Món de Llibres

    Als països rics, gràcies als avanços de la tecnologia actual, es dóna lloc a la terrible i paradoxal situació de que, asseguts còmodament al sofà de casa, podem contemplar totes les injustícies i les desgràcies del món mentre ens bevem una cervesa i piquem un fuet. Més o menys involucrats, esglaiats o indignats, assistim, com si d’autòmats programats es tractés, a la nostra pròpia decadència com a societat. Els exemples d’aquest desgavell són tan inversemblants i demolidors que un no sap si arronsar-se d’espatlles com un ateu, respectar i esperar com un agnòstic o resar i tenir fe com un creient. A través de la premsa i de la televisió se’ns fustiga i assetja amb totes les instantànies i els exemples dels nostres pecats per després distreure’ns amb una nova edició del concurs de torn. L’allau d’imatges i de notícies que ens freguen per la cara mentre dinem o sopem, acaben copsant i substituint la nostra capacitat de reflexió. Tanmateix aquesta orgia d’informació no ens fa millors persones, i tampoc la seva persistent llavor ens aporta cap solució; més aviat i a força de costum, ens provoca una mena d’indiferència que ens duu a oblidar ràpidament tot el que ens han contat. El que està malament en aquest món de principis del segle XXI és, si el contextualitzem i el multipliquem per deu, el mateix que ja hi estava a principis del XX. La pena és que ara no tenim ningú tant popular de la talla de G.K.Chesterton per apuntar amb el dit allò que els dimonis fan i desfan.

Apagar la televisió és una bona manera de no voler mirar, i la quietud que esdevé, un subtil recordatori de que el que necessitem primer de tot és comprendre. Desencantat i amb una punyent sensació d’impotència deixo la vista clavada sobre l’ara muda i ennegrida pantalla. Cal rebel.lar-se!. Però, com?. L’angoixa, provocada per la meva incapacitat i recolzada per la contaminada imaginació, em duu a pensar que aquest maleït forat negre que tots tenim al saló acabarà per xuclar-nos un dia l’ànima. Desvio la vista. Damunt una cadira, la colossal cara de Chesterton omple la portada del darrer assaig que he llegit. Unes oportunes paraules ressonen entre les seves fulles: “La imaginación no conduce a la locura. Para ser exactos, lo que conduce a la locura es la razón”. Agafo el gruixut volum i em disposo a gaudir del pròleg, d’Alberto Manguel, que per costum deixo sempre pel final. Una cita de Lord Henry, d’El retrat de Dorian Gray, just obrir la primera pàgina acudeix a il.luminar el meu esperit: “Los nombres lo son todo. Nunca lucho con las acciones. Mi única disputa es con las palabras. Por eso odio el realismo vulgar en la literatura.” Ja està! Ja ho tenc!. Avui, l’humor i la paraula me salvaran de l’imminent naufragi.

Qui era Gilbert Keith Chesterton en realitat? Llegint els seus extraordinaris llibres arribarem forçosament a la conclusió de que, a més d’un geni, era un personatge únic i entranyable, un home molt especial a qui ens agradaria haver conegut només per l’honor de cultivar la seva amistat i el plaer de gaudir de la seva conversa. Però per a conèixer  Chesterton ens cal viatjar en el temps i l’espai, mitjançant la mateixa imaginació que ens alliberarà de la vulgaritat, fins al Londres de principis del segle passat i esperar, asseguts al pub que l’escriptor solia freqüentar, la seva imminent arribada. Mentre, un jove bàrman ens serveix una cervesa i ens descriu, orgullós, al seu client més il.lustre:   -“És un home molt intel.ligent. S’asseu i es posa a riure. Llavors escriu qualque cosa. I després se’n riu del que ha escrit”. Un altre habitual de l’acollidor local ens conta, com si  fos un secret que només ell coneix, que Chesterton  “és un home en un estat de sorpresa permanent. Un home - afegeix aixecant la veu - que creu en la honestedat dels botiguers, la decència dels pobres i la corrupció dels rics.” El senyor Gardiner, que atentament ens ha estat escoltant assegut a la vora del foc, no es pot estar d’intervenir en la conversa i ens diu -“Mister Chesterton és la persona més insigne del panorama literari de Londres. És com un ésser procedent d’un conte de fades, una llegenda en persona, un supervivent de la infantessa del món...És un caminant de l’eternitat, que s’atura a la posada de la vida, s’encalenteix vora el foc i fa que les bigues del sostre tremolin amb les seves alegres riallades”. Des de l’altra banda de la barra el pintoresc Morly, amb el nas ben vermell, afegeix brindant a la nostra salut -“I no oblideu que els seus jocs de paraules sovint condueixen a un autèntic joc de pensament”. El pare John O’Connor, que surt en aquell moment de l’excusat, es dirigeix a nosaltres  amb un somriure (no podem evitar fitxar-nos en la seva més que notable semblança amb al pare Brown) i ens conta, gesticulant amb les mans, que quan Chesterton llegeix un llibre “el gira del revés, l’hi doblega les pàgines, s’asseu al damunt, se l’emporta al llit i se queda dormit sobre ell, i en despertar el taca de te...”

De sobte la porta del pub s’obre i tots ens girem esperant veure la immensa silueta de Chesterton retallada al portal. Però no, es tracta del Sr. Alberto Manguel, il.lustríssim viatger del temps i la imaginació, que també ve a assaborir la bona cervesa. Després de les presentacions pertinents ens quedem parlant i compartint l’opinió que el nostre admirat escriptor és un mag excepcional. Un encantador de paraules que ens  fa creure que la ploma és també una espasa que pels carrers emboirats ens pot servir de bastó i que quan plou podem convertir en un paraigua. Entre les idees d’uns, els exemples dels altres i l’alcohol que comença a afectar-me acabo per pensar que Chesterton era l’ortodox més heterodox de tota Anglaterra  i un dels rebels més afinats i originals que la humanitat ha donat. 

Confortablement assegut, mentre els honorables feligresos demanen més cervesa, arribo a la conclusió que hi ha dues classes de rebels: els tràgics inadaptats que moren joves i els camaleònics camuflats que moren vells. Els primers habitualment dotats o de talent o de bellesa solen, després d’un final sobtat i sovint ple de interrogants, esdevenir mites. Són llegendes immortals que omplen la nostra retina i el nostre imaginari amb els fotogrames que les àvides marques internacionals al final acaben transformant en un suculent negoci. Aquests éssers són generalment ànimes tràgiques, persones turmentades que manquen d’una cosa indispensable per poder sobreviure a la seva imposada glòria: el sentit de l’humor. Els segons, els camaleònics camuflats, són en la seva immensa majoria personatges anònims que duen a sobre tot el pes de la seva impotència. Saben que el desig de glòria és la màcula dels vanitosos i que canviar el món des de l’anonimat és un objectiu tan utòpic que només per això paga intentar-ho. Armats amb la rialla del resignat i protegits per l’escut d’un simple paraigua s’enfronten, xiulant, als esdeveniments d’aquesta estranya vida. Chesterton és un dels camaleònics més...

Unes paraules del Sr. Manguel rompen el fil de la meva divagació:

 –“Resulta ben curiós que, tractant-se d’un escriptor tan fructífer i provocador, Chesterton no tingui quasi seguidors. Els anglesos el llegeixen  i l’obliden o l’arraconen entre els antics; els francesos l’admiren (i l’admiraran), però a distància. Un dels pocs escriptors que adoptarà conscientment la seva veu serà Borges”.

El cercle se va tancant. Què veurà Borges, en un futur pròxim, que no ha vist encara un país sencer? Sens dubte una de les coses més senzilles i sovint una de les darreres que arribem a descobrir. Si despullem l’obra de Chesterton de la ironia, de les espurnes de la gramàtica, de les paradoxes, de les contradiccions, de les provocacions i de l’excés de talent, que ens queda al final? Doncs, ens queda l’home savi. El vell-nen-savi que veu a l’emperador completament nu i no pot aturar-se de riure. Així com els arbres no ens deixen veure el bosc, sovint la magnitud i la grandesa d’alguns personatges no ens deixa veure l’home. El mateix Chesterton ja ens avisava per escrit d’aquesta veritat “Per poder apreciar alguna cosa és necessari aïllar-la (...). Si volem descriure el que  és de veritat un home haurem de descriure un home sol en el desert”.

L’elegant i perfumat Old Thunder entra com un llamp a la taberna i ens avisa que el Sr. Chesterton es dirigeix carrer avall cap aquí.  En un educat desordre sortim a Fleet Street per observar com una forma que quasi oculta el cel se’ns acosta lentament. Grans rissos sorgeixen per sota el capell flexible d’ala ampla; una capa, que podria ser un regal de Portos, oneja vora el seu esquelet colossal. S’atura a llegir el llibre que sosté entre les mans ben al mig del carrer i vessa a l’aire un allau de rialles. Aixeca la vista, s’ajusta el pinçanàs, s’adona que no és dins un taxi, se’n recorda de que hauria d’agafar-ne un (ha quedat per debatre amb el Sr. Bernard Shaw), dóna la volta i atura el primer que passa. El vehicle s’enfonsa sota la inusual càrrega i se’n va rodant pesadament. Porta a Gilbert Keith Chesterton. Tots ens quedem amb un pam de nas. Old Thunder és el primer en xerrar:

   - No sé què dir. Ell venia aquí per conversar, vosaltres heu vingut aquí (alguns de molt lluny) per escoltar i jo he vingut per riure. No sé què pensarà el Sr. Shaw quan arribi d’aquí a  una estona.

La riallada de tots plegats és tan clamorosa  que alguns vianants, sorpresos, s’aturen.

   - Qui vol una birra?- proposa molt oportunament el jove bàrman.

La gran majoria s’apunta, però jo m’acomiado. Excusant-me en què ja és massa tard, els promet que un dia d’aquests tornaré. Un jove molt ben vestit que està al meu costat i que no havia obert la boca fins ara, també s’acomiada de tothom i plegats baixem un bocí de carrer:

   - El Sr. Chesterton és tan graciós que gairebé es podria pensar que ha trobat a Déu- em diu mirant-me amb una intrigant expressió als ulls.
   - Vol dir vostè que l’humor és una senya de religiositat? – la meva ràpida pregunta em sorprèn. No sé d’on l’he tret.
   - No sempre. Però en aquests temps despullats de Déu és necessari ser graciós. És un deure.
   - Té tota la raó. L’orquestra del Titànic va seguir tocant fins al final... i a mi me sap molt de greu no poder seguir conversant amb vostè però m’esperen a sopar.
   - No s’amoïni, tal volta ens tornarem a trobar d’aquí a un temps – em diu mentre m’allarga la mà - I no oblidi mai allò tan important que Chesterton digué fa uns dies “It is so easy to be solemn. It is so hard to be frivolous”. Disculpi el meu accent, com haurà notat no som d’aquí, som txec.

El notable personatge s’allunya cap a Trafalgar Square. Absort, quedo mirant-lo fins que el seu barret desapareix entre la multitud.

Fausto Puerto

Nota: Tots els diàlegs i els texts en cursiva d’aquest article són extrets de diversos llibres i entrevistes del passat.  Des del futur vull donar les gràcies al bàrman anònim del pub George, al pare John O’Connor, a Christopher Morly, a Alberto Manguel, a A.G.Gardiner, a Hilaire Belloc, a Franz Kafka i a Gustav Janouch per la seva impagable i desinteressada col.laboració.

Està previst que el volum, impulsat per Món de Llibres, sigui presentat al públic a  final del mes de gener.

És un lloc comú del món de les lletres a Mallorca l’afirmació que “Manacor és el lloc amb més escriptors per metre quadrat”. Caldria prendre mides i mirar quants n’hi ha de nats a la ciutat de les Perles que siguin afectats de l’art de la ploma. Ara, però, tendrem una prova més per consolidar aquesta hipòtesi. És a punt de sortir al carrer, a iniciativa de la llibreria Món de Llibres, un volum que aplega relats de vint-i-nou escriptors manacorins. Cal dir que, en aquest cas, s’entén per escriptor tota persona que té en el mercat de les lletres algun llibre publicat. Els relats són d’extensió variable i de temàtica lliure, encara que cal dir que la majoria estan ambientats a Manacor.

Feia estona que s’esperava la notícia, però la gran quantitat de persones que hi estan involucrades ha fet endarrerir una miqueta el llançament d’aquest llibre, que, de ben segur, serà un èxit de públic i de vendes a Manacor i a fora de Manacor, si, a més, ens atenem a les qualitats literàries dels qui hi prenen part.

El pròleg del llibre ha estat obra d’un escriptor que, tot i que no és nat a Manacor sí que hi té fondes vinculacions. La publicació ha estat subvencionada per empreses manacorines i tota la confecció, des de l’edició a la maquetació, passant per la correcció ha anat a càrrec de persones manacorines. La presentació d’aquest volum està prevista per a final de gener o principi de febrer.

Ens estalviam per a pròximes informacions els noms de les persones que hi han participat com a escriptors, i també de les empreses que hi han col.laborat.

Antoni Riera

Notícia publicada a la revista Cent per Cent dia 28 d’octubre de l’any 2008

Poca cosa queda ja de l'Ian McEwan (Aldershot, 1948) que, a finals dels setanta, escandalitzava els carques britànics amb els seus pertorbadors relats carregats de perversió, cruesa i sexe. L’autor incorrecte i marginal de ”Entre els llençols” de mica en mica s’ha deixat engolir per la voraç maquinària de l’establishment literari i, la veritat, no li ha anat del tot malament.

L’èxit colossal de crítica i de vendes aconseguit, primer, amb “Amsterdam” (1998) i, després, amb “Expiació” (2001) el consagrà no només com el primer escriptor de la seva generació sinó com un dels millors escriptors contemporanis, i el col.locà en el punt de mira de l’escumosa intel.lectualitat occidental.

“Dissabte”, novel.la publicada el 2005 i que gaudí d’un desplegament promocional sense precedents, és una mostra més de la mestria que ha assolit McEwan com a narrador. En “Dissabte” no hi ha accidents, no hi ha res que sobri; tot és exacte i cercat. L’estil discret i directe, les escenes escrupolosament elaborades, l’argument cuidat i net d’estridències confirmen el domini absolut de l’ofici que té McEwan.

La història de “Dissabte” transcorre a Londres el 15 de febrer de 2003, dia de les grans manifestacions pacifistes del “No a la guerra”. En Henry Perowne, un neurocirurgià eminent, amb una família envejable i una existència feliç i sense problemes, veurà com la seva vida sofrirà un trasbals brutal i terrorífic en menys de 24 hores.

A través dels esdeveniments que li succeeixen a en Henry al llarg d’aquest dia D es va desgranant tot allò que pensa sobre el món i els anys que li ha tocat viure. No podem desferrar-nos d’ell en tot el llibre: o bé estam dins el seu cap, amb els seus pensaments amarats de ciència i racionalitat, o bé entorn seu observant allò que li passa.

Un dels majors encerts de McEwan és que fa aparèixer nous personatges tot d’una que nota que el ritme de la novel.la s’alenteix en excés. L’arribada a casa de na Daisy, la filla d’en Henry, convertida en jove aspirant a poetessa, és una explosió de nervi i de força que revifa de manera espectacular la trama. L’acalorada discussió que mantenen els dos sobre la conveniència o no d’atacar Iraq és, sense cap dubte, un dels moments més memorables i aconseguits del llibre.

Un detall curiós del llibre és quan McEwan expressa el seu agraïment als neurocirurgians i anestesistes als quals va observar treballar durant dos anys en distints hospitals de Londres. Només per la magistral i estèticament insuperable descripció d’una operació de cervell que hi ha a la part final de la novel.la ja paga la pena llegir-la.

“Dissabte” és, en definitiva, una reflexió sobre el preu a pagar per la llibertat i sobre la felicitat possible dins una societat hiperactiva i revolucionada, ara reivindicativa, adés angoixada i manipulada. De ben segur que aquesta novel.la sabrà envellir i, amb el pas dels temps, es convertirà en testimoni de la convulsió política i social de principis de segle XXI.

Tomàs Bosch

Ante sus ojos el bosque sombrío; la posibilidad de los lobos.
En su mente, el desierto y la sospecha del león.
Detrás, la aldea, el arado y la cerveza.
En su corazón el sano miedo. Y la extraña energía del deseo.
Dar un paso y entrar al bosque, las manos desnudas, los pies calientes, la cabeza fría. Atrás, los que nunca salieron, los que aceptaron el anatema:
¡No avanzar!
Arriesgar la vida para saber.
Detrás la gente comenta, anula la acción del que se fue con comentarios jocosos, tristes bromas que encubren la árida desazón cotidiana. Siempre lo mismo, a excepción de la enfermedad y el dolor.
Mientras tanto, en el bosque, el musgo y la ausencia de luz son un peligro para la respiración, que anhela un guía, un sendero peligroso por el que atravesar la masa verdinegra. Pero los que antes se atrevieron a entrar no dejaron marcas.
Al tiempo, cuando todos habían olvidado la partida, alguien surge del bosque.
Pocos lo reconocen y todos le temen.
“Ha regresado”, dicen las comadres, “Pero es otro”.
Y así, el que supera el terror y vuelve, no es el mismo que había partido, inocente y entusiasta.
Y si algo ha aprendido no exhibirá ninguna grosera muestra de coraje: matará al lobo o al león, pero no traerá su piel como trofeo, y sabrá asumir la diferencia que le estipulan las miradas y los silencios.
Si no, si muestra heridas y triunfos, será temido y esquivado, y será para todos, maldito.
El valor sin pudor genera sentimientos mezquinos.
El elegante, el elegido por la bondad del universo, se hace anónimo, ha muerto y ha renacido, ha ido y ha vuelto, su acción es invisible, sus palabras de fuego.
Así cantaba la voz del bosque, William Blake:

    “El rugido de los leones, el aullido de los lobos, la cólera del mar tempestuoso y la espada destructora son porciones de eternidad demasiado grandes para el ojo del hombre”.

“Tonterías”, piensa la mujer que renunció a entrar al bosque y que aceptó cargas y paciencia.  A veces, cuando todos duermen, recuerda con alegría el gesto sereno de la hermana que se atrevió a partir. Para los demás no fue ni maldita ni arriesgada, fue simplemente ignorada; no mencionarla era anular el precedente.

Así cantaba la voz del bosque:

"Lubricidad del chivo, generosidad de Dios.
La cólera del león es la sabiduría de Dios
La desnudez de la mujer es la obra de Dios”.

¿Seremos alguna vez tan valientes como para asumir el conocimiento que nos cambiará para siempre, alejándonos de los demás?
¿Aceptaremos nuestro rostro verdadero?
Ya no hay bosques vírgenes, ya no hay lobos, sin embargo quedan ciertos libros, más peligrosos aún que el bosque negro.
Libros escritos por los que hacen del desierto o de la espesura su hogar, y nos esperan junto a una fogata, para secar nuestro temor, para aliviar la fiebre pura y enseñarnos a llevar con dignidad las verdaderas consecuencias del conocimiento: egolatría o humildad.
El conocimiento del que hablamos no tiene nada que ver con cultura o erudición.
Más bien éstas son como un perfume que emiten tanto el ególatra como el humilde. El del primero tan fuerte que impide respirar, el del segundo semejante a la brisa que aligera el aire cargado.
Pero, qué conocimiento puede aportar la literatura; ese acto de comunicación en silencio.
El silencio del desierto.
Y a lo lejos, el rugido del león.
¿O acaso no hay ciertas frases que  nos hacen abandonar por un instante la lectura como si hubiéramos intuido una presencia inquietante?
Alguien sentado junto a un fuego en medio del bosque o en la inmensidad del vacío, que nos invita a calentarnos y nos cuenta una historia.
Cuando retornemos a la aldea habremos aprendido nuestro nombre verdadero. A veces tan resplandeciente como el fuego que transformó a Quijada o Quesada en Don Quijote.
¿Se puede ver demasiada luz sin perder la razón?
Sólo hay una manera de saberlo.
Abriendo el libro.
Dejemos atrás la confortable y repetitiva seguridad de ciertos libros y demos un paso hacia el camino de nuestro mayor temor. Allí, junto a un alucinógeno fuego verde, tal vez nos espere Philip K. Dick. Un supuesto escritor de género (ciencia ficción) que se ocupa de universos posibles y realidades alternativas de una manera simple y popular.
¿Y si la verdad no fuera ni tan simple ni tan popular?
¿Y si Dick fuera el hombre sabio, a la manera de un William Blake contemporáneo, estragado por las visiones y el conocimiento, que elige humildemente enseñarnos a mirar sin meternos el dedo en el ojo?
Dejándonos espacio en su obra para sentirnos definitivamente cómodos en terra incognita, una geografía y un lenguaje conocidos, pero que se refieren a algo en lo que nunca antes habíamos pensado y de lo que nada sabíamos.
El mundo de Dick es aquel en el que la frase de Piglia , “¡También los paranoicos tienen enemigos!”, se hace realidad.
¿Realidad? 
¿Y si el bosque, la hoguera, el desierto y el rugido del león fueran alucinaciones producidas por una droga?
¿Y si yo no soy yo sino otro, con otra vida y conciencia, suspendidas por el lapso de tiempo que dura la ilusión que creo verdadera?
¿Verdadera? 
¿Y si la lógica que rige este mundo fuera la generada por el líquido que se toma Alicia?
¿La voz que escucho dentro de la cabeza mientras leo es la mía?
Y a fin de cuentas, ¿quién o qué soy yo realmente?
Junto a los últimos rescoldos de la última hoguera, Dick nos dice:

“Tú y los demás estáis muertos. Yo vivo”.

Entonces escucho el rugido del león.

Gabriel Bertotti

S’estimaren; saberen
la urgència del sexe, com les venes
poden en un moment omplir-se d’aigua
salobre, de sol d’estiu, de peixos
saltadors.

             S’amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l’ombra.
Sentien, lassos,
la remor de l’oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l’endemà ella creia
que a l’alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d’un poema
que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell.
Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d’allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se’ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si hi sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

Josep Maria Llompart (1925-1993)