Món de Llibres

        Els Silencis de Maria és la tercera novel.la de Carles Cortés. Cortés compagina la docència i la investigació  a  la Universitat d’Alacant amb la tasca de programador teatral dins el marc del Projecte Alcover. Aquesta vinculació al món del teatre es fa present en la narrativa que exhibeix en aquesta obra. Tot just començar la lectura d'Els Silencis de Maria el lector no pot evitar la recreació visual d’un escenari. L’espai, els diàlegs, les seqüències, configuren unes escenes que s’articulen en vertaders actes teatrals al marge que l’autor pugui fer un ús, com no podia ser d’altra manera, de tots els recursos literaris a l’abast per aprofundir en la vida dels personatges, com és propi de la tècnica narrativa. La història contada trancorre a través de les pàgines gairebé amb la mateixa fluïdesa que els actors circulen sobre l’escenari.

Els Silencis de Maria és una obra que explora la naturalesa del sofriment, l’origen del dolor. És una obra que descriu la lluita d’uns personatges amb el seu propi passat, amb les seves pròpies pors. La protagonista parla des de la seva absència a través d’un diari en què es descriuen els detalls d'una experiència vital on es succeixen els errors, la impossibilitat de créixer, d’assolir la plenitud.

Contat des d’una veu narrativa en segona persona, Cortés fa un ús versemblant del llenguatge en els diàlegs dels personatges que són víctimes de la seva incapacitat de reaccionar amb sentit davant les adversitats, de comunicar els sentiments al marge de la tragèdia. Apareixen davant el lector perduts enmig d’un silenci que crida i, progressivament, el lector es deixa seduir per una història que es fa cada vegada més propera, més real.

Maria, el personatge desaparegut que glosa la seva experiència errada, el seu amor impossible, dóna pas a Laura, que encarna la figura de la renovació, gairebé de la redempció enmig d’un discurs atormentat d’un Hèctor, el protagonista de la història, que navega enmig de la seva impotència seduït per una feminitat que és totalment incapaç d’entendre. Al voltant d’aquests tres personatges s’escenifica un drama, un drama de convivències impossibles, de retrets permanents,  de mirades neuròtiques, de distàncies culturals, un drama que, al final, esdevé el drama de la vida quotidiana.

Antoni Ferrer

        M’agrada pensar que tots i cada un de nosaltres som en realitat la suma de tres personatges potencialment literaris que, en un futur no molt llunyà, confluiran i es materialitzaran en una única i exclusiva identitat uns instants abans de la nostra mort. Mentre, fins a l’hora de l’inoportú trànsit, les tres personalitats es manifestaran o desapareixeran invariablement al llarg del temps i l’espai que ens ha tocat viure. El primer d’aquests personatges, el descriuré com aquell individu que, per sort o per desgràcia, hem deixat de ser. Aquest ésser habita empresonat en els records i ha deixat fixat a la història el rastre delator de les nostres passes. El segon, el definiré com aquella persona que, passi el que passi i facem el que facem, mai no podrem deixar de ser. Aquest prohom és el que, a darrera hora, recolzat per la saviesa adquirida i exclòs dels esdeveniments que vindran, s’enfrontarà inevitablement, com un covard o com un valent,  al seu destí. És qui, en un acte d’absoluta intimitat, esdevindrà el que realment ha estat en vida. Aquestes dues identitats, que podríem anomenar reals, es mouen sempre entre el passat inalterable i el present més imminent. Hi ha un tercer personatge, ambigu, que s’intueix només en els horitzons boirosos del futur i a qui al.ludiré com aquell que podríem arribar a ser confós i barrejat amb aquell que finalment serem. Aquesta darrera ànima és, encara, una fantasia, un projecte, un fantasma del que a dia d’avui no puc parlar.

El que llegireu tot seguit correspon al meu passat més digne de ser oblidat i el protagonista n’és aquella persona que, per sort, ja no som i també aquella de la que no podré desfer-me mai. Abans d’ordenar per escrit aquesta alliçonadora anècdota, sé perfectament que el que contaré, i que ara només és un vergonyós record dins la meva memòria, deixarà de ser un fet real en el moment de posar el punt i final a aquest text per a convertir-se en una ficció més o menys literària que mai no estarà a l’alçada de l’autor a qui la dedico. Pensar i voler creure que el que desvelaré perfilarà, tal volta, l’home en què espero convertir-me és l’únic conhort que me queda davant la baixesa dels fets que me disposo a narrar.

Fa uns quants anys, prefereixo dir que érem massa joves i massa passionals enlloc de concretar una data, na Cati i jo sopàvem amb na Rosa i en Pere, uns amics que ja ho eren abans i  pel que sembla ho seran tota la vida. Sopàvem, deia, al voltant d’una  taula plena de pizzes per encàrrec i de cerveses a mig buidar, envoltats de fums més o manco exòtics, mentre parlàvem de cinema, de llibres i d’escriptors. Opinàvem sobre qualsevol cosa i generalment sense saber molt bé el que dèiem. La nostra vida com a lectors era encara curta i estàvem, com diem en bon mallorquí, més verds que la porrassa. Record que en un acte d’embravida estupidesa, tot inflant el pit, vaig dir més o manco que “la literatura que no som capaços de entendre a la primera és una pèrdua de temps que no se mereix aquest nom”. Aquesta blasfèmia no és res comparada amb el pecat i el sacrilegi que segueix. Si als forats de la ignorància, que comentava l’altre dia, li afegim la ximplesa de mires de qui creu saber-ho tot i que, enlloc d’acceptar el que no entén com una conseqüència de la seves pròpies carències, s’estima més creure que és l’escriptor qui no se sap explicar o que determinades novel.les són les equacions indesxifrables d’uns llunàtics, ja tenim un meravellós exemple de vanitat humana. Com anava dient, l’anècdota no tindria més importància si no fos perquè, per il.lustrar amb proves irrefutables el que acabava d’exposar, no se’m va ocórrer altra cosa que agafar de la prestatgeria un llibre titulat Ficciones i allà mateix, dret com un petit sàtir, vaig fer la màgica demostració d’obrir-lo i llegir el començament d’un dels contes que el composen. Va passar exactament el que jo volia: ens “morírem” de riure la resta de la vetllada i ningú no entengué res del que citava el gran escriptor argentí. I així en tots i cada un dels relats. Tot molt apoteòsic; tot molt patètic. Ara, a tardors passades, em diverteix contar-ho no sé si per enfonsar en l’ignomínia l’individu del que, crec, he aconseguit desvincular-me o per redimir-me del passat davant uns jutges tan competents com virtuals. Afortunadament, l’altre personatge, aquell que no puc deixar de ser, ja m’estirava les orelles un parell d’hores després de l’esmentada profanació. La vida continuà. Na Cati, la família, la feina, els amics, les converses, els llibres,... i mentre, les referències a Borges seguiren arribant-me a través de diversos articles, assajos, entrevistes i programes de televisió fins que, finalment, un bon dia, empès pel meu esperit inquiet, vaig tornar a agafar Ficciones i em vaig asseure, aquella vegada sí, amb el noble propòsit de descobrir per què aquell argentí fascinava a tanta gent. No se sale indemne de la lectura de determinados libros escrigué l’altre dia un amic. Jo no vaig sortir-ne de llegir a Borges. Encara em sagnen les ferides.

Aquest estiu, durant la relectura d’El Aleph, un conte me despertà per primera vegada en molt de temps tots aquests records. Asseguts a la terrassa, mirant la mar, de sobte li vaig demanar a na Cati si se’n recordava d’aquell sopar. No n’havíem tornat a parlar mai i, sense adornar-nos, ens passàrem l’horabaixa conjurant els nostres fantasmes i esglaiats de la nostra ignorància.

El relat que em duu a desvelar-vos tot això es titula La otra muerte i en ell un narrador, que podria ser el mateix Borges, ens explica la fantàstica i sorprenent  història de Pedro Damián. Aquest supervivent de la cruenta batalla de Massoller visqué, fins al dia de la seva mort, avergonyit de la seva reprovable actuació en l'esmentada pugna. El narrador descobreix, gràcies al coronel Dionisio Tabares, que aquell a qui tenia en tan bon concepte es va portar en realitat com un covard. Mesos més tard, cercant informació per escriure un relat fantàstic, es torna a trobar amb el coronel que li presenta al doctor Francisco Amaro. La seva sorpresa és gran quan, enmig d’una conversa, referint-se  de nou a Pedro Damián, el doctor li conta una història completament diferent a la que li explicà, en el seu dia, el coronel i segons la qual el jove lluitador mor a la  batalla de Massoller i, a més, ho fa com un valent. D’altra banda, inexplicablement, el coronel Dionisio ja no se’n recorda de cap d’aquests fets. Concloem, guiats per l’encís de l’escriptor, que Pedro Damián, penedit de la seva flaquesa, va dedicar la resta de la seva vida a corregir-se fins a aconseguir canviar el seu passat i el seu futur. Si el destino me trae otra batalla, yo sabré merecerla. Durante cuarenta años la aguardó con oscura esperanza, y el destino al fin se la trajo, en la hora de su muerte. La trajo en forma de delirio pero ya los griegos sabían que somos la sombra de un sueño. En la agonía revivió su batalla, y se condujo como un hombre y encabezó la carga final y una bala lo acertó en pleno pecho. Así, en 1946, por obra de una larga pasión, Pedro Damián murió en la derrota de Massoller, que ocurrió entre el invierno y la primavera de 1904.

Recordar el passat, observar el present, inventar el futur i morir com cal. Perquè, veritablement, ho arrosseguem tot amb nosaltres. Jorge Luis Borges, igual que Dino Buzzati, donà moltes voltes a aquesta idea èpica del destí i l’espasa. Però tal volta fou Kipling qui ho simplifica de manera admirable en el final heroic d’El hombre que pudo reinar quan el genial Dravot, que sempre havia estat un estafador, un vividor, un femeller i un tronat, aconsegueix morir com cal. Ningú mai no podrà negar que és un Rei, fill de reis, l’home imponent i orgullós que des del pont de fusta, sobre un abisme de tres mil metres, ordena als que abans l’adoraven i ara són els seus enemics: Talleu les cordes, imbècils!!.

No puc evitar acabar l’article d’una manera recercadament literària i imaginar un alternativa improbable. Un esdeveniment tan fantàstic i misteriós que el simple fet de desitjar-ho, encara que insuficient per expiar tot el pes de la meva culpa, servirà per alleugerir i asserenar la meva consciència. Suposar que en Pere, quan llegeixi aquestes línies, ja no recordarà el malaurat sopar ni les meves paraules, tal com si aquells fets no haguessin tingut mai lloc, em consola tant com somiar que na Rosa, ben al contrari, se’n recordarà perfectament, només que dins la seva memòria jo mai no hauré llegit a Borges per provocar la befa sinó més aviat amb la humil intenció de donar a conèixer als meus amics les paraules que tant m’agraden. Na Cati, igual que el narrador de La otra muerte, haurà estat el testimoni impossible i privilegiat que ha vist allò que no ens està permès veure; l’anacronisme dels meus estats i la concatenació dels meus diferents personatges materialitzant-se sempre en una paraula immutable entre ambdós. Jo, mentre, ja no existiré. Seré, tan sols, dins els ulls dels lectors, com una boira llunyana que desapareixerà gairebé uns instants després d’aquest punt i final. I Borges serà Borges. Infinit per sempre més.

Fausto Puerto

L’edició de l’obra narrativa completa de Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996), després de la recopilació de tota la seva poesia l’any 2004, sens dubte permetrà copsar l’interès i la importància d’un dels millors escriptors de la literatura catalana del segle xx. Riera va elaborar la seva narrativa ja molt tard, després de molts d’anys de dedicació quasi exclusiva a la poesia. Tal volta és per aquest motiu que les seves novel.les gaudeixen d’un nivell qualitatiu molt semblant, sense alts i baixos, ni vacil.lacions, amb unes perspectives i uns objectius unitaris, que, tanmateix, no es poden dissociar de l’obra poètica. En altres ocasions  ja vàrem explicar que tota l’obra novel.lística del nostre autor es pot considerar una espècie d’exemplificació de la seva obra poètica, la qual és més teòrica o abstracta que la narrativa. Quan Miquel Àngel Riera arriba a la novel.la ja és un escriptor completament format, amb un gran cabal de lectures i de referents literaris, que li donen una seguretat indiscutible. Aleshores Riera ja ha begut dels grans escriptors europeus contemporanis, des de Poe o Flaubert fins a Thomas Mann o Virginia Woolf, tot passant sobretot per Marcel Proust. Com aquests autors, Miquel Àngel Riera converteix la seva obra narrativa en una exploració de la realitat interior de l’ésser humà.

Miquel Àngel Riera fou un autodidacte. Va viure l’adolescència i la joventut en la pobresa cultural de la postguerra, i, tal volta per aquest motiu, es va lliurar a la recerca de la bellesa continguda als llibres i a les obres d’art, com si es tractàs d’una necessitat vital. Sobretot va perseguir la bellesa de l’ànima humana, que només trobava en algunes persones. Per a ell la literatura era un mitjà per conèixer millor l’ànima humana, a través de l’exploració del món interior d’uns personatges que, al capdavall, són com els éssers reals. En aquest sentit, es va situar al costat d’aquells grans escriptors que, des de l’antiguitat, han propugnat un art essencialment humà. Concebia l’home com un ésser compost per dues naturaleses oposades i contradictòries: l’animal, que el fa irracional i bàrbar, i l’angelical, que l’eleva i l’acosta als éssers superiors. Per aquest motiu els seus personatges es mouen sempre entre aquests dos pols. Per altra part, la brevetat de l’existència humana, el pas imparable del temps, es convertí, sobretot als últims anys, en un tema obsessiu. Com en molts d’altres escriptors, la literatura era per a ell una arma contra la destrucció que el pas del temps i la mort imposen irremeiablement. Miquel Àngel Riera només podia entendre la literatura com la labor creativa més elevada a què algú es pot lliurar, com un exercici d’exigència, d’esforç, d’autenticitat... És a dir, sols concebia la Literatura amb majúscula, la qual cosa implicava també el màxim respecte als lectors. En aquest sentit, la seva obra –i, més concretament, la seva narrativa– neix d’un compromís amb si mateix, d’una exigència de coneixement de l’ànima humana i d’una voluntat de fidelitat a la Literatura que el duu a intentar donar el màxim de les seves possibilitats.

Mitjançant l’esforç i l’autoexigència, Miquel Àngel Riera va assolir un dels graus més alts de qualitat literària, tal com la crítica d’arreu dels Països Catalans va reconèixer. El nostre autor es va proposar escriure una obra que resistís l’embat del pas del temps. Sabia que, per assolir-ho, necessitava aproximar-se a l’ideal de la perfecció, de l’obra ben feta. D’aquí, la cura que posava en les reedicions, que corregia i modificava –sovint malgrat l’oposició dels editors–, tot cercant les expressions més adients, és a dir, aquelles que poguessin resistir millor el pas de les modes i la fugacitat dels corrents artístics.

D’aquesta consideració de la literatura com la més superior de totes les activitats humanes es deriva l’extraordinari sentit de la responsabilitat de Miquel Àngel Riera com a escriptor. La literatura i els lectors li mereixien tant de respecte que pensava que no els podia defraudar amb obres que no tenguessin un alt valor qualitatiu. No és lícit que l’escriptor –si és que realment ho és– no vulgui aproximar-se a les grans creacions de la història de la literatura, encara que no ho aconsegueixi. Per aquest motiu, Riera no admetia la improvisació, ni tampoc que l’escriptor perseguís altres objectius que no fossin els exclusivament literaris. D’aquí, el seu rebuig, per un costat, d’aquells llibres (els best seller i els llibres cleenex) que anteposen els interessos econòmics als artístics. És a dir, no li interessa la literatura com a objecte de consum, ni tampoc la novel.la basada exclusivament en l’argument, que només pretén contar una història, en lloc d’aprofundir en unes idees o en unes actituds humanes.

La recerca de la bellesa és el tret comú de tota la seva obra i de tota la seva vida. Miquel Àngel Riera necessitava viure en la bellesa i crear-ne responia a una necessitat vital. Però també, per a ell, la bellesa únicament podia existir unida a l’ésser humà, per la qual cosa l’objectiu de la literatura (i de l’art, en general) era comprendre la condició humana. Riera féu de l’escriptura una investigació entorn de l’ésser humà i de la seva realitat essencial.

Aquesta recerca de la qualitat i de la perfecció és el que fa precisament de Miquel Àngel Riera un cas singular, per no dir insòlit, en el panorama de la literatura actual. Com hem dit, els últims anys el nostre autor estava convençut de la necessitat d’aprofitar al màxim la vida, per la qual cosa l’escriptura d’una obra literària que perduràs era una de les estratègies per esquivar aquesta destrucció imparable i fer-se mereixedor de la gràcia de què només són dignes els déus inaccessibles.

Pere Rosselló Bover. Del pròleg de l'Obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Edicions del Salobre.

      La sensación común ante un descubrimiento inducido por la literatura  puede definirse como un azoramiento al ver por primera vez algo que siempre había estado allí, sea la belleza de una mancha en la pared o el amor verdadero, y a lo que nunca habíamos prestado atención.

Esa sensación tiene mucho que ver con la que se genera ante determinadas sorpresas o accidentes: el momento congelado en que el coche invade la pista opuesta y puedes ver la cara de los que como tú ya no controlan nada; el olor a comida caliente que protege de la melancolía; el roce de esa mano; el fin de una disputa; la mirada de tu abuela, diciéndote en silencio: ¡Contén la ira! 

Generalmente esa sensación se manifiesta como una breve pausa en la cotidianeidad que condensa una explosión de sentido transformador.

No se sale indemne de la lectura de determinados libros.
¿Y si esto no fuera así, de qué sirven entonces los libros? 
¿Hay algo más triste que ver a eruditos o  a escritores admirados en su completa opacidad de malas personas?
¿Hay algo más triste que leer Campamento Indio y después ser testigo de la conducta de adolescente envejecido en la que se deleitaba su autor? 
¿Hay algo menos elegante que un ego descontrolado?
Por eso, tantos años después de su muerte, la progresiva disolución en la nada de esa imagen de marca ha permitido volver a los textos. 
Recordémoslo bien: lo que importa es la obra. 
El autor odiado o repelente o demasiado benéfico desaparecerá y su nombre será un simple cliché: Homero, Cervantes, Shakespeare. Cheever. 
El mismo Cheever cuya definición de cuento perfecto ha sido el mejor homenaje rendido a la auténtica valía de Hemingway como escritor:

“Un  cuento perfecto se parece a un Teorema.  Un artefacto literario que sólo necesita minutos para enlazar con necesidad lógica este supuesto inicio anodino: “Habían preparado otro bote en la orilla del lago y dos  indios esperaban a su lado”, con este final: “En el lago, sentado en la popa del bote, en aquella hora temprana, mientras su padre remaba, Nick tuvo la completa seguridad de que nunca moriría.”

Es imposible leer cualquier parte de lo mejor de la obra de Hemingway, todos los cuentos, algunas páginas y determinados capítulos de sus novelas, El Viejo y el mar, la primera y la tercera parte de Islas en el Golfo y el librito sobre sus años jóvenes en París, sin sentir la cercanía física del sol, del mar y de los animales. 
Y una profunda sed que ningún licor atenúa.

Leer a Hemingway da hambre y genera un deseo irrefrenable de vagabundear por lugares remotos, los pulmones quemados por el aire marino y la piel curtida por los climas perdidos, como lo quería Rimbaud, eludiendo, ahora sí, al eterno inmaduro que se dejaba vencer por los lugares comunes y el color local.

Seamos mientras leemos como peregrinos que acuden a un ritual sagrado y digámosle al verdadero Hemingway lo que Guillermito le dijo al moribundo Thomas Hudson en Islas en el Golfo:

“Qué mierda, jamás comprendes a los que te quieren”.

Gabriel Bertotti

Escorxador-5 és, sens dubte, l’obra-mestra de Kurt Vonnegut (1922-2007) i és considerada, avui en dia, com una de les novel.les més importants de la literatura nord-americana del segle XX.

Fou publicada per primer cop el 1969 i el seu impacte va ser fortíssim entre la joventut de l’època, que la convertí d’immediat en novel.la de culte. A això ajudà el fet que la classe política nord-americana la titllàs de gens recomanable i d’antipatriòtica per narrar el bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden efectuat per les tropes aliades durant la Segona Guerra Mundial, on es calcula que moriren més de 150.000 civils (molts d’ells refugiats i ferits de guerra) i el qual, fins aleshores, sempre s’havia tractat d’encobrir pel govern dels Estats Units per tal d’evitar la mala premsa.

Escrita amb un estil senzill, directe i absolutament personal, Escorxador-5 conta la vida d’un soldat americà anomenat Billy Pilgrim que posseeix l’habilitat de viatjar a través del temps, de manera que, sense cap ordre aparent, va saltant d’un episodi a un altre de la seva vida passada i futura. De l’atrocitat de la guerra a escenes quotidianes amb la seva esposa o amb la seva filla; de la seva feina d’optometrista al seu rapte pels extraterrestres del planeta Tralfamadore. La guerra és, senzillament, una part més de la vida de Billy.

Kurt Vonnegut formà part de l’exèrcit nord-americà i experimentà com a presoner dels nazis el bombardeig de Dresden. De fet, el nom del llibre el pren del lloc on es refugià i aconseguí sobreviure a la matança: un soterrani destinat a emmagatzemar carn. Amb Escorxador-5 va voler deixar constància de l’estupidesa i de la inutilitat de les guerres i va aconseguir escriure una novel.la que, sense ser sobre la guerra, parla de la guerra. “Un llibre sobre la guerra no té sentit perquè no hi ha res intel.ligent que dir sobre una carnisseria humana”, afirmava.

Escorxador-5 és una novel.la experimental, original, rara, on es combina el surrealisme, la ciència-ficció i l’humor, fugint en tot moment del melodrama. És, sense embuts, la novel.la antibèl.lica per excel.lència. Pau.

Tomàs Bosch