Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

FAUSTO | 19 Gener, 2012 08:00
“Borges se burlaba de Laiseca. Cuando apareció la colección de relatos Matando enanos a Garrotazos alguien intentó comentárselo y el viejo rehusó argumentando que jamás toleraría un libro cuyo título incurre en un gerundio”.
Fogwill. Los libros de la guerra.
“Lo que no es loco/no es verdad:/ese es el rumbo”.
Leónidas Lamborghini. Lewis Carroll.
Fausto, negando lo híper-digital, recurre a lo ultra-analógico: me envía una carta manuscrita.
“¿Quién es el Gran Escritor Argentino actual? ¿Qué pasó después de Borges? ¿Qué nombres reemplazan a Cortázar, Bioy, Sábato, Marechal, Arlt, Mujica Láinez, y Silvina Ocampo?”. Y termina, con letra azul: “¡Haz un canon!”. Y yo, a la manera de Osvaldo Lamborghini: “Mentira es la palabra. /La palabra mentira, / ¿por qué no enredarnos?”...
...Podría empezar de un modo categórico:
El mejor escritor argentino no existe en España...
...Podría utilizar la objetividad, y sin mencionarla, hacer más visible la conclusión anterior: de las decenas de miles de libros de los que se habla o se escribe en los medios culturales de la península, ninguno, nunca, se refiere a la obra de Alberto Laiseca.
Su nombre es un conjuro que nada le dice a nadie, pero que a mí me genera un profundo aprecio por ese tipo altísimo, de gigantescos bigotes manchados de tabaco, dedicado a producir la más extraña y mejor obra escrita en la Argentina en los últimos treinta años. Una obra que surge de todo lo que Borges había excluido de la Literatura...
...Alguien diría: “¿Y Puig? ¿Es mejor Laiseca que Puig?”
Esa pregunta es un error. Y sin embargo, la obra de Manuel Puig, también podría ser enunciada de la misma manera que la de Laiseca, ya que fue imaginada desde el mismo territorio de exilio dionisíaco...
...Otro, que justo pasaba: “¿Excluye usted a César Aira?
También de la obra de Aira se puede predicar exactamente lo mismo que de la de Laiseca y Puig. Con el matiz propio de Aira de no atribuirle a la obra ninguna sacralidad individualizada: de ahí el aparente afán por crear la ilusión de estar frente a un texto no corregido, casi improvisado, parte de un continuo discurso que no se fracciona...
... “¡Eh! ¿Y Piglia? ¿Y Saer?”
Han creado un espacio literario mestizo, cruza de crítica y reflexión sobre el arte de producir narraciones y su adecuación a ese simulacro, llamado realidad; con Respiración Artificial, Piglia, alcanzó una de las cumbres de la literatura argentina, llevando, entre otras simultáneas felicidades, el arte de la narración indirecta, elusiva, que Hemingway cristalizó en Big Two-Hearted River, a su extremo más luminoso, escribiendo lo que Macedonio hubiera interrumpido; Saer, transforma la lengua en un objeto autónomo, a veces tan ardiente como un trozo de hielo, fabulando las peripecias de El entenado, su libro más reconocido, pero también en todas sus novelas y cuentos; es sugestivo que su único libro de poesía, se llame, El Arte de Narrar.
... “¿Y de Fogwill no se podría decir lo mismo que de la suma de todos los anteriores?”.
Remítase, simplemente, el lector, a Help a él, y sabrá de qué le estoy hablando (Fogwill tiene quien lo quiera en España: Julián Rodríguez)...
...Bien, digamos entonces que hemos establecido, sin querer, un canon post-borgeano al que pertenece en lugar prominente Laiseca...
...Y sin embargo, todos los autores mencionados, han sido editados y premiados en España…lo que nos conduce a preguntarnos. ¿Quién es Laiseca, entonces?...
...Laiseca es una máquina insólita que produce sin parar pura literatura rodeada por desiertos de silencio, literatura escrita con la materia de todos los sueños, la palabra, que designa, y que lastima; Laiseca, es, al final, tan Hacedor como el Otro, del que todos tratan de escapar; simplemente, un poeta...
...En los Poemas Chinos, como señala Fogwill, Laiseca comete un milagro: crea poemas, que no son una traducción, ni una adaptación, ni una parodia, que son el resultado de un intento, inaudito, de crear sentido a partir de una escritura no fonética...así pinta cien ideogramas de los que deriva cien poemas...
...Habiendo batido con Los Soria el récord de la novela más larga jamás escrita, entre otras magias mayores, ocupó durante demasiados años el oscuro sitio de escritor secreto, fértil, inédito, cuyas obras corrían de mano en mano, en voluminosas resmas de papel amarillo o en manchadas fotocopias, hasta que le puso cara y voz a un premiado programa de TV en el que contaba, en primer plano y fumando, cuentos de terror...
...aprovechemos la red, seamos de nuevo entusiastas y vayamos hacia el territorio Laiseca (la gallina degollada); por cierto Soria, el mítico país de la mítica novela, limita con Chanchín del Norte, la Unión Soviética, Tecnocracia y...Cataluña.
Un inmenso desierto, en el que sólo habita el anti-ser, las rodea...
...Este texto fue escrito a mano, con tinta azul, y enviado por Correo...
...la tinta al deslizarse produce un ruido ensordecedor/y el pequeño dedal de malaquita crece hasta contener el Río Amarillo...
Gabriel Bertotti
FAUSTO | 12 Gener, 2012 08:00
El cervell és el protagonista principal d’aquesta història, de totes les nostres històries, reals o inventades, de la història de l’espècie humana. Com ens explicava Frith en el seu llibre Descubriendo el poder de la mente, el cervell va creant un mapa de la realitat, de manera que
aconsegueix funcionar com una màquina predictiva: genera expectatives, aprèn en funció dels resultats de les accions i, sobretot, es fixa en els patrons que no s’ajusten a les seves previsions, per així poder generar prediccions més acurades. Un cervell és un conjunt de mòduls, explica Gazzaniga a ¿Qué nos hace humanos?, que funciona en paral.lel i analitza simultàniament diferents dades de l’ambient per tal d’actuar. Un cervell, però, associat de manera inseparable a un cos que actua, que sent, que interacciona, que informa. Un cervell/cos que, com en el cas dels altres mamífers, coordina les respostes gràcies a paquets que sentim com a emocions. Un cervell/cos que, en el cas dels humans, ha generat un nou protagonista: el Jo.
El Jo, el nostre Jo és una il.lusió que, per una qüestió d’interacció entre diferents estructures cerebrals, neix com la consciència del que passa. No som el que fem, sinó que quan arriba el Jo, som el que pensem que fem. No vivim el moment, sinó que vivim les intencions. Aquest Jo emana de la matèria, però s’experimenta com una altra cosa, és, dirien alguns, la nostra ànima, el que enmig de totes les històries que ens envolten ens dóna entitat.
Aquest Jo no funciona en paral.lel, com els mòduls del cervell. El Jo viu en un espai i un temps i gràcies a les habilitats narradores serials del nostre hemisferi esquerre, va contant la seva història, contraposant-la a la dels altres, explicant les seves accions, justificant les seves faltes. Gràcies a aquest Jo entrem en el que Taleb, en el seu llibre El cisne negro anomena la “fal.làcia narrativa”: quan el Jo conta la seva pròpia història, el que és important no és la veritat o l’adequació a la realitat, sinó la coherència dels elements que anem desgranant. Així, els nostres Jos fan la seva vida, donant per suposada la veracitat de tot el que conten, sense qüestionar massa els elements, eliminant de forma inconscient aquelles coses que rompen la coherència de la narració. I, quan llegeixen històries d’altres persones, no poden evitar identificar-se o prendre partit per unes o altres.
I aquí entra en joc un altre protagonista d’aquesta història: les relacions. Vivim en un món social. Som una espècie social. El nostre cervell adopta de forma inconscient les postures corporals dels altres, les disposicions emocionals de les cares de les persones que ens envolten. “Vivim” dins del nostre cap i de forma automàtica les emocions dels altres, gràcies al que anomenem molt gràficament neureones mirall. Aquesta empatia, a vegades en format narratiu o de ficció, ens lliga als altres. Els humans no podem deixar de pensar, amb l’excepció dels autistes, que els altres també tenen un Jo: un Jo que pensa, que sent, que pren decisions. Ho fem quan interactuem amb els altres. Suposem les seves intencions, analitzem les fonts de les seves accions. I fem el mateix, també, quan llegim.
Llegir la història de les relacions d’uns personatges activa àrees del cervell semblants a les que s’activen quan s’observen aquestes interaccions en el món real. El Jo pren posició a favor d’una postura, s’identifica amb determinats personatges, adopta el Jo d’un altre o el genera, justificant les accions dels personatges en raó d’una prehistòria imaginada del conflicte. I quan l’obra és el que en diuen un clàssic, l’autor és capaç de forçar al lector a considerar alternatives no pensades abans. Com diu Volpi al seu llibre Leer la mente :“la gran literatura construye personajes que escapan de modelos previsibles, de los clichés y los lugares comunes no sólo con el afán de sorprendernos o anonadarnos, sino de sacudirnos y de hacernos comprender la infinita complejidad de lo humano”
Encara queda un altre protagonista en aquesta història que contem avui: les idees. La paternitat de les idees és una altra de les il.lusions que produeix el cervell. La realitat, però, és que les idees no són de ningú. Les idees ens posseeixen, ens colonitzen, ens lliguen, ens comuniquen, ens agermanen,... Cada idea que explorem augmenta la possibilitat de generar més idees. Un exemple d’això l’explica Steven Johnson en el llibre sobre la història de la innovació Las buenas ideas: “La novela de misterio y asesinatos ha sido un género narrativo coherente durante cientos de años, pero cuando uno le sigue su historia, ve que es difícil señalar un inicio: tiene un poco de Poe, otro poco de Dickens, un toque de Wilkie Collins; y eso por no mencionar a docenas de escritores de aquella época que no entraron en el canon, pero que sin embargo desempeñaron un papel a la hora de establecer las convenciones del género. Y lo mismo se puede decir del cubismo, de la comedia de situación televisiva, de la poesía romántica, del jazz, del realismo mágico, del cinema verité, las novelas de aventuras, los realitys shows y casi todos los géneros que han tenido influencia en una época (...) toda innovación importante resulta ser fundamentalmente una red”. El que anomenem genis el que fan és modificar i combinar les seves idees i les d’altres persones aconseguint un format més precís, eficaç, elegant i estètic. I, en la majoria de casos, tenen en comú el fet d’ésser tastaolletes, d’haver entrat en contacte amb idees procedents d’àmbits molt diversos.
I és en la lectura on tots aquests personatges presentats aquí interactuen: el cervell descodificant les lletres amb els mòduls de la percepció, visualitzant cada situació com a real, vivint cada emoció descrita com a pròpia; el Jo prenent partit pels diferents papers que es descriuen; les relacions que hem tingut actuant com a claus descodificadores de les que ens presenta el text; les idees presentades contaminant, de forma total o parcial, les pròpies, a vegades, sense que ens adonem que estem canviant.
Llegir genera xarxes de transmissió d’idees i experiències noves. Llegir, en certes ocasions, ens pot alliberar de determinades visions restrictives, sobre els altres i sobre nosaltres mateixos. Llegir és viure de forma virtual coses que d’altra manera mai tindríem ocasió d’experimentar: emocions, experiències, relacions, coneixements,...
Llegir és viure.
Paula Vicens
FAUSTO | 27 Desembre, 2011 08:56

ESTAU TOTS CONVIDATS!
FAUSTO | 22 Desembre, 2011 09:30
***
Pròximament a la venda
Acorar
El llibre
***
FAUSTO | 19 Desembre, 2011 09:21

ESTAU TOTS CONVIDATS!
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||