Món de Llibres

   "La poesía es conocimiento, salvación, poder, abandono. Operación capaz de cambiar al mundo, la actividad poética es revolucionaria por naturaleza; ejercicio espiritual, es un método de liberación interior. La poesía revela este mundo; crea otro. Pan de los elegidos; alimento maldito. Aisla; une. Invitación al viaje; regreso a la tierra natal. Inspiración, respiración, ejercicio muscular. Plegaria al vacío,diálogo con la ausencia: el tedio, la angustia y la desesperación la alimentan"                                               

El Arco y la Lira, Octavio Paz

De les Flors del mal de Baudelaire als Cants de Lautreamont, passant per Rimbaud, la modernitat s’ha caracteritzat per dibuixar una corba ascendent en la voluntat per plasmar la transgressió en la poesia. Cap al 1884, Paul Verlaine publicà per primera vegada Les Poètes maudits, llibre que popularitzà el terme maleït per fer referència a tots aquells poetes on geni i autoaniquilació seguien un camí paral.lel. L’estranya seducció que varen exercir, i que encara projecten en el món d’avui, és deguda a que la literatura és comunicació. Qualsevol mena de transmissió es troba delimitada per la lleialtat, per la qual cosa la hipermoralitat dels maleïts s’articula a partir d’unes complicitats obscures en el coneixement transgressiu i l’exercici del mal, cosa que fonamenta una comunicació encara més intensa. En aquest sentit, la transgressió poètica de tots aquests autors es manifesta en un concepte que va més enllà de tot límit possible: el Mal com a motor de tota revolució. La forma extrema del Mal suposa dins aquesta concepció poètica el valor suprem, entès com a hipermoral, i per això, la transgressió es projecta com a condició necessària per tota poesia. Així, només essent conscient de la caducitat dels valors vigents, el poeta pot emprendre la tasca pròpia de la seva activitat: una escriptura que excedeix i dramatitza la vida, que esdevé un concepte relacional entre el Mal i la violència, ja sigui de manera directa o diferida: física, moral, institucional, teològica i metafísica. Baudelaire, Artaud, Lautreamont, Trakl,... tots ells destaquen per concebre el Mal com inherent a la vida mateixa, la seva autèntica essència, indissociable de l’ésser humà.

D’aquest grup heterogeni, però, en sobresurt un que desitjà i abraçà el malditisme com ningú, cercat en un procés deliberat i conscient de transgressió contínua. Aquest poeta és Rimbaud. Tot plegat, el seu gran mèrit va ser entendre la poesia com un sentit en eterna construcció, mai finit, on el llenguatge es subordinava a la finalitat de tota transgressió, això és, la de rebel.lar-se contra les pretensions de qualsevol lògica, i conseqüentment, traspassar el límit individual. És així, per via de la paraula, que Rimbaud surt de les profunditats intangibles cap al món real, fent coincidir pensament i realitat a través de l’escriptura poètica. El poeta prolonga, a través de la paraula, els llaços que uneixen pensament i món, i d’aquí ens adonem de la vertadera voluntat de Rimbaud, que és el de transformar la realitat. En tot cas, aquest camí cap al desconegut es troba limitat pel fet que les formes tradicionals de la poesia resulten insuficients per concloure aquesta unió i per comunicar els seus resultats. Segons ens dóna a entendre Rimbaud quan llegim les Cartes del Vident, el vertader Faktum teòric contra el qual es va haver d’enfrontar el trobem en el llenguatge mateix, en les preocupacions que originen la necessitat d’expressar i comunicar les visions del geni poètic. Per això, no és d’estranyar que les relacions entre el llenguatge i el món, entre l’individu i la realitat, la construcció verbal del pensament, la vinculació entre ètica i estètica, constitueixin els temes que articulen la concepció intrínseca de la poesia rimbaudiana.

I és que aquest problema del llenguatge es troba estretament relacionat amb el tema del Jo. Anticipant un desdoblament similar al que som objecte quan ens posem davant un mirall i observem desconcertats el reflex d’un rostre que no reconeixem, l’autor francès se n’adonà d’aquest desdoblament, el del jo real i el jo poètic. L’expressió Je est un autre fa referència a la coexistència dels dos Rimbauds, dues personalitats contradictòries que en conformen una sola. Realitats que s’expliquen mútuament, on la poesia segueix un camí paral.lel iniciat pel jo poètic, a través del qual s’aconsegueix la llibertat absoluta de l’existència. Però, a la vegada, trobem una lluita constant entre ells per la supremacia, i el conflicte, per tant, és inevitable: al final, necessàriament, un acabarà per consumir i negar l’altre. Davant l’esperança de trobar en la poesia una resposta per al conflicte del Jo, Rimbaud es trobà en un carrer sense sortida, on ni la mateixa transgressió podia salvar-lo. Així, limitat per la seva mateixa naturalesa i tancat en si mateix, acabà per transgredir la seva mateixa escriptura i tot allò que representava. El poeta francès va vessar en els seus poemes tot allò que en veritat el definien com a ésser i, per això, el seu silenci solament el podem interpretar com una renúncia a la mateixa existència. A partir dels 20 anys, Rimbaud visqué mort: preferí el no ésser com a condició necessària per continuar respirant. Una vida buida de qualsevol sentit. Vet aquí la vertadera tragèdia del poeta: capbussar-se dins l’abisme, dins l’absència de tot sentit, per poder seguir existint en el món real. Aquesta renúncia significà el seu darrer acte de rebel.lió, la seva autèntica desgràcia, el darrer excés d’un poeta excessiu i genial.

Miquel Àngel Sansó

 Quan sonaren els primers acords de les guitarres de Pep Alba i Tomeu Matamalas es va fer el silenci que necessàriament ha d’acompanyar tota música. Món de llibres, una vegada més, va tenir el privilegi de fruir d’aquells que saben contar les coses. Poemes musicats interpretats per les veus de dos amics ben avinguts i, entre cançó i cançó, originals anècdotes que ens feren gaudir del seu bon humor. Llavors, cap al final, arribaren els Beatles, a pèl, unplugged, electritzants. En Tomeu i en Pep, en Pep i en Tomeu, dos artesans del seu ofici, feren veritat aquella frase de Miguel Ríos que afirma que “els vells rockers mai no moren”. A poc a poc, el ritme marcat s’apoderà dels assistents; els peus començaren a seguir el compàs damunt el parquet i els aplaudiments s’adaptaren al desig de les notes. Així, una hora inoblidable, ambdós coronaren els darrers minuts de la festa amb una intensa i emocionant interpretació de Hey Jude.

   Pietro Citati comença la tercera part de La luz de la noche, titulada Los juegos del tao, recomanant, de forma apassionada i apassionant, el Zhuang Zi. Fent ús d’una prosa fèrtil i evocadora, diu Citati que aquest és un llibre únic i meravellós; un llibre per llegir i rellegir; un llibre per tenir devora el llit durant mesos sencers i sobre el que podrem reflexionar al llarg dels anys.

L’excepcional volum d’Eliot Weinberger, Algo elemental, comença citant un fragment del llibre segon del Zhuang Zi:  “(...) Todo marcha bien cuando el mundo está quieto. Pero cuando el viento sopla, las diez mil cavidades lloran y gimen. ¿No oyes como gimen sin cesar? En los impresionantes bosques montañosos hay árboles enormes, de unos treinta metros de alto, que están llenos de cavidades que gimen...Cuando el viento es suave, la armonía es dulce; pero cuando la tormenta brama, es un coro imponente. Y luego, una vez el feroz viento ha pasado, las cavidades se quedan vacías de nuevo”.

Borges quan parlava de Berkeley i Hume a Otras inquisiciones o quan recopilava somnis a Libro de los sueños, s’encarregava de recordar-nos la història de Zhou i la papallona, extreta del llibre II del Zhuang Zi:

“Una noche Zhuang Zhou soñó que era una mariposa: una mariposa que revoloteaba, que iba de un lugar a otro contenta consigo misma, ignorante por completo de ser Zhou. Despertose a deshora y vio, asombrado, que era Zhou. Mas, ¿Zhou había soñado que era una mariposa? ¿O era una mariposa la que estaba ahora soñando que era Zhou?” 

Evocar la imatge de l’octogenari Cristóbal Serra, recollit en el seu pis de Palma traduint el Zhuang Zi, és una manera de revindicar i assenyalar l’obra d’un erudit que mereix ser visitada. Què fan els savis quan el món s’acaba?: simplement, traduir els grans mestres.

“El sabio no se ocupa de los mundanos negocios. Ni busca el beneficio, ni evita el perjuicio. (...) Cuando no habla parece que ha hablado, y cuando habla parece que no ha hablado; y su espíritu vuela más allá del sucio mundo. (...) El sabio brilla con el sol y la luna, abraza el universo todo, sumérgese en la cósmica armonía, permanece indiferente a todo desorden y confusión, tiene por iguales a nobles y plebeyos. Los hombres se afanan y fatigan; el sabio se muestra estúpido e inactivo.”

De Pascal Quignard ja no em sorprèn res. Les ensenyances i les paràboles del Zhuang Zi ressonen en molts dels seus llibres. Per això unes declaracions com les que segueixen em pareixen absolutament coherents:

“Cuando uno ha leído y admirado tremendamente una obra, uno quiere –yo quiero- ir a respirar un poco el aire que rodeaba el olfato del viejo muerto que ha desaparecido.

Pero, para ir al sitio donde está enterrado hay que adentrarse a veces en lugares muy conocidos y otras veces en lugares totalmente desconocidos. Uno de mis autores preferidos, que escribió solamente a través de parábolas y cuentos, se llama Zhuang Zi y, cuando estuve en China, quise ir a su tumba y me encontré perdido en la selva de Hainan en una región cuyos habitantes no visten como nosotros y son mucho más primitivos. Ese viaje fue errático, barroso, sucio. Pero yo estaba muy feliz de que los lugares maravillosos donde había vivido se hubieran reconvertido en una selva, de nuevo húmeda y salvaje.”

No és d’estranyar que siguin els escriptors que més admiram aquells que ens empenten a adquirir les obres dels autors que, irremeiablement, acabarem admirant. El Tao Te King, per exemple, arribà a casa fa molts d’anys per recomanació de l’excelsa  Marguerite Yourcenar. El Zhuang Zi, en canvi, porta només uns mesos ocupant el seu lloc al prestatge i -encara que tenc la sensació que sempre ha estat allà- foren moltes les abelles d’allò invisible que conspiraren per a que això fos possible. I és que els llibres, com els bons amics, compareixen i toquen a la porta quan més se’ls necessita. Per ells, sempre hi ha un espai robat a l’aire de l’estança i un motiu per fixar el seu devenir a la memòria. Record que el Heiki Monogatari es va presentar en el moment més inesperat per mor d’una cita al diari. Bouvard i Pécuchet, va omplir un buit inexcusable gràcies a la insistència d’un amic; Bradbury, fou un regal dels déus marcians que poblaven la meva joventut; London, un encertada obligació de l’escola; Tolkien, el caprici meravellós d’un adolescent endeutat; els clàssics antics, una addicció que fomentaren èpiques seqüències cinematogràfiques; Montaigne, una benedicció i un premi a la meva curiositat mai no satisfeta. Vist des d’aquesta perspectiva, entendrem que era qüestió de temps que el Lie Tse (el tercer gran llibre del taoisme) vengués a copsar, des de fa uns dies, el lloc natural que li correspon entre Lao Tse i Zhuang Zi.

Totes les biblioteques que evolucionen acaben per recollir i associar les inquietuds dels seus propietaris. Per aquest motiu tafanejar a la llibreria d’una altra persona pot resultar tan revelador, i alhora tan inquietant, com el diagnòstic d’un psicoanalista.

Zhuang Zi detestava la línia recta perquè, segons deia, ofèn a la naturalesa. Zhuang Zi no es cansava mai de defensar les coses inútils. Zhuang Zi deia que qui discuteix no hi veu. Zhuang Zi ens diria que més important que conèixer quins són els llibres que manquen a casa ho és saber quins són els que hi sobren. Així, quan arribi el moment d’aplicar la màxima taoista segons la qual hem d’anar, poc a poc, desposseint-nos de tot allò que hem acumulant al llarg de la vida, no tendrem por de girar la darrera fulla del darrer llibre abans d’abandonar-lo. Serà llavors, quan tenguem les mans buides de coses inservibles, que la veu de Zhuang Zi ens consolarà dient-nos: “Tenéis un árbol grande y os preocupa su inutilidad. ¿Por qué no lo plantáis en el país de la nada y el infinito? A su sombra todos podrán pasear tan a gusto y echarse allí si les apetece”. 

Fausto Puerto

ESTAU TOTS CONVIDATS! 

***

Acte de cloenda d'activitats, presentacions i concerts a

Món de llibres.
Tornarem començar el mes d'octubre.

   Adolf Tobeña és un gran divulgador. La seva obra sobre el cervell i el poder, Cerebro y poder, és una magnífica anàlisi sobre els camins hormonals que la nostra espècie té oberts per exercir la seva territorialitat. Ben documentada, beu de camps com l’estudi dels primats, l’estudi de l’estrès, les vies neuroquímiques i les estructures cerebrals associades, estudis sobre economia conductual, estudis sobre psicologia social i moral,...

Per això, quan va presentar aquest llibret, amb aquest títol tan suggeridor, vaig córrer a llegir-lo. I, en aquest cas, em vaig quedar amb la sensació que el que es prometia al títol no rebia la resposta esperada. Tal vegada sigui pel fet que, com diu al principi, es tracta d’una obra d’encàrrec. O, tal vegada, hagi caigut en el condicionament propi del que treballa en un camp tan complex com aquest. O, simplement, s’hagi decidit per divulgar el que millor coneix: la psicofarmacologia dels trastorns de l’estat d’ànim, deixant, de retruc, la sensació que els patiments de l’ànima són el resultat d’una bioquímica alterada i, per tant, per a curar-los el que s’ha de fer és recórrer a la medicació.

El que queda clar és que considera que les teràpies psicològiques aplicades als trastorns depressius són més aviat inespecífiques i tenen com a principi actiu principal el placebo que, encara que presenta una gran potència, depèn de coses tan poc definides com el context, la relació i el tipus de problema. Encara que indica que les teràpies conductuals tenen un èxit indiscutible en tot el que té a veure amb les pors i l’ansietat o amb els problemes socials, escolars i domèstics en la infància i l’adolescència,  deixa molt clar que el tractament dels desordres mentals és patrimoni de les eines psicofarmacològiques. I, també, del que ell anomena la “metabolització social fructífera” que portarà a acceptar l’efectivitat de la farmacologia en el tractament de les depressions i del que anomena “dopatge farmacodomèstic”, exemplificat amb la naturalitat amb què hem anat acceptant la cafeïna i altres potenciadors de la vigília.

Conclou que els mecanismes psicobiològics són complexos i està preocupat per les veus, suposadament “humanistes”, que mantenen una separació ment/cos artificiosa i poc científica. Defensa, en tot moment, que l’únic camí cap al coneixement passa pel mètode científic i alerta sobre la ineficàcia provada de tractaments alternatius com l’homeopatia o l’acupuntura que, en cap cas, han demostrat ser més efectius que una pastilleta de sucre o una punxada inespecífica.

Apunta la potència de tècniques com la meditació en el control del dolor, encara que abandona el tema per reprendre l’anàlisi de la qüestió dels placebos, perdent l’oportunitat d’entrar en un dels camps fronterers de la neurociència afectiva, del qual en seria un exemple el magnífic llibre de Siegel Cerebro y mindfulness. Assenyala la necessitat d’aplicar-se a protocolitzar procediments d’instrucció i reentrenament psicològic per tal de respondre, amb el mateix rigor que la psiquiatria, al repte de tractar amb els “desgavells de l’esperit”.

Em deixa perplexa la part que fa referència al negoci i la promoció farmacològiques. Suposo que l’objectiu era constatar que la demonització d’una indústria útil i que ha ajudat a millorar la vida (en alguns casos, fins i tot, la fa possible) de tantes persones, no té sentit; però, hem de suposar que els congressos pagats i els regals només ajuden a la millor “formació” dels professionals? Francament, no ho sé...

Estem davant un manifest en pla “nosaltres els psiquiatres hem fet els deures; és hora que la societat en sigui plenament conscient i que els altres professionals del gremi psicoterapèutic també els facin”. Però no es queda aquí la cosa: en les entrevistes sobre el llibre, Tobeña parlava de la importància de la conversa guaridora amb una “persona sàvia”. Com buscar aquesta persona? Perquè, si la referència psicoterapèutica ha de ser un vienès de finals del segle XIX, amb una concepció hidràulica de la ment com era en Freud, estem llestos...

Llegiu aquest llibre si voleu entendre la psicofarmacologia dels estats d’ànim depressius o, per exemple, els darrers avenços en el camp de les demències. És del tot recomanable. No hi trobareu, però, més que una sèrie de referències a un dels tractaments psicològics habituals i a un estudi del 1972 sobre els efectes inespecífics de la psicoteràpia. Li falten referències del camp de la Psicologia Clínica i partir d’un model de salut menys reduccionista, que inclogui, a més dels aspectes neuroquímics, altres elements contextuals que intervenen en els estats de benestar, com per exemple, els aspectes socials i relacionals.

I, finalment, m’agradaria puntualitzar que els professionals de la psicoteràpia no aspiren a tenir converses guaridores: les converses són simètriques, no així les interaccions en els tractaments. El bon professional intenta facilitar la reavaluació dels problemes introduint en la “conversa” els coneixements científics procedents de les ciències socials, de les neurociències i de l’estudi de les relacions humanes. El bon professional intenta generar recursos nous per a la bona regulació emocional. El bon professional intenta mobilitzar les fortaleses presents en cada una de les persones que el consulten. Sí s’ha de dir, en honor a la veritat, que té raó en la necessitat de protocolitzar els tractaments. I en què alguna cosa s’està fent molt malament des de la divulgació psicològica quan una persona del prestigi de l’autor posa com a gran referent de la Psicologia actual a en Freud.

Paula Vicens