Món de Llibres

La mujer es el rito de pasaje, es el conducto entre infierno y cielo, y aquí en Mallorca es estructura indispensable para cualquier intento de libertad. En la novela, la mujer y las mujeres, están en Eva. La Eva del génesis y Lilith. La luna y la luna negra. La madre de todos los hombres, surgida de un hombre, surgido del barro. Y la primera mujer, la primera criatura que se atrevió a desafiar al Padre y que por ello fue repudiada y castigada con la noche, con ser serpiente, con ser dragón. El semen que concibe es de Eva, el que se derrama de Lilith.

LLegir més a 40PUTES

***

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

.

Gabriel Bertotti 

.

   Hará un par de años (el tiempo es uno de los inventos más patéticos e inútiles del hombre, están exentas las mujeres) que leí La aventura ausente, del argentino Gabriel Bertotti y él nos confiesa que “la única manera de sobrevivir que conozco es escribiendo”. La prueba la tienen ahora con la publicación de su segunda obra, una novela que ha titulado Luna negra (ediciones Sol de Ícaro. Colección Narrativa. Pollença. 2012). ¿Una novela total, que me ha recordado a Vittorini? ¿Un mundo mágico, sin límites/horizontes/dimensiones, que me ha devuelto la sensualidad estética de Joyce?¿Escritura que se recrea a sí misma, con un tempo narrativo, pasado, presente, futuro, que fecunda el paisaje (básicamente el urbano: Buenos Aires), los personajes (Eva, el Gato, el Mono, Valerga, Narigón…), los diálogos, las anécdotas…?

.

Creo (y lo digo sin ruborizarme, ¡qué caralho!) que es una de las mejores novelas que he leído en los últimos tiempos, una novela que se ha desprendido de corsés intelectuales y que además ha incorporado con inteligencia creativa expresiones argentinas (me acordé de “vos”, amigo Gustavo, que “sos” lector desde la tierra menorquina de Cortázar y Bioy). Porque ya que soy un “boludo”, quiero ser un “pelotudo masoquista” capaz de vibrar, desde la creación sin límites, con la escritura auténtica y en estado de perpetua contradicción esencial.

.

Me ha fascinado, Bertotti, porque-como dice el narrador-“ni siquiera los dioses escapan al destino” ya que hay “métodos para vencer la fuerza de gravedad y poder volar”, también los hay que te permiten “superar la sucesión y penetrar en los tiempos y mundos paralelos que coexisten en esta maldita ciudad”. Sueño, realidad, vida, muerte, amor, sexo, palabra, imagen, tiempo, se interponen entre sí, se nutren y desnutren, crean y recrean la atmósfera narrativa que no se somete a ningún dictado establecido por simple y “ximple” conveniencia. Bertotti es pura libertad creativa, todo es posible y nada lo es (posible) en su escritura, ya que “su cuerpo no pesaba ni tenía sombra” y, además, “habitábamos planos diferentes, jaulas de cristal” o sea, “la narración de lo imposible: la novela”.

.

Finalizo mi prédica con esta excepcional cita:

.

“Ser devorados por la literatura: rescatar el mundo desde una dimensión reaccionaria: no hay revolución, hay sustitución de palabras, un mero cambio de geometría”.                                        

.

Antoni Serra. La Semana Trágica. Diario Última Hora. Domingo, 20 de Mayo de 2012

.

I de les febres que la mar alçada provoca en els homes. I de les temporalades de l’ànima i les ponentades de l’entotsolament. I del desig esqueixat a bocinades. I del viatge cap endins d’un mateix amb l’excusa dels altres. I de morir per viure. I del dolorós fet de viure, alenar, mirar. I de la fam.

Ell avisa. "Si soportás el mareo y los ajetreos del viaje, es muy probable que puedas vivir ese momento súbito de felicidad."

Les llosques enceses de les amargues derrotes de la vida s’escampen olioses, tot deixant cremallots encara encesos que foraden els indrets coneguts de cartes de navegació infinites i absents. I el fum de tanta història amara aquella habitació de la que coneguérem el cel-ras proper de La aventura ausente per comprendre que aquell només era un tast de la decepció del que sap que la vida és, només i sempre, el camí de la podridura infinita i definitiva. Viure és podrir-se.

I l’inventari de decrepituds i indecències que configura la geometria dels naufragis es presenta en tota la seva cruesa -crueltat és un terme subjectiu-. Innecessària per al gaudi o per guanyar Jocs Florals. Imprescindible per entendre el món dels que varen néixer per ser adolescents i joves durant l’explosió del Punk més visceral i la Sida més mortífera.

Febrosa trilogia, que de la capacitat d’escriure una gran novel.la en fa un farcell i el crema. Només al llindar dues concessions al somriure, l’aparició primera del Mono i la trobada amb el duo de viatgers; i la sortida de la presó vacil•lant al policia educat. Només al llindar una concessió a la bellesa estètica, la parella de vells pujant a l’autobús i mirant per la finestra –en el fons, feim existir un déu,  el dels atzars, de l’emoció, de la mentida necessària per fugir de la decrepitud certa, única certesa, de nou-. I pus. En l’afonament en la història, cruesa. Voluptuosa febrada hiperrealista en primeríssim pla. La voluptuositat de la vida, del sexe, de l’amistat, de dir-se les coses, d’enravenar davant la càmera, de sentir l’esqueix de la carn en obrir-se violenta per la inclemència d’un ganivet tan vital com rovellat. En sentim el cric-crac. I mig acluquem els ulls oblidant que és lectura, com els esquitxos enormes d’un bassal empès per un cotxe en sentit contrari que impacta violent contra el nostre vidre. Cirurgia a cor obert; els metges berenen escampant les miques, les taques del cafè i les llosques de tabac negre per damunt el pit obert amb el cor bategant a cel obert d’un pacient que crida i ni li surt cap so ni el sent ningú. Pornografia. I febre, molta febre. I enmig de tot, entre les restes del naufragi, la frase genial, la paraula exacta, el joc desconcertant de la paraula. El lenguaje es el límite. I només qui domina el llenguatge sap, i pot, i deu, traspassar els límits. Obrir els camps. Eixamplar. I resistir l’esbucament dels mons coneguts en córrer-los les parets mestres.

Vol ser Bioy o un rus d’aquells que amb frases curtes i coordinades, d’un únic i minúscul verb, expliquen tot un món. Però no respira. Corre, panteixa. Rata infectada i amb sarna tancada dins una peixera que s’omple d’aigua. I llenega pel vidre brut. Vol ser Salgari i és Kerouac, Burroughs. Volia escriure gratant endins, i es va fer nafra.

Vaixells enfonsats. Monstres ferrosos encallats. Enormes enginys orgull de la tècnica esdevinguts símbols de la futilitat de l’ésser. La podridura del ferro com a metàfora. La sal marina més violenta que les mateixes ones que l’escupen.

Possiblement, el millor refugi per un nàufrag sigui una illa que deserta.

Toni Gomila

PRÒXIMAMENT A LA VENDA!!

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!