Món de Llibres

     Quan un escriptor s’enfronta a l’elaboració d’un llibre de contes curts o relats, el repte que té al davant és més complex del que pot semblar en un principi. Reunir diferents històries i ajuntar-les en un volum és relativament simple, però crear un conjunt homogeni i donar un sentit unitari a l’obra és un repte que no sempre s’assoleix amb èxit. Amb freqüència ens trobem llibres de relats que no guarden un fil comú, que semblen peces d’un puzle mal acoblades, i el lector té la sensació de que no és que la peça sigui deficient, és que tal vegada aquell no és el seu lloc.

No obstant, de tant en tant ens trobem amb gran plaer entre les mans un llibre de relats que és homogeni, que guarda un subtil nexe entre tots els contes, i que ens fa sentir que aquell és el lloc pertinent per a cada un, que varen esser creats precisament per estar en el lloc que estan, que tot té un sentit. Aquest és el cas del llibre de relats Sueños olvidados y otros relatos, d’Stefan Zweig.

Zweig, amb gran habilitat, ens fa desfilar una galeria variada de personatges que tenen com a nexe comú el fet d’obrir al lector el seu interior, la seva psicologia i la seva percepció i vivència dels fets que apareixen en la història. Entrem dins el seu interior i arribem a sentir com ells i a compartir neguits, esperances, il.lusions i records, tot dins una atmosfera poc definida, com si entréssim dins un somni. Cada història comença i acaba de manera molt oberta, tal com si fos el primer capítol d’una novel.la. Cada relat té un potencial argumental immens, es podria estendre més i més, i aquest és el joc que s’inicia amb el lector. L’autor gairebé inicia la història, ens situa en l’atmosfera i la psicologia del personatge i, en acabar el relat, el lector amb el pensament té el plaer de poder jugar amb les sensacions que li ha provocat la lectura, i seguir indefinidament amb la història.

Zweig és un escriptor per  a descobrir i gaudir. Personatge compromès intensament amb la vida i amb la literatura, va arribar al suïcidi abans de renunciar als seus ideals romàntics. En els seus llibres és un plaer la construcció de les frases, la col.locació dels adjectius, la descripció de escenes i especialment el busseig que fa per la psicologia dels seus personatges. No hi ha res de superflu, no sobrecarrega les frases sinó que tot està en el seu punt exacte, sense floritures ni elements innecessaris. És vertaderament un plaer la seva lectura, plaer que es fa extensiu a tota la seva obra.

Maria del Mar Riera

       Torna el mestre Robertson Davies amb la seva trilogia Cornish i, com no podia ser d’altra manera, ho fa per la porta gran. Tots els amics de la llibreria que ja l’hem llegit coincidim que Davies era un fora de sèrie, un escriptor brillant que no ens deixa amollar el llibre en cap moment ni baixar mai la guàrdia durant la seva sucosa lectura.  Des del llançament editorial d’Ángeles rebeldes molts són els clients que han vingut a parlar una estona de la novel.la i a donar-me la seva opinió. Pel que he pogut comprovar Davies no ha defraudat a ningú, més aviat tot el contrari, amb Ángeles rebeldes ens confirma que el talent demostrat a la trilogia Deptfort no és casual sinó un fruit més d’un arbre que encara ens oferirà moltes sorpreses. Original, entretingut, savi, cínic i amb un sentit de l’humor que ens provocarà l’enveja més sana, Davies se’ns revela un dels millors escriptors del segle passat.

El quinto en discordia, Mantícora i El mundo de los prodigios, són novel.les inoblidables que vessen intel.ligència per cada una de les seves pàgines. Penso que la primera i la darrera són les més divertides, el seu ritme és sempre portentós, la seva qualitat indiscutible. Ara bé, Mantícora és, per a mi, l’obra d’un mestre absolut, el llibre d’un artesà consagrat completament al seu ofici. Potser tinguin la seva part de raó els lectors que opinen que és la més feixuga de llegir, sobretot si la comparem amb les altres dues, però cal tenir ben present que com a novel.la independent ja no tan sols és la més difícil d’imaginar o concebre sinó, i principalment, la més difícil d’escriure. Mantícora és Robertson Davies en estat pur. La seva essència resideix en un llarguíssim i sublim diàleg a dues veus protagonitzat per una dona i un home asseguts a dues butaques d’un despatx a Zúrich durant vàries sessions de psicoanàlisi al llarg de quatre-centes pàgines. La visió global que té l’escriptor d’allà on vol arribar, de com fer-ho,  aconseguint-ho finalment d’una manera tan afinada, és literalment i literàriament majestuosa. Si, com he dit abans, imaginar Mantícora ja és de per sí un exercici ben complicat, saber projectar-la és una filigrana de la que molts pocs escriptors sabrien sortir-ne. Sembla que Davies cerca els camins més complexes per escriure els seus llibres i els recorre sempre de la millor manera que es pot fer.

Llegint a Davies aviat ens adonem que el canadenc era un perfeccionista absolut i en aquesta perfecció crec que és on resideix la llavor del seu únic i discutible “defecte”: la intel.ligència superior de quasi tots els seus personatges. Les seves creacions són massa espavilades. Hem de reconèixer que, encara que perfectament definits i diferenciats, quasi tots fan mostra d’un coeficient intel.lectual molt per damunt la mitja (extraordinari en alguns casos) i que això fa que en certs personatges de determinats ambients ens sorprengui una mica tanta lucidesa i filosofia. Sigui com sigui, el fet de poder delectar-nos amb aquesta forma d’expressar-se i aquesta saviesa tan profunda que trobem a les novel.les de Davies és tot un regal.

Ara bé, aquest petit detall passa gairebé desapercebut a Ángeles rebeldes i no perquè els  diàlegs i les reflexions no siguin absolutament magistrals, que ho són, sinó perquè en aquesta ocasió esdevé que els protagonistes són la gran majoria catedràtics de reconegut prestigi d’una de les universitats més importants de Canadà. És a dir, l’autor té l’excusa perfecta per poder mostrar i lluir tots els seus sabers. Alguns moments d’Ángeles rebeldes, com per exemple la descripció que l’escriptor ens fa del dinar anual que reuneix a tots els professors de la universitat al voltant d’una taula on es parla durant hores i hores, ens faran creure que estam assistint a la projecció d’una pel.lícula de la millor tradició de Hollywood  (des d’Eva al desnudo un no recorda tanta originalitat en els diàlegs).

Davis és un creador de personatges inversemblants, únics i pintorescos. La universidad de San Juan y el Espíritu Santo,  és el lloc ideal per emmarcar-los a tots. Parlabane, Maria Theotoky, els professors Hollier, Mcvarish, Darcourt i l’important col.leccionista d’art canadenc Francis Cornish, són algunes, entre moltes d’altres, de les singulars creacions de aquest escriptor que, com pocs, ens sap contar les intrigues, les cobdícies, les expectatives acadèmiques, les enveges, les manies més absurdes i les intimitats més prohibides d’aquests catedràtics que es passegen entre les parets gòtiques d’un edifici que guarda importants secrets. Inici, nuu i desenllaç Davies és un clàssic i a la vegada innovador narrador d’històries.  Un escriptor que sap que el millor sempre es deixa pel final... I quin final!

Fausto Puerto

Dissabte passat dia 26, com ja és habitual des de fa 3 anys, Món de Llibres es desplaçà al petit gran poble d’Ariany (l’Alanària màgica de Guillem Frontera) per a celebrar la fira del llibre. Tot l’horabaixa, entre nins, pares, rondalles musicades i cantades i altres activitats, gaudírem del bon temps i del bon ambient que regnava a la plaça. A més enguany tinguérem un convidat d’excepció firmant llibres: l’escriptor Guillem Frontera, oriünd del poble, que amb la seva obra “La mort i la pluja” esdevingué guanyador del premi Mercè Rodoreda 2007.

Món de Llibres, des d’aquest blog, vol agrair a tot el poble d’Ariany la seva invitació anual a participar en el seu especial dia de Sant Jordi, dia en que la col.laboració dels veïnats és total. També volem donar les gràcies de tot cor a na Margalida Gomila, principal organitzadora de la festa: sense ella res d’això hauria estat possible. Agraïments també a Guillem Frontera per haver compartit un capvespre de llibres amb nosaltres.

A continuació pengem unes fotos lluminoses d’un dia ben assolellat.

Fausto Puerto

Reportatge fotogràfic sobre el Dia del Llibre a Manacor.

Fotografíes Llorenç Carreres

Per veure les fotos ampliades, clicau-hi damunt. 

L’editorial Proa, dins la seva col.lecció Òmnium, acaba d’editar l’obra guanyadora del premi Mercè Rodoreda 2007: La mort i la pluja, de Guillem Frontera.

Dins un panorama literari mallorquí on últimament han predominat les novetats procedents d’autors joves, prometedors, atrevits i estridents,  de sobte apareix La mort i la pluja, la magnífica obra d’un veterà de luxe: Guillem Frontera.

Tot i que sé que aquests dies ja s’ha comentat de sobres la trajectòria d’aquest escriptor, convé recordar que estem parlant d’un històric de la literatura mallorquina en català, concretament d’un integrant emblemàtic de l’anomenada generació dels setanta, aquell grapat de poetes i escriptors illencs que s’atrevien a escriure sobre el sexe, sobre les injustícies socials o sobre la guerra o la postguerra, i que, per més escarni, ho feien en català, provocacions greus que el règim franquista encaixava molt malament. Els carnissers o Cada dia que calles són dues novel.les d’en Guillem Frontera que m’impactaren. En Guillem i la resta de la seva generació, conscients del canvi que s’estava produint a la societat mallorquina, amb un clar compromís polític, social i artístic, compliren una missió impagable de propagació cultural que no hauríem d’oblidar.

Per tal de situar-nos, diguem que els escriptors d’aquella generació tenen ara, més o menys, entre seixanta i setanta cinc anys, vull dir que visqueren de ple l’impacte social i moral que el turisme va generar en la nostra societat, però també conegueren de prop la Mallorca preturística.

A La mort i la pluja, en Guillem, a través de dotze deliciosos contes que poden llegir-se per separat o com si fossin capítols d’una novel.la, ens situa precisament en aquesta Mallorca rural d’abans del turisme on, tot i el fort arrelament dels costums ancestrals, ja s’albiren canvis imminents... Els nous temps havien arribat i es feren visibles; els associaríem sempre amb la camisa del jove metge, bruta de suor i de fang, mascarada, amb alguns cremallons a l’esquena. Era la primera vegada que vèiem algú a qui tractàvem de vostè embrutar-se la camisa blanca.

El narrador, amb un estil impecable on no hi falta ni hi sobra res, líric, oníric, a vegades èpic, equilibradament emotiu, sempre amb unes reflexions brillants i ocurrents, ens passeja pel petit poble d’Alanària i ens presenta els personatges que marcaren la seva infantesa: la mare —eix central de l’indiscutible matriarcat mallorquí— ; el pare —mort massa jove—; l’oncle d’Amèrica que, sense saber-ho, elabora dos mil quatre-cents anys més tard el mateix teorema que Pitàgores; el germà Biel, que corregeix amb tinta vermella el mapa de Mallorca perquè no hi apareix el topònim del seu poble; la presumpta santa que, tot i la indiferència del bisbat, obra des del cel prodigis a mans plenes; el fosser, que de tant de relacionar-se amb la mort et mira com si et veiés la calavera; el pintor estranger i cec, el vicari, el suïcida, el metge jove de Castelló, la por palpable, la mort que conviu de forma natural amb la vida, el mar i la platja on Déu, després de la creació, deixà el motlle de fer copinyes, i tot un seguici d’homes i dones singulars que es mouen per l’interior del poblet i per la foravila que l’envolta lluitant per a no sucumbir als canvis que s’apropen... No hi ha hagut mai cap país que sense passar per una revolució hagi canviat tant en tant poc temps com Mallorca. El turisme ens ha fet canviar d’estil de viure, i això és un procés que, en unes altres condicions, hauria durat segles...

La mort i la pluja, que segons ens aclareix Guillem Frontera ha estat per a ell un exercici de recuperació de la seva infantesa, per a mi ha estat la confirmació que la bona literatura no surt d’un fet casual sinó del resultat de l’experiència i la reflexió, dues qualitats que li vessen de per tot a aquesta petita obra mestra que comentem. Un llibre aparentment localista que traspua universalitat.
Llegiu-lo, que us encantarà.

Tomeu Matamalas

Hi ha moltes coses a la vida que no entendríem sense la literatura, ja sé que no dic res de nou, però ho subratllo perquè hi ha una tendència general a creure que és a la inversa. La gran literatura crea formes de vida per les quals després s’escola la realitat. Guillem Frontera