Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Acorar. La intuición atávica de un exorcista

FAUSTO | 22 Febrer, 2012 11:12

"Persigue tus sueños" recomendó en los años ochenta el antropólogo de la religión Joseph Campbell. Es curioso que fueran éstas las primeras palabras en las que pensé después de ver Acorar, el aclamado monólogo teatral de Antoni Gomila. Hablo de pasión – los sueños - y de riesgo deliberadamente, porque ambos conceptos definen la biografía del actor manacorí. De informador juvenil a director de teatro, de animador infantil a intérprete de Chéjov, Gomila es el caso singular de un isleño que no se detiene ante el horizonte natural de lo aprendido sino que asume como parte integrante de la vida la posibilidad del fracaso. La gloria warholiana le ha llegado estos días con Acorar, un texto limpio, mediterráneo, que plantea una metafísica de la pérdida desde el humor y donde "lo nostro" – unas matances de ineludible rostro familiar – queda teñido por la ironía líquida de un consumado bufón. Lo admirable es que la obra admite distintas lecturas, sin que el actor/dramaturgo llegue a desvelar su particular hermenéutica. No busquen en ella solución a nuestros males, más allá de la intuición atávica de un exorcista que trabaja con los demonios coagulados de la tradición. Con el tiento de un funámbulo, Gomila logra bascular entre el inmovilismo y la modernidad, desnudando las metáforas fallidas de nuestra idiosincrasia más agraria. Si el filósofo lituano Emmanuel Lévinas señaló con acierto que la cultura debe descentrarse, salir continuamente de sí misma para descubrir lo esencial, Acorar describe con lucidez esa Mallorca que ya no existe. O que perdura desorientada entre el miedo, la incertidumbre y la desconfianza.

Daniel Capó.

Diario de Mallorca 22/02/2012

El Poeta de la Luz/Luis Alberto Spinetta

FAUSTO | 16 Febrer, 2012 08:00

Es inútil que pretendas brillar con tu historia personal/
Recuerda que un guerrero no detiene jamás su marcha…
                                    
       …ya se ven los tigres
                   en la lluvia…


Estamos dirigidos por un poeta. Ninguna  acción es violenta. Todas son estrofas de un canto sagrado. Aquí no es aquí.

Veo un niño que escucha sobrecogido una voz extraña, de seca belleza. Le volverá a pasar sólo una vez, con Caetano Veloso.
Veo un muchacho que en vez de consultar al I Ching, escucha Dale Gracias con el corazón alerta, porque se le están revelando todas las respuestas.
Veo al hombre maduro que tiembla como siempre, con la misma intensidad de siempre, cada vez que escucha Alma de diamante.

Todos pertenecientes a un mismo país que en alguna de sus maneras es un universo sentimental en el que los poetas y los músicos guían a los espíritus sensibles creando símbolos que hablan de aquello que no puede decirse, en algo tan sencillo como una canción.

La primera vez que esa voz tuvo cara fue cuando el niño tenía 10 años y devoraba las revistas que compraba su padre. En ese momento decidió que quería ser así, como él, el resto de su vida.

¿Cómo era él entonces? Pelo largo y humor desconcertante, y un flaco andar elegante,  con la elegancia que se le presupone al jaguar del que hablaba Don Juan, un ser angelical en el que la materia es la condensación final de los sonidos de todo lo que vibra, increiblemente modulados por su mano experta; mucho más que una mano creando acordes.

La primera vez que lo escuchó cantar le sucedió lo mismo que la última: un instante de silencio que contiene a toda la eternidad.

Un silencio diferente, como el sonido de la luz o el rasgar el aire del ala de un ángel.

Pero por sobre todo, lo que siempre guió a cualquiera de los buscadores de belleza que seguían su rastro, no sólo fue el increíble talento para las imágenes, sino su luminoso valor, una carencia de miedo casi kamikaze que lo hacía seguir siempre solo, siempre primero, el sendero que transcurría sobre una cuerda floja tendida al abismo.

Cada concierto, cada disco, era un extraordinario descubrimiento que misteriosamente, como una iluminación, aclaraba las tinieblas.

Las tinieblas de la adolescencia, ardientes; las tinieblas de la edad adulta, indiscernibles; las tinieblas de la madurez, negadas hasta el arrebato; y no sólo metafísicas: el horror económico y la falsa pujanza, el horror cívico-militar y la presencia de la ausencia y del eufemismo, el horror vulgar, barato, de los noventa, y la hecatombe y las ruinas, y el resurgimiento, y la ignorancia.

No digo que su música solucione nada, no digo que sea indispensable oír su voz para sobrevivir, sólo digo, repitiendo sus palabras: Trepen a los techos. ¡Ya viene la aurora!

Gabriel Bertotti

Un rey sin diversión. Allà on viu el monstre

FAUSTO | 10 Febrer, 2012 15:27

   Sentir-se viu, em refereixo a fer-ho amb tota la intensitat i la passió que implica l’acte en qüestió, és una sensació que experimentem de manera intermitent. Vivim però no sempre en som plenament conscients. El temps que transcorre entre un puntual instant de goig que ens fa sentir desbordats i el moment en què tornem a reconèixer les mateixes sensacions, l’omplim amb les rutines que marquen el compàs i els intervals de la nostra felicitat. Som com el vi que reposa quiet dins la copa i que, de sobte, quan la conversa decau, barregem per intensificar-ne les seves aromes abans de degustar-lo. Hi ha gent que en aixecar-se del llit necessita escalar una muntanya per sentir-se pletòrica i gent a qui li basta sortir a passejar per la platja un horabaixa per extasiar-se. Recordo una pel.lícula sobre un soldat americà que només se sentia el rei del món quan desactivava bombes a l’Iraq i una altra en la qual uns monjos de clausura guardaven silenci voluntari al llarg de tota una vida de contemplació. Allò que em sembla més curiós -i alhora més extraordinari- és que l’art de conduir-se per la vida depèn de nosaltres mateixos i de la capacitat que tinguem de saber assaborir el temps que se’ns ha donat. És clar que no parlo de coses materials sinó més aviat de sensacions i certeses; d’intuïcions que es tenen o no es tenen; d’emocions que floreixen o s’enfonsen dins el desconeixement; de subtils matisos que captem amb el sentits o que deixem perdre per sempre rere els ulls de la ignorància.

Langlois, l’omnipresent protagonista d’aquesta angoixant novel.la de Jean Giono, és un home dotat de totes les gràcies dels grans personatges literaris; ric en coneixements i cultura; valent com un heroi clàssic; de ràpida i encertada intuïció; audaç com un caçador i magnànim com un monarca, és posseïdor d’una capacitat innata per entendre les passions i les misèries humanes, fins i tot aquelles més fosques i prohibides. A pesar d’això, Langlois, resulta un tipus inextricable i complex; tan llunyà i pertorbador, com un forat negre que es devora a si mateix. Un ésser que creu que qualsevol experiència plena amaga un gran buit al darrere i que, incapaç de conformar-se amb el quotidià, cerca i persegueix les emocions més extremes. En el fons crec que Langlois, com si d’un filòsof turmentat es tractés, pensa que viure és un fet impossible i que per tant, filant sempre amb la mateixa lògica, també ho és morir. Podríem dir que és un addicte crònic a les aventures extremes, un “yonkie” sedegós d’adrenalina. L’objectiu que el motiva és posar a prova la seva capacitat per assolir el triomf, mentre que allò que l’atemoreix és el preu que està disposat a pagar per aconseguir-lo. I és que convertir-se en un monstre fa més por que haver nascut rodejat d’ells.

Allò que és real, ens demostra Giono amb la seva genial faula nevada, pertany a una regió de l’impossible. Tot el que és factible fer o sentir ho és dins un marc finit. Inclús l’instant íntim i solitari de la mort (abstracció on deixem oberta l’opció a què succeeixi allò improbable) és un vivència que conclou de manera sobtada. La saviesa que li manca a Langlois passa per no saber economitzar els recursos de què disposa en un indret on qualsevol altre intentaria ser, simplement, feliç. Ja que tots naveguem en un vaixell que es mou entre el goig de les onades i la tragèdia dels abismes, considero que és quan el vi està en repòs que hem de aprendre a gaudir de la calma. Langlois no ho entén d’aquesta manera i per això surt cada vespre a fumar al jardí de casa seva amb el pensament saturat de llamps i trons premonitoris.

Un rey sin diversión és una de les novel.les més potents i perverses que he llegit mai. Fa dies, setmanes i mesos que li dono voltes dins el cap. Fosca, poètica, inquietant, farcida de situacions críptiques i emmarcada dins un paisatge tan salvatge i contundent que, al final, resulta ser com un personatge més de la història. L’acurada edició d’aquesta obra em sembla del millor que s’ha publicat darrerament. Cal advertir que l’esclaridora cita de la darrera pàgina no resol tots els interrogants però sí que dóna les pistes necessàries per desentranyar part del misteri d’aquest llibre inoblidable.

Fausto Puerto

Canviar d’idea. Canviar de perspectiva

FAUSTO | 02 Febrer, 2012 08:00

En la faixa de propaganda d’aquest recull d’assajos, el comentari d’un crític remarca la combinació d’humanitat, humor i intel.ligència de la seva autora, Zadie Smith. Hi estic d’acord, completament, encara que hi afegiria una altra qualitat que m’ha corprès més que cap altra: la seva honestedat. El títol original ja ens en diu alguna cosa, Changing my Mind , i l’autora ens explica com el procés d’escriure suposa també un procés de canvi: quan un escriptor acaba d’escriure un llibre ja no és la mateixa persona que el va començar i, de fet, després d’un cert temps, és molt probable que ni tan sols s’hi reconegui.

El llibre està estructurat en cinc parts: Llegir, Esser, Veure, Sentir i Recordar.  En la primera parla de les seves lectures, heterogènies, però que comparteixen la presència d’una veu sincera i en les que s’evita el “falsejament de l’experiència humana”. En la segona escriu sobre el propi fet d’escriure i com aquest condiciona la vivència de la realitat. El tercer apartat està dedicat al cinema, a la seva estimada Hepburn, a la pel.lícula Bellísima de Visconti i a tot un seguit de films que va veure durant el 2006; fins i tot ens fa una crònica dels óscars. En la part Sentir, Zadie Smith parla del seu pare, de la seva vida i la seva mort, de la família i de la importància de l’humor com a via de dignificació de la realitat. L’última secció, Recordar, és un homenatge a l’escriptor David Foster Wallace.

Zadie Smith practica el que ella anomena “incoherència ideològica” o, més explícitament, “parlar llengües” i que es manifesta en l’expressió de veritats simultànies,  producte del fet de veure les coses des de les distintes posicions que ens poden tocar viure. Ens posa com a exemple d’aquest fenomen a Shakespeare i cita a Keats per a explicar-ho: “[Shakespeare poseía en abundancia] la “capacidad negativa”, es decir, aquella por la cual un hombre es capaz de vivir con incertidumbres, misterios y dudas, sin la irritante búsqueda de hechos y razones”. Aquesta capacitat de “parlar llengües”, és el resultat d’un procés que porta a la persona a una flexibilitat en la seva veu i que, segons Smith, condueix a la flexibilitat en la vida. Proposa, fins i tot, una teoria del procés de construcció d’aquesta veu valuosa. En una primera fase, i sense cercar-ho, la veu es troba enmig de dos sistemes de creences rivals. En una segona, la veu aprèn a ser flexible entre els dos punts. En la tercera, es genera la sensació de que es pot veure les coses des de les dues posicions. En la quarta i última, que Zadie Smith considera senyal de genialitat, la veu renuncia a la seva propietat, desenvolupa una percepció creativa de la dissociació, en la que les reivindicacions que considera pròpies no són més poderoses que les de qualsevol altra posició.

En aquesta obra sembla haver-hi un element unificador: la recerca de la dignitat sense, per això, caure en les trinxeres de les “veritats úniques”, de les essències de ser dona, negra, jueva, progressista o conservadora. Diu: “En general, nos negamos a ser el otro. Nuestras propias experiencias nos resultan necesariamente más reales que las ajenas, sesgadas por nuestra percepción de nuestra centralidad absoluta.”  Zadie Smith proposa un “descentrament”, un salt empàtic cap als altres. Admira de Wallace el fet que “Siempre intentaba situar “las relaciones entre las personas” como la luz al final de sus oscuros túneles narrativos (…) La lucha con el ego, la lucha con el yo, la lucha para dejar que los demás existan en su genuina “otredad”: ésos eran aspectos de la lucha del propio Wallace”.

En aquesta recerca de la dignitat, que ens arribarà gràcies a la nostra flexibilitat, a la nostra capacitat de sentir els altres tal com són, l’autora ens avisa de quatre grans obstacles: la ubiqüitat de la televisió, que fomenta la passivitat; la voracitat del capitalisme actual, en el que el valor d’una cosa és el que li atorga el mercat; el triomf del discurs terapèutic, que ens presenta sempre com a víctimes i, finalment, la filosofia allunyada de les grans qüestions i vista com una branca de la lingüística. Aquestes tendències alimenten una consciència d’un mateix exacerbada que, a més, ens eximeix de responsabilitat davant el món i ens aboca a definir una “bona vida” com una vida amb l’objectiu únic d’aconseguir el benestar personal.

Les veus a les que Zadie Smith dóna protagonisme en aquest llibre presenten una ètica que defensa que la “bona vida” només serà possible gràcies a les bones relacions entre les persones. Es tracta d’un canvi de paradigma. El podem assumir?

Paula Vicens

El món llegeix Acorar

FAUSTO | 26 Gener, 2012 08:00

 Toni Gomila mereix
elogis i alabances,
amb el dia de matances
que a l'escena ens ofereix.
Acora i aprofundeix,
reflexiona amb ironia
i precís radiografia
el nostre món capolat.
Matances i societat:
perfecta al·legoria
.
 
Mateu Xurí

.

"Les paraules ja no se les endurà el vent" Toni Gomila


. 

La vida de las palabras


Algunos de los espectáculos más memorables del teatro mallorquín contemporáneo tienen en común la recuperación, la vivificación y la reivindicación de un prodigioso vocabulario, común en el pasado reciente en la Part Forana y hoy esencialmente en desuso, al menos en el ámbito urbano. Es el caso por ejemplo de La casa en obres de Pep Tosar o de Memoria d'en Julià de Iguana Teatre y ahora de esta maravilla, Acorar, que tan sólo puede disfrutarse en el coqueto Mar i Terra los dos viernes próximos.

Toni Gomila es un actor como la copa de un pino, Rafel Duran un director excelente y Rafel Lladó un escenógrafo estupendo, así que la sorpresa (magnífica) esta vez consiste en descubrir a Gomila como autor, y muy buen autor. En el entorno de unas "matances" caseras, desarrolla, a la vez, un amplio relato con retrato de variopintos personajes y actitudes, de una credibilidad apabullante; una construcción tan literaria como genuinamente autóctona (con expresiones como "silencio talayótico", y eso es sólo un ejemplo) y una reflexión, no por abierta menos certera, sobre quiénes somos los mallorquines, suponiendo que seamos algo. Eso en menos de una hora, prácticamente en solitario y haciéndonos reír o emocionarnos, y a ratos ambas cosas a un tiempo.

Los paréntesis visuales o los acompañamientos sonoros enriquecen aún más la pieza, y únicamente esa conclusión de trazas simbólicas puede resultar algo desconcertante. En cualquier caso, un trabajo excepcional en todos sus aspectos, que deberían ver todos los mallorquines y ser declarado de utilidad pública. Llenazo en un Mar i Terra a rebosar, el viernes, y ovaciones tan reiteradas como merecidas.

Francesc M. Rotger (Diario de Mallorca)


.

"Acorar", se vende pueblo

.

Cada vez hay más personas en la isla que reniegan de su condición de mallorquines, José Ramón Bauzá ha creado estilo. Sin embargo, subsisten disidentes que porfían en metabolizar su relación con Mallorca. Recele de estos últimos, si no han asistido al monólogo Acorar, de y con Toni Gomila. Excepcionalmente, el teatro vuelve a representar la vida, y no se ciñe a mero remedo de la telebasura que IB3 encarna a la perfección. Sin embargo, no nos pongamos estupendos. El sencillo montaje funciona porque es una escueta introducción de una hora en nuestras entrañas.

Acorar podría subtitularse "Se vende pueblo". Entre el texto de Gomila y la declamación de Gomila, me quedo con una interpretación sin miedo ni esperanza. Fortificado en su papel de mallorquín, el actor/autor provoca la risa inesperada mientras sirve filosofía con sobrassada, desde un cuerpo que envejece a voluntad de su dueño. Sus manos gigantescas de matancero palpan con tiento de internista al cerdo que llevamos dentro, o que nos introducimos ritualmente en porciones. Sólo echo a faltar la frase verídica de un nativo, "mi panza es un cementerio de lechonas". Lo cual nos lleva a que se debería proclamar 2012 como el año de Acorar. Pasear el espectáculo por plazas y colegios respetando la libre elección de cerdo, enriquecerlo con aportaciones populares que el proteico Gomila refinará en arte.

Acorar es más útil que un curso escolar. Ya sé que van a rebatirme que Mallorca ha dejado de interesarnos, pero también de esto trata el montaje. Me susurran que no puede entenderse fuera de la isla. Mejor así. Que no tiene traducción posible, cuando en argentino sería Achurar. Que quien no haya ido a unas matances,... ¿qué hace en Mallorca, alguien que no haya participado en la ceremonia sangrienta? Acorar concluye por ahora que lo que hemos perdido no tenía demasiado valor, lo cual no atenúa el dolor de la pérdida. No nos hemos traicionado, sólo nos hemos malvendido. La única forma de entender a los mallorquines es haber dejado de serlo.


Matías Vallés (Diario de Mallorca)


*** 

Autèntica Mallorquinitat teatral


No coneixia el significat del terme, del verb “acorar”. Però si com jo el desconeixen i en volen saber el sentit,  no el cerquin pas al viquipèdia; millor que vagin a veure l’obra de Toni Gomila que du aquest títol i entendran per què ho dic, a part d’aprendre i gaudir com al manco jo poques vegades ho he fet en les darreres temporades teatrals.

Que Toni Gomila és un magnífic actor a hores d’ara ja ho sabem tots. El que ha quedat palès amb aquest monòleg és que també és un gran autor. Un notable dramaturg. A més, i per afegit, de ser també el millor pagès que he vist mai sobre un escenari. L’autenticitat del(s) personatge(s) que ens hi regala frega la realitat. És un treball gairebé documental. Un retrat tan fidedigne com emotiu i divertit d’un episodi tan “nostro” com les matances, que serveix a l’autor i actor manacorí de context per repassar, definir, admirar i reivindicar l’essència de la societat mallorquina més genuïna. La de poble. L’ancestral. La de sempre. I és que el monòleg Acorar és un exercici de profunda “mallorquinitat” fet amb el cor. Un homenatge. Antoni Gomila hi fa més per la nostra cultura i el nostre patrimoni tradicional i antropològic en aquests cinquanta minuts, que tots els discursos Polítics, nacionalistes o no, que he sentit en la darrera dècada. I és molt menys avorrit.

Gomila, molt ben dirigit per Rafel Duran (les millors direccions són les que no es noten), s’hi aprofita d’ell mateix.  Es coneix molt bé i se’n treu tot el profit (sembla una obvietat però no ho és tant: no tothom coneix les seves virtuts ni és conscient de les seves limitacions). És un home còmic gairebé sense voler. La seva presència diverteix. L’espectador simpatitza amb ell. Cau bé i just això ja marca el to de la funció. Així que no ho exagera, i ja des de l’inici, sense bufonades ni més acudits dels necessaris, se submergeix en la intrahistòria pagesa i rep el calor del públic, que se sent proper. S’identifica i, de tot d’una, se’n fa seu l’espectacle. El viu com a propi. Com si estigués fet entre tots. Com quan la padrina ens conta una història que, tot i que la coneixem, la conta millor pel pes de l’experiència, la nostàlgia i l’autenticitat. I paga la pena d’escoltar. D’aprendre. Perquè mira que és bonic i ric el llenguatge de la terra, de la pagesia. I sovint desconegut. Per això, aquesta obra a més de bona és important. Obligatòria, diria jo, en una societat cada cop més enfora de la seva identitat.

Només li posaria un emperò al final, que romp amb el to general del relat, més simbòlic que no la resta, i que al meu gust resulta una mica estrident dins el conjunt. Però és perquè alguna cosa hem de dir de les feines alienes quan les trobem gairebé rodones. Tan bones que no tan sols ens agraden sinó que ens fan enveja per no haver estat idea nostra. Serà difícil veure a cap escenari res millor enguany.

Javier Matesanz (Diari de Balears)


. 

“Acorar”, les matances com a excusa

.

Antoni Gomila és un bon actor. Té vocació i la desenvolupa tan bé com sap. Creu en el que fa. I això, fins ara, ho ha sabut veure el seu públic i també la indústria audiovisual mallorquina, que l’ha inclòs tot sovint en el repartiment de les seves produccions. Ara, però, s’imposa un parèntesi en l’anàlisi de la seva tasca actoral. Gomila ha elaborat un text per ser dit i interpretat. Ha estat, també, l’autor de l’obra que interpretava. Acorar, li ha posat de títol. És una obra valenta i fonda, que arriba endins, que diu, perquè és pensada, i que fa pensar perquè diu.

Acorar és un text que es mou entre la reflexió i la temeritat, o potser entre la valentia i la nostàlgia, o qui sap si entre l’anàlisi i la revolta. O, molt segurament entre tot sis paràmetres. La valentia, amb un punt d’audàcia i fins i tot de temeritat, d’Acorar rau en el fet de presentar una reflexió acurada (acorada) sobre els perquès de la involució de la identitat mallorquina des d’un lloc comú costumista i sentimental. El títol del text de Gomila no és, en absolut, gratuït. “Acorar” significa “ficar una cosa fins al cor”, en sentit físic. Però també en sentit metafòric. L’actor/autor manacorí ens vol acorar el ganivet de la consciència identitària. Una identitat feble, tremoladissa, tènue, incapaç de sobreviure als embats globalitzadors i, tampoc, a l’agressió permanent de la veïna Espanya. Així doncs, no és perquè sí que “acorar” també significa “aniquilar, fer desaparèixer del tot”. Tornem on érem: un dels grans mèrits de Gomila és presentar-nos aquesta reflexió profundíssima des de la darrera de les realitzacions essencials de la nostra identitat: les matances. Gomila no té por de fer-ho des d’una escenificació costumista, tot i el risc que això comporta. No dubtam que aquesta escenificació és volguda i pensada pel mateix autor. No estaria gens malament que en sortir de l’espectacle es fes una demoscòpia entre l’univers d’espectadors d’Acorar. Què han pensat? Com han llegit les paraules de Gomila? Els és igual si els mallorquins som, o no som? Han vist un espectacle nostàlgic de record de “lo nostro”? Si és així, potser caldria també, en sortir de l’obra, una colonoscòpia a l’univers de culs sodomitzats de l’estirp mallorquina, conformada a parar, a rebre i a callar.

Acorar corre aquest risc, però se’n surt, perquè tresca en els ancestres més fondos per mirar de trobar una explicació de tot plegat. Els talaiots, els romans, la tradició judeocristiana o la vinculació atàvica amb Déu, ésser superior i senyor de totes les coses, serveixen a Gomila per desgranar els tòpics i els estereotips d’una societat que no s’estima.

El text té tanta força i la interpretació de Gomila és tan natural, sincera i fonda que l’espectador surt (o hauria de sortir) amarat d’un sentiment d’indignació i revolta tan profund que no li permet de valorar el muntatge com a espectacle teatral. Les projeccions i les aportacions sonores s’han d’entendre més com una mostra de modèstia o de pudor del mateix Gomila que no com una aportació necessària a l’espectacle. El monòleg és un dels grans colossos del món dramatúrgic. L’actor s’enfronta tot sol al text, a l’escenari i al públic. Tot i que no hi desdiuen les aportacions escenogràfiques, Gomila està capacitat per enfrontar-s’hi de manera encara més despullada. El terra enrajolat de diaris, notaris de l’acorament del nostre poble com ho és també el mateix Gomila durant tota l’obra, és omplit de manera descomunal per la capacitat interpretativa d’un actor total. Hom, en veure’l, entén el que ha de ser el teatre i el que ha de fer un actor. Comunicar, ser capaç de convertir en vida la ficció que interpreta, parlar amb pulcritud i puresa fonètiques, mostrar-se com es mostra el seu poble, escarnir, trobar l’expressió transcendent, criticar, mirar, moure’s i, sobretot, fer pensar. És a dir, transformar. Gomila no fa una obra d’entreteniment, sinó un assaig, o un poema èpic que reclama, amb tots els artificis de què disposa, un cop damunt la taula, un “ja està bé” que contrasti amb l’ancestral, submís i passiu “tanmateix”.

Reflexions de caire filosòfic sobre la vida (anestèsica) i la mort (el que dóna sentit, a la fi, a la nostra existència), enfilalls infinits de mots emmidonats extrets de la part fonda de la caixa, llenguatge puríssim que traspua autenticitat, contrast de registres entre els moments més editorials (periodísticament parlant) i els instants que es mostren com a mirall d’una tradició moribunda però encara viva, consciència dels esforços més o menys inútils per afrontar els nostres dies de manera sostenible i globalitzada amb eufemismes (ecològic, biològic, biodinàmic) per no anomenar les maneres de fer tradicionals pel seu nom. La visió de la Mallorca tancada, rància, poruga, ignorant, aquella que no coneix més món (ni el vol conèixer) que la Península, París, Bones Aires i terra de moros. Un convit a pensar per què avui sabem els noms de les andròmines caduques que ens han fet creure que són essencials (els cotxes, els mòbils, els ordinadors) i en canvi anomenam genèricament els elements perennes, els eterns, els que sempre hi són, un convit a pensar per què hem canviat el paisatge i per què hem baratat de paisatge. Tot això, i més, té lloc a Acorar.

Per això, si qualcú ha sortit de l’obra amb els ulls humits de tant de riure i amb la cara desencaixada, és que no ha entès res. Si un altre n’ix amb els ulls plorosos recordant les matances que feia amb els padrins, també s’equivoca de sentiment. Acorar és un plany profund per un poble que no sap existir, una crítica mordaç a una manera d’entendre la vida que, alhora que podem recordar-la amb nostàlgia, ens ha menat a l’autodestrucció. Un atac furibund a la ignorància i a la curtor de mires. O a la curtor, i punt. Un convit a la revolta, fet des d’una concepció tel·lúrica, filosòfica, filològica i sentimental de la nostra identitat.

Antoni Riera (Cent per cent)

.

ALTRES LLIBRES EDITATS:

 Mosaic de lletres

 La aventura ausente

.


Gomila 

Toni Gomila es de Manacor, y esta condición prevalece sobre todas las demás. También es actor, aunque cuando lo ves por primera vez puedes imaginar que se trata de un importador jordano de pistachos o de un diseñador sardo de boinas posmodernas. Hace meses que, con toda justicia, vive la aventura del éxito con el monólogo Acorar, del que es intérprete y autor. Acorar es un sinónimo mallorquín de degollar y el acorador es el especialista que, los días de matanza, se encarga de matar a la bestia. Ahora, la hiperactiva librería Món de Llibres de Manacor acaba de publicar este texto y nos permite acceder a una reflexión cómica pero nada superficial sobre los cambios explícitos y metafóricos de unas tradiciones, una lengua y una manera de asumir el paso del tiempo.

Fuera del escenario, Gomila destaca por la coordinación entre gestualidad, mirada y voz. En el escenario lo ignoro, porque sólo lo he visto devorando una generosa paella y, disfrazado de barman, haciendo de maestro de ceremonias de una presentación literaria en la que ambos acabamos sorprendidos y extenuados. Leyéndolo, constato que Gomila explota las mismas virtudes que en la mesa: buen oído, interés para detectar la sorpresa y la paradoja, sensibilidad para reconvertir la inseguridad en combustible creativo y pasión por la discusión, especialmente cuando no lleva a ninguna parte. Por escrito, acumula arrebatos de lirismo, osadía filosófica, observación sociológica y el humor de los que intuyen que, en ocasiones, la distancia más corta para llegar a la comicidad es la ironía.

El espectáculo Acorar ha sido y es un éxito. Los que entienden de teatro hablan de mallorquinidad relativizada y de temeridad antropológica. Tienen razón. Para describir las contradicciones y servidumbres del progreso, Gomila se agarra a la metáfora de la sobrasada blanca, a los colorantes que mantienen su prestigio cromático y a todas las veces que, para sobrevivir, un país tiene que venderse el alma al diablo (alemán o euroburócrata). Gomila también se refugia en los prodigios de una lengua exuberante, pensada para aislar (y vacilar) a los forasteros y hacerles comprender que a los que dominan sus secretos no les preocupa la facilidad, una lengua que se enriquece con variedades infinitas de sinónimos y malabarismos fonéticos. Y nos regala frases que, incluso cuando no acabas de comprenderlas, puedes saborear durante horas ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra"). Todo este mundo que se pierde queda atrapado por Acorar, un texto de una melancolía intensa y contagiosa.

Sergi Pàmies. La Vanguardia 2/03/2012

«Anterior   1 2 3 ... 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 ... 100 101 102  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS