Món de Llibres

     Estoy en la plataforma de un tranvía y me siento totalmente inseguro con respecto a la posición que ocupo en este mundo, en esta ciudad, en el seno de mi familia. Sería incapaz de decir, ni siquiera vagamente, qué reivindicaciones tendría derecho a invocar en un sentido u otro. No puedo justificar el hecho de estar en esta plataforma asido a esta agarradera, de dejarme llevar por este tranvía, de que la gente lo esquive, o camine tranquilamente, o se detenga frente a los escaparates. Cierto es que nadie me lo exige, pero eso no importa.

El tranvía se acerca a una parada; una muchacha se instala junto a la escalerilla, lista para bajar. Se me muestra tan nítida como si la hubiera palpado. Va vestida de negro, los pliegues de su falda casi no se mueven, la blusa es ceñida y lleva un cuello de encaje blanco y punto pequeño; mantiene la mano izquierda pegada a la pared del tranvía, en su derecha un paraguas descansa sobre el segundo peldaño contando desde arriba. Su cara es morena, la nariz, levemente achatada a los lados, es ancha y redonda en la punta. Tiene el pelo castaño, abundante, y en su sien derecha se agitan unos cuantos pelillos. Su orejita está muy pegada a la cabeza, pero como estoy cerca, veo toda la parte posterior del pabellón derecho y la sombra en la raíz.

Y entonces me pregunto: ¿cómo es que no se asombra de sí misma, y mantiene la boca cerrada sin decir nada parecido?

Franz Kafka. Narraciones y otros escritos. Galaxia Gutenberg.

Dins el marc de la literatura de viatges Huxley ens proposa un recorregut geogràfic pel Carib i Centre-Amèrica. Més enllà d’una gran erudició per diversos temes, hi trobam una enorme sensibilitat intel.lectual, que li permet diagnosticar la psicologia dels diferents fets culturals, socials i polítics, que sobrepassen la mera descripció etnogràfica i antropològica.

No és una literatura apta per a curiosos que vulguin augmentar el bagatge de dades culturals, ni per diletants afeccionats a la “National Geographic” o al “Lonely Planet”, sinó per esperits oberts a aquell coneixement profund que va més enllà de l’objecte antropològic extern i objectivament donat.

La reflexió filosòfica i sociològica ensorra certes imatges tipificades i dogmatitzades pel món modern: Huxley pot estar descrivint l’emoció psicològica que creen els rituals religiosos, i poc després reflexionar sobre l’estètica literària d’una novel.la que s’ha trobat sobre el comodí. Tot plegat les reflexions venen combinades i ben travades amb la narració del viatge i amb la descripció dels llocs visitats, esdevenint una apassionant manera de viatjar a través d’un llibre.

El arte campesino no es casi nunca intrínsecamente significativo como arte: su valor es social y psicológico, no estético. El señor Chase dice de una tienda de artesanías muy conocida en la ciudad de México que es para él “tan emocionante como cualquier museo de arte”. Si esto es verdad, entonces, o bien el señor Chase carece del sentido de los valores estéticos, o bien está confundiendo la emoción estética con el placer que experimenta, como sociólogo, ante la mera idea de la artesanía.

El impulso hacia la crueldad es, en mucha gente, casi tan violento como el impulso sexual –casi tan violento y mucho más dañino-. La educación temprana puede fijar principios e inspirar una repugnancia teórica. Pero, puesto en libertad, un impulso súbito puede destruir en un minuto la tarea de años. Más aún: por lo que a primera vista podría parecer una paradoja, los hombres civilizados sucumben más fácilmente ante los impulsos prohibidos que los primitivos.

Miquel Angel Cabrer

André Gide comença així el seu esplèndid pròleg de Memorias  privadas y confesiones: “Debo a mi gran amigo Raymond Mortimer el descubrimiento de este libro asombroso”. Jo, amb gran admiració cap al seu magnífic escrit i parafrasejant (com homenatge) al gran escriptor francès, no em puc estar de començar el meu article així:

Dec a l’amic, editor de Nórdica, Diego Moreno el descobriment d’aquest llibre excepcional que va tenir la gentilesa d’enviar-me uns mesos abans de la seva publicació juntament amb una carta d’encertada recomanació. L’obra del novel.lista i poeta James Hogg, en la que em vaig submergir immediatament amb una estupefacció i admiració que van anar sempre en augment, és veritablement un d’aquests llibres únics que esdevenen tot un descobriment per l’inesperada, fascinant i profunda que ens resulta la seva lectura.

Igual que André Gide, i sense voler dur més enllà d’aquestes línies les comparances amb ell, també m’he sorprès tristament de que ningú del meu redol sàpiga qui és James Hogg ni quina és la seva obra. He cercat a la xarxa i he constatat que la informació en català i en espanyol és gairebé inexistent. Essent l’autor escocès no passa el mateix amb les pàgines en anglès. Gide l’any 1924 es va fer la següent pregunta: “¿Cómo explicar que una obra tan singular y tan ilustre, tan especialmente apta para despertar el interés apasionado de aquellos que se sienten atraídos por las cuestiones religiosas y morales, y por razones totalmente diversas, de los psicólogos y artistas, y sobre todo de los surrealistas, tan particularmente atraídos por lo demoníaco en todas sus formas, cómo explicar que una obra semejante no se haya hecho famosa?”. Crec que ara, 84 anys després, el lector es farà la mateixa pregunta. Per què no és aquest un llibre famós?. Per què el llibre de Hogg no és un clàssic reconegut com ho són Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, Otra vuelta de tuerca de Henry James o La muerte enamorada de Théophile Gautier?. Mèrits i motius no n’hi falten. He intentat donar una resposta a aquesta pregunta començant pel més obvi, és a dir observant la seva trajectòria com a novetat a la llibreria. El resultat ha estat sempre decebedor, la novel.la de Hogg sembla invisible i això que l’edició és elegant i la portada crida l’atenció. Pocs dies després de que el llibre arribés i veient que ningú no en feia cas, vaig optar per recomanar-lo personalment a alguns clients habituals. Els que ja l’han llegit l’han trobat genial.

Estam davant d’una novel.la gòtica, de terror i misteri sobrenatural, innovadora i molt avançada al seu temps. La història reuneix tots els elements necessaris per triomfar. A més, toca i utilitza per primera vegada molts dels ressorts i dels recursos típics del gènere de terror, tot això ho fa d’una manera originalíssima sempre amb l’audàcia del principiant que s’estrena. En el seu moment va ser una novel.la precursora de les que obrin camins inexplorats i vista a dia d’avui està tan plena d’encerts i són tantes les seves virtuts que ens deixa al descobert una font plena d’idees de la que, sense cap dubte, han begut moltíssims d’escriptors. Però, de quines fonts va beure Hogg per escriure aquest llibre?. Quins són els seus referents i quins els seus mestres?. Gide tampoc no ho tenia molt clar i escrigué: “Dejo al erudito el cuidado de situarlo en el tiempo y en el espacio, de encontrarle padres y señalar de dónde proceden sus raíces”. I el que és encara més enigmàtic: què és el que impulsà a Hogg, que tota la seva vida havia estat pastor d’ovelles i que vivia en la més absoluta pobresa, a decidir-se a l’edat de 40 anys a traslladar-se a Edimburg i editar una revista literària titulada The Spy? Com ho va fer aquest autor autodidacte per despertar l’admiració d’escriptors com Wordsworth o Byron i fer-se amic de Walter Scott?. Suposo que les ganes i un talent innat ho expliquen tot. El pastor d’Ettrick (tal era el seu malnom) és una vertadera caixa de sorpreses.

T. Earle Welby, proleguista de la primera edició, de 1824 escrigué:“Poe jamás inventó nada tan horrible ni de tanta significación espiritual; Defoe jamás hizo nada de tan convincente peculiaridad. Pero citamos estos nombres, y los de Bunyon y Hawthorne, sólo a modo de crítica taquigráfica. Este libro tiene una cualidad propia de Hogg, y una forma seca, difícil, omnicomprensiva de abordar el horror que es completamente única”  i Gide afegeix; “Que yo recuerde, hace mucho que no me había sentido tan cautivado, voluptuosamente atormentado por un libro”.

Potser estem davant un llibre maleït destinat a passar desapercebut. Potser el dimoni se sent massa despullat entre les seves pàgines i per tal que no el reconeguem ens fa girar els ulls cap a altres volums més “adequats”. Potser encara no és l’hora, ni el moment, ni el lloc del llibre de Hogg.

Gide acaba el seu pròleg amb aquestes paraules que faig meves amb tota la intenció:“Bien merece el libro emerger de nuevo de las sombras en las que ha estado esperándonos durante más de un siglo. Lo considero una proeza extraordinaria, y me sentiré feliz, si lo que digo de él despierta la morosa gloria a la que creo que tiene derecho”.

Fausto Puerto

Lord Clarence, tercer barón de Witts, según algunos, hijo ilegítimo de Carlos II, murió a causa de una singular apuesta. Haciendo honor de la leyenda que habla del afán insuperable de la aristocracia por la superficialidad y la lujuria, apostó con su compañero de parrandas, Lord Smoke, que sería capaz de beber 100 pintas de cerveza y ajenjo sin emborracharse y mucho menos sin perder la honrosa verticalidad.

El evento sucedería en una taberna mesetaria, en un pueblo anónimo entre Madrid y Toledo, elegido no al azar.

En el origen de la apuesta estaban en París, expulsados de la corte a causa del acoso al que Lord Clarence sometió a una de sus primas, vendida ya a un próspero terrateniente, borrachos obviamente, compartiendo una copa con un misterioso caballero catalán que se jactaba de haber luchado contra el padre de Clarence, Lord Cardinal, en la batalla de Saint Ètienne. La amistad quedó sellada con la admiración de los jóvenes al contemplar una herida no curada que el caballero portaba no como estigma sino como blasón. 

Alistair Cowley, ancestro remoto del famoso brujo, cuenta en un apéndice de sus Memorias, que fue el catalán, claro trasunto de un Mefistófeles tentador, el que propuso la apuesta como muestra de gallardía y resistencia. Esa misma noche fue ahorcado mientras dormía por dos rateros desilusionados ante tanta pobreza. La leyenda posterior los convertiría en eficaces asesinos enviados por el rey de Nápoles para acabar con el caballero, un posible líder de una red de espías independentistas y libertarios, que en esa época, en la que todavía  se asesinaba individualmente y en la que el concepto de purga aun no había prevalecido en teoría política, eran sinónimos.

Es fácil imaginar a los dos jóvenes cruzando los Pirineos con la única intención de llevar a cabo lo que habían jurado entre copa y copa, sin eludir la exaltación guerrera ni el desprecio a las mujeres.

Ya en la taberna, nuestro héroe dio cuenta sin sudor ni temblores de las 100 pintas, luego pidió pluma, tinta y papel y de un tirón escribió la famosa carta a su madre. La terminó unos minutos antes del amanecer, luego fue a bañarse al río y murió ahogado.
Su compañero se ahorcó esa misma tarde.  

La carta es excelsa literatura. Una honesta y delicada alabanza al amor materno y a la fortaleza femenina. Una hexagonal penetración en el alma de una mujer, como no se había hecho antes y como no se haría jamás. En ella Lord Clarence sentó las bases de lo que siglos después Freud pervertiría como brujería.

En síntesis, la carta postula que en la mujer se encuentra el secreto que explicaría la elegancia del universo, que la fortaleza, el valor, la gravedad y la gracia son virtudes femeninas, influyendo así, sin quererlo, en poetas guerreras como Simone Weil y Simone de Beauvoir,  quienes en diarios y jornals se referirán crípticamente a Clarence, como al “inglés viejo”, y que al hombre sólo le queda jugar juegos procaces con sus compañeros de parranda, vagando extraviados por todas las épocas del mundo a la espera de una madre, una cortesana y una amiga.

La madre desesperada de dolor por la estúpida muerte de su hijo se encierra durante un mes en un monasterio. Al salir organiza una fiesta de tres días a la que el rey hace el honor de asistir. Lady Clarence comparte la última noche con el majestuoso libertino; a la mañana siguiente se origina el segundo cisma de la iglesia anglicana al postular el rey, a Lord Clarence como primer santo protestante.

La rabieta del Arzobispo de Canterbury obligó a su majestad a ausentarse algún tiempo en París y Milán, seguramente con la carta en el bolsillo, a la busca del ideal femenino, en recepciones, en burdeles y en conventos.

Gabriel Bertotti

    Mai no em cansaré prou d’agrair als déus protectors de la Literatura l’existència de petites, però grans,  editorials que no formen part de macro-empreses. Editorials independents com Libros del Asteroide o Minúscula que des de no fa pas massa temps han tornat a contribuir a  fer de Barcelona un altre cop  la capital de l’edició de narrativa  en llengua castellana de gran qualitat, com  aquella Barcelona que durant els anys 60 va ajudar  a difondre, entre altres, els llibres del boom de la novel.la llatinoamericana. No vull pas oblidar altres editorials barcelonines com Anagrama, Tusquets, Lumen, Acantilado..., però aquestes ja fa temps que tenen  guanyat el seu prestigi.

Minúscula s’ha especialitzat en la narrativa del centre i de l’est d’Europa, especialment s’ha proposat que llegim autors, fins ara poc o gens coneguts, d’aquelles contrades i que són , per diferents raons,  prou atractius.

De Libros del Asteroide ja se n’ha parlat altres cops en aquesta secció, només recordaré que el seu catàleg està format per clàssics contemporanis que fins ara no havien estat traduïts al castellà. El vaso de plata, publicat en català l’any 1991 i en versió castellana del mateix autor l’any 1992,  és una de les seves darreres publicacions. Antoni Marí n’és l’artífex, un catedràtic de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra que ha escrit i publicat poemaris, assajos i narracions en ambdues llengües.

És tracta d’un llibret de només cent pàgines dividides en catorze capítols i amb un pròleg molt interessant de l’escriptor  aragonès Ignacio Martínez Pisón. El vaso de plata és una novel.la de formació com Retrat d’un artista adolescent o El guardià dins el camp de sègol i d’altres; com totes aquestes narracions ens mostra la transformació d’un personatge que comença actuant, sentint i pensant com un nin, es transforma en un adolescent i quan arribem a les planes finals ja s’ha convertit en un adult a qui tot allò que ha viscut el fa ser una altra persona.

Algunes de les vivències del protagonista són, per exemple, les que l’enfronten a l’etern tema del pas del temps. El tema no és gens nou, els artistes de totes les èpoques i contrades l’han tractat, però el narrador recrea el tema en un dels fragments més bells del llibre quan compara les mans velles i arrugades del seu padrí amb les de la mare, fines i suaus. Abans ens havia parlat de la malaltia i mort del seu amic Pau en plena joventut i després del traspàs de la seva padrina. Tot plegat l’ ajuda a la iniciació en les certeses i commocions de la vida adulta.
 
L’educació sentimental del protagonista està contada amb una prosa aparentment senzilla, sense retòriques barroques, amb aquella senzillesa que fa que la prosa sigui tan fluida que quan comencem a llegir no deixem el llibre fins que l’hem acabat. La bellesa d’aquesta breu narració rau, entre altres moltes coses, precisament en aquesta  simulada simplicitat amb la que només saben expressar-se els bons escriptors, aquells que ens fan creure que allò que estam llegint no els ha suposat quasi cap esforç. Per tot això i per moltes més raons que no tenim lloc per escriure, val la pena llegir El vaso de plata. És una  bona mostra de què és un petit gran llibre.

Marta Sancho