Món de Llibres

***

David Castillo, Jaume Capó i un públic entregat !

***

***

Deu anys després de la seva mort, crec que caldria començar a pensar a col.locar una estàtua eqüestre a Gabriel Galmés. No sé si les autoritats populars el premiaran finalment, tot i que s’ho mereixeria, perquè durant els quinze anys de la seva obra periodística i narrativa els va utilitzar com a personatges, engrandint-los i projectant-los a la història. Caldria que deixessin de banda les seves dinàmiques d’ocupació hotelera, paella i autopistes i des del Parlament de Ses Illes iniciessin el tràmit per encarregar estàtues eqüestres per tota l’illa, amb la més gran a Manacor, si pot ser a la plaça de sa Bassa, centre neuràlgic del galmerisme.

Aquest és el primer paràgraf de les “Cròniques de 1999 a 2001” del nostre etern amic Gabriel Galmés, editat per Quaderns Crema, a cura de David Castillo.

Gabriel Galmés va ser un dels més destacats novel.listes en llengua catalana dels últims anys. Des dels seus primers relats fins a les quatre novel.les que va escriure, en tots els seus llibres s’hi reconeix una veu potent i singular. Però va ser també un escriptor de premsa notabilíssim i formidable. Faceciós, amb una bonhomia irònica d’arrel, qui sap si més britànica que local, va saber ridiculitzar, amb un estil vigorós i fibrat, però ple tanmateix de veritable simpatia, les manies domèstiques que a cops han quedat establertes com a veritats respectables entre nosaltres. A Vull una estàtua eqüestre, s’hi reuneixen textos triats que va escriure per a la premsa dels anys 1990 a 2001. El lector hi trobarà el Galmés més exhilarant i impertinent, però també l’ésser humà càlid i entranyable que s’apropa al món amb la curiositat i l’empatia que solament els grans saben tenir.

A la fi, hi ha notícies de molt bon fonament, que indiquen que el desig de l’estàtua eqüestre s’ha duit a terme: a cada un dels exemplars que podreu tenir en les vostres mans. La presentació i modest homenatge, dijous dia 13, a les 20 hores, a Món de llibres.

De todas las actividades letradas la música es la más antigua, sólo el movimiento de la luna la precede.   Timógenes

   D’Orfeu sabem que era el poeta, el músic i el cantant per excel.lència. Sabem que tocava la lira i la cítara com ningú mai ho ha fet; que les bèsties el seguien manses com quissons i que els arbres i les plantes s’inclinaven al seu pas. Sabem que amb les seves melodies asserenava els homes de caràcter més exaltat i que amb la seva veu aquietava les ventades i les tempestes. Orfeu va néixer a la regió de Tràcia i no tenim clar si va morir assassinat a mans de les geloses dones del seu poble, o arran d’una maledicció llançada per Afrodita, o per un llamp enviat pel propi Zeus. Sabem, gairebé amb tota certesa, que era fill de Èagre, però, curiosament, no sabem si la seva mare fou Cal.líope, Polímnia o, tal vegada, Menipe, filla de Tàmiris. No hem d’oblidar mai que Orfeu va baixar als inferns i que ho va fer per amor, a la recerca de la seva estimada  Eurídice. Com un valent, encoratjat i armat amb la seva lira, va descendir pels camins prohibits als humans fins arribar al Tàrtar. Un cop allà, va cantar i va encantar als déus del món subterrani. Sabem que Hades i Persèfone tingueren clemència i li concediren el seu desig amb una sola condició: – No giraràs la vista enrere mentre ascendeixes cap a la llum del dia. – li ordenaren – Eurídice et seguirà pero, si et gires, morirà per segona vegada. Sabem que Orfeu es va girar desconfiant de Persèfone quan faltava molt poc per arribar a dalt; des de llavors Eurídice habita els inferns i l’inconsolable Orfeu va haver de tornar a conviure entre els homes. Tanmateix, mai no va deixar de ser fidel a la dona que estimava.

Poc després, Orfeu s’embarcà a l’Argo per acompanyar Jàson en els seus viatges fantàstics. Sabem que mai no remava i que només marcava el compàs dels argonautes. Un dia va haver-se d’enfrontar a l’hipnòtic cant de les sirenes per neutralitzar el seu embruix. Amb aquest acte aconseguí salvar tots els tripulants de la nau. Tots exceptuant-ne un, que pujà al pont de comandament i saltà per la borda. Sabem que aquest home nomia Butes i que era fill de Teleó. Sabem que va arribar més lluny que el mític Odisseu, a qui les sirenes també ompliren l’ànima del desig d’escoltar. Sabem que Afrodita va salvar Butes i que del seu encontre, entre l’espurna i les onades, va néixer Érix, senyor de la muntanya siciliana. Butes s’instal.là a Lilibea i fundà la ciutat de Marsala.

Pascal Quignard ens diu que Butes ballava quan va abandonar la seguretat de l’Argo.

¿Qué es la música originaria? El deseo de arrojarse al agua.
¿Quién tiene el valor de llegar hasta el final del mundo de la tristeza? La música.
 
La música que sabe “perderse” no tiene miedo del dolor. La música experta en perdición no necesita protegerse con imágenes o proposiciones, ni engañarse con alucinaciones o sueños
¿Por qué la música es capaz de ir al fondo del dolor? Porque es allí donde ella mora.

¿Qué es la música? El baile
¿Y qué es el baile?
El deseo de levantarse de modo irreprimible.

Quignard també mereix un llibre que encara ningú ha escrit. Sabem que va néixer a Verneuil-sur-Avre l’any 1948 en una família de gramàtics i organistes. Sabem que era un nin autista i habità els silencis de l’ànima part de la seva joventut. Sabem que va estudià primària en una barraca de fusta en el port devastat de Le Havre; que acabà secundària en el liceu de Sèvres i que es llicencià en filosofia a la universitat de Nanterre. El seu primer llibre fou un assaig que publicà edicions Gallimard l’any 1968. Sabem que aviat es convertí en lector professional d’aquesta mítica editorial i que, més tard, Antoine Gallimard el nomenà membre del comitè direcció del qual n’arribà a ser secretari general. Paral.lelament treballà a la biblioteca nacional, traduí obres del grec, del xinès i del llatí. Impartí classes de l’Edat Mitja i el Renaixement a la universitat de Vincennes. Sabem que toca l’orgue i el violoncel i que fou conseller del centre de música barroca francesa. Sabem que a partir de 1992 començà a dimitir de tots els seus càrrecs, un a un, sense aturar-se, desposseint-se de tot allò que havia aconseguit. Finalment, deixà de treballar per Gallimard i des de 1994 no fa altra cosa que llegir i escriure. Sabem que ens ha llegat un bon grapat d’obres mestres i que, molt probablement, algun dia guanyarà el Premi Nobel de literatura.

Ara ha escrit un altra obra de música que ens sacseja el pensament i ha rescatat a Butes de l’oblit, de la simple anècdota a peu de pàgina, del racó obscur de la història antiga.

“Hay en toda música una llamada que yergue, una conminación temporal, un dinamismo que agita, que empuja a desplazarse, a levantarse y dirigirse hacia la fuente sonora.

Pocos, muy pocos, los humanos que se lanzan al agua para alcanzar la voz del agua, la voz infinitamente lejana, la voz sin ser voz, el canto todavía no articulado que viene de la penumbra.
Algunos músicos.
Algunos escritores más silenciosos que los demás, en páginas más mudas todavía”

Quignard, com Butes, és també un saltador. Un escriptor que sap que el fet de tirar-se al buit implica que no es pot tornar enrere. Que a partir de certs moments no es pot deixar d’arribar allà on hauríem pogut no anar. Tot com en aquell meravellós dibuix, fet a la paret interna d’un sarcòfag a Paestum, on un altre saltador viatja en el temps només davant els ulls del mort que el contemplen.  

Fausto Puerto

El que abraza a una mujer es Adán. La mujer es Eva.
Todo sucede por primera vez.
                               J.L.Borges. La Dicha.

"Hann tekr sverthit Gram ok leggr í methal theiera bert" (Tomó la espada Gram y la colocó entre ellos desenvainada). Estela funeraria de Borges, cementerio Plan de palais, Ginebra.

Es el amor. Tendré que ocultarme o huir.

Bioy se transformó en un ubicuo Boswell para elevar a Borges a la categoría del admirado y legendario Doctor Johnson. A lo largo de cientos de páginas de su libro póstumo Borges, una curiosa letanía se repite, come en casa Borges.

El ordenado día del diletante Bioy : un par de versos improvisados mientras se afeita, un partido de tenis, una comida ligera, una amiga para pasar la tarde discretamente, la ceremonia del cine, y a la vuelta, come en casa Borges, que suena a viene Borges a jugar a inventar historias. Silvina Ocampo, mientras tanto, los escuchaba reír durante horas mientras escribía historias terribles en las que un niño puede ejercer de delicado demonio o de inocente juguete de un destino ciego y terriblemente irónico.

Siempre vi a Borges como a un escritor romántico, como a un hombre inocente que busca el amor eterno, el de dos compañeros predispuestos a estar juntos desde el inicio de los tiempos. Los lugares comunes de su obra son El Aleph que permite distraerse de una ausencia incapaz de ser nombrada con todas las palabras del mundo o con ninguna. Borges tiene una incapacidad innata para manipular, para seducir, para simplemente saborear un pezón o una lengua; enamorado como un adolescente a los cincuenta años de Estela Cantó, le propone matrimonio, a lo que ella le da una respuesta mítica:

“Lo haría con mucho gusto, Georgie, pero no olvides que soy una discípula de Bernard Shaw. No podemos casarnos si antes no nos acostamos”

Borges, asustado, desaparece por un tiempo. Bioy se ríe, tal vez comente irónicamente la conducta de su amigo con alguna compañera ocasional, pero exquisita. “¡No es Estela!”-piensa Borges- “El amor de mi vida no puede ser Estela”. Y sin embargo, por ella comienza a frecuentar a un psiquiatra que le ayuda a perder la timidez y a superar la tartamudez que lo agobiaba con las mujeres, justamente a él, que sabía tantos versos. Así surge el Borges conferenciante, y el Borges de las respuestas ingeniosas, que inventa un subgénero del periodismo argentino.

Había veces que Borges no venía a comer. Se estaba volviendo viejo. Su madre tenía más de noventa años pero no se moría, una costumbre en las mujeres de su familia, que se despedían pidiendo perdón por la demora, estaba aislado del mundo, rodeado por bondadosas señoras un poco idiotas y tremendamente reaccionarias. Necesitaba asegurarse alguien que cuidara de él en los últimos años y eligió a una estricta señora con la que se casó y con la que tuvo que tragar el horror de ser reprimido. ¡No más comidas en lo de Bioy! De ella se escapó como lo hizo su admirado Huck Finn de la viuda Douglas, y como también lo habían hecho sus ancestros unitarios en épicas y arriesgadas huidas a Montevideo, el único lugar civilizado donde poder divorciarse.

Superado este escollo Borges vuelve cada noche a cenar a lo de Bioy.
Hasta que por fin, y después de tantos años de angustiante espera, encuentra que todos los caminos emprendidos o eludidos en su vida, convergen en una mujer de leve aspecto japonés, llamada María Kodama, y entonces, con la firmeza con que hubiera deseado blandir una espada, se relaja y se aferra a la mano de ella mientras suben al cielo en un globo. Y escribe el cuento Ulrica, una juvenil (¡tenía 76 años!) prenda de amor a la Kodama (Ulrica/Brynhild) de Borges (Javier Otárola/Sigurd).

-Brynhild- le dice Otárola/Borges- caminas como si quisieras que entre los dos hubiera una espada en el lecho.

Su último viaje es a Ginebra, una de las patrias abstractas de su juventud, la ciudad de su amigo Abramowicz. “Esta noche me has dicho sin palabras, Abramowicz, que debemos entrar en la muerte como quien entra en una fiesta”. Abandona Argentina como se abandona un cuerpo gastado, neutro; es por fin nadie, es por fin el hombre que muere en los brazos de su amada, el que dicta el epitafio que nomina la estela viking que menta su viaje final, en un barco de fuego, como Arturo, a la disolución pero jamás al olvido.

Todo lo anterior es pura conjetura.

“De Borges pudo decirse: Vivió y murió entre gente con la que no se entendía. Como todo el mundo. Particularmente, sus últimos años me hacen pensar eso”, escribe Bioy en Descanso de caminantes.

Todo lo anterior no es pura conjetura.

"De usted es este libro, María Kodama. ¿Será preciso que le diga que esta inscripción comprende los crepúsculos, los ciervos de Nara, la noche que está sola y las populosas mañanas, las islas compartidas, los mares, los desiertos y los jardines, lo que pierde el olvido y lo que la memoria transforma, la alta voz del muecín, la muerte de Hawkwood, los libros y las láminas? Sólo podemos dar lo que ya hemos dado. Sólo podemos dar lo que ya es del otro. En este libro están las cosas que siempre fueron suyas”, escribe Borges, en Los Conjurados.

“Ya no había una espada entre los dos”, escribe Borges, enamorado.  

Gabriel Bertotti

   Tot just ara, que gaudíem sense presses dels dies-de-no-fer-res, comença a ressonar el soroll persistent de les rutines. Tot just ara, que la esbiaixada llum dels horabaixes augurava els primers senyals del canvi, entenem que avesar-se als bons costums surt més car que tornar als antics hàbits. Tot just ara, que la platja es quedava buida i silenciosa, ens descobrim canviant la direcció usual de les nostres petjades. Tot just ara, que tant plàcidament ens desvetllàvem de les llargues sestes, ens retrobem al mateix lloc de sempre compartint el cafè fort del mati i les llargues converses del capvespre. Tot just ara, que els llibres d’estiu ens esperaven pacients com veïns a la fresca, ens desorienten les aromes oblidades dels llocs  fa poc temps clausurats. Tot just ara, que la mar matinera ens esguardava al moll per entregar-se com una amant generosa, arriben els primers llibres com peixos botant de les capses. Tot just ara, que els sopars a les terrasses s’allargaven fins a deshores i les nits de lluna obligada no deixaven d’assemblar-se, retornen els lectors de sempre al seu cicle invariable. Tot just ara, que el puntual vent de llevant trastocava els corrents i capgirava les calmes, comencen a despenjar-se com fulles de tardor els primers rumors, els primers senyals, les primeres notícies agradables. Tot just ara, que no pensàvem en el treball, que ni tan sols volíem parlar-ne, cal imaginar les coses que farem i oblidar aquelles que abandonàrem. Tot just ara, que no escrivíem cap paraula perquè el sol ens enlluernava, toca recomençar aquest bloc i convidar els amics que pacients ens esperaven. Tot just ara, que les coses ens anaven tan bé... que tot semblava perfecte, arribaran el fred i les ventades i amb ells la llar calenta i la claror de les pàgines obertes.