. Gaudeix de la gratificació immediata. Per na Irene no té sentit una vida raonable. No l’ha coneguda i tampoc no la desitja”

Superades les etapes inicials, la maduresa mena a una sexualitat encara més desinhibida, potser més fredament calculada, però no per això buida de passió: “Havien d’evitar que el desig es transformés en afecte, més encara, estaven convençuts que ho espatllaria”. I és per això que en acabar, ”no es feren promeses ni exageraren l’adéu. No es preguntaren què sentia l’un per l’altre. La passió no els havia deixat temps per a comprovar-ho”. És a dir, “no s’embrancaven en la fal·làcia de si el sexe satisfet porta a l’amor o a la inversa. La contentació sexual era imperativa, gojosa, primitiva”.

A mesura que avança la novel·la, avança també el grau de compromís del protagonista, alhora que prenen força les seves infidelitats i, per tant, els dubtes morals que assetgen les seves amants. Diu una d’elles: “No m’hauria casat si el matrimoni em posés conflictes sobre la meva honestedat o la del meu marit. Ho viurem així com podrem”.

I és a partir d’aquí que la pregunta foixiana emergeix com una Atlàntida poderosa, amagada, però sabuda. Ai, si poguéssim “acordar raó i follia”. Què sustenta l’amor? “La tendresa. Pots incloure l’erotisme. Però l’amor físic no dóna massa de sí quan el cos s’atraca al límit i els sentits substitueixen el pensament”. Per això s’arriba a pensar que l’amor físic és insuficient (“Les parelles que ho confien tot en el sexe no duren”) o fins i tot incompatible amb la convenció, diu tot citant Françoise Sagan: ”És un bon exemple de la tristesa de l’amor físic. Els seus personatges, que hi estan enganxats, no tenen alegria, el plaer els fa anar dins un cercle tancat. I a cops fins i tot els fa dolents”.

I és dins aquest ball extern a la convenció que hom s’arriba a plantejar estabilitzar un estadi que ens hauria de semblar sempre fugaç. Per al narrador, viure entre dos amors no és impossible, però ho viuen de manera diferent els homes que les dones. Així, el sector femení considera que “no és impossible viure entre dos homes però ells acostumen a no conformar-se. N’has d’estimar un i deixar-te estimar per l’altre. Fins i tot permet portar una vida sexual normal amb els dos. Però és un embolic poc rendible i tan sols portaun cert grau d’ofec”. En canvi, “els homes es troben bé entre vàries dones i si no els estires s’hi quedarien. Després es tornen conservadors. A partir de llavors són fidels”.

En llegir el llibre de Genovard, el lector es deixa dur per l’ardor i l’aturall absent. Hom creu, també, que el narrador s’hi troba bé, dins aquest ambient frívol i inconscient (per què sempre parlam d’inconsciència quan sortim de la convenció?). En acabar-lo, però, el vaig tornar a fullejar i vaig observar un detall que m’havia passat per malla en obrir-lo per primera vegada. En el frontispici completava el títol aquest afegitó: “Crònica puntual d’una adolescència interminable”. Què vol dir, doncs, créixer? Com maduram en les nostres relacions? És madurar viure dins la convenció?

He començat amb preguntes i hi acab. Llegiu La discordant melodia del desig i mirau si podeu contestar-les.

Antoni Riera