Món de Llibres

     Aquella nit el vampir produí sis defuncions. La gent estava desesperada. Era el punt més àlgid de la carrera malèfica de l’invisible pertorbador. Peret Minosca, el ferrer de tall; Leopold Núñez, l’aguatzil; Pauleta Vinyes, la dona de l’esperdanyer; Josepet Aulés l’enterramorts; Llúcia Terradell, la llevadora, i Enriqueta Moles, nena de set anys filla del recaptador de contribucions, foren víctimes d’aquella fúria xucladora i desenfrenada.

Antoni de Montpalau revisà els cadàvers. Tots apareixen escolats, sense una gota de sang, secs com la fusta i com buidats per dintre. Era un espectacle horrible. Fou molt dur per a Montpalau contemplar  la immensa desolació de les famílies de les víctimes, els plors i les imprecacions turmentades. Això no obstant, la seva mirada científica es concentrà en els dos fatídics foradets, matemàticament rodons, que trencaven la blancor del coll del sacrificats. No hi havia, doncs, cap mena de dubte. L’extracció de la limfa vital havia estat feta per procediment bombatori, a través de les dues netíssimes perforacions. Sense contradicció possible aquestes eren produïdes per dos incisius afilats la possessió dels quals no estava registrada en cap espècie animal. El vampir, o qui fos l’autor de tanta abominació, havia obrat amb meticulositat perfecta. Calia actuar ràpidament.

Joan Perucho. Les històries naturals. Edicions 62.

     Quan algú em fa la típica, enrevessada i inesgotable pregunta de quin llibre m’enduria a una illa deserta contesto sense dubtar-ho que triaria els Assaigs de Michel de Montaigne. El problema (greu i de difícil solució) el tindria  si no pogués donar aquesta resposta, bé perquè els Assaigs de l’extraordinari mestre no haguessin estat escrits o bé perquè s’haguessin perdut en el temps. Triar, doncs, entre tots els altres llibres seria per a mi un vertader mal de cap. La setmana passada, un cop enllestit aquest article, vaig llegir al suplement Bellver del Diario de Mallorca un escrit de Francisco García Pérez que, coincidint amb el que he exposat, acabava dient que ell, a una illa deserta, s’enduria a Montaigne i a Cervantes (afortunat articulista!!, es veu que al seu exili poden endur-se dos llibres). Arribo a la conclusió que portar-se els Assaigs de Montaigne esdevé l’opció més òbvia i encertada per a molts de lectors i que per això mateix la meva resposta inicial perd tota l’originalitat que jo li suposava, i a més corre el risc de convertir-se en típica. Davant aquesta possibilitat renuncio a cercar per la xarxa la casualitat d’altres lectors que pensin el mateix i deixo, un tant contrariat, l’article tal com està.

     Imaginem, per uns moments, que encara existeixen illes desertes i que, d’entre totes elles, hem anat a parar a una on ningú no ens trobarà mai. Un petit racó de la Terra del que no tornarem a sortir i que marcarà els confins de la nostra llibertat alhora que limitarà els excessos de les nostres esperances i ambicions. El pensador francès ens diria que algú en aquesta situació és la persona més poderosa del món. Un fantasma amb total llibertat per crear el seu propi món. Una ànima que només depèn d’ella mateixa i de les seves ganes de viure (l’opció del suïcidi, elegant i respectable, fa encara més lliure i més poderosa aquesta ànima). Un ésser aïllat que roman presoner en un paradís emmurallat que condiciona i emmarca tota la seva vida i que, al final, es convertirà en la seva tomba. En el fons, no és aquest el destí de la humanitat? no ens limita l’univers dins la bombolla d’un cel blau? no morirem, tanmateix, sols tots i cada un de nosaltres?. Montaigne sabia això i molt més. Cal no oblidar que fou ell qui es va tancar durant 10 anys en una torre envoltat de llibres, cites i manuscrits. El confinament absolut i la renúncia al món exterior per tal d’arribar al coneixement i la veritat mitjançant la pròpia experiència personal com a lector és genial i a la vegada de boigs!! Montaigne, fent sempre ús d’una afinada i sòlida raó, renegant de modes, influenciès, religions, dogmes i sobretot d’altres opinions, i només mitjançant l’observació del comportament humà a través dels pensaments, les vides, les històries i la filosofia escrita pels grans autors clàssics, aconsegueix desmuntar les falses aparences i mostrar-nos allò tangible que s’amaga rere les boires que ens fan dubtar. 

      Gràcies al seu aïllament i a la seva constància Montaigne escrigué un llibre únic. No un manual de respostes sinó un llibre de veritats. Uns Assaigs on el lector trobarà la realitat dels fets, de les passions i de les misèries humanes i no una interpretació lliure i partidista dels mateixos. Contradir l’encert de totes i cada una de les seves exposicions esdevé un exercici impossible. La seva raó és transparent com l’aire que respirem i aquesta clarividència incontestable és precisament la que fa immortal i atemporal a Michel de Montaigne. No és tan estrany, doncs, que sigui aquest el llibre ideal per fer-nos companyia a la utòpica illa deserta. En les seves pàgines la humanitat batega i la seva presència ens ajudarà a allunyar la solitud. Tota la saviesa de l’home concentrada en un volum que ens instrueix, ens reconforta i ens mostra els camins sense imposar-nos quin agafar.

      La nostra societat necessita, ara més que mai, llibres com aquest. Emperò, per altra banda, m’adono que la realitat sembla apartar-se com un llamp del meu desig. Decebut i salvant totes les distàncies, em faig les mateixes preguntes que es feu en el seu moment Stefan Zweig: Què importen a un jove del segle XXI les prolixes digressions del Sr. de Montaigne sobre la cerimònia d’una entrevista entre reis? O les seves consideracions sobre Ciceró?. I jo afegeixo: A qui importen les reflexions sobre l’art de conversar a l’època del messenger i els msm.? O les idees precioses de com administrar la voluntat a una societat on comanda la moda i el consum? O com entendre la sòlida lucidesa de l’assaig titulat filosofar és aprendre a morir en uns dies en els que sembla que la mort ha desaparegut del mig o s’ha convertit en una cosa que normalment passa als altres i habitualment per la televisió? Accepto, defraudat, que els tirs no van per aquí, però no em resigno a creure que la societat, si realment està malalta, no trobaria en Montaigne una bona vacuna. Per adonar-nos d’això només necessitem fer una ullada a alguns del suggeridors títols que composen les seves pàgines: Sobre la tristesa; Sobre la por; Sobre el càstig de la covardia; Sobre com la nostra sort s’ha de jutjar només després de la mort; Sobre l’educació dels fills; Sobre els caníbals; Sobre la solitud; Sobre la inconstància de les nostres accions; Sobre l’edat; Sobre la desigualtat que hi ha entre nosaltres; Sobre la incertesa del nostre judici; Sobre l’amor dels pares cap als fills; Sobre la presumpció; Sobre la llibertat de consciència; Sobre un xiquet monstruós; Sobre la manera com jutgem la mort dels altres; Sobre els cotxes; Sobre l’art de conversar; Sobre els coixos; Sobre la incomoditat de la grandesa.

     L’home que només es té a sí mateix i és capaç de suportar-se tota la vida és, possiblement, l’home més poderós del món. Podríem anomenar-lo Déu amb la certesa que després d’ell s’acaba la vida. Montaigne sap que un home així no pot existir tal com no existeix l’illa deserta de la qual tothom parla i a la que ens duríem el seu llibre meravellós. És aquest un llibre perillós; un llibre que hauria de fer molta por a qui ens governen i a qui ens volen manipular; un llibre que ens ensenya a pensar amb independència;  que ens obre els ulls i ens enriqueix l’esperit; que ens obre horitzons i ens assenyala quines són les diferències que enriqueixen i quines les que empobreixen el món. En definitiva una obra que ens fa lliures i també, tant si ho creiem com no, ens fa poderosos, molt poderosos.

Fausto Puerto

Dones. Viatges. Decepcions. Carn. Pell. El comunisme esbucat. Els mites esbucats. Les cendres d’un món retut. I el record turmentat d’un pare que no s’acaba de morir mai.

Tot i els retocs finals que han endolcit la presentació impresa de Postals de cendres respecte de l’original presentat al premi pollencí, el llibre mostra la reflexió del poeta instal.lat al cim del no-res, lliure de prejudicis. Un cim a voltes plàcid i tranquil, d’altres tediós i indolent. I d’altres, fins i tot turmentat. La presència sotjant de la malaltia i de la mort ja es deixa entreveure en el primer poema, on afirma que “només et voldria com unroc, com una metàstasi, una excrescència excelsa, un càncer original sense contorns ni mides”. El to elegíac dels tres poemes centrals s’intueix al llarg de tot el llibre, amb el record nostàlgic, encara que de vegades fred, de moments que, ara, entén el poeta que foren intensos: “Jo tenia amics que record encara, junts pensàvem en paradisos, trèiem cues a les sargantenes (...) i els diumenges llanguíem entre coixins, sota un cel ple d’avions que dibuixaven camins al sud”. Tanmateix, sembla com si aquesta dolçor fos només pròpia del passat i que el present estigui retut a la rutina, “demà és dilluns una altra volta, són les tres un altre cop i el vertigen matemàtic”. Un avui, un present encara turmentat per la presència del pare, intrús fins i tot en la idíl.lica visió d’una Cabrera paradisíaca: “Sobre les aigües porpres on et veus la pell en nedar dins dels ulls blaus del pare absent”. I tanmateix, després de les notables elegies mediterrànies i americanes dedicades als escriptors Gabriel Galmés, Robert Graves i Blai Bonet, De Cara s’endinsa en una cal.ligrafia del buit, amb referències a un “cos que em traeix i el cor que falla”, a l’alzheimer, als rellotges i a l’apocalisi. Unes referències que es mestallen mòrbidament amb la presència d’un sexe revitalitzant i malaltís alhora: “i et besa l’orella esquerra, la del costat del cor” o “aquell dissabte quan vares conèixer els meus besos malalts”, o encara el sexe pagat i l’amor que no es pot pagar: “Jana no m’estima, estima els meus doblers, i jo voldria viure amb ella hiverns inhòspits”. L’elegia s’instal.la també dins el buit cal.ligrafiat i el poeta observa (reclama?) “un temps sense arrugues ni dolor (...). Servaré  (el record del meu germà) tal com era aquell temps”. Tanmateix, Hilari de Cara espera ressorgir com una au fènix, “renéixer d’una mar de foc i de lleixiuet”, però... “l’estupor de nou, l’estupor”.

Antoni Riera

Un domingo de mayo

Esta mañana vinieron a buscar a cien mujeres a nuestro Block...
Como siempre, en casos similares, no sabíamos si nos conducirían al horno, al control de piojos o a otro Lager.
Sería un día mucho más triste de lo que habíamos previsto. Debíamos conducir hasta Auschwitz cien carritos de bebé.
Los había de todo tipo. Grandes, bajos, viejos, modernos, bonitos, pobres. Pero aún guardaban la tibieza de los bebés que habían cobijado y que acababan de ser quemados.
Las almohadas conservaban la forma de sus pequeños cráneos. Aquí y allá colgaba un gorro, una manta bordada, un babero.
Para hacer aquel trayecto habían elegido a cien mujeres.
Cien mujeres que eran madres o que hubieran podido serlo.
Cien mujeres cuya razón de vida hubiera podido ser la maternidad.
Cien mujeres temblaron de horror al contacto con algo que es suave, siempre, por encima de todas las cosas.
Cien mujeres tocaron el fondo del desamparo y la desesperación.

Olek

Cierta mañana me trajeron a un crió de aproximadamente seis años. Un pequeño yugoslavo llamado Olek.
El niño no parecía tener fiebre ni padecer ninguna enfermedad en particular.
No estaba flaco ni sucio, ni era travieso.
Yo no sabía cual era su mal, ni él podía decírmelo: no hablábamos el mismo idioma.
Lo desvestí, lo acosté. Se dejaba hacer con increíble docilidad.
A la mañana siguiente, no había ensuciado su cama. Le llevé su sopa y se la tomó sin rechistar. Luego, mientras lo acercaba a mí para limpiarlo, se puso de rodillas sobre el colchón y me dio un beso.

Odette Elina. Sin flores ni coronas. Periferica.

Lo primero es la forma del libro.
No olvidemos que estamos hablando de un objeto.
De ciertas formas que deben atraer la atención de los sentidos.
No olvidemos que no somos más que una ilusión creada por una víscera atrapada en una caja cerrada por huesos y cartílagos.
Entonces el color es importante.
Los polinizadores como la abeja lo saben. 
¿Y los editores? ¿Lo saben?
Han elegido las tapas amarillas.
Como el polen.
Las palabras “Auschwitz-Birkenau” grabadas con sangre seca en la portada.
Generando aprehensión.
No quiero sufrir leyendo. No quiero más Holocausto.
Pero las tapas amarillas son irresistibles. Lo mismo que la visión poética.
Poesía: el arte de la iluminación concisa.
De la extrema destilación de lo que la víscera hace con los datos.
Acerca de lo que se denomina “realidad” se podría predicar cualquier cosa y de cualquier manera: un informe periodístico, una obra filosófica, una tontería.
Pero no: se emiten una serie de conceptos que rasgan el silencio cartilaginoso.
¿Qué actitud tomar ante la certeza del dolor y la muerte?
El grito moralmente antiestético pero irresistible, o el silencio, siempre más elegante y arduo.
Paladas de tierra, olor a carne quemada, un atardecer, los ojos abiertos que no ven nada.
Y si elegimos el silencio, y si salimos vivos de él, ¿cuándo entonces hablar? ¿Qué decir?
¿Cómo hablar de lo cruel y de lo banal?
Odette Elina elige la concreción poética.
“Léelo”, dice Fausto. “Te llevará menos de una hora”.
En menos de una hora vivir un año en un campo de concentración.
Ya basta de espectros con pijama a rayas.
Y sin embargo, lo que una prosa indecente hubiera convertido en anécdotas espeluznantes, el lenguaje poético transforma en espontáneos momentos de comprensión.
La víscera, mediante procesos misteriosos, transforma la individual aceptación del horror en revelación compartida, eligiendo las palabras y su ordenación en la frase de manera impecable.
Recreando, mediante una argucia, el sagrado misterio original.
En vez de ruido, heces y sangre, Odette nos dice:

“Desde hacía meses soñaba con tener un pañuelo”.

Y al final:

“Traje conmigo a Francia mi precioso pañuelo. Como un estandarte que hubiera hecho muchas campañas, sus   colores ahora están apagados.
Es ahora cuando lo encuentro más hermoso. Está acribillado de agujeros mi pañuelo. No fueron las balas las que lo llenaron de estrellas, sino mi primer cigarrillo, aquel prodigioso día en el que, con mano torpe, enrollé    el tabaco que un ruso me dio”.

Silencio y sombras.
Y el puntito rojo de la brasa de un cigarrillo ardiendo.
El aire irresistible que otorga el tabaco a los pulmones angustiados.
Para qué mencionar sucesos históricos si basta con decir “ruso”.
Odette murió cincuenta años después de su liberación siendo miembro convencida del partido comunista francés, que la honró como a una veterana militante.
Intuyo una paradoja, a posteriori resulta curioso notar que Odette defendía algo muy parecido a lo que más odiaba.

Ahora el amarillo se transforma en el blanco azulino de un trozo de hielo, el de la tapa de los libros de editorial Minúscula. Y “Los relatos de Kolimá”  de Varlam Shalámov, sobre sus años de internamiento en el GULAG soviético, de acuerdo a la sacra matemática se hacen complementarios con los de Odette.
Y de ahí que ninguna poesía sea inocente, de ahí que nos corra un escalofrío por el ominoso sentido que adquieren las palabras “aquel prodigioso día en el que, con mano torpe, enrollé el tabaco que un ruso me dio”.
Shalámov enterrado vivo en el aire gélido de Siberia.
En Kolimá el lugar más frío del mundo.
Viento, hielo, los guardias, los compañeros de infortunio,  el color azulino de la escarcha en que se transforma la respiración, el color azulino de las miles de partículas acristaladas que se difuminan en la garganta, la manera de narrar Kolimá tan alejada de las barbas de Solzhenitsyn.
Terminemos por el principio.
Amarillo. Azul. Abeja. Hielo. Silencio. Humo.
La importancia de fumar para sobrevivir en un Campo.

“¿Cómo se abre camino en la nieve virgen?”

Gabriel Bertotti