Món de Llibres

- Saps el que m’agradaria fer quan sigui gran?
- Què?
- De vegades m’imagino que hi ha un caramull de nins jugant en un camp de sègol. Milers de nins. I estan sols, vull dir que no hi ha cap persona gran vigilant-los. Només jo. Estic devora un precipici i la meva feina és evitar que cap nin caigui en ell. Quan comencen a córrer sense mirar, jo surto i els salvo. Això és el que m’agradaria fer sempre. Vigilar-los. Jo seria el vigilant en el camp de sègol...

El dia 1 de gener ha fet els anys J. D. Salinger, n’ha complit ni més ni menys que 90 i en fa quaranta llargs que roman reclòs en el seu amagatall de New Hampshire. Sembla que mai no ha deixat d’escriure, però sí de publicar i de mostrar-se en públic o de concedir cap tipus d’entrevista. La darrera que va permetre data dels anys 80.
 
No ens calen excuses per llegir o rellegir bons llibres en qualsevol moment, es celebrin efemèrides o no, però a vegades els coneixem o ens tornen a la memòria quan veiem a la premsa aquells breus apartats que ens recorden els aniversaris de gent coneguda.

Jerome D. Salinger és conegut per tots els malalts de llibres com l’autor, sobretot, d’una novel.la, El vigilant en el camp de sègol, novel.la que ha esdevingut una mena de Bíblia de l’adolescent. Però que com tota la bona literatura és recomanable, i fins i tot imprescindible,  per als lectors de totes les edats.

Holden Caulfield és el jove protagonista d’aquest clàssic modern. Les peripècies de Holden Caulfield han estat llegides per milions de persones d’arreu del món. Des de la seva publicació l’any 1951 s’han venut més de 65 milions d’exemplars. Holden Caulfield és d’aquella casta de personatges que fan que els joves lectors s’identifiquin amb ells (els pocs joves lectors que em tem que resten)  i que, als que no som tant joves, ens recorden les nostres rebel.lies adolescents. Quan rellegim la fuita de l’escola de Holden Caulfield i el seu peregrinatge per la gran ciutat, la Nova York dels anys quaranta, a molts ens vénen al pensament les nostres fuites imaginàries de l’escola nacional-catòlica de les ciutats i pobles de l’Espanya franquista. He dit fuites imaginàries perquè només eren els herois literaris els que tenien el coratge de fugir d’aquella realitat grisa i opressiva, a la immensa majoria només ens era permès somiar fugues i rebel.lions a través dels llibres o de les pel.lícules del diumenge capvespre.

Poc en sabem del pare de Holden Caulfield, només que era un jueu de Nova York, fill d’un importador de formatges. Ell no va voler seguir la tradició comercial de la família paterna i decidí entrar en una escola militar, però les seves notes no varen fer gens contents els seus progenitors, eren més aviat depriments. Més d’un reconeix l’escriptor en la seva criatura de ficció més reeixida, Holden Caulfield.

J. D. Salinger forma part d’aquest grup d’escriptors que deixen d’escriure o de publicar essent bastant joves i que, com diríem en llengua col.loquial, desapareixen del mapa i que són coneguts i han entrat a l’Olimp de les lletres amb una obra literària més bé breu. Rimbaud en el segle XIX i Miquel Bauçà, mort l’any 2005, ens poden servir com a exemple entre els poetes, i entre els narradors  podríem parlar de molts, de Juan Rulfo, per exemple, però en aquest moment, qui em ve a la memòria és un escriptor d’inclassificables  narracions per qui sent una gran fascinació, a ell li agrada molt escriure sobre aquest tema. Es tracta d’Enrique Vila-Matas que no fa altra cosa que donar voltes al tema que ens ocupa a la genial  Bartleby y compañía.

Ho veieu com els malalts de llibres quan ens posam a parlar d’un, aquest ens duu a un altre i a un altre i a un altre i no acabam mai?

Marta Sancho

Una novela tras otra, Haruki Murakami se ha empeñado en descubrirnos un Japón extrañamente alienado de su propia cultura, un Japón urbano —¿cómo no?— trufado con el jazz americano, el crossover culinario y la literatura clásica europea. Quizá sea, precisamente, el cosmopolitismo de este escritor japonés, que corre una maratón cada año, lo que explique su estatus de culto para un establishment literario que —en palabras del mítico The New Yorker— le ha encumbrado a él, a Alice Munro y a William Trevor como referentes absolutos. Lo indudable es que Murakami gusta mucho y el adjetivo murakamiano se ha extendido a la misma velocidad que años antes lo hiciera otro adjetivo aplicado también a un escritor de moda: austeriano. Si los años felices de Paul Auster parecen haber ya pasado a mejor vida, al menos en Nueva York; con Murakami sucede algo similar: considerado un escritor de best-sellers de calidad en su país natal, Occidente le saluda como el gran literato japonés. La verdad quizá no sea ni una cosa ni la otra. Si alguno de ustedes me preguntase por el motivo del éxito de Murakami creo que le sabría dar la razón. Murakami gusta porque sus novelas y sus relatos están llenos de personajes perfectamente reconocibles —quiero decir tan identificables como usted o como yo—, a menudo recién salidos de la adolescencia, literaturizados en su justa medida, que tratan de descubrir su propia identidad en un mundo frágil y líquido donde la frontera entre lo real y lo irreal no es fácilmente definible. De ahí el adjetivo murakamiano aplicado a esta especie de realidad urbana compuesta por hombres y mujeres cultos pero aislados, que buscan desesperadamente comunicarse con alguien al tiempo que aprenden a aceptar el mundo con su misteriosa y mágica complejidad.

Sauce ciego, mujer dormida es el primer libro de relatos de su autor que se publica en nuestro país. Sus protagonistas son hombres en busca de un sentido nada existencial, a los que la vida les empuja de un lado para otro. Lo sorprendente y lo mágico se confunden con la realidad cotidiana de un modo natural, sin que en ningún momento se altere el tono íntimo y melancólico de la prosa de su autor cuya voz, aparentemente dubitativa y pobre, resulta uno de sus mayores logros. En “La tragedia de la mina de carbón de Nueva York”, un hombre tiene la extraña costumbre de encaminar sus pasos hacia el zoológico cada vez que hay un tifón; en “Toni Takitani”, tal vez el mejor relato del libro, el protagonista se casa con un compradora compulsiva de ropa de marca; “Los gatos antropófagos” se inicia con la noticia de una anciana devorada por sus tres gatos. Se puede leer Sauce ciego, mujer dormida, como complemento a su serie de grandes novelas –Crónica de un pájaro que da cuerda al mundo, sobre todo, y Kafka en la orilla– pero no como alternativa. El interés de cada uno de estos relatos va de lo memorable a lo decepcionante, aunque al final, como con todos los grandes seductores, uno siempre termine preguntándose cuánto hay de artificio en este fabuloso despliegue de medios. La duda, al menos, resulta razonable.

Daniel Capó

Quan finalment remeti -caigui qui caigui; ja ho sabem, tanmateix, que sempre n'hi ha que cauen de més amunt- l'actual crisi econòmica, en essència, res no haurà canviat en el sistema capitalista. Les grans multinacionals i els depredadors de coll blanc que hi campen al darrere continuaran amb la política d'expansionisme sense restriccions, a la recerca del màxim benefici en el mínim temps possible, mentre la resta de mortals en patiran les conseqüències en major o menor mesura.

El sistema, en aparença indestructible, oblidarà amb rapidesa l'intervencionisme forçat dels estats en bancs i asseguradores. Els més puristes, tal volta encara de genollons, hauran acotat cap; a canvi, el deute i les incerteses s'hauran eixugat per art de màgia, tancant-se així el cercle viciós més pervers que hauria pogut imaginar un detractor del capitalisme: la socialització del deute enfront de la privatització del benefici. Un benefici cridaner, fruit del consumisme i l'especulació; sovint improductiu, deslocalitzador i antisocial; creador de desigualtat i mantenidor de la injustícia.

Tot plegat, propi del sistema decadent, pretesament igualitari i descafeïnat en què s'ha convertit la democràcia. Qui comanda, més que mai,  és l'economia, que s'ha fet global i indomable. Els salvatges que en tenen les regnes es creuen els amos del món, trepitgen fort i no segueixen altra doctrina que la del benefici a qualsevol preu. Tant és que veus formades i informades els retreguin les contradiccions. Els crítics són reclosos en l'anonimat, decantats com si fossin malalts de lepra. Fins que la realitat, caparruda, els dóna la raó.

És el cas, sens dubte, d'André Schiffrin (París, 1935), editor independent d'origen jueu i autor d'unes singulars memòries intitulades Una educación política , on aquest franco-americà fill de l'alta cultura ens demostra com l'honestedat intel.lectual d'un llibre pot canviar la nostra percepció del món i acostar-nos una mica a la veritat.

Víctima prematura de la invasió nazi de França i del Règim de Vichy, emigrà forçosament als Estats Units quan encara era un infant (amb escala inclosa a Casablanca, en un èxode digne d'inspirar el film del també jueu Michael Curtiz). A Nova York s'educà en una escola quàquera anomenada Friends Seminary. L'etapa universitària, la passà a les prestigioses universitats de Yale i de Cambridge, en una època marcada per la Guerra Freda i el mccarthysme. Va viure també la tensió i l'efervescència social i política dels anys seixanta, les conseqüències de la crisi dels 70 i el nefast període de la presidència de Ronald Regan. De Bill Clinton, en canvi, no en parla; però sí de la famosa dama de ferro, Margaret Thatcher, iniciadora de les nefastes polítiques neoliberals les quals després continuaria amb gran aplicació Tony Blair. Menció especial, finalment, per les mentides de George Bush.

Tornem, però, una mica enrere. Acabada l'etapa de formació, s'incorporà a la prestigiosa editorial Pantheon Books, on ja havia treballat el seu pare, Jacques Schiffrin. L'edició, en aquell temps, era un ofici del qual avui dia se n'han perdut els fonaments. La concentració editorial, a la recerca del benefici màxim en detriment de la qualitat, ha convertit l'edició en un negoci lucratiu però amb poc prestigi. Només les editorials independents, amb devers un 1% dels llibres editats, mantenen el llistó de la qualitat per sobre de la quantitat.

Schiffrin, tanmateix, destaca com a editor de la vella escola, quan els best-sellers ajudaven a finançar altres llibres més aviat crítics, de llarg recorregut (assajos, llibres d'història, política...), però de vendes més escasses.

Per això, quan Random House, que havia adquirit Pantheon Books l'any 1962, va iniciar polítiques editorials agressives, i el capital va desplaçar la cultura i els executius van substituir els editors, Schiffrin no va trigar gaire a adonar-se, tot i que el procés va ser colpidor, que havia de deixar aquella editorial. Arran d'això va néixer The New Press, editorial independent i, per tant, no sotmesa als dictàmens purament econòmics mantenidors de l'status quo.

Quan els grans grups de la indústria editorial es posen al servei del poder, el llibre perd la raó de ser; així és molt més senzill imposar la censura. L'ombra de l'11 de setembre és allargada i regira. En conseqüència, la Guerra d'Iraq  i tot el que hi té relació esdevingué un tema tabú als Estats Units. La democràcia en sortí encara més debilitada. Però la política de concentracions, una música agradable a les orelles dels neoliberals, no es limita als Estats Units. Els taurons europeus segueixen el camí marcat pels americans. Tothom es veu amb cor de donar lliçons de liberalisme triomfant. Almanco fins fa un parell de mesos, quan l'Estat -és a dir, el contribuent- ha hagut de salvar els bancs de la fallida.

Veurem, finalment, què en surt de tot plegat. La meva incredulitat, a hores d'ara, és gairebé absoluta. No veig sortida airosa a molts problemes de caire estructural que pateix el sistema, al primer món (manca d'oportunitats dels joves, treball precari, habitatge a preu d'or...)  i tampoc al tercer (fam, malalties...).

Mantenc la fe, ingènuament potser, en l'amor a la cultura i als llibres, i en personatges com André Schiffrin, que, sense renunciar als seus principis, es veuen amb coratge de fer front a la marabunta del capitalisme salvatge. Llegiu, llegiu Schiffrin perquè us insufli optimisme; sentiu la veu d'un mestre, d'un home savi que encara no ho dóna tot per perdut. Tant de bo tengui raó.

Llorenç Carreres

      Una oscura costumbre masculina se manifiesta en la imagen del cazador que enumera sus presas. Displicentes conquistadores evolucionan hasta el barroquismo del catálogo que el fiel Leporello canta en una de las más exquisitas arias del Don Juan de Mozart. “En España, 1003”.

Yo para no ser menos intentaré lo mismo, sin embargo, adaptándome a los nuevos tiempos de corrección indispensable, me referiré a las pretéritas conquistas femeninas como a las mujeres que han influido en mi vida. Mujeres de las que en la gran mayoría de casos desconozco el color de los ojos y la forma del cuerpo; sólo puedo remitirme a sus escritos y a las consecuencias que ellos han marcado en todo mi devenir.

La primera corresponde al final de la infancia y atesora su influjo en las misteriosas mitologías que según Harold Bloom escribió la llamada J. Sin precisar jamás sus métodos, el erudito afirma que es casi indudable que los primeros libros de lo que posteriormente se conocerá como Biblia fueron escritos por una mujer. La imaginé en aquellos tempranos espasmos cognitivos casi escuálida, respetada y temida, apartada junto a las pieles de carnero en las que escribía la historia.

La segunda, ya en la efervescencia de la adolescencia, era poseedora de un nombre que derivaría en posteriores represiones y ocultamientos, Safo, pero que en ese momento fundacional se me ofrecía en una mítica isla aun no estereotipada, conquistándome con versos misteriosos:

“Qué puedo hacer, no lo sé: mis deseos son dobles”

O sugerentes:

“Las Pléyades ya se esconden,
la luna también,
las horas pasan y voy a acostarme sola”.

Tiempo después, cuando el brote hormonal se había transformado en la necesidad de  engañar a la entropía, se me presentaron tres mujeres que hablaban en susurros y que nunca negaron la belleza de las flores mustias, Alfonsina Storni, Silvia Plath y Alejandra Pizarnick. Lo que las diferenciaba era el método escogido para salir de la vida. Hecho que en plena post-adolescencia inmortal se presenta casi romántico a la curiosidad del joven entomólogo. La primera se eliminó ahogándose por agua, la segunda por gas, la tercera por química.
Hay un poema de la segunda que lo dice todo, así comienza:

“No es una noche para ahogarse: luna llena,
 río negro bajo un suave brillo de espejo”

Y así termina:

“Piedra, piedra, llévame al fondo”.

No parece necesario explayarse en las siguientes jóvenes que habitaban el páramo, mi relación con ellas fue silenciosa y casi mística, emisarias de un dios oscuro, sus voces eran mezcla de tormenta y musgo. Las hermanas Brontë aún me acompañan en los días invernales, en que sólo sus palabras de hierro pueden atenuar el fuego verde.

“Allá, bajo la colina, están Heathcliff y una mujer-gimoteó-, y no me atrevo a pasar”.

Y a mí me pasa lo mismo.
Por suerte y a pesar del misterio perdurable de Emily Dickinson;

Ver el Cielo de Verano Es Poesía,
Aunque no esté en un Libro
-Los verdaderos Poemas huyen- ;

el corazón de la fruta madura que reveló Marguerite Duras se transformó en licor destilado junto a un fuego ya no verde, sino azulado: el pañuelo que cubría su cabeza y sus andares de matrona hacían que el tiempo se anulara y que el mundo arcaico de Marguerite Yourcenar se hiciera más verdadero que el que acontecía del otro lado de mis ojos.
A ella me entregué y las Memorias de Adriano, el Opus Nigrum o Una vuelta por mi cárcel absorbieron por un largo tiempo mi corazón vagabundo.

Hasta que apareció la baronesa Blixen, que transformada en la falsamente masculina Isak Dinesen me sacó del marasmo vanguardista y me devolvió a las sabrosas aventuras bien contadas.

Y de ahí, infiel, a la manera de todo hombre, compartí tiempo y espacio con Clarice Lispector, que me mareaba gratamente con su portugués ucraniano, o Marianne Moore una erizo que reveló una forma más segura que la de un armero: el poder de renunciar a lo que se quiere conservar;
eso es libertad.

Y yo que callaba para no defraudarla pensaba sin embargo en la maravillosa interdependencia de todas las mujeres que he amado por medio de la palabra; la magnífica concupiscencia del que a ninguna renuncia y que de todas disfruta en silencio y atención, sagrados requisitos por ellas exigidos.

Y así, único hombre en un mundo de mujeres, me escondo entre los juncos y  escucho a la abuela de todos los Poetas, que con la misma clara voz de las damas Murasaki y Shonagon, me da la última lección de economía y belleza, mientras se despide de la vida en un atardecer helado:

Se enciende
Tan tenuemente como se apaga:
Una luciérnaga.

Gabriel Bertotti

Esventrada de verdet i de pinassa, la tomba batega amb paciència d’animal antic. Sempre hi ha alguna cosa de mentida en els nostres resos. ¿En quin temps parlam als morts? ¿I si ens responen? Hem de guardar memòria del vol de la seva veu i extingir-nos en el seu eco.

Escriu Antoni Xumet, poeta, editor i encomiable home de lletres, que per a immunitzar-se i preparar-se envers allò inevitable, com un alquimista del verb i la paraula, barreja l’antídot de la nuesa virginal amb l’essència obscura del verí. El poeta, després de deu anys d’observar i destil.lar els primers vestigis de decadència i de repensar els misteris de l’endemà, prepara el concentrat nociu i alhora revitalitzant per abocar-lo dins el flascó en forma de poemari, i ens convida a tastar-lo a petites glopades. A l’altra pàgina, invocada per mans innocents, la “Predina Barbera”, vestida de princesa i dibuixada amb corona d’or i rissos com salts d’aigua, ens somriu amb aflorada i eterna joventut. És la visió de conte de fades i el record, tal vegada més inalterable, d’Alba Xumet.

Com és el deure de tot bon poeta, Xumet es despulla davant el lector. Però ho fa amb l’elegància de qui dorm sense badar la boca; amb la saviesa de qui extreu de les ensopegades de la vida un aforisme o un vers inspirat; amb la senzillesa de qui ens conta en primer lloc les experiències que resten de les derrotes i ens amaga, amb modèstia, la recompensa que acompanya les victòries. Diu Pere Joan Martorell, en el seu afinat pròleg de La nuesa i el verí, que els versos del poeta son punyents, sovint opacs i críptics. Jo em demano: poden ser els versos tot això i al mateix temps, també, tot el contrari? El lector podrà contestar la pregunta gaudint i experimentant aquest llibre estrany i encisador, però només ho farà amb profunditat si ha assolit la paciència que escorta la maduresa. Xumet, amb veu subjectiva i precisa, lliure d’influències locals, es mostra universal i profund: La terra d’un / no és allà on neix,/ sinó el lloc on l’esperen. L’escriptor filosofa i ho fa amb totes les conseqüències. El seu espès i concentrat beuratge pot, d’entrada, torbar o desorientar, però, si no ens deixam confondre, descobrirem que el llibre, enginyosament hermètic i complex, ple de recons enigmàtics, amaga entre les seves fulles el cap del fil que ens fa falta per accedir als seus misteris. Qualsevol dels trenta-quatre poemes que el composen ens pot donar la pista per entendre i desvetllar tots els altres. Aleshores, talment Ariadna, lligats a la corda màgica que ens guiarà, podrem tornar enrere i recórrer les cantonades d’aquest laberint que el poeta i la seva filla ens han dibuixat. Antoni Xumet es desposseeix de les màscares i gràcies a aquest acte comprendrem, finalment, quina és la distància de falcó de la que parla. Sentirem el so dur dels tambors que pessiga el desert. Trepitjarem l’ample llindar de les coses oblidades. Mastegarem la fruita que abans de caure ja corromp tots els marges. Copsarem el petit univers que cap entre ganya i ganya. Intuirem el país de pell i la sacra nominació de la rosa. Recolzarem el no la renyis, que d’un antic batec tremola. I així totes i cada una de les paraules nues d’aquest poemari.

Sustent amb la mirada l’aroma del teu món, diu el pare meravellat davant l’ala d’un ocell primigeni que acompanya el vers. Al final sabrem gairebé tot el que el poeta ha volgut que sapiguem. Les seves pors i el seus deures; els seu records i les seves penes; la seva fe i les seves intencions; les seves esperances i el seu compromís  amb la paraula escrita. Sabrem de la gent que més s’estima i de la gent que, malgrat les absències, mai no ha deixat d’estimar. Dels verbs desgranats entre les mans ens quedarem les seves llavors, místiques i concentrades, per atresorar-les als prestatges dels llibres que no volem oblidar.

No hi ha res més pornogràfic que la mort, ens explicava fa uns dies, a na Cati i a mi, un amic que sap molt bé del que parla. Llavors, per deformació professional, ens contà una de les seves experiències personals. Entenc que no ens volia relatar una mort de novel.la ni tampoc una mort cinematogràfica, sinó una mort anònima i real, però, mentre parlava, tal volta sense adonar-se’n, l’acte que ell entenia com pornogràfic esdevenia literari, quasi poètic. La seva intenció, encara que fallida per culpa del encertadíssim  raonament, era desmitificar la mort. Ell es referia a la mort crua. A la dels hospitals freds i els llits de ferro; a la dels dits pàl.lids i la mà cansada que demana silenci; a la de les faccions enfonsades i engroguides; a la de la respiració suspesa. Tanmateix les paraules, si estan ben col.locades, evoquen els sentiments. I els sentiments sagnen poesia. Per això quan Xumet escriu el dolor ja no ens accepta les màscares ens explica, a la vegada, una despietada veritat i ens en fa un poema. Quan escriu Es podreixen les pomes sobre la taula, oblidades pel seu déu i afegeix El silenci ofèn les mans indefenses que fan inventari d’un cos, ens descriu, alhora, el penós decaïment que provoca el pas del temps i ens en fa un poema. Per això quan, davant la conca buida d’uns ulls, es demana te’n recordaves encara de mi?, fa poesia. La mort, com tot misteri indesxifrable, té la tendència  a convertir-se en record, en  llegenda, en èpica.

Antoni Xumet, des del seu poble medieval i encantat, aborda dos del temes més profunds i literaris d’aquesta vida: la puresa de la innocència enfront del descobriment pertorbador de la futilitat de l’ésser humà. Sap que entre la nuesa i el verí només hi roman l’experiència. I ens ho conta pacientment, tal com fan els bons escriptors, amb la ploma a l’aguait i tot el temps del món dins el sarró.

Fausto Puerto