Món de Llibres

Los hermanos Guerrero son rescatados de un inmenso frasco de mayonesa en el que se ahogaban por su padre apócrifo, llamado La Ternera; una vez a salvo La Ternera sigue su camino, rumiando. Los hermanos Guerrero entonces, milagrosamente limpios, emprenden la huida que servirá de excusa a los variados cambios de escenario y personajes. 
 
Escapan de una presencia meliflua; escapan de Raspalerum, un pobre exilado del paraíso natal, por el mero hecho de ser dromedario y no puro camello.
 
Raspalerum está lleno de amor, sin embargo los Guerrero le temen.  Al final del libro traban amistad y escapan juntos a un nuevo mundo.
 
Los Minervino, comparados por algunos, no sin cierta molesta obviedad, con los Grimm, planeaban una continuación en la que los transformarían en sirenas para atraer los barcos esclavistas de los camellos a las “arduas costas de la muerte”; inspirados claro por Raspalerum, ya puro aire vengador de sus hermanos dromedarios.
 
Se sabe que hay una versión manuscrita de esa continuación vedada a la imprenta por la comprensible aprensión de los editores. Puesto que a pesar de que el libro fue escrito como una cruel oda surrealista, el espíritu de la época la transformó en una clara epopeya infantil. En cada ciudad, en cada pueblo, decenas de niños se peleaban, a veces de manera brutal, por representar el papel de los Guerrero, o de los piratas o de los camellos; el más deseado, Raspalerum, debía ser representado por dos amigos, convenientemente hermanados debajo de una manta o de una bolsa de arpillera. En Argentina y en Uruguay, la “onda Guerrero” fue tan poderosa que prefiguró la bacanal de literatura infantil de la que J.K. Rowling se beneficiaría posteriormente. Acaso, también, le haya servido de orientación, ya que no es casual que su héroe (Mr Potter) tuviera los apolíneos rasgos de Dardo Guerrero, el hermano mayor. (El otro, Marcos Guerrero, era un dionisiaco al cual un crítico alemán dedicó un libro aún no traducido)

M.R. Auday, el gran economista y crítico literario, llegó a postular una teoría que rebatía la rusa clásica de la transmisión lateral de la literatura (vía relatos de terceros: tíos y padrinos) y la reemplazaba por una novedosa y provocativa: la gran literatura es bifronte y claramente andrógena: la nueva vía pasaba por la misteriosa colaboración de dos mentes y cuatro manos. Se sabe que Biorges, la quimera argentina, tenía en un cajón oculto, la versión desechada; se sospecha que fue directa inspiradora de Bustos Domeq y del cuento del monstruo populista.

Los otros hermanos, los Minervino, abandonaron abrumados la literatura. Los que los conocieron saben de su profundo fracaso, el mismo que hundió a Swift en la locura y a Lewis Carrol en el procaz arte fotográfico.
 
Dirigen una pizzería y no admiten haber escrito semejante libro.

 “Los hermanos Guerrero" Ricardo y Pedro Minervino. Ed “Los libros de tu vida”. Valencia. 1995.

Gabriel Bertotti

     Quan un escriptor s’enfronta a l’elaboració d’un llibre de contes curts o relats, el repte que té al davant és més complex del que pot semblar en un principi. Reunir diferents històries i ajuntar-les en un volum és relativament simple, però crear un conjunt homogeni i donar un sentit unitari a l’obra és un repte que no sempre s’assoleix amb èxit. Amb freqüència ens trobem llibres de relats que no guarden un fil comú, que semblen peces d’un puzle mal acoblades, i el lector té la sensació de que no és que la peça sigui deficient, és que tal vegada aquell no és el seu lloc.

No obstant, de tant en tant ens trobem amb gran plaer entre les mans un llibre de relats que és homogeni, que guarda un subtil nexe entre tots els contes, i que ens fa sentir que aquell és el lloc pertinent per a cada un, que varen esser creats precisament per estar en el lloc que estan, que tot té un sentit. Aquest és el cas del llibre de relats Sueños olvidados y otros relatos, d’Stefan Zweig.

Zweig, amb gran habilitat, ens fa desfilar una galeria variada de personatges que tenen com a nexe comú el fet d’obrir al lector el seu interior, la seva psicologia i la seva percepció i vivència dels fets que apareixen en la història. Entrem dins el seu interior i arribem a sentir com ells i a compartir neguits, esperances, il.lusions i records, tot dins una atmosfera poc definida, com si entréssim dins un somni. Cada història comença i acaba de manera molt oberta, tal com si fos el primer capítol d’una novel.la. Cada relat té un potencial argumental immens, es podria estendre més i més, i aquest és el joc que s’inicia amb el lector. L’autor gairebé inicia la història, ens situa en l’atmosfera i la psicologia del personatge i, en acabar el relat, el lector amb el pensament té el plaer de poder jugar amb les sensacions que li ha provocat la lectura, i seguir indefinidament amb la història.

Zweig és un escriptor per  a descobrir i gaudir. Personatge compromès intensament amb la vida i amb la literatura, va arribar al suïcidi abans de renunciar als seus ideals romàntics. En els seus llibres és un plaer la construcció de les frases, la col.locació dels adjectius, la descripció de escenes i especialment el busseig que fa per la psicologia dels seus personatges. No hi ha res de superflu, no sobrecarrega les frases sinó que tot està en el seu punt exacte, sense floritures ni elements innecessaris. És vertaderament un plaer la seva lectura, plaer que es fa extensiu a tota la seva obra.

Maria del Mar Riera

       Torna el mestre Robertson Davies amb la seva trilogia Cornish i, com no podia ser d’altra manera, ho fa per la porta gran. Tots els amics de la llibreria que ja l’hem llegit coincidim que Davies era un fora de sèrie, un escriptor brillant que no ens deixa amollar el llibre en cap moment ni baixar mai la guàrdia durant la seva sucosa lectura.  Des del llançament editorial d’Ángeles rebeldes molts són els clients que han vingut a parlar una estona de la novel.la i a donar-me la seva opinió. Pel que he pogut comprovar Davies no ha defraudat a ningú, més aviat tot el contrari, amb Ángeles rebeldes ens confirma que el talent demostrat a la trilogia Deptfort no és casual sinó un fruit més d’un arbre que encara ens oferirà moltes sorpreses. Original, entretingut, savi, cínic i amb un sentit de l’humor que ens provocarà l’enveja més sana, Davies se’ns revela un dels millors escriptors del segle passat.

El quinto en discordia, Mantícora i El mundo de los prodigios, són novel.les inoblidables que vessen intel.ligència per cada una de les seves pàgines. Penso que la primera i la darrera són les més divertides, el seu ritme és sempre portentós, la seva qualitat indiscutible. Ara bé, Mantícora és, per a mi, l’obra d’un mestre absolut, el llibre d’un artesà consagrat completament al seu ofici. Potser tinguin la seva part de raó els lectors que opinen que és la més feixuga de llegir, sobretot si la comparem amb les altres dues, però cal tenir ben present que com a novel.la independent ja no tan sols és la més difícil d’imaginar o concebre sinó, i principalment, la més difícil d’escriure. Mantícora és Robertson Davies en estat pur. La seva essència resideix en un llarguíssim i sublim diàleg a dues veus protagonitzat per una dona i un home asseguts a dues butaques d’un despatx a Zúrich durant vàries sessions de psicoanàlisi al llarg de quatre-centes pàgines. La visió global que té l’escriptor d’allà on vol arribar, de com fer-ho,  aconseguint-ho finalment d’una manera tan afinada, és literalment i literàriament majestuosa. Si, com he dit abans, imaginar Mantícora ja és de per sí un exercici ben complicat, saber projectar-la és una filigrana de la que molts pocs escriptors sabrien sortir-ne. Sembla que Davies cerca els camins més complexes per escriure els seus llibres i els recorre sempre de la millor manera que es pot fer.

Llegint a Davies aviat ens adonem que el canadenc era un perfeccionista absolut i en aquesta perfecció crec que és on resideix la llavor del seu únic i discutible “defecte”: la intel.ligència superior de quasi tots els seus personatges. Les seves creacions són massa espavilades. Hem de reconèixer que, encara que perfectament definits i diferenciats, quasi tots fan mostra d’un coeficient intel.lectual molt per damunt la mitja (extraordinari en alguns casos) i que això fa que en certs personatges de determinats ambients ens sorprengui una mica tanta lucidesa i filosofia. Sigui com sigui, el fet de poder delectar-nos amb aquesta forma d’expressar-se i aquesta saviesa tan profunda que trobem a les novel.les de Davies és tot un regal.

Ara bé, aquest petit detall passa gairebé desapercebut a Ángeles rebeldes i no perquè els  diàlegs i les reflexions no siguin absolutament magistrals, que ho són, sinó perquè en aquesta ocasió esdevé que els protagonistes són la gran majoria catedràtics de reconegut prestigi d’una de les universitats més importants de Canadà. És a dir, l’autor té l’excusa perfecta per poder mostrar i lluir tots els seus sabers. Alguns moments d’Ángeles rebeldes, com per exemple la descripció que l’escriptor ens fa del dinar anual que reuneix a tots els professors de la universitat al voltant d’una taula on es parla durant hores i hores, ens faran creure que estam assistint a la projecció d’una pel.lícula de la millor tradició de Hollywood  (des d’Eva al desnudo un no recorda tanta originalitat en els diàlegs).

Davis és un creador de personatges inversemblants, únics i pintorescos. La universidad de San Juan y el Espíritu Santo,  és el lloc ideal per emmarcar-los a tots. Parlabane, Maria Theotoky, els professors Hollier, Mcvarish, Darcourt i l’important col.leccionista d’art canadenc Francis Cornish, són algunes, entre moltes d’altres, de les singulars creacions de aquest escriptor que, com pocs, ens sap contar les intrigues, les cobdícies, les expectatives acadèmiques, les enveges, les manies més absurdes i les intimitats més prohibides d’aquests catedràtics que es passegen entre les parets gòtiques d’un edifici que guarda importants secrets. Inici, nuu i desenllaç Davies és un clàssic i a la vegada innovador narrador d’històries.  Un escriptor que sap que el millor sempre es deixa pel final... I quin final!

Fausto Puerto

Dissabte passat dia 26, com ja és habitual des de fa 3 anys, Món de Llibres es desplaçà al petit gran poble d’Ariany (l’Alanària màgica de Guillem Frontera) per a celebrar la fira del llibre. Tot l’horabaixa, entre nins, pares, rondalles musicades i cantades i altres activitats, gaudírem del bon temps i del bon ambient que regnava a la plaça. A més enguany tinguérem un convidat d’excepció firmant llibres: l’escriptor Guillem Frontera, oriünd del poble, que amb la seva obra “La mort i la pluja” esdevingué guanyador del premi Mercè Rodoreda 2007.

Món de Llibres, des d’aquest blog, vol agrair a tot el poble d’Ariany la seva invitació anual a participar en el seu especial dia de Sant Jordi, dia en que la col.laboració dels veïnats és total. També volem donar les gràcies de tot cor a na Margalida Gomila, principal organitzadora de la festa: sense ella res d’això hauria estat possible. Agraïments també a Guillem Frontera per haver compartit un capvespre de llibres amb nosaltres.

A continuació pengem unes fotos lluminoses d’un dia ben assolellat.

Fausto Puerto

Reportatge fotogràfic sobre el Dia del Llibre a Manacor.

Fotografíes Llorenç Carreres

Per veure les fotos ampliades, clicau-hi damunt.