Món de Llibres

   Un amic meu, fuster de tota la vida, em va dir no fa gaire que el frustrava molt comprovar que, després de tants d’anys de tradició, d’aprenentatge i consolidació de la feina ben feta, estava acabant els seus dies de professional de la fusta muntant portes buides prefabricades i mobles d’Ikea fets amb cartró. Doncs una sensació així experiment jo cada vegada que llegeixo una obra clàssica i la comparo amb la major part de la literatura actual, que em sembla absolutament light i mediàtica.

Tot i que sé que és una frivolitat gastar energies en temes culturals quan vivim una realitat social que fa pell de gallina, permeteu-me —ja que aquesta és una secció dedicada a la literatura— que em posi literàriament melodramàtic, grandiloqüent, pedant i fins i tot una mica elitista.

Ara que se suposa que ja som un país políticament adult, és demanar massa aspirar a una democràcia encaminada a igualar-nos a tots cap amunt en lloc de cap avall?; hem d’estar sotmesos, els que tenim l’aspiració de prosperar culturalment (a més de socialment), a la tirania dels gustos barroers  de les majories?; tenim l’obligació de callar i mirar eternament per respecte al joc democràtic?; és més bona una hamburguesa plasticosa que un tros de porcella rostida perquè ho decideix la majoria?
Un servidor, amant irredent de la literatura, creu que ja passa d’hora que, així com a les capses de cigars avisen que el tabac mata, s’avisi,  a les portades de molts dels llibres que surten ara, que la lectura d’aquesta mena de literatura, encara que sigui la que suposadament vol la majoria, imbecil.litza.
 
Personalment estic fart d’haver de sofrir el bombardeig constant de llibres de periodistes del cor, de comunicadors televisius o radiofònics “xistosos” i de músics surrealistes i contraculturals (sempre he pensat que en un país amb tan poc interès per la cultura no té gaire sentit dedicar-se a la contracultura) que venen milers de llibres amb propostes que són sols una paròdia del que fan els escriptors seriosos. I encara estic més cansat de sentir-los dir dois en les entrevistes, i de veure’ls lluir la seva petulància com si fos una condecoració.

Tant és així que he arribat a enyorar aquells anys en què els bons lectors només havíem de sofrir la matadura dels fabricants de “Best Sellers” que, vista la situació actual, em semblen ara un mal menor.

Hi ha cap manera democràtica per a defensar-nos, els lectors seriosos, d’aquesta ignomínia consentida sense ofendre les majories i, sobretot, sense ofendre les “multinacionals” o les “nacionals” que les manipulen i les rebaixen?; hi ha, almenys, qualque manera legal i no molt cara d’alliberar-nos dels editors de llibres que no tenen temps de llegir llibres?.

Estaria bé que el filòsof espanyolista Fernando Savater, un home que anys enrere va tenir un gran prestigi, en fes un estudi seriós que el tornés a l’actualitat literària, atès que per a cridar l’atenció es veu obligat constantment a signar i a promoure manifestacions contra els nacionalistes i les seves llengües.

Per cert, en relació a aquest tema, qualcú hauria d’explicar a Savater i a tots els que signen el manifest de defensa del castellà que la Catalunya bilingüe que tant odien ha estat sempre la gran plataforma de distribució literària en castellà. A Barcelona hi ha l’editorial Planeta, i també Anagrama, i Destino, i Seix Barral, i el mític diari “La Vanguardia”. I de Barcelona va sortir la primera gran enciclopèdia “Espasa”. I també el boom sud-americà dels anys setanta. Mario Vargas Llosa, signant del manifest en pro de la “discriminada” llengua castellana, hauria de recordar que, com García Márquez, deu el seu èxit a la gran agent literària catalana Carme Balcells, a Seix Barral i a la indústria editorial en castellà de Catalunya, atès que quan a principis dels seixanta va arribar a Barcelona procedent de París, on havia viscut sis anys sense aconseguir res,  era un perfecte desconegut. Fou des de Barcelona, amb els canals de distribució catalans en llengua castellana, que començà a ser considerat a la resta d’Espanya, a Sudamèrica i fins i tot al seu propi país, Perú. Així que aquest senyor hauria d’estar agraït als catalans, en lloc de capficar-los sempre que pot.

En tot cas, si els espanyols pensen que el seu idioma està en perill, el que han de fer és prendre mostra dels catalans, espavilar-se, deixar de plorar i actuar fent feina per la seva llengua, però sense colonitzar les altres, sense trepitjar les llengües minoritàries amb l’excusa de que la seva és la de les majories.

Si els recalcitrants imperialistes espanyols es molestessin a consultar-ho, comprovarien que en temps de Shakespeare parlaven l’anglès una mica més de dos milions de persones. Que a l’Atenes de Pericles, que és quan s’hi va forjar el que avui entenem com la cultura clàssica, hi vivien unes setanta mil persones; i que a la Florència de Lorenzo de Mèdici, la que va fer el Renaixement i la llengua italiana, no arribaven als seixanta mil. Així que, com a resum d’aquesta llarga i desestructurada dissertació, diguem que ens convindria aprendre a distingir entre quantitat i qualitat, entre tenir la majoria i tenir la raó.

El que està ben clar, tornant a l’objecte literari d’aquest escrit, és que quan va sortir a Anglaterra La Piedra Lunar per entregues a la publicació periòdica All the year round, entre el 4 de gener i el 8 d’agost del 1868 (i que va reeditar l’any 2000 Edicions B, del grup Zeta, en format de butxaca), tot i l’elevat índex d’analfabetisme que hi havia aleshores a Gran Bretanya, la rebuda que va tenir aquesta història detectivesca va ser semblant a la que tenen avui en dia els culebrots veneçolans o els programes del cor.

A començaments dels anys setanta, en una època de dictadura, de control ideològic, de censura total i de manipulació absoluta, la televisió espanyola tenia un programa molt popular anomenat Estudio-1. Idò bé, recordem que aquest programa emetia setmanalment clàssics del teatre i de la literatura amb un èxit espectacular actualment impensable. Per tant, les preguntes sorgeixen de manera  inevitable: som més beneits ara que aleshores?; per què ens deixem enredar i donam tots per suposat que no som capaços d’aguantar, per exemple, un “Juan Tenorio”?; per què trobem lògic i acceptem amb naturalitat que en una època de consolidació democràtica se’ns manipuli d’aquesta manera?; per què consentim anar culturalment cap enrere en lloc de cap endavant?.

Tomàs Bosch és un jove escriptor manacorí i amic de la llibreria, que amb el seu llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes ha guanyat el premi Vila de Teulada 2007. Els 30 contes que composen el volum formen un conjunt homogeni, divertit i a estones força inquietant que ens enganxa des del primer moment. Tomàs Bosch apunta molt bones maneres i estic convençut que, si segueix així, ens depararà plaers i sorpreses en un futur no molt llunyà. Des de Món de Llibres volem donar l’enhorabona a Tomàs i animar-lo a seguir escrivint. A continuació podeu llegir un dels relats d’aquest llibre publicat per l’editorial Bromera dins la col.lecció lletra nova.

Fausto Puerto 

RENTAR-SE LES DENTS

A la fi ha acabat la pel.lícula. Com que ha estat una lata i, a més, han guanyat els dolents, se’n penedeix enèrgicament d’haver vetllat fins tan tard. Agafa el comandament a distància de damunt la revista que hi ha sobre la tauleta i apaga el televisor. Immediatament, es fa el silenci. Amb la mà esquerra, remena les cames del marit, que dorm ben arreu a la butaca, i l’informa que se’n va a jeure. Ell diu que també hi va, es posa dempeus d’una rampellada i camina, un pèl endormiscat, fins al bany. Ella, mentrestant, s’assegura d’haver desendollat l’estufa, tanca la clau del gas de la cuina, cull el pitxer de l’aigua, se n’aboca acuradament dins un tassó i beu sedegosa, fent curtes glopades. Llavors desconnecta els llums: primer, el de la cuina; després, el del menjador. Arrossega metòdicament els peus pel passadís fins al dormitori. Allí, es descalça, es desvesteix sencera, tret de la roba interior, i es posa la camisa de dormir, llarga i amb moltes rentades. S’acosta a la banda dreta del llit, en retira una mica els llençols i les mantes i s’asseu sobre el matalàs amb precaucions i extrema lentitud. Seguidament, es treu les ulleres i les desa amb les cames plegades sobre el cobretaula del comodí. Col.loca les sabatilles ordenades sobre l’estora, per si s’ha d’aixecar durant la nit, alça el tapament amb les mans i, molt pausadament, fica amb alguna dificultat les extremitats dins el llit, l’una després de l’altra. Quan ja està en posició completament horitzontal, fa reposar el cap sobre la flongesa del coixí i arrufa el cos, tot esperant que també es colgui el marit.

Ell desclou les portes de l’armariet que hi ha sobre el lavabo. De damunt dels seus estants, n’extreu, primer, un tub de pasta dentífrica, segon, un tassó de plàstic i, tercer, un raspall de dents. Els diposita sobre la pica de marbre, devora la pastilla de sabó, mig consumida. Obre l’aixeta de l’aigua freda i omple el tassó al raset. Desenrosca el tap del tub de pasta de dents, se’l guarda dins la mà dreta i escampa un petit cilindre de pasta, blanca amb línies roses, per damunt les cerres del raspall. Tanca el tub i l’amolla sobre la pica, introdueix molt breument la punta del raspall dins el tassó i l’amara d’aigua. Llavors se la fica dins la boca i es frega detingudament les dents. De dalt a baix, d’esquerra a dreta, d’envant a enrere, etcètera. S’hi dedica conscienciosament un minut, dos minuts, tres minuts. Quan acaba, escup una densa escopinada de sabonera blanca dins la pica, s’acosta el tassó a la boca i glopeja vigorosament unes quantes vegades. Cull la tovallola verda que penja de la barra d’acer que hi ha al costat del lavabo i es torca brutament els llavis empastifats. Abans d’abocar dins la pica l’aigua que queda al tassó, en fa net el raspall, tot agitant-lo acceleradament. Acte seguit, arracona el tassó de plàstic i el raspall damunt un dels estants de l’armariet i caça amb la vista el tub de pasta dentífrica devora l’aixeta de l’aigua calenta. L’agafa i el col.loca també dins l’armariet. En tanca les portes, les quals s’aferren mitjançant imants, pitja l’interruptor del llum i, finalment, surt del bany.

Dins el dormitori, es treu la roba en un no res, i queda, únicament, en calçotets i camisa imperi. Mentre la disposa adreçada al penjador, la dona li diu que demà no se la torni a posar perquè la vol rentar, que ja fa olor. Ell s’asseu amb displicència sobre el seu costat de llit, es fica el polze i l’índex dretans dins la boca i s’arrabassa la barramenta postissa de la mandíbula superior per precipitar-la, tot seguit, dins el tassó de vidre del comodí, amb tres dits d’aigua. Després, com si es tractàs d’un ritual, fa exactament el mateix per a la barramenta postissa de la mandíbula inferior. L’esposa, que així no pot dormir, pregunta si encara no està. Ell, però, no contesta. Senzillament, tanca el llum de l’habitació, s’allarga circumspecte dins el llit i acluca letàrgicament els ulls.

Tomàs Bosch

Según la Wikipedia, esa inabarcable Biblia tan apócrifa como la Otra (si se me permite la inocente blasfemia), Olaf Stapledon fue un inquieto intelectual de su época -finales del siglo XIX y principios del siglo XX- nacido en Liverpool, Inglaterra.

Erudito en filosofía, historia y ética, entre otras ramas del saber, este inglés tardó cuarenta años en dedicarse de lleno a la literatura de ficción por la que sería recordado en las décadas venideras.

El texto que nos ocupa, Hacedor de estrellas, es de muy difícil clasificación, ya que el término “novela” bajo el que seguramente lo encontraremos en los anaqueles de las librerías no parece el más indicado para referirse a esta historia de desproporcionada épica cósmico/intelectual.

En muchos sentidos, la primera sensación que nos embarga al recorrer sus páginas es la de estar leyendo algo ya conocido. Y esta sensación de déjà vu es más que paradójica tratándose de una historia escrita en 1937. Esto pone en evidencia el carácter profético que, desde el punto de vista literario, posee la obra de Stapledon. Son tantas las ideas sugeridas en este libro y retomadas por escritores posteriores que enumerarlas en esta breve reseña resultaría abrumador. Bastará decir que autores de la talla de Robert Heinlein, Arthur Clarke, Isaac Asimov, Brian Aldiss o Stanislaw Lem, entre otros, fueron influenciados por la visionaria obra de este librepensador.

El despliegue de imaginación que Stapledon vierte en este extraño libro es inusitado y cada página parece llegar a un punto en el que es difícil avanzar, sensación que se desvanece ante nuestro asombro en la página contigua, que, seguramente, redobla la apuesta de la anterior. La vorágine en la que nos sumerge esta historia hace que permanentemente nos preguntemos ¿y ahora qué?, ¿cómo termina esta desmesura? Y así, como un copo que se va transformando en una gigantesca e incontenible bola de nieve, se nos revela el periplo de un habitante de un pequeño poblado que, en una noche como tantas, es arrastrado -sin más preámbulo que su propio desasosiego- hacia una aventura de dimensiones inconcebibles que lo llevará a conocer nada más y nada menos que la Verdad absoluta, en un viaje a través del tiempo y el espacio.

Esta arriesgada y pretensiosa línea argumental permite al autor retratar de manera prácticamente enciclopédica los distintos universos que ensaya el demiurgo al que hace referencia el título del libro. Lo llamativo, lo realmente asombroso, es la diversidad de universos posibles que describe Stapledon, todos ellos poseedores de una lógica interna tan inesperada como convincente. La disparidad de civilizaciones que nacen, se desarrollan y mueren a lo largo y a lo ancho de los sucesivos cosmos que esta deidad de poder infinito va creando en su búsqueda del Cosmos Último, es delineada con asepsia casi científica y -por qué no decirlo- con cierta ingenuidad literaria. Y esta candorosa ingenuidad, lejos de desmerecer la obra, contribuye a dar a Hacedor de estrellas esa sensación de extrañeza lograda por un escritor que, sin embargo, no oculta (o no puede ocultar) que en realidad nos está hablando de nuestro mundo y del lugar que ocupa la humanidad dentro del mismo.

Alejandro Blasi

      Aquesta és una d’aquestes petites peces, que apareixen sense cap pretensió i que per elles mateixes ocupen un lloc destacat dins les nostres llibreries. Catalogada dins el gènere epistolar, narra la història real entre dos personatges que van mantenir una amistat lligada per l’amor comú pels llibres i la lectura.  La relació que es desenvolupa entre la protagonista, escriptora de Nova York, i un llibreter de Londres en el marc de la segona guerra mundial, està plena, pleníssima, de tendresa, d’ironia i humor; d’amor irrefrenable pels llibres i la literatura, i és un cant també a la bondat i a l’amistat. El llibre està format per la correspondència que varen mantenir al llarg de vint anys els dos personatges que, tal com si fos un guió dramàtic, acaben per no arribar a conèixer-se mai. Dins aquestes cartes parlen de llibres, però també de confidències personals, de sentiments i d’esperances. La figura d’Helene t’arriba a enamorar, amb la seva espontaneïtat, sentit de l’humor i passió per la vida.

Parlar d’aquest petit gran llibre serveix com a excusa ideal per a entrar dins dues reflexions: la primera és reivindicar l’amor per l’objecte, el llibre, com un bell element. Trobar una bona edició, apreciar la textura del paper, l’olor de la tinta, el tacte dels lloms, és ja un marc ideal pel que conté, com triar una bonica copa per beure un excel.lent vi, que en un got de plàstic perdria molta part del seu encant. La protagonista del llibre té com a costum no comprar mai un llibre que no hagi prèviament llegit, i llavors el busca com a objecte preciós que vol conservar, cercant edicions acurades, traduccions correctes, il.lustracions.. 

L’altra reivindicació passaria per la figura del llibreter.
S’hauria de cultivar i potenciar la relació entre lector i llibreter. Igual que tothom té cura de l’ elecció d’un bon metge per tal de superar les seves dolences i carències físiques enlloc d’anar a la farmàcia i automedicar-se, s’hauria de mantenir la mateixa relació amb el llibreter. No és suficient amb realitzar compres compulsives de llibres guiats per la moda, pels suggeriments de crítics o revistes especialitzades. Tot això és necessari, és un bon punt de partida, però no hi ha res tan complet com la relació amb el llibreter, espècie de psicòleg del nostre intel.lecte, que ens pot arribar a conèixer, a conduir amb delicadesa per l’univers escrit, a determinar un camí propi i intransferible per a cada lector.

Hauria d’ésser com un deure per als aficionats a la lectura potenciar i tenir cura d’aquesta figura, tal com una planta fràgil i delicada que necessita d’un entorn propici per a créixer i donar fruits. A Manacor, entre altres millores que s’han anat notant en el poble durant els darrers anys (això no ho negarem), tenim la sort de que ha nascut i crescut una d’aquestes rares plantes en la figura d’en Fausto. Des d’una postura discreta i amable no es dedica a vendre llibres (això es relativament senzill) sinó que es dedica a propagar el seu amor per la literatura, a fer extensible la seva dedicació als llibres. Quan passem per la seva llibreria no podem restar indiferents, ens arriba una flaire que, com un perfum delicat i irresistible, ens impulsa a entrar i submergir-nos dins una illa (sí que existeixen) on la paraula pren el protagonisme, i on trobem un moment de recolliment i introversió, tal com una petita catedral de les lletres (com serà que dins una llibreria no ens atrevim a parlar fort?).

Serveixi això com a petit homenatge a tots els llibreters i molt especialment a Món de llibres i la rara planta que l’habita. Tinguem tots cura per tal de que segueixi creixent i propagant aroma de cultura pel centre del nostre univers quotidià.
 
Maria del Mar Riera

Gràcies a la tria i al bon gust d’un Llibreter ben conegut podem adjuntar aquest llistat d’altres llibreries que tenen blog. Si vosaltres, lectors, voleu aportar-ne algun més no dubteu en fer-ho.

El llibreter (Catalunya)
Lectures de l’espolsada (Catalunya)
Diario de una libreria (Argentina)
El blog del librero humanoide (Argentina)
El cliente nunca tiene la razón (Argentina)
laie CCCB (Catalunya, sembla més un fotoblog)
Las chifladura bibliográficas de Maese Huvi (Espanya)
Libreros (Veneçuela)
Regina ExLibris (Espanya)
El blog de Negra y Criminal (Catalunya)
Els llibres de Proa Premià (Catalunya)
Repiso Libros (Espanya)

Le Scribe (França)
Rebel Booksellers Journal (EE.UU.)

El Tao que se puede expresar con palabras
No es el Tao.
El Nombre que se puede pronunciar
No es el Nombre.

Vinicius de Moraes y Tom Jobim, a pesar del calor y de las bebidas apropiadas, redujeron la existencia humana a una frase inquietante.

“La tristeza no tiene fin / la felicidad sí”.

Sófocles, no harto de guerras ni de disputas palaciegas, vivió, fuerte y sano, hasta los noventa años.
“El peor pecado del hombre no ha sido nacer / sino seguir viviendo”, dijo, y se bebió de un trago el vino espesado con miel que tanto le gustaba.
En otras palabras: pecar consiste en no suicidarse.
¿Puede alguien que no esté desahuciado o cuyo cerebro esté suficientemente irrigado, elegir conscientemente la muerte?
No evitemos pensar que Sócrates eligió la opción equivocada.
La otra opción no era mala.
El exilio es una liberación y una oportunidad de supervivencia.
Una nueva asimilación.
Recuerden que las especies más adaptadas son las que tienen menor probabilidad de supervivencia.
¿Sobrevivir o morir voluntariamente?
Cioran transformando como un alquimista oscuro el frío de la existencia en el caliente refugio del sarcasmo.
Al azar:
 
“Vivo únicamente porque puedo morir cuando quiera. Sin la idea del suicidio, hace tiempo que me hubiera matado”.

Vivió ochenta y cuatro años.
Otra frase anula lo anterior.

“Si creemos tan ingenuamente en las ideas es porque olvidamos que han sido concebidas por mamíferos”.

Vale.
Y eso que todavía no hemos mencionado al Japón y su tendencia morbosa a la muerte violenta.
Pero es diferente.
Aprendieron de los chinos y de los hindués que las emociones son meros impulsos inconsistentes.
Que fuerzas superiores a la más extrema clarividencia humana nos gobiernan y que lo único que se puede hacer es no resistirse al misterioso devenir de todo lo que sucede simultáneamente en el Universo. 
"Dejarse arrastrar por la marea".
Vista así “la resignación” es una estrategia de salvación y no una renuncia a la libertad y la guerra.
Superficialmente entendida, el rechazo a la resignación alentó brotes adolescentes.
De ahí la búsqueda del peligro, del emocionalismo radical.
Occidente busca la espontaneidad entregándose a la furia de los neurotransmisores.
Oriente busca la espontaneidad por medio del absoluto control de toda sinapsis.
Un ropit choca contra el cristal de la ventana.
Algunas plumas quedan adheridas a la superficie.
Pegadas por una especie de saliva que no es saliva.
Enseguida la perra le arranca la cabeza y, con calma, luego de tragar, comienza a chupar el cuellito quebrado.
¿Imaginas la cabeza tronchada de alguno de tus hijos chupada con deleite por un depredador?
¿Y el Yo?
¿Y ése que era “el ropit “o “mi hijo”, dónde está?
¿Es devorado junto al cerebro y toda la casquería?
¿Están el sentimiento y la razón colgados junto a los despojos?
No existen respuestas a las preguntas mal formuladas.
Es un axioma importante.
Nos impulsa al silencio o a la música.
O a una tercera opción.
Aprovechar la ola de incertidumbre para jugar.
La mística perfecta.
Surf.

Gabriel Bertotti