Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Presentació del llibre "Història del teatre a Manacor"

FAUSTO | 22 Octubre, 2012 10:02

 

***

Amb paciència i persistència d’entomòleg empedreït, n’Antònia i en Guillem recullen tota quanta dada i data han pogut escatir o esbrinar del món teatral de què ha gaudit la nostra ciutat, un material preciós i de primer ordre per a qui vulgui assabentar-se de la nostra cultura o per a qui, en el futur, vulgui estudiar l’evolució de les nostres arts escèniques i dels nostres artistes.
   La quantitat d’informació literària, literal, documental i iconogràfica que Mayol i Rullan ens ofereixen des de les primeres pàgines del treball és aclaparadora, però, com que el llenguatge que empren els nostres autors té el benigne i difícil do de la senzillesa, tot plegat es fa plàcid de fullejar, de llegir o de consultar.


     Del pròleg de l’escriptor Miquel Mestre i Genovard

***

Guillem Mayol Rullan (Manacor, 1990) està cursant els darrers crèdits de la Llicenciatura en Història a la Universitat de les Illes Balears. Al llarg de la seva trajectòria com a historiador, ha realitzat diversos treballs d'investigació i ha col.laborat en cursos i jornades com les darreres Jornades d'Estudis Locals de Manacor (2012).
Participà en la Mostra de Teatre Escolar de Manacor al llarg de tots els seus anys d'estudiant (1994-2007). Com a actor no professional ha representat papers diversos en obres tant de teatre clàssic com modern: L'Odissea (2008), Història d'una parella (2009), Conte d'hivern (2009), La gran nit de Lourdes G. (2010) i Terra Baixa (2011).  Aquest és el seu primer llibre.


Antònia Rullan Blanquer (Manacor, 1963) és mestra, diplomada en l’especialitat de Ciències Socials. Ha treballat en diversos centres educatius de Mallorca i Eivissa. Actualment exerceix la docència en el C.P. Es Canyar de Manacor.
Ha compartit amb el seu fill, Guillem Mayol, l'interès pel món del teatre manacorí que l'ha duita a treballar en la investigació que ha conformat aquest llibre.

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

Jordi Esteva i les temptacions del viatger

FAUSTO | 19 Octubre, 2012 10:22

Tengo tesoros ocultos en galerías en las que uno se pierde como en un bosque. Tengo palacios de verano hechos de enrejados de caña y palacios de invierno de mármol negro. En medio de lagos grandes como mares, tengo islas redondas como monedas de plata, todas cubiertas de nácar, en cuyas orillas suena la música, con el batir de las tibias olas que rompen sobre la arena. Los esclavos de mis cocinas cogen pájaros en mis pajareras y pescan peces en mis viveros. Tengo grabadores sentados a todas horas que graban mi efigie en piedras duras, fundidores jadeantes que cuelan el metal de mis estatuas, perfumistas que mezclan el jugo de las plantas con vinagres y baten pomadas. Tengo costureras que me cortan telas, orfebres que trabajan joyas para mí, peluqueras que me buscan tocados, pintores meticulosos que vierten sobre mis frisos resinas hirvientes que enfrían con abanicos. Tengo sirvientas como para hacer un harén, eunucos como para hacer un ejército. ¡Tengo ejércitos, tengo pueblos! Tengo en mi vestíbulo una guardia de enanos que portan a la espalda trompas de marfil.


 

En compañía de la reina de Saba...
La tentación de san Antonio, cap 2

Gustave Flaubert

Tertúlia amb Jordi Esteva

FAUSTO | 11 Octubre, 2012 06:20

  

Soñar con la otra orilla/Tras la estela de Jordi Esteva

.

“La vida buscaste por el mundo entero, pero en tu propio corazón morirás.

¿Y qué es en verdad tu vida? Nada más que una huida de tu propio silencio.

Tu sabiduría ha suscitado la pregunta, y tu Gracia ha otorgado la respuesta”.
 

                                                                       Rumi
 

“Amamos lo inalcanzable, y sin embargo nos complace acariciar el lomo de un gato”.
 
                                                                    Eduardo Jordá. “Amamos”

  

   Todo autor construye una estructura secreta que mantendrá viva su obra cuando él la abandone...y que impide que el lector la elimine de su mente negando la palabra “fin” y la definitiva contundencia de la contratapa.
Si leyéramos completa y sucesivamente la obra narrativa de Esteva tendríamos la impresión de que hemos leído una gran narrativa de viajes; comenzaríamos contemplando las construcciones de barro del sur de Marruecos y terminaríamos en la cima de una montaña de Socotra. Si eso fuera todo, entonces, cerrando la contratapa del último libro, habríamos terminado el viaje y nos podríamos ir a descansar tranquilos y más ilustrados. Pero Esteva no nos permite esa cesura; cuando más agotados y satisfechos estábamos, se hace presente y nos abre una nueva categoría interpretativa, un nuevo camino que nos conduce al corazón de su obra, una obra que en ese preciso momento se transforma ante nuestros ojos en algo más que literatura de viaje; nos pregunta, casi susurrando en nuestros exhaustos oídos: “¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?”. Justamente lo que jamás nos atreveríamos a preguntar después de haber dejado sangre y piel en el camino que centra todos los afanes de nuestra vida: “¿Y ahora qué? ¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?”.

Intentando encontrar una respuesta, me acordé de aquel mantra de T.S.Eliot que rige uno de sus más misteriosos poemas...”En mi final está mi principio...En mi final está mi principio”...y volví a la cima de la montaña de Socotra, y le pregunté al vacío: “¿Qué principio se vislumbra desde este final?” Y cumpliendo con la magia que el autor nos había propuesto desde la primer página: transmutarnos en él, descendí la montaña sagrada y salí de la isla del áloe y la mirra, y navegué en los dhows que descifraron el lenguaje de los monzones, y padecí la malaria y la revelación de los sueños infantiles en Sudán, y bailé enloquecido, confirmando mi alma, en el África Oriental, y me tendí de nuevo entre las palmeras y la gente de Siwa, y volví a sorprenderme ante las construcciones de barro del desierto, y desde la India, junto a un grupo de jóvenes que desconocían el miedo, crucé Persia y Turquía y al dejar atrás los Pirineos me senté al aire libre a disfrutar con las películas de aventuras orientales que los zíngaros nos concedían cada verano, como si mi pueblo fuera un Macondo de posguerra, y miré de nuevo los grabados que mostraban seres tan alejados de mi como un dodó o un tigre sable, y por fin apoyé la espalda en un viejo sillón de cuero brillante, y después de haber contemplado al borde del éxtasis un globo del mundo, cerré los ojos agotado y me vi cumpliendo todos los sueños convocados y entendí el secreto y la condena: estaremos siempre insatisfechos. No aceptamos los árboles y conquistamos lo que podíamos abarcar con la extensión de nuestros pasos; no aceptamos la dispersión de los sentidos y concedimos existencia por medio de la imagen y la palabra; fuimos felices y nos convertimos en lo que ya éramos cuando todos dormían y nosotros, niños expertos en el silencio, soñábamos.

La vida consiste en cumplir o en traicionar ese mandato infantil que condiciona el modelo tridimensional que llamamos Mundo. Esteva lo cumplió jugando impersonalmente a ser el que debía ser desde el principio de los tiempos, para así, completamente puro por la gracia de un nuevo nacimiento, encontrarse desnudo y preparado frente al abismo de un enigma.

Gabriel Bertotti

Presentació amb Pere Joan Martorell

FAUSTO | 03 Octubre, 2012 17:37

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

El animal social. La necessitat de formar part.

FAUSTO | 27 Setembre, 2012 06:41

   Som animals socials. El que ens diferencia de la resta d’espècies és la nostra sociabilitat. Com a criatures que venim al món immadures i totalment dependents de la cura dels altres, naixem amb una disposició a connectar-nos als altres i, d’adults, sentim una atracció especial pels qui depenen, per la seva immaduresa, de nosaltres. Som l’espècie que ensenya i que genera significats compartits que esdevenen cultura. Construïm el món que ens permet, de retruc, ser el que som. No existeix la ment, tal i com l’entenem, sense el cos, sense les emocions, sense les relacions amb els altres. La pitjor tortura que ens poden infligir els demés és ignorar-nos. Necessitem formar part d’una família, d’un grup, d’una xarxa, d’una comunitat, d’una cultura.

Som éssers socials que cerquem el nostre lloc en el món. Com explica David Brooks en el seu llibre El animal social, organitzem les nostres percepcions en funció del relat que ens anem contant a nosaltres mateixos sobre el que som, sobre el que signifiquem, sobre el que creiem que passarà. La percepció és un procés inconscient que depèn del nostre propi relat. Un relat que hem anant construint des de la infància a partir de les interaccions que hem anat experimentant. Sense adonar-nos-en, anem generant els nostres propis circuits cerebrals i relacionant-los amb els diferents contextos que anem experimentant. Ens passem la  major part de la nostra vida reaccionant de forma inconscient, prenent decisions abans d’adonar-nos que fa falta fer-ho i generant explicacions quan ja ha passat tot: per aquesta raó és tan difícil l’autoconeixement i tan fàcil l’autoengany.

La vida esdevé una història de connexions, més o menys harmòniques, que són el resultat d’hàbits i maneres de fer que hem anat gestant sense ser conscients de la seva força sobre la nostra conducta. La vida resulta feliç quan les relacions que tenim són profundes. Deia Siri Husvedt, en un dels seus assaigs, que dels seus tallers literaris amb persones amb diagnòstic psiquiàtric l’havia impressionat molt un poema d’una pacient que parlava de l’absència dels altres com a font de dolor: necessitem “veure’ns” en els altres, sentir que ens senten. El desig de connexió només té sentit en la possibilitat de la pròpia connexió. Què fer en el cas de sentir que no som prou dignes, en el cas de sentir que estem lluny de qualsevol possibilitat de relació autèntica? Podem imaginar un dolor més gran?

La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de què reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.

No hi ha diàleg genuí entre Lucile i les persones que l’envolten: aquest aspecte és el que m’ha impressionat més en el gran llibre de Delphine de Vigan sobre la seva mare, Nada se opone a la noche. Hi ha distància, misteri, desesperació. Hi ha la lluita de tots per sobreviure. Hi ha rendicions. Hi ha solitud i dolor. I constatem que, després de tot, quan intentem fer balanç de la nostra vida no podem sinó contextualitzar-la en les relacions que ens han anat marcant, ens han fet florir o ens han bloquejat. Sota la superficialitat del que diem hi ha tota una sèrie de corrents interns que ens arrosseguen cap a decisions més o menys afortunades. Podem accedir al que ens empeny a fer el que fem? Podem arribar a la connexió autèntica amb les nostres emocions i amb les dels demés? Què seríem capaços de fer en cas de sentir una gran solitud, de sentir la impossibilitat de tenir connexions profundes?

De Vigan busca respostes en aquest llibre, en aquesta crònica de la vida d’una família, en aquesta investigació sobre les històries viscudes per la seva mare. Sorgeixen més preguntes a mesura que obre camins, a mesura que intenta explorar l’origen de la distància que separava la Lucile de la gent que l’estimava i que ella també estimava. En quin moment la foscor interior que l’empaitava va anar guanyant espai a l’esperança de la lluita? Quin va ser l’element que la va conduir a la rendició? No hi ha respostes clares, només més preguntes i la constatació de que la vida pot arribar a ser negra, fosca i dura. A vegades, per certes persones, els moments de llum només accentuen els de foscor. I anhelen un final que les alleugi de la pròpia solitud.

Paula Vicens
«Anterior   1 2 3 ... 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 ... 100 101 102  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS