Món de Llibres

Introducció a Gabriel Bertotti i les seves ficcions.

El primer dia que Gabriel Bertotti va entrar a la llibreria pràcticament no va obrir la boca. Va voltejar i va inspeccionar, com si d’un detectiu es tractés, tots els prestatges i les taules.  Finalment, al cap d’una bona estona i després d’adonar-se que el llibre de Dino Buzzati El desierto de los tártaros estava recomanat, em va demanar si havia vist la pel.lícula del mateix títol. Li vaig respondre que no però que seria interessant veure-la.  Després va agafar un exemplar de La historia de Genji, va pagar i va marxar. Poc imaginava jo que aquell argentí es convertiria en poc temps en un client insubstituïble i, sobretot, en un dels bons amics (entre molts altres) que he fet des que vaig obrir la llibreria. Una setmana més tard Gabriel em portà el film El desierto de los tártaros, i des d’aquell dia no ha aturat deixar-me pel.lícules. La seva filmoteca sembla inesgotable; el seu gust exquisit. Gabriel també és gran melòman i, mútuament, ens hem ajudat a engrandir la nostra col.lecció de música . Com a bon argentí parla d’allò més bé  però la seva millor virtut , a part de fer-se escoltar, és que sap escoltar. 

Gabriel és un monstre en molts d’aspectes. La seva cultura en general està molt per damunt la mitja, però la seva cultura literària és impressionant i vastíssima. Un no acaba mai de sorprendre’s i de demanar-se com potser que aquest tipus sàpiga això o allò altre. Emperò en el fons Gabriel Bertotti és un escriptor. Confio que en el futur, en estar publicades, arribaré a vendre alguna de les seves novel.les, que he tingut el plaer de llegir, a la llibreria.

Un dia, fa ja bastants mesos, a Gabriel i a mi, parlant de Borges, se’ns va ocorre que estaria bé escriure un article sobre un llibre imaginari i penjar-lo al bloc. Però el tema va quedar en això, una simple idea. Jo no hi vaig pensar més. Fa poc, Gabriel m’envià un article sobre una obra irreal que es titula Fragmentos de l’escriptor, també il.lusori, que nom S.L. Martínez. Vaig riure molt amb la seva ficció i després d’improvisar una portada la vaig  penjar al bloc. He de reconèixer que juntament amb els clients ens ho hem passat molt bé especulant sobre el tal S.L. Martínez i el seu llibre "incunable". Gabriel es va animar i em va enviar un parell d’articles més que, a poc a poc i quan hagin passat aquestes festes, aniré penjant els dimarts a la nostra plana web. Queda clar doncs que la secció que obrirem i que es titularà Llibres que no són  parlarà només de les obres que Gabriel tindrà l’amabilitat d’inventar. No aneu a cercar-les a la vostra llibreria habitual si no voleu donar molts de maldecaps al llibreter. A continuació us deixo un comentari breu que de ben segur vos farà pensar.

Fausto Puerto

Muerte, identidad y libre albedrío

“Ni Víctor Poussin era quien decía ser, ni madame Lepite era madame Lepite, ni por supuesto Voltaire era monsieur Arouet.          
Todos se divertían participando de una extraña mascarada.  
Poussin era en realidad monsieur Arouet, Voltaire era Víctor Poussin y madame Lepite era, ¡madame Lepite!”

Así, de manera indirecta y desganada, comienza Arditti, su tratado sobre lo absurdo de pretender tener una identidad, o ejercer algo llamado “libre albedrío”.
El método elegido es simple y efectivo.

Arditti, nacido en el seno de una vieja familia de comediantes, aprendió el arte de la burla en las intermitentes lecciones que le daba su abuela. Marcia Lapage había sido una de las tres mejores cantantes parisinas de fin de siecle. Secreta opiómana fue rescatada de la pesadilla china por Herr Jünger, un falso aristócrata prusiano que resultó ser el bromista abuelo de Arditti.
 
La abuela elegía momentos cotidianos, como un almuerzo, por ejemplo, para preguntar a cualquier comensal si creía en el libre albedrío. Si la respuesta era afirmativa, le guiñaba un ojo a su nieto y hacía la pregunta reveladora:

“¿Entonces usted cree que por un acto de su voluntad podría liberarse de morir?”
Obvios rostros pasmados, alejados infinitesimalmente de platos y tenedores.
Y el remate triunfal: “¡Hasta que la voluntad de vivir no venza a la muerte no habrá libertad posible!”

Al rato, todos ignoraban con ruidos de cristales o degustaciones, las risas que venían de la cocina, donde la abuela y Arditti hacían el café.

El autor no lo aclara, pero cualquier lector instruido sabe que Poussin no existe, que Voltaire era el seudónimo de monsieur  Arouet y que madame Lepite era Marcia Lapage.

 La abuela le dio la lección acerca de la identidad con su propia vida. Aquejada de alzheimer dejó de reconocerlo un atardecer de diciembre cuando Arditti la saludó como siempre y ella apartó la cara. La verdad acerca de la fatuidad de la conciencia dejó de ser una propiedad de los enunciados para transformarse en consecuencia de la existencia humana.

Arditti estaba predestinado a descubrir también, que el azar es el verdadero ejecutor del raro humor de la divinidad.

Un auto lo atropella y queda parapléjico, “condenado” a una cama el resto de su vida. Limitada su comunicación a un pestañeo, dolorosamente libre su mente, transformando la vieja pregunta de su abuela en otra más apropiada: “¿Cree usted que somos libres de elegir voluntariamente la muerte?”
“¡Sí creo!”, pensaba Arditti; pero él no podía.

Muerte, identidad y libre albedrío. Pedro Arditti.  ED “Claridad”. México. 1987.

Gabriel Bertotti

Perquè no he vist a Rússia res de tan  imponent i corprenedor com la tomba de Tolstói. Aquest lloc de pelegrinatge està situat en un lloc apartat i solitari, incrustat al bosc. Un corriol estret porta fins al túmul, que no és sinó un quadrat de terra amuntegada, que no vigila ni guarda ningú, tan sols li fan ombra uns quants arbres altíssims. Segons que em va explicar la seva néta davant la tomba, els havia plantat el mateix Tolstói. El seu germà  Nikolái i ell havien sentit explicar de petits a una dona de poble que allà on es planten arbres es converteix en un lloc de felicitat. I així, mig per jugar, van plantar uns quants rebrots. Fins més tard no es va recordar l’ancià d’aquella promesa meravellosa i tot seguit va manifestar el seu desig de ser enterrat sota aquells arbres que ell havia plantat. Es va fer tot d’acord amb la seva voluntat i la seva tomba es va convertir en la més impressionant del món gràcies a la seva corprenedora senzillesa. Un petit túmul rectangular enmig d’un bosc, ombrejat per uns arbres florits... Nulla crux, nulla corona! Cap creu, cap làpida, cap inscripció. El gran home, que com cap altre havia patit pel seu nom i la seva fama, va ser enterrat anònimament, igual que un rodamón trobat per casualitat o que un soldat desconegut. A ningú no li és privat d’acostar-se a la seva tomba; el petit barri de fusta que l’envolta no és tancat. Res no guarda la quietud d’aquell home inquiet si no és el respecte del homes. Mentre que normalment la curiositat els empeny a contemplar la sumptuositat d’una sepultura, allà, la contundent senzillesa allunya tota tafaneria. El vent brogeix com paraula de Déu damunt la tomba de l’anònim; cap altra veu; un hi podria passar pel davant sense saber res més que allà hi ha enterrat algú, un rus en terra russa. Ni la cripta de Napoleó sota l’arc de marbre dels Invàlids ni el sepulcre de Goethe al panteó dels prínceps ni cap de les tombes de l’abadia de Westminster no impressionen tant pel seu aspecte com aquesta tomba que commou pel seu anonimat, magnífica en el seu silenci, perduda en un bosc, envoltada tan sols pel xiuxiueig del vent, sense missatge i sens paraules.

Stefan Zweig. El món d’ahir. Memòries d’un europeu.

       Cuando leí por primera vez la novela del sueco Lars Gustafsson, Muerte de un apicultor, lo primero que pensé fue en el tercer movimiento de la novena sinfonía de Bruckner, un larguísimo adagio cuyos últimos compases son el más bello adiós —el más sereno también— que se haya compuesto en la historia de la música. Pensé en Bruckner, pero podría haber pensado en otros músicos. En Bach, por ejemplo, o en alguna de las sonatas últimas de Schubert o de Beethoven. Todas ellas son obras que se asientan sobre el misterio de la muerte – la llamada, más bien – y el penetrante poder del silencio y de la soledad. El escritor norteamericano John Updike, refiriéndose a Muerte de un apicultor, ha dichoque esta novela representa una medida del dolor humano. Se podría estar de acuerdo. La prosa precisa y exacta del poeta sueco gira en torno a la oscuridad y a la ausencia. Y también en torno al dolor, aunque sea un dolor en el que resuenan los ecos de la vida.

Escrita a manera de dietario, Muerte de un apicultor narra los últimos meses de Lars Lennart Westin, apodado La comadreja, quien enfermo de cáncer decide retirarse a su cabaña junto al lago y vivir en una soledad casi absoluta. Los apuntes filosóficos se entrecruzan con las anotaciones poéticas o los recuerdos familiares. Detrás, encontramos un trasfondo que se repite de modo constante: el dolor y la esperanza, el sufrimiento físico y la necesidad de verbalizar el tiempo futuro.

“La idea entera del yo descansa sobre la certidumbre de que también existirá mañana”, escribe Gustafsson, mediado el libro. O como se lee en la frase final que cierra el mismo: “Siempre cabe esperar”.

En el fondo, lo que su autor aquí plantea es que el sentido de lo humano es una posibilidad lingüística que se define por su capacidad de conjugar la esperanza y no por una mera continuación de la realidad biológica del hombre, aislado del continuum histórico (y moral) del tiempo. Foucault y Agamben, entre otros, han percibido en la centralidad de la vida biológica el acontecimiento central de la modernidad. Quizás por eso mismo —por este crudo retrato de la esperanza humana asediada por el dolor físico, la soledad y el sinsentido— es por lo que Lars Gustafsson ha adquirido una merecida fama de conservador y de antimoderno. Vaya uno a saber. Los poetas se deben a un tipo de verdad muy distinta de la política o de la social. “Al final —escribe el autor sueco— no se ve otra cosa que el fondo esencial de la cuestión: un ser humano”. Y la soledad, el silencio, la muerte ...

Daniel Capó

      El tòpic diu que la poesia àrab ha estat sempre sensual, elegant, corpòria. I també bàquica. Una poesia del vi i del cos. Res a veure amb uns altres tòpics que ens intenten inculcar des del pensament únic. L’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica va suposar en el seu moment una alenada d’aire fresc per a unes terres ermes i per a una gent eixorca de cultura. Era l’entrada d’una nova civilització. Com a tal, ens trobam amb la presència de la literatura escrita. Hom podria pensar que la conquesta cristiana d’aquests territoris va suposar l’aniquilació de qualsevol vestigi àrab. Però no fou així. L’Institut d’Estudis Baleàrics ha publicat un volum, molt ben editat, en què presenta, en àrab i en català, les composicions que s’han conservat dels poetes àrabs de les Illes Balears, de les Illes Orientals d’Al-Andalus. S’encarrega de la fotografia, el reconegut fotògraf Joan Torres. Maria Jesús Rubiera és l’encarregada de la selecció i traducció de textos. La mateixa editora fa una aclaridora introducció sobre cadascun dels poetes. I Guillem Rosselló-Bordoy, el degà dels arabistes de Mallorca, en fa una elogiosa presentació.
 
Les fonts, al contrari del que es podria pensar, no són complicades de recercar. La gent de cultura de la civilització àrab tenia una elevada consciència patrimonial i, en detectar composicions i poetes que poguessin ser d’interès, les fixaven en lletra escrita. Tanmateix, no s’ha conservat cap llibre sencer de cap dels poetes dels quals tenim referència que visqueren a les illes orientals d’Al-Andalus. Sí que se n’han conservat poemes esparsos inclosos dins antologies.

És hora, ara, de partir i arriar veles, en aquest viatge en el temps i en la cultura cap a una civilització que, de ben segur, ha condicionat, fins als nostres dies, el tarannà dels catalans en general i dels illencs en particular. I en el viatge hi trobarem sensualitat:

Un bes que va ser sorprenent,
perquè es va endur la set que jo tenia;
Ella té tal dignitat, que
si la perdés, no viuria;
Vingué a mi de nit quan les tenebres
vestien la pell de la serp;
Com si les estrelles en aparèixer
fossin monedes en una mà tremolosa

Del poeta eivissenc Idris al-Yamani, que parla de dignitat, però també, i molt subtilment, de corporeïtat feta dona.

Tampoc no podem obviar un altre dels poemes d’Al-Yamani on fa clara referència a la convivència amb els cristians, i les cristianes, joves i belles...

Amb colls esvelts que són com assutzenes en les terrasses,
amb trenes que són com rierols que baixen de l’alt;
Amb les galtes de  les filles dels cristians, que sorgeixen dels seus vels
i fan girar els ulls dels àrabs
Esclafeixen a riure, mostrant còdols o perles humides
que degoten de les seves fresques boques

Qualsevol comentari seria sobrer davant tanta lascívia intercultural.

També hi trobam el testimoni geogràfic del moment, com devia ser la ciutat de Mallorca, aleshores? Ens ho conta Ibn Al-Labbana de Dènia

És com si les seves aigües fossin vi
i els patis de les seves cases, les copes.

I també el testimoni menorquí, de Sa’Id IbnHakam:

Menorca és la pupil.la dels ulls penetrants  del mar
i la seva llum ets tu

Minimalisme, comparació i sensualitat. Un viatge de pell, mirades i humitat per paratges que, poc o molt, encara hi són...

Antoni Riera

Com el nen que fica les seves mans juganeres dins la sorra i les treu plenes a vessar de milions de grans lluents que en la seva imaginació semblen palletes d’or, així Tolstói fica les seves, d’escriptor ambiciós i irrepetible, dins d’un bocí de la història i les treu farcides de tresors, troballes i reflexions que la seva ploma fixa al paper, una per una, amb la paciència, l’esment i l’elegància del geni que sap perfectament com i a on vol arribar.

Liev Nikoláievich Tolstói, com si d’un gran xef es tractés, no deixa res a l’atzar. Les seves creacions més elaborades, Anna Karenina i Guerra i pau, surten de la cuina perfectes,  en el seu punt.  Asseguts a la taula on hem degustat durant hores i hores aquestes èpiques i grandioses novel.les, no trobarem en acabar ni tan sols el detall d’unes miques, descartades al voltant del plat, que ens permetin afirmar que dins la cuina  hi havia una persona de carn i os i no un esperit intel.lectual superior a tot quan hàgim imaginat. Els defectes del Tolstói moralista, que a vegades ens sermoneja i que tan fàcils de retreure són per a alguns dels seus crítics, no deixen de ser en el fons menudeses insignificants si les contraposem a tot el que la seva literatura representa i ens aporta.

La magnificència de Guerra i pau (1.876 pàg.) ens deixa clar que la intenció de l’autor rus era acaparar tota una època i un crucial moment històric sense perdre detall. La manera sublim que té d’aconseguir-ho sorprèn al lector encara avui en dia. Tolstói als seus 35 anys volia escriure la novel.la total; una crònica i un document on reflectir tots els seus sabers, tots els seus pensaments i tot el seu geni. En referir-me a la novel.la total em ve al cap un paràgraf que vaig llegir al llibre 2666 de Roberto Bolaño, en el que un dels seus protagonistes reflexionava sobre la diferència que hi ha entre les novel.les curtes o relats i les obres més extenses de la literatura. Deia així:

“Que triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez”

Tolstói ens hipnotitza i una vegada que ens té subjugats a la seva voluntat ens transporta dels exuberants salons, on tenen lloc els balls i reunions de l’alta societat de Moscou i Sant Petersburg, fins al  camp de batalla d’Austerlitz on el fang i la sang dels soldats es mesclen al terra simbolitzant els horrors de la guerra. Llavors en un exercici literari mil.limètric ens torna als palaus i a la vida quotidiana d’una societat que sembla viure al marge dels esdeveniments fins que, ja massa tard, ens trobem al mig de la batalla de Borodino i després amb les tropes franceses ocupant Moscou....tot això ens ho conta Tolstói amb la naturalitat que un avi porta el seu nét cada dia al parc.

559 personatges desfilen per les pàgines de Guerra i pau. Alguns són reals, altres inventats, però tots semblen vius i a punt de sortir del llibre. Perfectament diferenciats tant física com psicològicament ens trobem al davant d’uns herois i unes heroïnes únics en tots el seus defectes i totes les seves virtuts. Aquí no hi ha bons ni dolents, el realisme de Tolstói és conseqüent i constant durant tot el llibre. Mai no ens trobem davant d’una situació exagerada o mal resolta. La humanitat de la que l’autor ha dotat les seves creacions no ens  deixa detectar incongruències en la seva manera d’actuar. Els  errors i els encerts de Natasha, Andrei, Napoleó, Pierre, Kutúzov, Nikolai i un llarg etc.. es paguen molt cars o es premien justament, però mai no desentonen dins del curs narratiu.

Per a Tolstói la història mundial és resultat d’infinites gestes anònimes i de experiències personals, els grans moviments públics i socials mai no són decidits i molt menys gestats per la voluntat d’un sol home, sinó per la predisposició de tot un poble o societat. Tolstói es llueix i sobresurt intentant explicar aquesta filosofia seva i aconsegueix convèncer-nos a través de nombrosos i encertats exemples de tots els fets  que analitza, sempre amb el distanciament del gran historiador.
 
Una lectura imprescindible i alhora perfecte complement de Guerra i pau és  L’eriçó i la guineu d’Isaiah Berlin. En aquest enriquidor assaig Berlin profunditza dins l’obra de Tolstói i sintetitza  les seves idees  amb una lucidesa i una mestria clarividents.

“¿Qué son los grandes hombres?  Son seres humanos corrientes lo suficientemente ignorantes y vanos para asumir la responsabilidad de la vida de la sociedad. Tales individuos prefieren cargar con la culpa de todas las crueldades, injusticias y desastres que se justifican en su nombre, a reconocer su insignificancia e impotencia en la corriente cósmica, que sigue su curso sin respetar la voluntad ni los ideales de dichos individuos.” “El individuo es libre cuando es el único involucrado, de modo que, cuando levanta el brazo, es libre dentro de unos límites fijos.”

I per acabar una darrera recomanació al lector que com jo mateix no sap rus i decideixi envestir aquestes 1.900 pàgines: la traducció de Lydia Kúper editada per El taller de Mario Muchnik és fantàstica, de ben segur la millor de totes les que s’han fet en castellà. En català també el trobarem editat per Edicions 62 amb traducció de Carles Capdevila.

Fausto Puerto

Igual que el sol y cada átomo de éter son una esfera completa en sí misma y, al mismo tiempo, no son más que un átomo de un todo enorme que por su misma inmensidad el hombre no puede concebir, así cada individuo lleva sus objetivos en sí mismo y, a la vez, sirve con ellos a un objetivo general, inaccesible al ser humano.

Liev Tolstói