Món de Llibres

La dificultad de la cuestión a resolver honra al que decide dedicar su tiempo a despejar incógnitas.
De Alba harto de vulgaridad eligió la propia, la más cercana, y en ella encontró el agujero negro que terminaría absorbiéndolo, haciéndolo eso sí, más humano y descreído; un librero irónico que se encoge de hombros y se declara desconocedor de la realidad.

La cuestión que intentó resolver puede plantearse en los siguientes términos:
¿Cómo ha sido posible que en una Isla en la que una parte de su población vivía según usos y costumbres del neolítico y la otra atrapada en la exacta cronometría de la ecuación coste/beneficio hayan surgido algunos de los más importantes escritores del siglo XX, al menos un gran sabio y el cuarto entre los grandes pintores españoles?
¿Qué gen saltarín eludiendo siglos de mansedumbre casi servil había impulsado la generación de semejantes individuos?
¿Cómo fue posible que en medio de senyors y amos y mossens y pagesos y roters, que sin agobio de fites, solcs de partions o doblers, aislados seres del espíritu en pueblos remotos, hayan construido obras como las de Villalonga, Bonet, Riera, Huguet o Porcel, cómo no gritar de alegría por la existencia aún milagrosa de Cristóbal Serra, o alegrarse por la fuerza volcánica de Barceló?

Intentar resolver estás cuestiones le costó no sólo esfuerzo intelectual. Todas sus solicitudes de becas o subsidios fueron ignoradas, incluso figuró en cotilleos denigratorios en Santanyí, Felanitx y en Manacor, pueblos todos, paradójicamente, existentes para el lector ilustrado sólo a partir de la obra de Bonet, Barceló o Riera; lo mismo podría decirse de Andratx y Porcel o de Binissalem y Vilallonga.

A de Alba, sin embargo, nadie lo mencionará; apenas lo hemos hecho nosotros en esta reseña, la primera en los diez años transcurridos desde la única edición de su inquietante obra; los pocos datos que de él poseemos nos dicen que nació en Sanlúcar de Barrameda, que aprendió catalán con los libros de M.A.Salvà y que dirige una librería temática en La Rioja.

Sabemos también que nunca fue invitado por ningún organismo oficial a la Isla. 

Y que la misteriosa ecuación sigue sin ser despejada.

Misterios del genio Mallorquín. Joaquín de Alba. Ed. “Caronte”. Sevilla. 1997.

Gabriel Bertotti

He tornat cec llegint amb els ulls i la imaginació. Pot parèixer estrany, però aquesta obra m’ha fet sentir les dificultats terribles que sofreixen els personatges de Saramago per tal de sobreviure en un món infectat amb el mal blanc i així valorar el que la majoria tenim i que uns altres han perdut: la vista.

Un dia un home es queda cec dins del cotxe. És aquest el principi de la ceguesa que s’estén amb rapidesa per tot el país. La determinació que pren el govern és la mateixa que antigament es va prendre amb altres epidèmies com el còlera o la febre groga (recordem que al magnífic llibre La Peste d’Albert Camus es pren la mateixa mesura) és a dir, la quarantena. 

El manicomi és un dels llocs que el govern decideix omplir de cecs i de gent que creu que està infectada amb el propòsit de allunyar-la de la gent “sana”. Estan tancats en condicions infrahumanes sense cap tipus d’ajuda per part de l’exterior, l’únic que els prometen són tres menjades cada dia, cosa que no es compleix cap vegada.

Mentre, a fora hi ha soldats que tenen l’ordre de disparar a matar si els cecs intenten sortir a l’exterior.

“Me gustaría saber si ellos también se quedan ciegos, ellos, quiénes. Los soldados, Yo creo que ellos deberían ser los primeros. Todos se mostraron de acuerdo, sin preguntarse por qué, faltó alguien que diera la razón fundamental, Porque así no podrían disparar”

El simple fet de defecar és una tasca complicada i desagradable per a les tres-centes persones que intenten conviure dins del manicomi. Poc a poc, les olors putrefactes s’escampen per tot el recinte ajuntant-se amb les no més agradables olors corporals.

Només hi ha una persona a dintre que hi pot veure, la dona del metge ( que fingeix ser cega). Només el seu home sap que hi veu. Hi ha alguns moments realment impactants i creïbles tant dins com fora que ens faran reflexionar profundament sobre la societat i en com aquesta, en situacions límits, és incapaç d’ajuntar-se i intentar conviure de la millor manera possible.

“Aquí, donde debería haber sido un uno para todos y todos para uno, hemos podido ver con qué crueldad quitaron los fuertes el pan de la boca de los débiles”

Referent a la dona del metge, que veu tot el desastre, hi ha un comentari sobre les imatges realment interessant:

“Las imágenes no ven, Equivocación tuya, las imágenes ven con los ojos que las ven, sólo ahora la ceguera es para todos, tú sigues viendo, Iré viendo menos cada vez, y aunque no pierda la vista me volveré más ciega cada día porque no tendré quien me vea”

Saramago, amb tota la cruesa que necessita el llibre, ens presenta aquest món caòtic i ens fa valorar moltíssim el sentit de la vista. Sense els ulls el món seria un desastre, els necessitem per viure.

La meva intenció és no avançar res més de la història per si algun lector vol gaudir al màxim del que possiblement es considerarà un clàssic de la literatura. Ensaio sobre a Cegueira.

Sus Mateu

Hi ha una rata malaltissa que neix entre les fulles esmicolades d’un exemplar de l’Ulises de Joyce; hi ha una llibreria de vell amb els dies comptats; hi ha un llibreter d’ofici que sap perfectament de memòria el lloc que ocupa cadascun dels llibres en els seus prestatges; hi ha també un poc de cinema del clàssic i un poc del pornogràfic; hi ha un escriptor fracassat que escriu novel.les de ciència-ficció en les quals la humanitat és, per sistema, eliminada del mapa; hi ha, com no, un munt de referències i cites de grans autors; hi ha, en fi, una història plena d’emocions amb una afinadíssima mala llet, un gran sentit de l’humor i sobretot molts, molts de llibres per devorar. Què més podem demanar?.

Firmin és el germà petit de tretze rates. Poc estimat i mal alimentat per la seva mare, una  rata de la vida amb addicció a l’alcohol, sobreviu així com pot roent els fulls dels llibres que l’envolten. Ha nascut dins d'una llibreria i d’això no tothom en té la sort. Però Firmin no és una rata qualsevol. Dotat d’una sensibilitat especial per les arts, poc a poc deixa de devorar els llibres literalment per fer-ho literàriament. Firmin s’empassola tots els volums que té al seu abast. La seva mare i els seus germans, rates comuns i sense cap interès per les lletres, a mesura que passen els mesos van abandonant la llibreria i comencen una existència típica de rosegador per carrerons i clavegueres. Firmin queda sol, però això no l’afecta ni el preocupa massa; enamorat platònicament del llibreter, a qui observa amb admiració a través de forats i encletxes, es conforma amb la seva vida d’erudit i només de tant en tant fa un aguait a l’exterior, sovint per anar al cinema Rialto on pot menjar crispetes, veure pel.lícules clàssiques i, si es queda fins a mitja nit, extasiar-se contemplant les deesses de la sessió porno que el deixen clavat a la butaca.

Firmin es veu a ell mateix com una rata pervertida. Això ho descobreix de ben jovenet el dia que està a punt de violar a la seva germana:

Voy a abrirle mi corazón: el impulso de violar a mi hermana en un callejón fue el último momento de deseo sexual normal y corriente que he experimentado en mi vida. Aquella noche, al salir, yo era, a pesar de mi inteligencia, un macho bastante común. Al volver ya estaba muy adelantado el proceso que me trasformaría en un pervertido, en un fenómeno de feria.

Però el que desitja Firmin, més que res en aquest món, no són els contactes sexuals amb altres rates ni tampoc amb les femelles humanes, de les que també s’enamora platònicament i amb les que sap que no té res a fer; el que desitja Firmin, com deia, és el contacte amb totes les persones, poder comunicar-se amb elles i fer-les saber que es troben davant d’una rata intel.ligent i instruïda que simplement vol parlar de temes comuns i tenir un poc de companyia. En el fons la perversió de Firmin només és literària i això, com tots sabem, no deixa de ser una perversió sana. Firmin viatja amb la imaginació molt més enllà que tots els que habiten fora d’aquella llibreria. Firmin té una memòria d’elefant amb la que juga a crear mons per tal d’oblidar qui i què és. És, en poques paraules, un personatge Pessoa, un Bernardo Soares, un quixot creador d’universos.

Les coses no sempre surten com un vol i el nostre heroi, desenganyat del seu llibreter que el traeix cruelment, depreciat i a punt de ser assassinat pels humans, que no entenen les seves senyals amistoses quan intenta comunicar-se amb ells mitjançant l’idioma dels sordmuts, acaba per conviure amb un escriptor buidaampolles uns pisos per damunt la llibreria. I són aquests els millors dies de la seva existència: tot és jazz, cinema, llibres, vi negre i bona companyia.  Tanmateix  el barri està condemnat, s’han de derruir les velles vivendes i construir-ne de noves. Tot i tots tenen els dies comptats menys la imaginació de Firmin que se’ns revela infinita.

Tenim en Firmin un llibre ideal, una faula fresca i original que ens vendrà molt bé per desconnectar de lectures denses i exigents, que a més ens farà riure molt i de bona gana i que, per si tot això fos poc, ens deixarà moments de genial literatura. Sam Savage és un escriptor americà fins ara totalment desconegut i el creador d’un llibret que, si la intuïció no em falla, perdurà més del que ens pensem.

Fausto Puerto

S. L. Martínez fue viajero impenitente y escritor visionario. Autor de  una obra reducida a unos pocos fragmentos, creía ver en la carencia de estilo y de palabras la única manera de escribir.

Entre los aportes secretos de Martínez no es el menor su desaforada y fragmentaria ansia de llevar hasta extremos increíbles la única idea que se le ocurrió en cuarenta años de vida. Según los escasos datos que poseemos podemos deducir que ésta no era demasiado novedosa y que carecía de originalidad. Sin embargo, lo que la engrandece es justamente eso. Repetir hasta el hartazgo tópicos con la pretensión de estar creando algo nuevo, es el pecado de vanidad y soberbia de la mayoría de escritores. La novedad que aporta Martínez es justamente su falta de ambición y su desorden casi crónico a la hora de escribir. La carencia de estilo, de tema, de personajes y al fin, de historia, lo convierte en un auténtico renovador, por otro lado, su obstinación en tachar, borrar, tirar y no publicar, hacen de él, una especie de pacífico reaccionario.

En ningún momento nuestro autor se buscó un albacea tan poco confiable como Max Brod; menos aún, amigos interesados en famas ajenas; sus escritos, según me consta, jamás le fueron mostrados a nadie. Las personas más cercanas al autor (palabra que en este contexto casi carece de sentido), han declarado que en ningún momento sospecharon que su amigo supiera escribir. Nunca lo vieron ejecutando su obra, (otra palabra cuyo significado sería interesante revisar).

Tenemos así un hecho de absoluta originalidad en el desolador panorama artístico de nuestra época, algo que acerca a Martínez a la genialidad. Un autor sin obra; una obra sin autor.

El último fragmento es la piedra de toque de toda su concepción de la escritura. Fue escrito con una letra que recuerda garabatos infantiles:

“Regresión consciente. ¿Acaso no es ese el único fin de todo esto?. Ser lo que éramos cuando todo lo ignorábamos”.

Transcribo:

“Sólo quiero recuperar una mirada. Ahora definitivamente lo sé. Por fin estoy listo para escribir”.

 A esta oración definitiva le siguen cincuenta y cinco hojas en blanco. La Magna Obra de Martínez.

Para poder leer lo que allí dice es necesario primero volver al estado en que no existía el lenguaje porque no existía el exilio. Todo nos pertenecía y nosotros mismos pertenecíamos a un mundo hecho para nuestra mirada. El resto es historia conocida: objetos sagrados y profanos, memorias, cuadros, libros.

Martínez descubrió el gran secreto que sólo algunas mujeres conocen y que todos los niños ocultan. Revelarlo sería una traición y ya hay demasiada literatura construida en base a traiciones.

He intentado acercar algunas claves. Tal vez mi intención me condene. ¿Pero qué condena es más cruel que la de las palabras?

Sobre esta pregunta gira la historia. La no escrita por Martínez. La única que merece ser leída.

El Secreto del Universo está en una hoja en blanco.

Fragmento. S.L.Martínez. 55 páginas. Editorial “Prensa Universitaria”, Logroño, Octubre 2002.

Gabriel Bertotti

Inefable, el món trontolla, i ni tan sols la literatura ens pot servir de bàlsam. Que ningú no desesperi, però, si en una primera lectura no és capaç de copsar la profunditat d’aquest text. Al contrari, persevereu-hi, sigueu pacients, paladegeu cada fragment d’aquest pretesa carta, en realitat una mena de manifest estético-literari, d’un poeta que es confessa incapaç d’enraonar, que ha perdut la capacitat de discernir, d’abastar el món mitjançant la paraula.

Abans ferm, segur, no veia cap diferència entre el món espiritual i el corporal. El seu esperit, temps enrere vigorós, s’ha vist reduït a un estat d’impotència que l’impedeix d’escriure, turmentat espiritualment. Ras i curt: ha perdut la capacitat d’enraonar de manera coherent. “Com bolets podrits”, les paraules abstractes se li desfan a la boca. Fins i tot les converses trivials se li entravessen, les paraules suren aïllades, el món esdevé inabastable per al poeta. Les paraules, en lloc de comunicar, en lloc d’humanitzar, l’enfonsen. El domina un “sentiment terrible de soledat”, com si l’haguessin “tancat en un jardí ple d’estàtues sense ulls”. Així, no té altra sortida que llançar-se al buit.

Tanmateix hi ha moments de joia per al poeta, quan es veu immers en una altra dimensió, en una mena d’estat mental més enllà de l’experiència quotidiana i en el qual, “de sobte i en qualsevol moment”, sense que ell hi pugui fer res, les coses més comunes adquireixen qualitats torbadores i inefables.

Són moments en què experiències “divines” i “salvatges” que li provoquen patiment, com quan li “neix a dins” la imatge d’una rata que dirigeix la mirada cap al buit, “o cap a l’infinit a través del buit”, mentre la seva cria mor enmig de terribles convulsions per causa de la ingestió de verí.

El poeta voldria “esclatar en un mar de paraules”, però no n’és capaç. No pot fer-nos partícips de les seves experiències perquè no troba els mots adequats per expressar el que sent en moments en què

“(...) qualsevol criatura insignificant, un gos, una rata, un escarabat, una pomera seca, un camí de carro que s’enfili serpentejant pel turó, una pedra cada cop més coberta per la molsa, em semblen més importants que mai no ho ha estat l’amant més bella i amorosa de la nit més feliç de totes”.

El poeta manté una relació quasi mística amb aquestes “criatures”. Claudio Magris, al pròleg de la Carta, afirma que Lord Chandos “es troba immers en un univers màgic i animístic, en el qual cada objecte (...) és una presència total no susceptible de ser enquadrada i englobada en una categoria superior”. Així, Lord Chandos va a la recerca d’aquests “objectes pobres i matussers” la senzillesa dels quals podrien desfermar en ell aquest estat “misteriós sense nom ni límits”. En definitiva, una nova dimensió més enllà del temps i de l’espai en la qual el poeta flueix cap ell mateix, “al si de la pau més profunda”.

A la fi, Lord Chandos s’acomiada del seu amic Francis Bacon. Li confessa que no escriurà cap altra llibre perquè desconeix per complet la llengua amb la qual podria fer-ho: es tracta, efectivament, “del llenguatge que fan servir les coses mudes” per parlar amb ell. Com diu Magris, la paraula ha deixat de ser un vehicle de coneixement, ja no té cap funció més que potser llustrar el discurs inequívocament fals que ha dominat el segle XX i, encara més, els inicis del XXI. El llenguatge que ens fa humans, doncs, esdevé estèril, buit i sense sentit. Aquest és el premonitori missatge de Lord Chandos.

Llorenç Carreres

“Tot va fer-se’m present: l’atmosfera freda i humida del celler amarat del tuf melós i penetrant del verí i la xiscladissa de mort que ressonava entre les parets cobertes de verdet; les convulsions embarriolades de la impotència; la corredissa de desesperacions entrellaçades, l’enfollida recerca d’una sortida; l’odi glacial en la mirada que s’adrecen dues rates fugitives quan es troben juntes davant una escletxa mig barrada. Però, ¿per què exploro una altra vegada un llenguatge del qual ja he renegat?”

Hugo von Hofmannsthal