Món de Llibres

És consolidable la passió? Fins quan la podem fer durar? I el desig, quin color té quan es vesteix de quotidianitat? I el compromís, de què té gust? Cansa, viure contra la convenció? O cansa més rabejar-s’hi cofoiament? Els vitalistes neden contracorrent? O es deixen dur torrent avall per aigües revoltoses? Totes són preguntes de resposta oberta i que cadascú podrà contestar segons la seva convicció o conveniència, segons el seu patró moral o social. El cert, però, és que ens agrada que ens en parlin i que ens hi facin pensar. 

És el cas de La discordant melodia del desig, la primera, i tardana, novel·la de Càndid Genovard, un d’aquells personatges que caldria reconèixer ençà i enllà i que, per a molts, passen desapercebuts. Genovard és un artanenc d’àmplia formació acadèmica (psicologia, filosofia, art…) i arribà a ser rector a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara, Edicions Món de Llibres, en un nou encert, li ha publicat aquest llibre deliciós.

La novel·la s’encavalca entre la Mallorca postrural dels anys setanta i la Barcelona universitària efervescent dels darrers anys de dictadura franquista, amb el referent del maig del 68 francès més fresc que mai i amb l’existencialisme de Sartre i de la nouvelle vague d’on brolla el vitalisme i el gust pel plaer sense fre, però també la tristesa, el mal de consciència i els remordiments morals.

No crec que us hagi de contar gaire coses sobre l’argument del llibre, m’estim més que el llegiu i que us immergiu en el seu llac reflexiu. La discordant melodia del desig de vivències amoroses i sexuals protagonitzat per en Jeroni, un mallorquí que viu la seva joventut universitària a Barcelona. En Jeroni s’enamora sense sexe, es desfoga sexualment sense amor, es compromet formalment amb la repressió sexual de rerefons, es casa, és infidel i viu cercant sempre el compàs impossible del desig, que sempre camina descompassat al costat de les convencions i els compromisos.

Una mostra del vitalisme del protagonista: “El seu temps, que era màgic, l’ajudava a distingir el batec de l’efímer. I així, aprengué molt aviat a triar de les coses i les persones, abans que el més visible, l’amagat o el secundari”.

La reflexió proposada per Genovard, però, no es limita al model de vida triat (trien el model de vida, els vitalistes?) per Jeroni, sinó també a les diferents formes de viure l’amor i la sexualitat per part de les dones que l’acompanyaran al llarg de la vida. Així, trobam la ingenuïtat femenina adolescent, encara inexperta, però no per això mancada d’un desig maldestre: ”Puerils i descarades testimoniaven la seva energia amb gesticulació poc agraciada”. Tot plegat amb un gust per l’adjectivació que és una constant encertada durant tota la novel·la: “Els cossos s’exhibien insegurs. L’edat no les tenia preparades per a la millora quotidiana que concedeix l’artifici de la coqueteria. Sorgien de l’adolescència genuïnes, ignorants i renoueres”.

Més pròpia de l’època en què està ambientada la novel·la, i per tant, menys universal i assimilable per als models morals d’avui, és la reflexió sobre la repressió sexual provocada per la moralitat religiosa. Elena, el seu primer compromís seriós, no veu bé el sexe abans del matrimoni. Les seves amigues li ho retreuen: ”Què hi has fet tots aquests anys a la Universitat?”. Ai, la universitat, aquella presumpta fàbrica de lliurepensadors, de persones capaces de forjar-se aquell criteri propi, de defugir models i convencions. És així realment? O es tracta simplement d’una acadèmia de l’estúlticia? Com en tot, cadascú en treu finalment el profit que vol, o pot. Davant l’absència de sexe amb la seva al·lota, en Jeroni es lliura a les seves amigues. Primer l’una: ”Va ser un moment de fogositat maldestra però desitjat i correspost”. I després l’altra: ”Després de fer l’amor, alabada en aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís, s’adormí”.

Genovard, però, també té temps per mostrar-nos com se sent un illenc, un mallorquí, lluny de l’illa que el va veure créixer: “Diuen que les illes són femenines. El cert és que són llocs dels que cal escapar i al mateix temps suportar el corcó del desig de tornar-hi”. O per retratar-nos com eren els turistes d’aquell temps: ”Uns pocs turistes, amb les cames a lloure i ulleres de conxa amb mirallets aferrats, anaven amunt i avall superant, abominables, llur caricatura”. I encara més, la visió dels indígenes de l’illa (en aquest cas Eivissa), resclosits, ancestrals, potser retrògrads: ”La pagesia, endogàmica i a cops incestuosa, era amagada en cases sense camins, que conservaven costums fascinants, a cops violents”.

Amb precisió inusitada, l’autor ens mostra no sols els racons de l’ardència més primària, sinó també els enrevolts de la seducció, de la suggestió i la subtilesa: “La conversa tenia un timbre excitat i ombrívol, quieta però desitjosa, intrusiva però continguda”, tant que ”se sorprenien amb suposades afinitats. Es produïa, pas a pas, la seducció per la paraula, mentre intentaven guanyar l’encaix degut, encara imprecís. Tenien coses a dir-se. No importava quines, les volien compartir i gaudien de la conversa”.

Les sentències vitalistes hi són a cada cap de cantó, a cada gir de full: ”La prudència fora de lloc la feia oblidar que el que tenia davant era la vida i no la necessitat de conservar-la”, però també les conseqüències desagradables d’una aital opció de vida, davant les quals hom sempre es planteja l’exili: ”Fugir ho empitjorarà. La tranquil·litat que sents quan has escapat t’enforteix la por”.

S’hi repeteixen també les actituds frívoles per part de les al·lotes, que, nedant en la ignorància, cerquen fer-se interessants amb la veu: “Parlava impertorbable de qualsevol tema i si es tractava d’algun pessic de cultura, ho feia com si ho conegués en profunditat. Tot amb la frivolitat que dóna la ignorància”, tot i sabent que és en la mirada el seu presumpte atractiu: “Però tenia els ulls verds i una tendresa envers els moixos que feia suposar que traslladaria als humans”. Mirau, per exemple com descriu el narrador una de les amants d’en Jeroni: ”Mentre creixia va entendre que només tenia sentit el present. Un hedonisme obstinat en el qual l’erotisme va ser de seguida l’intèrpret principal. Gaudeix de la gratificació immediata. Per na Irene no té sentit una vida raonable. No l’ha coneguda i tampoc no la desitja”

Superades les etapes inicials, la maduresa mena a una sexualitat encara més desinhibida, potser més fredament calculada, però no per això buida de passió: “Havien d’evitar que el desig es transformés en afecte, més encara, estaven convençuts que ho espatllaria”. I és per això que en acabar, ”no es feren promeses ni exageraren l’adéu. No es preguntaren què sentia l’un per l’altre. La passió no els havia deixat temps per a comprovar-ho”. És a dir, “no s’embrancaven en la fal·làcia de si el sexe satisfet porta a l’amor o a la inversa. La contentació sexual era imperativa, gojosa, primitiva”.

A mesura que avança la novel·la, avança també el grau de compromís del protagonista, alhora que prenen força les seves infidelitats i, per tant, els dubtes morals que assetgen les seves amants. Diu una d’elles: “No m’hauria casat si el matrimoni em posés conflictes sobre la meva honestedat o la del meu marit. Ho viurem així com podrem”.

I és a partir d’aquí que la pregunta foixiana emergeix com una Atlàntida poderosa, amagada, però sabuda. Ai, si poguéssim “acordar raó i follia”. Què sustenta l’amor? “La tendresa. Pots incloure l’erotisme. Però l’amor físic no dóna massa de sí quan el cos s’atraca al límit i els sentits substitueixen el pensament”. Per això s’arriba a pensar que l’amor físic és insuficient (“Les parelles que ho confien tot en el sexe no duren”) o fins i tot incompatible amb la convenció, diu tot citant Françoise Sagan: ”És un bon exemple de la tristesa de l’amor físic. Els seus personatges, que hi estan enganxats, no tenen alegria, el plaer els fa anar dins un cercle tancat. I a cops fins i tot els fa dolents”.

I és dins aquest ball extern a la convenció que hom s’arriba a plantejar estabilitzar un estadi que ens hauria de semblar sempre fugaç. Per al narrador, viure entre dos amors no és impossible, però ho viuen de manera diferent els homes que les dones. Així, el sector femení considera que “no és impossible viure entre dos homes però ells acostumen a no conformar-se. N’has d’estimar un i deixar-te estimar per l’altre. Fins i tot permet portar una vida sexual normal amb els dos. Però és un embolic poc rendible i tan sols portaun cert grau d’ofec”. En canvi, “els homes es troben bé entre vàries dones i si no els estires s’hi quedarien. Després es tornen conservadors. A partir de llavors són fidels”.

En llegir el llibre de Genovard, el lector es deixa dur per l’ardor i l’aturall absent. Hom creu, també, que el narrador s’hi troba bé, dins aquest ambient frívol i inconscient (per què sempre parlam d’inconsciència quan sortim de la convenció?). En acabar-lo, però, el vaig tornar a fullejar i vaig observar un detall que m’havia passat per malla en obrir-lo per primera vegada. En el frontispici completava el títol aquest afegitó: “Crònica puntual d’una adolescència interminable”. Què vol dir, doncs, créixer? Com maduram en les nostres relacions? És madurar viure dins la convenció?

He començat amb preguntes i hi acab. Llegiu La discordant melodia del desig i mirau si podeu contestar-les.

Antoni Riera

Bon estiu a tots!

El bloc s’acomiada fins al setembre. Tornarem amb més articles, més llibres, més conferències, més edicions, més presentacions i més exposicions!

   Els viatges creatius comencen amb un problema, “un sentiment de frustració, el dolor sord de no ser capaç de trobar la resposta”. Això és el que ens explica Jonah Lehrer en el seu llibre sobre la creativitat, Imaginar. I per superar aquest impàs ens trobem amb dues possibles estratègies, apuntades per la mitologia grega i presentades per Nietzsche en El nacimiento de la tragedia: la de l’artista dionisíac, que es basa en l’inconscient, i la de l’artista apol.lini, que intenta resoldre el “desordre” imposant una atenció curosa que el porta a trobar sentit als pensaments. En la ciència contemporània es parla de pensament divergent, basat en inspiracions espontànies que semblen provenir d’una activació de l’hemisferi dret i de pensament convergent, basat en l’anàlisi i en l’atenció concentrada. El primer, hereu de l’heroi dionisíac, es beneficia de la dispersió, de la relaxació, del joc, de les reestructuracions radicals. El segon, fill de l’heroi apol.lini, és fruit d’un procés de lluita, d’aproximacions successives, amb incursions llargues i costoses a la recerca de la solució.

Centrada en l’estructura de la personalitat de dos personatges històrics, Harpo Marx i Franz Kafka, em voltava la sensació que, a pesar de les diferències, hi havia un punt en comú: una gran creativitat, la capacitat de generar móns imaginaris en els quals perdre’s. Harpo, sempre fregant l’absurd en el seu caire còmic. Kafka, en canvi, sempre apropant-s’hi pel costat tràgic. Harpo, com l’heroi dionisíac, sempre a punt per una trobada informal. Kafka, amb l’ideal del soterrani fosc en què es pot escriure incansablement, lluitant per la coherència i la forma: “tot el meu cos em posa en guàrdia davant cada paraula, cada paraula abans de deixar que jo l’escrigui mira cap a totes bandes”, escriu als seus diaris.

Harpo Marx, en el seu fabulós ¡Harpo habla!, conta la seva història, una història plena d’anècdotes, la d’un nen d’una família immigrant, amb un padrí que només parlava un dialecte de l’alemany, que va deixar l’escola molt d’hora per ficar-se en “negocis” que ara titllaríem d’explotació infantil. En un moment de la seva vida, als catorze anys, es troba “condemnat” al món de l’espectacle, un món ple de trens, hotels barats i xinxes, amb uns germans en plena realimentació creativa i la mare frenant la disbauxa. Després de més d’una dècada de gires, l’any 1924 els Germans Marx tenen el seu primer èxit sonat a Nova York. Harpo connecta amb el món de la intel.lectualitat i segueix deixant-se dur pels esdeveniments.

Kafka, per la seva banda, se’ns apareix amb la seva vida i la seva trajectòria creativa en l’inquietant llibre de Pietro Citati Kafka. Des del principi de la seva història se sent fora del món, empresonat dintre d’un cos que el mortifica, patint tempestes carregades de sentiments depressius amb la sensació de ser “una forma buida i inquieta, que no podia mirar a la cara als estranys, que no sabia pensar, parlar, menjar, estimar, dormir igual que els altres”. El seu món és interior i sent una necessitat imperiosa de posar-hi ordre. L’exterior el distreu, l’inquieta, l’irrita. Se sent culpable, faci el que faci. I aquest estat només s’alleuja en els seus períodes expansius d’enamorament o en els de reclusió en plena febre escriptora.

Segons les revisions de Jonah Lehrer, Kafka se’ns presenta com l’escriptor melancòlic que, gràcies a la seva tristesa, veu el seu focus d’atenció augmentat, així com la seva capacitat d’observació i la seva perseverança. Harpo, en canvi, deu la seva genialitat a l’efecte contrari: un augment de la seva capacitat de lligar conceptes gràcies a la seva felicitat i al seu optimisme.  Ambdós comparteixen un període llarg d’inversió en la disciplina, hores i hores d’escriure o de participar en espectacles, respectivament. Un mestratge de més de 10.000 hores, el nombre màgic per arribar a ser un expert.

Diu Richard Davidson, en el seu llibre The Emotional Life of Your Brain, que la grandesa de la nostra cultura no es basa en cap manera de ser en especial: cada combinació de les dimensions emocionals que configuren la nostra vida pot dibuixar un camí diferent cap a l’excel.lència. Davidson parla de sis dimensions: Resiliència (la capacitat per afrontar i superar els obstacles que es presenten en la vida); Perspectiva o Visió (la tendència a mostrar una visió positiva o negativa de les coses); Intuïció Social (l’habilitat per a llegir les emocions de les altres persones de forma adequada); l’AutoConsciència (la capacitat de saber com estem i què sentim) ; la Sensibilitat al Context (l’adaptació a la situació social que ens toca viure) i l’Atenció (com ho fem per mantenir una atenció centrada o com aquesta es manté més dispersa).

Kafka es mostraria com una persona amb una baixa Resiliència, recordant i donant voltes a tots els entrebancs; amb una Visió negativa, citant Citati “De la seva vida no quedava sinó una atroç sensació de vergonya, com si s’hagués mort miserablement”;  amb una Intuïció Social limitada pels seus propis sentiments; una AutoConsciència exagerada (“Amb la força de la intel.ligència exacerbava les sensacions (...) els sentiments, que semblava que posseïssin una qualitat física, cada dia pujaven de to”);  una baixa Sensibilitat al Context, avorrit a vegades, angoixat d’altres, davant la vida social de la resta de la família i dels amics; i, finalment, una Atenció focalitzada fins a la hiperconcentració, dedicant hores i hores a escriure, cercant la paraula adequada.

Ben al contrari, Harpo se’ns presenta com una persona amb una alta Resiliència, convertint patiments en anècdotes divertides i estimulants; una Visió Positiva de la vida, de les situacions i de les persones que va anar coneixent; una bona Intuïció Social, que el portava a compartir experiències amb persones extremadament diverses; una AutoConsciència no gaire alta, que el portava, a vegades, a no saber clarament a quina emoció s’estava enfrontant; amb una alta Sensibilitat al Context, però violentada per la seva necessitat de traspassar límits i d’experimentar amb la ruptura de les convencions; i, finalment, una Atenció molt dispersa, fins i tot juganera.

Harpo i Kafka, dues personalitats antagòniques que ens mostren diferents camins cap a la grandesa creativa.

Paula Vicens

El final es bonito.
                                                        JM Nadal Suau

El conjunto de todo lo que sucede (o ha sucedido, o sucederá) está compensado internamente por una serie de mecanismos (repeticiones trágicas o paródicas y simetrías convergentes aparentemente casuales) que buscan armonizar los equilibrios rotos.

El protagonista de la novela de King, Epping/Amberson, es decir NADIE, intenta desde una comprehensión de los sucesos históricos meramente subjetiva (si Kennedy no hubiera sido asesinado entonces su hermano Bobby y Martin Luther King no hubieran muerto, ni tampoco hubiera existido Vietnam) reparar esas aparentes inconsistencias o injusticias de la vida. “Evitaré  su muerte para que todos los demás vivan”. Es esa absurda arrogancia la que desequilibrará todo lo que está más allá de la voluntad o potestad humanas.

Siguiendo con las compensaciones para buscar equilibrios necesarios, podemos afirmar que 22/11/63 es el opuesto complementario de La zona muerta. En aquella, el protagonista, abocado a la muerte y a la paradoja, intentará matar a un senador que en el futuro, que el protagonista conoce, será presidente y desatará horrores evitables precisamente con su supresión de la historia. En la novela que estamos comentando, el protagonista, para seguir con la lógica inherente al tiempo, deberá impedir, viajando al pasado, la muerte de otro presidente.

En esta intimista novela, King utiliza el viaje en el tiempo, para hablar de la variación en la repetición y de las ocultas armonías que, con un extraño humor, equilibran los desajustes del universo; habla del amor y del dolor, de la enfermedad y de la deformación psíquica y física; habla de los desplazados de su época y de los desplazados en su propia época; habla de EEUU de una manera como sólo lo había hecho Nabokov en Lolita. La desnuda enumeración de detalles inolvidables: ciertos olores y sabores, ciertas marcas, ciertos parajes urbanos, los moteles, la música.

El asunto de Kennedy, las relaciones entre los sucesos políticos de esa época y la nuestra y la posibilidad de una conspiración, son poco interesantes o en todo caso son una estructura dentro de la cual trabajar con extrema libertad. Incluso el propio Oswald podría dejar de ser el desdibujado magnicida que fue y  convertirse en cualquier personaje innominado de una farsa de Beckett. Si quieren entrar de lleno, con destellos de una calidad literaria inigualable, en esa obsesión americana, lean Libra de Don de Lillo, junto con King, dos de los más extraordinarios narradores de las últimas décadas.

Lo que importa es lo que le va pasando a Epping/Amberson (¡como en la película maldita de Welles!), y en esto King se comporta como un verdadero genio literario, puesto que una de las dos variaciones que en la novela se hacen sobre los clásicos viajes temporales se corresponden, la primera, con el uso del tiempo narrador/lector, un tiempo que los interrelaciona en un constante presente: el texto existe mientras es leído, y el lector y el autor y Epping/Amberson avanzan al unísono; y la segunda, con la certeza de que todo el libro y especialmente las variaciones sobre el tiempo son una espectacular metáfora que podría completar las fascinantes investigaciones de Manguel sobre la lectura, ya que para King, o para mí, si me lo permiten, leer un libro es, en esencia, viajar en el tiempo. Mientras que en el libro pasan años, al cerrarlo constato que han pasado veinte minutos, o como sucede en la novela, cinco años del pasado equivalen a dos minutos del presente. Reflexiones maduras y bellas, ya expuestas por Cortázar en El Perseguidor, aquel cuento perfecto que hizo que Onetti rompiera de un puñetazo la opaca superficie de un espejo.

King escribe, además, un tratado transversal sobre el arte u oficio de escribir. Rescato dos reflexiones demoledoras:

Todo se reduce a una pregunta del lector: ¿Qué tienes para ofrecerme? Y a una respuesta del escritor: Esto, esto y esto.

Sólo se puede afrontar el hecho de escribir si uno está dispuesto a encerrarse cada día por lo menos ocho horas. Cuatro de lectura y cuatro de escritura.

Al gusto posmoderno el libro está trufado de citas y homenajes a otros libros y escritores: Jodie, el pueblo en que se refugia el protagonista tiene una población de 1280 almas, como el titulo del libro de Jim Thompson; como en Matrix, es constante la referencia a Alicia y la madriguera; y la mención recurrente de autores como Shirley Jackson, Paul Bowles, John Irving, Ray Bradbury, Steinbeck, Lovecraft, Henry James, Thomas Hardy, McBain, MacDonald, Himes, Saki , Dryden, Pope, ¡Ionesco! y...J.D.Salinger, al que homenajea como lector y ex profesor de secundaria rodeado de potenciales Holden Cauldfields.
Y por si lo anterior no fuera suficientemente metaliterario, en una parte de la novela volvemos al pueblo imaginario y emblemático en el mundo imaginario de King, Derry, por la época en que acaba IT y el espíritu del mal aún se esconde en los lugares más oscuros.

La consideración de King entre los críticos: unos como Harold Bloom (pésimo escritor y muy pobre pensador, salvado de la quema in extremis por su inquietante parecido con el gran Zero Mostel) a la cabeza, lo consideran un mediocre autor de folletines; otros, uno de los grandes fabuladores modernos.
Yo me remito una vez más a Borges, que amaba a Kipling, a Stevenson y a Chesterton, todos ellos menospreciados por los críticos de su época y hoy poco menos que santones literarios. Da que pensar ¿no?

El tema de la enfermedad (cáncer y leucemia, sobre todo), de la muerte (suicidios y asesinatos), y de la manifestación física del dolor (mejillas rebanadas, ojos morados, raspones, magulladuras), adquieren un protagonismo sugerente: King, desde el aparatoso accidente de 1999, ha conocido el absurdo y el dolor, la morfina y la posibilidad liberadora del suicidio, y de eso escribe: del tiempo como un generador de enfermedad y padecimientos y degeneración física, a la manera, diferente pero curiosamente convergente, de un Bolaño final, herido por el rayo de Prometeo, a la busca del bálsamo regenerante: la ilusión definitiva del sexo y del amor.

Pero, y esto no debe sorprendernos al hablar de una novela de casi novecientas parsimoniosas páginas, aún queda un tema que King jamás menciona por su nombre, pero que ensucia un poco toda la actividad de Epping/Amberson: el voyeurismo.
Al fin y al cabo Epping/Amberson es un flaneur intratemporal que espía, fingiendo un nombre y mintiendo a mansalva para ocultarse, a todas las personas con las que traba relación; alguien que no se compromete con nada ni con nadie, casi hasta el final del libro, porque cualquier cosa, al menos en apariencia, al poder ser “reiniciada” con cada nuevo viaje temporal, carece de verdadero valor. Es en este extraño sentido que 22/11/63 es una novela acerca de un espía errante que es parte, como todos nosotros, de una oscura conjura que nos supera y que rezuma por las alcantarillas y que, si supiéramos mirar, veríamos cada vez que nos asomamos, temerosos, a un espejo.

Hay una dinámica en los actos humanos que los interrelaciona a través de todos los espacios y de todas las épocas; a esa dinámica casi geométrica, los hindúes la llamaron, Danza de Shiva. King, americano de Maine, elige una vieja canción de Glenn Miller, que Epping/Amberson y su amada Sadie bailan para alejar fantasmas. La misma que mi padre me enseñó a amar cada vez que hablaba de mi madre (¡Un hecho armónico, compensatorio!).

In the mood. “Por un momento todo estuvo claro, y cuando eso pasa uno ve que el mundo apenas existe en realidad. ¿No lo sabemos todos en secreto? Es un mecanismo perfectamente equilibrado de gritos y ecos que fingen ruedas y engranajes, un reloj de sueños que repica bajo un cristal de misterio que llamamos vida. ¿Detrás de él? ¿Por debajo y a su alrededor? Caos, tormentas. Hombres con martillos, hombres con navajas, hombres con pistolas. Mujeres que retuercen lo que no pueden dominar y desprecian lo que no pueden entender. Un universo de horror y pérdida que rodea un único escenario iluminado en el que los mortales bailan desafiando la oscuridad”

El baile es vida.

Gabriel Bertotti (22/01/63)