Món de Llibres

Tres llibres m’han acompanyat durant aquestes curtes però intenses vacances d’agost. Dos d’ells, els Relatos de Kipling i l’extraordinari llibre de Chesterton Lo que está mal en el mundo publicats ambdós per Acantilado, ja els tenia reservats per a l’ocasió des de que fa uns mesos sortiren de la capsa de novetats. El tercer és un llibre ben conegut (m’agrada pensar que per tothom) que mai no em canso de llegir i que, per motius envitricollats que no intent pas entendre i molt menys explicar, ha arribat un altre cop  a les meves mans no com una elecció premeditada sinó com una casualitat o, més ben dit, com un descuit damunt una taula amb vistes a la mar. Es tracta d’El Aleph de Jorge Luis Borges i s’ha convertit, sense cerca-la, en la relectura més encertada per completar aquest tríptic de mestres.

D’aquests llibres espero que surtin tres ressenyes; de moment, la dels relats de Rudyard Kipling ja va agafant forma i l’escric amb l’única intenció de despertar l’interès per aquest llibre grandiós a aquells que no el coneixen i per afirmar, sense cap mena de dubte, que la seva lectura ha esdevingut una de les més apassionants i intenses de la meva vida.

Fa temps vaig llegir, no record on, que un bon article sobre un gran llibre hauria de fer botar el lector de la cadira i empentar-lo lleuger a la llibreria més propera per adquirir el seu exemplar. No tenc la vanitat de creure que aquest serà un bon article però em donaria per satisfet si tan sols un lector/a anés a qualsevol llibreria a comprar-lo. En aquests dos anys i mig de bloc moltes són les ressenyes que hem publicat juntament amb els col.laboradors i més d’una vegada s’ha donat el cas que els clients vénen a demanar les recomanacions que des de  Món de llibres intentem destacar. Però, i a pesar de tot, això no és el més habitual. Tanmateix  la gent ve a adquirir les novetats que vol de la mateixa manera que nosaltres parlem de les novetats que ens agraden. Penso que la literatura és una cosa tant íntima i personal com ho és un secret d’amor. Recomanar llibres i encertar és un art que requereix conèixer tant bé el gust del client com el propi i això és vertaderament complicat. El que no es pot fer mai és voler vendre un producte que es desconeix pel simple fet de ser el més demandat o el darrer que ha arribat. En broma sempre dic que mai no intent fer negoci amb una cosa tan seriosa com són els llibres seriosos i fora bromes confirmo que el negoci es fa sempre sobre els títols, per tot omnipresents, dels deu llibres més venuts. Això, ho reconec, no em fa saltar d’alegria però és un fet constatat i una realitat que em permet guanyar-me les sopes. La petita diferència que me fa estimar l’ofici és la que converteix el simple mercadeig en un acte d’intercanvi no exclusivament monetari sinó també d’opinió, d’expectatives, de gusts, de punts de trobada i, com no, de sana divergència. Vendre un exemplar dels Assaigs de Montaigne me fa feliç però si tingués el do de poder vendre tots els que volgués em faria ric. Tot junt seria massa perfecte.

De Rudyard Kipling havia llegit dues novel.les però cap dels seus relats. Sabia que eren molt bons, però no podia imaginar-me que ho fossin fins al punt d'avortar la meva sesta d’estiu. De tots és sabut que la ignorància és com un forat buit i sovint un estat tan proper i inherent a l’home com infinita la distància que pot arribar a ocupar. Afortunadament, també és sabut que tot espai vacant té la tendència a omplir-se. Kipling omple un buit immens amb els seus relats. El problema és que tant ell com Borges com Chesterton són tres mestres tapant forats i alhora tres especialistes en obrir buits. D’aquests monstres de les lletres sempre aprenem coses noves i en desaprenem d’altres que de ben segur sabíem malament.  La gran literatura no és aquella que ens fa creure més savis sinó la que, senzillament, ens hi fa demostrant i subratllant la nostra ignorància.

Així com per a un joier és més fàcil taxar i catalogar una única joia que una saca plena, per a l’aficionat que intenta escriure un article literari sempre és més senzill fer-ho d’una novel.la que d’un recull de relats, sobretot si, com és el cas, cada un dels contes equival a un diamant polit en mans inexpertes. La tasca es fa costa amunt i són tantes les possibilitats que un no sap per on envestir-la. Podria començar parlant de La extraña galopada de Morrowbie Jukes i de com, sembla, ha inspirat a Sánchez Piñol; continuar xerrant d’El hombre que pudo reinar i de la meravellosa pel.lícula de John Houston; podria parlar també d’El mejor relato del mundo i de per què agradava tant a Borges i a Bioy Casares; podria escriure sobre una història de fantasmes titulada Ellos i de com, solapadament, notem la seva influència en el film Los otros d’Alejandro Amenabar; podria divagar damunt les similituds entre El milagro de Purun Bhagat i el Siddhartha de Herman Hesse. En resum podria escriure 33 articles i dedicar tot l’any a Kipling. Finalment decideixo no complicar-me la vida i  parlar només d’un relat en concret i fer-ho breument.

El conte es titula, presteu atenció!, La Ciudad de la Noche Atroz. El primer que vaig pensar és que d’un títol tan suculent n’ha de sortir per força una gran història. I vet aquí que m’equivocava, el que Kipling fa amb aquestes set pàgines va més enllà de l’escriptor, més enllà del lector i m’atreviria a dir que més enllà del que és purament literari. Les paraules i les frases que el composen; la cadència poètica i enigmàtica de les seves descripcions; la perfecció artística de la narració; la seva obscura i aclaparadora profunditat, de la que la nostra intuïció ens alerta just començar les primeres línies, fan de la lectura d’aquest conte una de les experiències més subjugants i fascinants de les que podrem gaudir amb un llibre entre les mans. Kipling ens posa la pell de gallina un cop acaba la darrera frase quan, miraculosament, ens envaeix el seu insondable significat. De sobte s’obre un abisme... brutalment, l’escriptor ens deixa gravada dins la memòria, i ja per sempre, la seva misteriosa i inquietant passejada per la ciutat dels homes que dormen. Rudyard Kipling ha assolit amb aquest relat la perfecció. Comprovar-ho és tan senzill com obrir el llibre per la pàgina 272 i començar a llegir:

El calor denso y húmedo que cubría como un manto el rostro de la tierra aniquilaba de raíz cualquier esperanza de sueño. Las cigarras ayudaban al calor, y el aullido de los chacales a las cigarras. Era imposible estarse quieto en el eco de la casa oscura y vacía viendo cómo el abanico golpeaba el aire muerto. A las diez de la noche clavé la punta de mi bastón en el centro del jardín y esperé a ver cómo caía. Señaló directamente hacia el camino iluminado por la luna que conduce a la Ciudad de la Noche Atroz. (....)

Fausto Puerto

        En ocasió de la presentació d’un dels seus llibres –ja ha plogut de llavors ençà-, vaig dir d’en Jaume Mesquida: “Vet aquí un torrent”. I crec que no anava massa errat de comptes. En aquest temps de sequera –m’atreviria a dir tant física com intel.lectual- és un goig veure que existeixen poetes com ell, pertinaços conradors de la paraula que no defalleixen i que apliquen allò tan nostre de del treball surt el profit. Els que tenim la sort de ser amics d’en Jaume sabem d’ell que és un treballador nat, un veritable lluitador per a qui la poesia constitueix una forma d’entendre la vida i, el que pot ser és més difícil, d’actuar d’acord amb els seus principis. D’aquesta manera no és d’estranyar que la recompensa al seu esforç i dedicació li hagi arribat en forma de sengles reconeixements al seu quefer literari: primer fou el Premi Pollença de Poesia, l’any 2005, per l’obra “Declivi de la mirada”, i, ja en el 2008, ha obtingut els premis Vila de Lloseta amb el poemari “Surant entre mots” i el Bernat Vidal i Tomàs amb el recull que avui presentam, “Arrels de llum”.

No estam parlant doncs, ni prop fer-hi, d’un principiant. Abans dels esmentats guardons el poeta comptava ja en el seu haver literari amb una dotzena llarga de títols que han merescut elogis tan justos com mesurats. I crec, precisament, que aquestes “Arrels de llum” constitueixen d’alguna manera la síntesi a partir de la qual Mesquida ha construït el seu univers poètic particular. Hi trobam, efectivament, una delicadesa poc usual en aquests recull que el diferencia d’altres obres anteriors, sovint esquerpes i plenes de caires, sense excessives concessions a la galeria. Els primers versos, de fet, ja en són una mostra fefaent:

    Un vent suau
    baixava dels turons propers

Tanmateix aquest aparent lirisme es barreja amb inequívoques mostres de maduresa, com quan en aquest mateix poema afirma sense pal.liatius que només en el dolor i en el silenci s’aprèn a viure. Però vet aquí que, com si d’una troballa es tractàs, el poeta descobreix la llum. Ni pluja ni llàgrimes, afirma, mentre ens relata la dimensió del prodigi:

    Succeïa llavors quelcom veritablement estrany:
    el cel es tornava permeable a la llum.

A partir d’aquest moment ella, la llum, esdevindrà un estri insubstituïble, una veritable taula de salvació enmig d’un núvol fosc ple d’invisibles trampes. Enmig de tanta desolació i obscuritat, Jaume ens proporciona la recepta infal.lible, aquella que ens permetrà assolir els nostres somnis i quimeres:

    Aquesta paraula llampant
    empra-la com a bastó de cec.

Assolida la llum, tots els esclats o llampecs que se li assemblen li pareixen poc menys que focs fatus, fum que s’esvaeix tan bon punt com s’acaba l’enganyosa lluïssor del coet que pretén, inútilment, acariciar el tel del firmament. En la comunió home-paraula el poeta ha trobat alguna cosa semblant a la immortalitat:

satisfet ja tan sols de sentir al meu interior
les grans ovacions del silenci.

Enhorabona pel premi i per aquest nou llibre, Jaume.

Miquel Àngel Lladó Ribas

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és arribar prest a la llibreria. Més o manco una mitja horeta abans d’obrir. Sempre aprofito aquesta estona per fer les comandes dels clients i també per fer provisió de les novetats de cada dia. Abans d’envestir aquestes feines, però, el primer que faig just creuar la porta és delectar-me uns segons amb l’olor inconfusible de la llibreria: el perfum del paper i la paraula.  Sembla que durant la nit el local tancat hagi anat acumulant les essències que exhalen els llibres des de l’aire fresc i vivificant de les novetats fins a les aromes contundents i amb solera dels clàssics, passant per l’alegria i els colors vius dels llibres infantils, la sobrietat seriosa dels assajos i pels paradisos desconeguts que ens prometen les guies de viatge. Per això, la primera hora del matí és per a mi un moment molt especial. Poc després i amb la porta ja oberta, aquestes olors es dispersen carrer Major enllà.

El segon que faig mecànicament és posar música. Normalment, ja sé quin cd escoltarem els clients i jo durant tota la jornada (ho he rumiat mentre venia cap a la feina). Amb el temps m'he adonat que la música a la llibreria és més important del que pugui semblar en un principi; trenca el silenci i acompanya al lector a la recerca del seu llibre i, a més a més, si està ben seleccionada, crea un ambient propici que s’agraeix i fa que el client repetidor s’identifiqui amb la llibreria i se senti còmode just posar un peu a dintre. A l’hivern, quan plou i fa fred al carrer, la música clàssica i qualque banda sonora d’aquestes que ningú coneix però que a tothom li sona, esdevenen bones opcions. A l’estiu, m’agrada posar ritmes més frescos. Enguany, Caetano Veloso i Celso Fonseca han esdevingut tot un èxit. Però el que més s’escolta a Món de Llibres és el jazz. La peça que he posat abans i que podeu gaudir sempre que vulgueu si pitgeu “play” és  una de les que sovint sonen aquesta mitja hora de tranquil.litat abans d’obrir. Em fascina i  em posa de bon humor i, sovint, quan la llibreria és plena de gent, he pogut comprovar com es fa un moment màgic d’intimitat en el que sembla que tothom està més pendent de les notes que sonen que dels llibres que ens envolten. A ca nostra, sempre que na Cati i jo escoltem The Dave Brubeck quartet, ens entren ganes d’obrir una botella de vi i de posar-nos a parlar durant hores.

Com cada estiu, a continuació adjuntem el llistat dels llibres més venuts. Enguany els best-sellers de Zafón i Follet ho han copsat tot; El noi del pijama de ratlles i El secret semblen inesgotables; La mort i la pluja ha arrasat a Manacor i a Ariany, com no podia ser d’altra manera; el filosòfic i misteriós Tren nocturno a Lisboa ha funcionat a tota màquina; els Ángeles Rebeldes de Davies segueix entre els més llegits i comentats. Finalment, i a darrera hora, una novel.la boníssima titulada Naturaleza infiel s’ha colat en pocs dies dins els deu més venuts:

CATALÀ

1- Un món sense fi
2- La mort i la pluja
3- El joc de l’àngel
4- El misteri de l’amor
5- Firmin
6- El noi del pijama de ratlles
7- L’últim patriarca
8- Acrollam
9- El salze cec i la dona dormida
10- A la platja de Chesil

CASTELLÀ

1- El juego del ángel
2- Un mundo sin fin
3- El secreto
4- Ángeles rebeldes
5- El niño con el pijama de rayas
6- La elegancia del erizo
7- Firmin
8- Tren nocturno a Lisboa
9- Vida y destino
10- Naturaleza infiel

No vull deixar de recomanar també Els homes que no estimaven les dones del suec Stieg Larsson, ideal per a emportar-se a la platja i els Relatos de Rudyard Kipling publicats a Acantilado. Recordar també que els llibres de poesia Arrels de llum i El vestit vermell dels manacorins Jaume Mesquida i Bernat Nadal respectivament ens faran bona companyia els vespres a la fresca.

Finalment, des de la llibreria, un cop més, volem donar les gràcies als clients, als  col.laboradors i als lectors que fan que la llibreria pugui tenir obertes les seves portes.

La temporada que ve serà molt agradable per a Món de Llibres que, a la fi i capficat en la tasca d’editor, publicarà un llibre molt especial pels manacorins del qual a partir del setembre i fins a la seva presentació anirem explicant al bloc tots els detalls. Un projecte aquest que, si tot va bé, veurà la llum abans de que acabi l’any.

Fins al setembre i bones vacances a tots!!

Fausto Puerto

Hay que remontarse muy atrás en el tiempo para dar con el origen de mi suplicio, hay que retornar a esa aurora de mi juventud, cuando me creé un fantasma de mujer que adorar. Me agoté con esa criatura imaginaria, luego vinieron los amores reales con los que no alcancé nunca esa felicidad imaginaria cuya idea estaba en mi alma. He sabido lo que era vivir para una sola idea y con una sola idea, encerrarme en un sentimiento, perder de vista el universo y poner la vida entera en una sonrisa, en una palabra, en una mirada. Pero incluso entonces una inquietud insoportable turbaba mis ensueños. Me decía: “¿Me amará ella mañana como hoy?”. Una palabra que no era pronunciada con tanto ardor como la víspera, una mirada distraída, una sonrisa dirigida a otro que no fuera yo me hacia desesperar al instante de mi felicidad. Yo advertía su final y, dado que me acusaba a mí mismo de mi desventura, no he tenido nunca deseo de matar a mi rival o a la mujer cuyo amor veía extinguirse, sino siempre de matarme a mí mismo, y me consideraba culpable por no ser amado.

Relegado al desierto de mi vida, volvía a él con toda la poesía de mi desesperación. Trataba de descubrir por que Dios me había traído a este mundo, y no conseguía comprenderlo. ¡Qué pequeño sitio ocupaba sobre la faz de la tierra! Aunque toda mi sangre se hubiera derramado en las soledades en las que me adentraba, ¿cuántas briznas de brezo habría manchado de rojo? Y mi alma, ¿que era? Un dolorcillo desvanecido que se mezclaba con los vientos. ¿Y por qué todos estos mundos en torno a una criatura tan mísera, por qué ver tantas cosas?

Anduve errabundo por el globo, cambiando de lugar sin cambiar de ser, buscando siempre y sin encontrar nada. Vi pasar por delante de mí nuevas hechiceras; unas eran demasiado hermosas para mí, y no me habría atrevido a dirigirles la palabra, otras no me amaban. Y, sin embargo, mis días pasaban, y estaba espantado por su rapidez, y me decía: “¡ Vamos, date prisa por ser feliz! Un día más, y ya no podrás ser amado”. El espectáculo de la felicidad de las nuevas generaciones que surgían en torno a mí me inspiraba los arrebatos de la envidia más negra; si hubiese podido aniquilarlas, lo habría hecho con el placer de la venganza y la desesperación.

Chateaubriand. Amor y vejez. Acantilado.

Els qui esperam amb delit la publicació de la novel.la que tancarà la trilogia iniciada amb La pell freda, ens hem hagut de conformar, de moment, amb el tast que ens ha ofert Albert Sánchez Piñol en aquest recull de contes intitulat Tretze tristos tràngols (que no tigres). Com el títol indica, es tracta de tretze contes tristos basats en un mal pas.
 
Partint d'una situació insòlita, límit o extenuant que portarà, en molts casos, el protagonista a la desesperació, el final dels contes no serà mai reeixit: qualcú en patirà les conseqüències, ja sigui el propi protagonista (persona o animal) o bé qualcú altre, que li pot se proper (com en el cas de Ja no puc més) o llunyà, però de la mateixa espècie (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana). En cap cas, doncs, no hi haurà satisfacció plena (La llei de la selva, Titus) i els personatges, en el millor dels casos, romandran en el dubte o, pitjor encara, en la insatisfacció permanent.
 
Tanmateix, la palma se l'endú L'espantaocells que s'estimava els ocells. El millor conte, al meu entendre, dels tretze. Hi ha molta mala bava en les històries de Piñol, però la desgràcia eterna de l'espantaocells simbolitza el punt sense retorn a partir del qual els personatges, maleïts pel destí o pels deus, no poden esperar res de bo de la vida. Així, l'espantaocells gaudirà per sempre més del favor dels homes. I serà, paradoxalment, aquest favoritisme el que li impedirà acomplir el seu somni (Xavier Cortadelles, amb encert, titula la seva ressenya Els millors malsons; Presència número 1897) de gaudir de la companyonia i l'amistat dels ocells.
 
Hem de concloure, doncs, que no hi ha somni possible en l'univers literari de Piñol. Al contrari, igual que en les dues novel.les anteriors, la desgràcia sempre és present. L'ambient és carregat, trist, espès, desolador (La nau dels bojos), tancat en si mateix: «En un món tan petit només pots odiar qui estimes», sentencia l'esquimal rebutjat per la família. L'atmosfera familiar també és espessa a De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant. La salvació, doncs, ha de venir de l'humor: de la ironia present en l'obra de Piñol, nascuda, en molts casos, de les limitacions dels propis personatges. Del corb intel.ligent que sap contar fins a set, dels familiars de l'afectat per la pota d'elefant, però també del surrealisme emanat per l'armari misteriós de Només digues si encara m'estimes.
 
Anau-vos-se'n a una platja allunyada de la massificació, d'horabaixa; estirau-vos a l'arena o sobre una bona hamaca, a l'ombra; sentiu com l'oratge us relaxa els sentits; però no us dormiu: emportau-vos Tretze tristos tràngols i gaudiu de l'estiu i la literatura.

Llorenç Carreres