Món de Llibres

Els dies sense fam no és només la història d’una adolescent anorèxica. També és la història d’un rescat, de com la connexió amb els altres pot fer que trobem el coratge de viure, de resistir. És la història de totes aquelles persones que s’han blindat en un silenci per tal de poder seguir amb la seva vida i de com el fet de saber que algú vol escoltar el que diuen pot retornar-los la veu.

Delphine de Vigan ens deixa entrar en un món privat, el món d’una adolescent que ha arribat al límit físic de la desnutrició. En el seu habitat els altres no existeixen, només el seu cos malmès en un intent de controlar una part de la seva pròpia vida. “Tancada dins un frigorífic infernal, no podia percebre cap altra cosa que el so de la seva pròpia respiració. Amb prou feines podia parlar. No podia passar més de deu minuts al cinema, no podia llegir un llibre, estava rosegada per dintre, havia perdut tota percepció afectiva de les persones i de les coses, es moria de fred i de por.”

Quan la vida ens deixa espai per tal de ser el que som, de sentir el que sentim, vivim en un món de connexió i el nostre cos és un instrument que fa possible actuar a favor del benestar. Però en certes ocasions la combinació entre determinades circumstàncies i la nostra manera prefixada de viure-les fa molt difícil connectar amb les emocions que dibuixa el nostre cos i, així, la vinculació amb els altres esdevé de cada vegada més costosa. El resultat final és que no hi ha paraules que permetin la comunicació, no hi ha perspectiva, no hi ha vida. I els altres, els espectadors d’aquesta desfeta, no saben què dir, de manera que la majoria callen, fan com si no passés res o s’allunyen.

“Dejuna, ella se sentia més forta, inaccessible.” Amb el control de la gana, la protagonista ha anat fent créixer un personatge a dintre seu que, fins i tot quan ha decidit tornar al camí de la vida, no calla. “Persegueix la Laure de maneres recargolades, la persuadeix de la seva lamentable inutilitat, de la inevitabilitat de la recaiguda.” Però gràcies al seu doctor pot anar fent farcellets d’aquesta veu, de la por, de la buidor que sentia que havia d’omplir amb totes les accions dirigides a controlar el seu pes. Tanmateix, encara que els altres trobessin que vivia en un món absurd, era un món amb unes regles molt clares, amb unes lleis simples de lluita contra les demandes del cos. No hi havia espai per a les pors que desperta la vida.

La Laure, durant el relat, es troba entre dues aigües, “entre una malaltia a la qual no pot acabar de renunciar del tot i un futur que encara no és capaç d’entreveure.” Aquesta frontera confusa és la que els que vivim fora d’aquests territoris no acabem d’entendre. No acabem d’entendre que la Laure tingui por de tornar a la vida, lluny de l’única manera d’existir que ara recorda. La malaltia ha esdevingut part de la seva identitat, controlant totes les seves accions, assenyalant unes tasques clares a fer. Què hi ha a l’altra part de la frontera? Una trajectòria en la que tot està per decidir? Una sensació de falta de direcció?

Delphine de Vigan ens mostra el renaixement del cos i de les sensacions associades al seu funcionament. Ens mostra com la Laure dóna les seves primeres passes a l’altra part de la frontera. Ens fa entendre el procés com una sortida de la fosca i una retrobada de l’esperança. Ens apropa a la comprensió del patiment. És una finestra a la por, al dolor, però també a la possibilitat de trobar l’escalfor suficient per a sortir de la fredor de la solitud.

Paula Vicenç

Dijous 12 de setembre a les 20h

Presentació del llibre 

Leer y escribir en femenino

 

Intervindran:

Maria Àngels Cabré,

Miquel Ángel Lladó,

Magdalena Gelabert i Antònia Matamalas

 

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!!

En 1983, unos meses antes de morir, Julio Cortázar hizo su último viaje a Buenos Aires. Allí fue ignorado por el reciente gobierno democrático e idolatrado por los jóvenes que llenaron todos los recintos en los que habló y que se peleaban por tocarlo. Por una serie de casualidades terminamos hablando en el reservado del Bar Los Orientales. No pude resistir un impulso y le pregunté, a bocajarro: “¿Encontró a la Maga?”. No pareció escucharme, estaba rodeado por unas quince mujeres de entre cuarenta y veinticinco años; ninguna hablaba, todas lo miraban con cierta expectación, lo mismo que los veinte tipos que rodeaban a las mujeres; había profesores, alumnos, vagos y un par de extraviados que siguieron a la multitud que invadía cada espacio en el que hablaba Cortázar y que al final terminaron en el Bar, sin saber muy bien quién era el escritor ni qué había escrito. Una de las mujeres le dijo algo al oído y el gigante se sonrojó. No pude evitar sentir cierto rechazo por los dientes marrones y en precario estado que el escritor ostentaba, tenía los dedos de la mano derecha amarillentos y los ojos de sapo, tristes, pero con un extraño brillo diamantino, parecían ver combinaciones entre las personas y el espacio que nosotros ignorábamos. Cuando me estaba yendo, la más joven de las grupies del escritor me metió un papelito en el bolsillo de la camisa. Mientras lo leía el grupo salió a la calle y se perdió entre la muchedumbre que disfrutaba de la más hermosa noche de verano de los últimos años. En el papelito había una dirección de Montevideo escrita por el propio autor de Rayuela. Al tiempo Cortázar murió. Después pasaron treinta años. Hoy su obra es esencial para cualquiera que desee introducirse a la gran literatura y a la mejor música y, aunque sólo sea para los más decididos y valientes, al mundo fantástico que se hace real cuando se abandona todo determinismo emotivo o cultural para extrañarnos de nosotros mismos, abriéndonos en canal a la incertidumbre. “Es ridículo plantearse si su obra ha envejecido bien”, me dice mi amigo Bernardo Robinson “Cortázar jamás maduró por lo que difícilmente pueda envejecer”. ¡Esa es la clave de los que fueron más allá de un epidérmico surrealismo y se enterraron hasta las narices en la materia oscura implicada en el 96 % del Universo! ¡Pasaron por ingenuos o por eternos adolescentes porque como resultado de lo que vieron no dejaron jamás de reír! Lewis Carroll, Walser, Kafka, Gombrowicz, y tantos otros que postularon con su obra el célebre adagio de Chesterton: “It’s so easy to be solemn; it is so hard to be frivolous”.

…En cuanto a La Maga, tres años después, en pleno Mundial del 86, hice una escapada a Montevideo, a la dirección al pie del Cerro que me había dado Cortázar. Me paré frente a la puerta de una fea casa de una sola planta y sentí la absurda incomodidad de la que se quejaba Nabokov cada vez que lo kitsch lo atacaba, y temeroso de padecer el mismo desengaño que Humbert Humbert al reencontrarse con una Lolita transformada en ama de casa, me di vuelta y volví al bar de la pensión para ver el segundo tiempo de Argentina versus Inglaterra. Entonces Maradona hizo el gol que transformó para siempre la vida de los que contemplaron ese instante mágico.

A Montevideo no he vuelto.

Cuando tenía veinte años andaba por el mundo con una edición barata de Rayuela en el bolsillo. No era el único, pertenecía, sin saberlo, a una antigua orden espiritual que peregrinaba por senderos absurdos a la búsqueda de la esquiva belleza de una flor azul; único remedio para sanar la herida abierta por el arcoíris.

Una herida que no se cierra jamás y que toda podredumbre respeta.

Gabriel Bertotti

Un amic és una font de recolzament i de benestar. Els amics confirmen els nostres valors i ens aporten un sentiment fonamental d’identitat i de pertinença a un grup. L’amistat és una relació personal, voluntària i principalment afectiva i mostra una tendència a donar-se entre persones similars.

Els nostres amics són, fora de la família, les persones més importants per a nosaltres tant personalment com culturalment. Els humans depenem, per a la nostra supervivència i salut mental, dels vincles amb els iguals. De fet, com demostren els estudis sobre la personalitat, les relacions d’amistat i companyonia tenen una influència decisiva en el que som i en el que podem arribar a ser. La fortalesa dels nostres vincles està relacionada directament amb el nostre nivell de benestar.

I, en aquells contextos en els que hem de deixar enrere la seguretat familiar, en els que hem de trobar els nostres propis camins, els amics en ajuden a superar la incertesa, a sentir que no estem sols. Inclús fan, amb la seva presència i el seu afany d’anar endavant, que ens atrevim a anar més enllà, a vegades perquè ens sabem protegits pel seu suport, d’altres perquè no deixem de sentir-nos esperonats pel seu exemple.

Obrir-se camí en un món en expansió, això és el que fa el protagonista de La casa redonda de Louise Erdrich. En el món de Joe ja no es pot creure en la protecció dels pares. Només té tretze anys, però no pot deixar d’actuar per tal de superar les pors que envolten la seguretat de la seva família. Per primera vegada en la seva vida, Joe, amb l’ajuda dels amics de tota la vida, explora el territori del seu món cercant solucions pròpies. El context és molt particular: una reserva índia. Els elements que es van desgranant són diversos: traumes, pèrdues, mites tribals, sexe adolescent, alcohol,... És la història d’una iniciació a la vida després de la infància. I, en aquesta nova ruta, hi trobem els amics, els que ens acompanyen en el viatge que ens porta més enllà de les fronteres dibuixades pels nostres pares.

Dos amics de vint anys de Sebastià Alzamora toca un altre registre d’amistat. Els amics del relat es coneixen ja més grans, en un moment on ja veuen la que serà la porta d’entrada a la seva autorealització personal, més pròpia del món dels adults. Els amics Rosselló-Pòrcel i Espriu es fascinen mútuament i s’atreuen, competeixen, s’esperonen. No saben quina serà la seva posició final en el món en el que van entrant i això els empeny al repte continu, al comentari enginyós. El respecte per la intel·ligència de l’altre tenyeix la relació. I es viu tot amb la intensitat de les primeres vegades: les primeres obres, els primers viatges, els primers amors,...

La incertesa del desconegut plana sobre els nous territoris a explorar. Però mentre els adolescents d’Erdrich es mouen entre l’angoixa més física i la insensatesa més inconscient, els amics del llibre d’Alzamora, encara que amb una certa inseguretat per part d’Espriu, creuen en la grandesa que els espera, en el foc il·luminador i reparador. Hi trobem tendresa, admiració, frustració per l’enginy o l’èxit de l’altre. Hi trobem el material del que estan fetes les relacions: inseguretats, pors, alegries, moments de sentir-se part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos...

Les ments humanes necessiten emmirallar-se en altres ments. Compartir referents, formar part d’un món que es va generant en el mateix moment en què es posa en comú. La conversa i el joc són insubstituïbles en el camí que ens porta a ampliar les nostres mires, a fer possible la creació. L’originalitat és la perversió del que ja coneixem, és anar més enllà, és atrevir-se a passar la frontera, entrant en acció. I tot això esdevé possible quan hi ha algú al nostre costat acompanyant-nos, esperonant-nos o pensant, simplement, que la passa que volem donar és possible.

Paula Vicenç

No fa gaire vaig tenir la sort de presentar a Manacor la novel·la de Sebastià Alzamora sobre l'amistat de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Dos amics de vint anys, una petita joia que lectures successives, us ho ben assegur, no fan sinó lluir i relluir més i més.

Com diu molt bé Pere Gimferrer, Dos amics de vint anys "és un llibre que cal llegir més d'un cop i amb profit i delectança: per ell mateix, pel pur plaer de llegir, però també pel que té de reflexió indirecta sobre la literatura catalana".

Dos amics de vint anys, doncs, té el que ha de tenir en primer lloc una novel·la: cal que inciti, per ella mateixa, a la lectura; que ens provoqui el plaer de llegir per somiar, la qual cosa, m'atreviria a dir, és de vital importància per sentir-nos més humans enmig de tanta desesperança instigada pels més mediocres.

L'altre dia, precisament, vaig haver de fer una gestió a un banc en particular i vet aquí que just abans de sortir-ne vaig tenir el rampell de girar-me i llegir un "consell publicitari" que deia literalment: "Per què somies si ho pots comprar". Us convid a fer-ne la recerca a Youtube, millor en espanyol, que encara sona més contundent: "Por qué soñar si puedes comprar". Nihilisme pur i dur, la definició a l'ús del capitalisme més traïdor. Simplement pornogràfic.  És evident que aquesta genteta a qui entre tots hem pagat el rescat no ha escoltat mai els versos de Lluís Llach:

No abarateixis el somni,

el teu estel que hi ha al fons del camí,

no abareteixis el somni

o et donaràs per menys preu tu mateix.

Ni tampoc han llegit ni llegiran l'emotiva novel·la d'Alzamora de la qual us assegur que els més grans enyoraran l'energia jovenívola que l'escriptor resumeix magistralment en una metàfora prestada de la rondallística popular i que dóna títol a la primera part de l'obra. Em referesc a L'amor de les tres taronges i que el personatge de Rosselló-Pòrcel argumenta -o més aviat interroga- en una sola oració: "Desafiar el repte dels gegants i de les criatures belles i espantoses: era aquest, el sentit de l'existència?".

Però també els joves se sentiran atrets per aquests dos escriptors novells i presumptuosos de 20 anys. I farien bé de prendre'n mostra i intentar, si més no, no vendre's el somni a qualsevol preu.

Finalment, i seguint el fil reflexiu de Gimferrer, no deixeu de llegir aquesta nouvelle, per reflexionar i aprendre més sobre la nostra pròpia literatura i, per tant, sobre nosaltres mateixos, lluny de tòpics i estereotipus esquerps, hereus de l'època -diguem-ne convulsa- que ens toca viure.

Llegiu, doncs, Alzamora, però aprofiteu també per llegir Espriu i Rosselló-Pòrcel, qui un temps varen tenir vint anys. Llegiu-los.

Llorenç Carreres