Món de Llibres

   Amb el temps he comprovat que existeix una sèrie de llibres que ens fan tornar petits; que gairebé invaliden els nostres principis; que si s’excedissin una mica més en els seus plantejaments ens farien desaparèixer. Quan m’arriba un exemplar d’aquests em converteixo en un personatge de Lilliput i l’escriptor esdevé als meus ulls un demiürg capaç de provocar-me amb els pensaments més inabastables. Depenent del nostre caràcter, de la nostra fe (o de la seva absència) i de la nostra ideologia, classificarem aquest tipus de llibres amb l’etiqueta de paraules sagrades o de blasfèmies aberrants. Els autors que firmen aquestes obres, adesiara, aconsegueixen distanciar-se tant d’allò que suposadament emmarca les passions humanes que sembla que contemplen el nostre devenir des de fora, com si fossin entitats divines que observen els estels i els planetes des de la llunyania mentre es diverteixen jutjant les nostres accions rere l’òptica d’un entomòleg. Així, aquesta mena de llibres, poden ser sublims o aterridors depenent de com sigui el lector però també del moment històric en què surtin a la llum. Twain, per exemple, no hagués pogut publicar El forastero misterioso l’any en què transcorre la seva acció (1590), i molt menys en el lloc on fou ambientat (un petit poblet d’Àustria); ben segur, els lectors de l’època l’haguessin llençat, a ell i el seu manuscrit, a la foguera. Tampoc, i això ho va preveure amb molt de seny, va trobar oportú publicar-lo en vida, per la qual cosa va acordar amb el seu marmessor editar-lo anys després de la seva mort. Així i tot, Mark Twain, no es va oblidar mai dels lectors que en un futur el llegirien i va comprendre que l’única manera de fer més suportable aquesta faula o conte fantàstic era afegir a la recepta trasbalsadora un ingredient essencial per facilitar-ne la digestió: el sentit de l’humor.

El sentit del humor és una de les poques peculiaritats dels humans que aconsegueixen que allò tràgic, transcendent o metafísic que ens afecta es torni mínimament tolerable. És com les bromes inspirades que es fan dos pistolers de pel.lícula just abans de morir tirotejats o com el maquillatge de la nit de Halloween (cal recordar que no és el mateix vestir-se de vampir, amb la bauxa que implica tot plegat, que ser un vampir de veritat i portar el pes de l’eternitat damunt l’esquena). Alguns dels escriptors que més admiro han utilitzat i utilitzen com ningú aquest do universal que provoca la riallada i estableix punts de partida i de trobada. Chesterton, per exemple, aconsegueix dir-nos les coses més políticament incorrectes -i sovint les més encertades- adornant-ho tot amb la seva ironia i la seva lògica demolidora. El gran Michel de Montaigne (encara que sigui francès) també ho sap fer molt bé això d’incitar-nos al somriure en els moments menys adients i, a més, ho il.lustra amb cites i exemples tan contradictoris que arriba a causar un estat d’ataràxia als seus desconcertats lectors. Directors de cinema com Ford, Wilder, Lubitsch o Chaplin; escriptors i articulistes com Wodehouse, O'Brien, Gabriel Galmés, Sergi Pàmies o Sebastià Alzamora; humoristes com els Monty Python, Mister Bean, Buenafuente o Toni Gomila (posats a mesclar exemples clàssics amb altres de contemporanis) han existit i continuaran existint no només per retratar la realitat que els hi ha tocat viure sinó per fer-nos-la més acceptable a la resta dels involucrats.

Al final, però, resulta que és veritat allò que tot té els seus pros i els seus contres: i és que quan algú té un gran sentit de l’humor i en fa un ús indiscriminat apuntant i disparant a tots els àmbits socials, polítics i religiosos se’n diu d’ell que està actuant. Hi ha una idea molt generalitzada segons la qual sembla que tots els humoristes interpreten qualcú que en realitat no són (és impossible que aquests tipus siguin així de graciosos tot el dia!). Per contra, es creu que tots els divulgadors amb els cabells blancs, tots els tertulians engominats, tots els filòsofs amb ulleres plegables i tots els escriptors compromesos amb un ideal utòpic són exactament així com els veiem: genuïns, complets, íntegres. Per fortuna he tingut la sort de tenir amics tan especials que si sortissin per la televisió també creuríem que interpreten un personatge...i, gràcies a Déu, són així de veritat!

El Mark Twain de la darrera etapa és, sens dubte, un personatge autèntic i també un d’aquests autors que ens fan tornar petits. Crec que poca gent s’agafa seriosament tot allò que vol abastar l’escriptor amb els seus genials llibres pòstums. Cada cosa que hi exposa és d’una claredat i d’una coherència brutals. Resulta que els humans sempre esdevenim uns éssers ridículs si ens mirem des de la distància adequada. La gràcia, la bondat, la humilitat, només les trobarem si aïllem determinats individus de la gran massa per tal d’observar-los amb lupa. La bellesa, que sovint som capaços de crear, o la capacitat de perdonar i de fer el bé que ens atribuïm són de moment unes llavors que, en el devenir general de la humanitat, pareix que encara no han donat el seu fruit. Per això tot el que està escrit amb lletres majúscules en els llibres d’història és tan dramàtic o insensat. Tant és així que es fa absolutament necessari tenir molt i molt de sentit de l’humor per tirar endavant.

Mark Twain, amb el seu foraster misteriós i els seus escrits irreverents, em fa vessar llàgrimes d’alegria. No sempre succeeix que un clàssic tan inclassificable com aquest sigui el més venut durant una setmana i, a la vegada, doni el joc suficient per alimentar tantes hores de les nostres tertúlies. Aquest home de Missouri -com els savis antics de Grècia- s’ho qüestiona tot; ens gira la truita cent vegades davant els nassos i ens la torna crua per fora i cremada per dins. Juga i fa filigranes amb els nostres ideals i, finalment, en un darrer capítol excepcional, s’allunya tant dels escriptors de la seva generació, se’n va tan enfora per endinsar-se en l’espai profund, que ja no ens bastarà només el sentit de l’humor per copsar tot el que vol dir. Tampoc seran mai suficients tots els aplaudiments i totes les ovacions que mereix.

Fausto Puerto 

Cap dels assistents a la tertúlia amb Sergi Pàmies sabíem allò que estava a punt de succeir. A Pàmies no li agrada fer plans. Toni Gomila és un actor, i s’enfrontava a un repte inusual: executar el seu propi guió..inexistent. Cadascun d’ells va assistir a la cita molt concentrat, amb la tensa serenitat que precedeix l’èpica. No es concertaren les preguntes; no es va marcar cap línia d’acció. Senzillament, Pàmies es begué un gintònic preparat amb tota cura per l’àlter ego de Gomila, un cambrer molt ocurrent que, avançant al ritme de la improvisació més extrema, va aconseguir que l’autor català donés el millor de si mateix, que no és sols la ironia o el somriure tranquil i permanent del nin que juga, sinó la pura i essencial innocència del tímid que, per justificar èticament la interrupció del silenci, sense vanitat, accepta el desafiament de l’actor manacorí, i es llança a executar les passes d’una coreografia desconeguda que a ells els deixa exhausts i a nosaltres sorpresos en un lloc que, per uns moments, no sembla Manacor.

.

Quan acaben, el silenci ens envolta. Nosaltres també estam esgotats: hem parat atenció com poques vegades ho fem. La generositat de Pàmies i de Gomila, ens ha permès gaudir del do de l’espontaneïtat; el mateix do que fa que la fletxa encerti, inexorablement, en el centre.

.

Èpica i estètica, suor i intel·ligència.

Mai un aplaudiment fou tan merescut.

.

Gabriel Bertotti 

"Personalment, el conte em sembla un gènere fundacional per dos dels elements més importants de la literatura: els autors i els lectors. Aprenem a llegir a través dels contes i molts escriptors comencen a escriure bé poemes, bé contes. Aquesta evolució, més endavant, continua, evoluciona i es sofistica i, des de sempre, el conte ha tingut representacions entre autors excepcionals i que avui considerem clàssics. Que per alguns sigui un gènere menor o d’assaig és problema d’ells. Per mi, continua essent un gènere molt viu, amb unes característiques pròpies que el fan especialment accessible i interessant. Pel que fa al futur, serà dolent, igual que el futur de la pastanaga, l’economia o la lluita grecoromana".

Sergi Pàmies

   En  certa manera, podríem dir que creem les nostres vides, que les anem construint en funció del significat que atribuïm als fets. El nostre comportament està condicionat per aquesta atribució de significat que, per la seva banda, s’articula en un discurs del que desapareixen determinats fets per tal que la narració que construïm conservi una certa coherència. Necessitem sentir que estem segurs i, per això, de forma inconscient deixem de banda determinada informació i donem per suposat que no hi haurà grans canvis en la nostra vida, en el nostre món. Entrem en el que Taleb en el seu llibre El cisne negro denomina la fal.làcia narrativa i creem estructures explicatives i predictives que, en el fons, l’únic que fan és ocupar el nostre espai mental amb el que pensem que passarà, sense tenir idea real del que passarà en realitat.

El cisne negro és una obra publicada abans de la gran crisi del 2008 (però amb una reimpressió del 2011) i que ens avisava que les eines que utilitzàvem en el món financer es basaven en la idea de que els grans canvis són una cosa estranya, poc probable i que, per tant, es poden obviar. Suposàvem que havíem arribat al punt en què qualsevol cosa del món econòmic o social era susceptible de modelitzar i, per tant, de preveure. Segons l’autor, estàvem en el punt en el que havíem confós el mapa amb el territori.

Els humans caiem contínuament en la trampa de pensar només en el que ja sabem i de filtrar la informació que quadra amb el que pensem. Sembla com si donéssim per suposat que si el nostre discurs està ben documentat i és molt coherent serà evident que som millors coneixedors del món real. Sempre construïm el passat, donem sentit al que ha passat, pensant, a posteriori, que era evident que passaria el que ha passat. No ens adonem que la nostra narració dels fets és només això, una narració que, per tal de conservar la coherència i la credibilitat, deixa de banda dades que podrien generar discursos alternatius. El que sorprèn, diu Taleb, no és la magnitud dels nostres errors de predicció, sinó la nostra falta de consciència sobre ells. És semblant al que ens mostrava Malcom Gladwell en el seu llibre La intel.ligència intuïtiva.

Som animals que cerquen explicacions, que busquen les causes identificables de les coses i que consideren que la que més destaca és sobre la que s’ha de construir el discurs. Agafem les persones que han tingut èxit i decidim que el que les distingeix són determinats trets que hi veiem presents; no tenim en compte que moltes persones amb els mateixos trets no van arribar mai enlloc. Però això ens fa sentir millor; ens deixa seguir pensant que tenim el control, que l’aleatorietat no és tan important, que si ho fem bé tot anirà bé.

Ens agraden les anècdotes. No ens manegem gaire bé entre les dades abstractes o les estadístiques. Com diu l’autor:

“Nos encantan lo tangible, la confirmación, lo palmario, lo real, lo visible, lo concreto, lo conocido, lo visto, lo vívido, lo visual, lo social, lo arraigado, lo que está cargado de sentimientos, lo destacado, lo estereotipado, lo enternecedor, lo teatral, lo romántico, lo superficial, lo oficial, la verborrea que suena a erudición, el pomposo economista gaussiano, las estupideces matematizadas, la pompa, la Académie Française, la Harvard Business School, el Premio Nobel, los trajes oscuros del hombre de negocios con camisa blanca y corbata de Ferragamo, el discurso emotivo, lo escabroso. Y sobre todo, somos partidarios de lo narrado.
Por desgracia, en la edición actual del género humano no estamos fabricados para entender asuntos abstractos: necesitamos el contexto. La aleatoriedad y la incertidumbre son abstracciones (…) somos superficiales por naturaleza, pero no lo sabemos”

Tot això, sembla més perillós en un món atapeït d’informació i quasi bé totalment globalitzat. Al final, les històries que ens conten el mitjans, tenen tendència a homogeneïtzar-se i a acumular anècdotes i elements escabrosos per tal de provar la seva idoneïtat per explicar el món i preveure el futur pròxim. Compte amb els experts que basen la seva argumentació en elements narratius, diu en Taleb. Hauríem de ser més conscients de les nostres limitacions: només així seria possible estar preparats pel que es va presentant i per aprofitar les oportunitats.

I després d’aquesta presentació del sistema cognitiu com un creador de mapes hipotètics que arribem a confondre amb la realitat i que gairebé mai serveixen per preparar-nos pel que realment ve, quina salvació possible tenim? I aquí apareix el que ell denomina “la humilitat epistèmica”, la capacitat de posar en dubte els propis coneixements, i el principal exponent filosòfic d’aquesta postura és Montaigne (i que ara està representada de forma empírica pel camp de la psicologia de la presa de decisions).

Montaigne, ens diu Taleb, ens assenyala que només serà efectiva aquella filosofia que tingui en compte els límits de la nostra racionalitat, els errors que ens fan ser el que som, ésser com som. Tots, des de la nostra pròpia història, estem convençuts de tenir raó, de la superioritat de les nostres solucions, de les nostres conviccions i de les nostres prediccions. I, abans de nosaltres, molts havien pensat el mateix. Montaigne ens convidaria a suspendre el judici i a considerar com a mínim com a sospitosa aquesta fermesa dels nostres punts de vista.

Sarah Bakewell,  en el seu  recent i magnífic Cómo vivir o una vida con Montaigne ens apropa, de forma entretinguda, al que Taleb denomina l’epistemocràcia. Ens introdueix al pensament i a la vida de Montaigne, a les situacions que el van marcar, a les respostes a la pregunta de “com hem de viure”. Ens recorda que no podem escapar de la nostra perspectiva: “només podem caminar amb les nostres cames i asseure’ns amb el nostre cul”. I, amb el repàs a vint respostes que troba en els seus assajos a la pregunta de com viure, ens presenta un Montaigne que reflexiona, que té en compte les visions contraposades d’una mateixa cosa, que és capaç d’observar els altres amb perplexitat i pensar que els altres també l’observen de la mateixa manera. Montaigne ens recorda que necessitem un espai personal per arribar a viure bé, prestant atenció al que passa i gestionant fins allà on ens sigui possible. Ens proposa viure amb atenció plena, amb una actitud oberta, plena de curiositat, dubtant del que hem après i sense pressa per arribar a conclusions. Ser conscients de la pròpia fal.libilitat és l’únic camí possible cap a la bona gestió de la nostra vida.

Bakewell ens mostra els trucs que Montaigne aplicava seguint als estoics i als epicuris per tal d’aconseguir el “control” del les emocions (avui parlaríem de regulació emocional) i viure amb atenció plena. I, per això, hem d’acceptar les coses tal com són; només així podrem respondre de forma adequada i no ser esclaus de les nostres pròpies reaccions. Però aquesta missió la nostra pròpia naturalesa la dificulta; tal com exposa Taleb no només categoritzem, reaccionem i prenem partit de forma automàtica, sinó que no ho veiem. Tots ens sentim carregats de raó, amb les nostres categories platòniques. Ser conscient d’això, de la nostra irracionalitat automàtica, és un dels camins més difícils que ens queden encara per recórrer i és el que ens dóna l’oportunitat de viure de forma satisfactòria.

Encara que sempre ens quedarà Montaigne.

Paula Vicens

  Kan Zaman (había una vez..) un niño que tuvo un sueño después de jugar durante horas con un mapa del mundo. Recorrería los oasis de Egipto, viajaría en busca de los árabes del mar, conviviría con los sacerdotes animistas de Costa de Marfil, recorrería el Sudán en camión, recuperaría los individuos que en la época decimonónica eran transformados en meras entelequias exóticas, contaría las historias de los rostros anónimos que veía en las viejas fotografías de libros como Razas Humanas, y alguna vez iría a Socotra, la mítica isla perdida en la que Gilgamesh encontró la planta de la inmortalidad, la isla de la mirra y el incienso, la isla de los aloes que curaban las heridas de los griegos, la isla en la que crecían los dragos, cuya sangre de dragón cubría los cuerpos de los gladiadores y era utilizada para dar el toque mágico a los ilustres violines de Stradivarius, pero por sobre todo, la isla en la que habitaban el fénix y el ave Roc, de la que se habla en uno de los viajes de Simbad y que era capaz de levantar con sus garras un elefante o un rinoceronte.

Hace años, un grupo de fotografías de los oasis egipcios me causó cierta inquietud que aún recuerdo. No sólo eran las miradas oblicuas de la gente del río, no sólo era el acerado blanco y negro que tenía un extraño resplandor opaco, sino la mirada del que hacía las fotos, la vacía mirada que encontraba la luz oculta de las cosas y las entregaba sin inocencia y sin condena, tan contundentes y abstractas a la vez, como una duna o un iceberg. El autor de las fotos era un tal Jordi Esteva del que nunca antes había oído hablar. No olvidé ese nombre en veinte años.

Jordi Esteva va a Socotra, la isla que aparece de súbito entre las nubes y la tormenta, para subir a al-Haggar, la montaña donde se supone que el Roc tiene su nido.
¿Se puede ir a algún lugar por una razón mejor?

El libro es el relato en primera persona de ese viaje final, un viaje por los mundos árabes que conviven en una parte del mundo que nos es prácticamente desconocida, una parte del mundo que se rige por un Libro y por un conjunto de rutinas ritualizadas que estructuran cada paso de sus habitantes, un mundo en que la camadería y la hospitalidad son ley sagrada, en que el silencio y la desconfianza me recuerdan el silencio socarrón de los mallorquines de fora vila ante un foraster, un mundo de inocente amistad masculina y de sutil homoerotismo. Un mundo en que las mujeres comen, fuman y beben con el cuerpo cubierto por túnicas negras, en que algunos rostros, pocos, se vislumbran detrás del velo por el resplandor del cigarrillo al encenderse o por el cansancio de los labios que sujetan el borde de la túnica que cubre el rostro; en todo el viaje Esteva habla con sólo dos mujeres: una prostituta que no cantaba canciones de amor y una vieja matrona que, con permiso del marido y a cara descubierta, termina de contar una historia.

Un mundo que se va desdibujando lentamente, que está al borde de la desaparición, un mundo ancestral en que se habla una lengua arcaica, como la cara de sus habitantes, hermano del que hablaba la reina de Saba. Un extraño lugar aislado durante milenios cuya historia e identidad fueron borradas por la guerra fría y el integrismo islámico.

Pero, superando cualquier metáfora, dentro de ese conjunto de mundos, existe uno todavía primitivo, en el que los hombres hacen fuego con dos palillos y lo administran con la mano, en que los makoles (curanderos) aún tratan con los genios (yins), y en el que las mujeres visten vestidos coloridos y andan con los cabellos al viento y el rostro mestizo de griego, indio, negro y árabe,  descubierto.

La travesía desde la costa del Yemen hasta Socotra, y en Socotra, hasta la montaña de al-Haggar, donde viven los hombre que aún cuentan historias, es el argumento de este libro, un viaje en el que por la increíble destreza literaria de Esteva el tiempo nunca es lineal, siempre es en espiral: momentos que recuerdan otros momentos engarzados en otros momentos, olores que vienen de otra parte, encuentro con pastores que descienden la montaña y que los esperan en lo alto de la montaña con un té caliente. Esteva maneja una prosa seca, transparente, y lo hace como un brujo bueno, dominando con gracia el espacio y el tiempo, transformando el pasado, su pasado personal y el pasado del espacio en el que viaja, en un puro presente en el que coexisten todos los planos temporales sin que ninguno anule a los demás y que se desarrolla mientras avanzamos en la lectura, logrando así que parezca que todo lo que se recuerda, que todo lo que se narra, sucediera por primera vez.

Un viaje que como todo viaje a tierras lejanas es una excusa y una terapia para la más extrema introspección. La montaña de Socotra es el alma ancestral de Esteva, y con él, al mismo tiempo que él, nos sumergimos en esas transparentes profundidades prehistóricas en donde no encontraremos ninguna respuesta y sí una de las más ancestrales preguntas:

¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?

Gabriel Bertotti